dissabte, 27 de març de 2010

Temps de calçotades, també al País Valencià?

És temps de bon temps, de bon oratge, d'orxata i aigua civada, de migdiades inacabables, de converses amb els amics amb el solet al bescoll i un regalim de suoreta per l'esquena que, en comptes de nosa, fa goig; és temps de cremar les penes i els neguits, de guardar la roba d'hivern, d'obrir finestres i vestir roba d'entretemps i respirar l'agradable flaire a tarongina; és el temps dels mediterranis i les mediterrànies, de peixos daurats, guarnits amb quatre barres i escates; és temps de passejar vora la mar del Vinalopó i el Llobregat, per les rambles d'Alacant i Barcelona; és el temps d'enrenous alats, de xiscles i noves vides que s'enlairaran per sempre més, papallones, borinots i ocells; i és temps de calçotades, de companyonia i complicitats, d'alçar l'esguard al cel, engolir senceres cebes tendres i pujar la catalana tot brindant per un futur més digne, com les de la capital de l'Anoia: el company Jaume Piquer m'ha enviat la convocatòria i un parell d'enllaços d'allò més "sucosos". Al País Valencià, també he tingut notícia de l'organització d'una diada calçotera "popular" un tant especial, la comparació, però, amb la de la banda nord del Sénia és d'allò més sinistra, malauradament.

De bon grat que hi hauria acudit a la d'Igualada a fer el gàlim, però la feina és la feina i no ha pogut ser. Un altre any serà. Us deixe un vídeo, els enllaços i bon profit als qui hi sereu allà.

www.bonrotllo.cat

Spot Calçotada Igualada 2010 from globaproduction.tv on Vimeo.





divendres, 26 de març de 2010

Artistes de cap a peus

Res a envejar a l'indie anglès, el del guitarrista i compositor d'Antònia Font; els Manel són paraules majors. Rosa-Luxemburg està de volta de tot, incommensurables tanmateix; Els amics de les arts no es queden arrere i tenen un llarg futur... i el millor de tot: sense subvencions, heus aquí un bon indicador (mentre la nostra cultura siga subvencionada serà peremptòria). Són sols una xicoteta mostra d'un gran i silenciós big bang que configura a poc a poc un univers musical immens i encara desconegut, fet a casa, paradoxalment. La música en català, çò és, feta als Països Catalans i en llengua catalana, viu un moment dolç, aprofitem-lo:

Joan Miquel Oliver - Final Feliç from La Rulot on Vimeo.


Manel "Dona estrangera" from Manel on Vimeo.



dimecres, 24 de març de 2010

Les futures generacions d'espanyolets

Us postege un vídeo de la Maria de Cospedal de l'any 2030. Els camins d'Aznar i la seua ressaca de destrucció massiva són inescrutables... Novetats: la cadena "p()ogressista" propietària del vídeo, La Sexta, no em permet enllaçar el vídeo en qüestió pel copyright, us passe l'enllaç del youtube perquè el vegeu.

http://www.youtube.com/watch?v=Nk0HjVyusZI


Quina adaptació curricular aplicaríeu a aquest angelet!?

dimarts, 23 de març de 2010

Crevillent en català al programa "Saber y Ganar" (TVE)

Hui dimarts, mentre dinava uns macarrons i veia el programa Saber y Ganar de Tve2, Crevillent era esmentat en una de les preguntes clau: preguntava sobre un àpat tradicional d'una zona de la Península, i jo deia: això ha de ser Alacant o Múrcia, i vés per on, era Crevillent, he pegat un crit -com si no estigués bé del cap- en veure que era el poble i l'esmorzar típic de la Setmana Santa (pa torrat, abaetjo, alls i faves). No sóc gens aficionat a l'esperit fatxa-setmanasanter i tot eixe rotllo, però m'ha alegrat que els presentadors feren servir el català per referir-se al poble (es nota que fan el programa a Sant Cugat). A més, sembla que l'home que posa la veu en off al programa és d'aquesta zona nostra del País (un tal Juanjo) i haurà menejat algun filet perquè li dedicaren uns minuts a l'autèntica capital del Baix Vinalopó (Crevillent; Elx és un barriet nostre dels afores). Si teniu curiositat i ho voleu veure amb detall, i escoltar amb un accent català magnífic el nom d'Elx i Crevillent i el mot 'esmurzar', piqueu l'enllaç (23/03/2010) de sota i aneu al minut 25' (deixeu que es carregue una miquiua). Què voleu que faça, sóc de poble!:

http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100323/saber-ganar-23-03-10/727003.shtml?s1=programas&s2=otros-programas&s3=saber-y-ganar&s4=

dissabte, 20 de març de 2010

El cagabloc

Açò dels blocs, vull dir, aquesta -relativament- nova forma de bitàcola o diari interactiu personal, ha fet que millorara el trànsit intestinal dels ciutadans de nacions sense estat arreu del món, i la valenciana de nació catalana, no podia ser-ne l'excepció, ja que és una de les societats famosa per haver fet art del fet escatològic. Les frustacions derivades de la nostra condició nacional i de la situació política estan directament relacionades amb l'augment vertiginós dels blocs escrits en català. Xama dixit.

Ara, en comptes d'anar al reservat de casa, ens plantem davant l'ordinador i... vinga, cagalló per séquia -o siga, per fibra òptica- va! Siga el caganer urbanita o pobletà, la connexió de banda ampla o sense fils, el cataplasma xorra pantalla endins sense necessitat d'olis ni aigua carabanya. Que fem els masoques i posem el telenotícies de Canal 9: xoriço sideral; que fem zàping i se'ns encaixa el botonet en Intereconomia: tomahawk costridor... Ja siga cagar-se en l'estampa el dimoni, en Dena, en el PP, en el PSPV, en el Morera, en el Carod, en el Borbó o en el del bigoti, el fet és que les autopistes i clavegueres informàtiques estan pensant a cobrar peatge gàstric. Heus aquí com hem passat d'organitzar concursos de pets com el del film "Vicenteta esta-te queta" a l'era digital 2.0.

I fidel a aquesta pràctica novella, a mi hui em toca defecar sobre el PSPV: llig en internet que el PSPV (sense eufemismes arcaics: PSOE) presenta una esmena perquè el Consell incorpore el valencià com a requisit lingüístic en la nova llei de la funció pública valenciana. "Ho haveu vist!? La mare que els va parir!" Com és que fa un any no digueren res i ara els vénen les presses? En fi, que la façana del número 4 del carrer Blanqueries mereix una bona empastrada estil "cul-lage": entreu en la web d'aquest partit cadavèric i comproveu el respecte que tenen envers la llengua "pròpia" del País Valencià. En fi, per a cagar-se i no torcar-se, ni menys ni més el que acabe de fer jo, ja que amb el bloc no cal ni pedra ni paper, 100% ecològic.

Com diuen els anglesos, i si encara no en teniu: try it, poseu botiguetabloc i cataplasmeu les vostres frustacions, inquietuds, felicitats i enyors nacionals.

dimarts, 16 de març de 2010

Països Catalans, tants com fa 50 anys

"Ho tens clar, Zaplana? País Valencià, Llengua Catalana!"

Encara recorde aquestes paraules escrites a la part interior de la porta d'una comuna de no sé quina universitat o edifici públic. Què en farà d'això, 12 anys? Si fa no fa.

Si el jove que ho va escriure hagués de tornar a posar-se mans a l'obra... ai, collons, com canviava la màxima. Ara, en comptes del cognom salat d'el ladrón de Cartagena, la jovenívola ment hauria estampat un 'Morera' com una catedral, amanit amb un 'Camps' a la voreta copulat, sí, vés per on. Qui ho haguera dit, no? Ja se sap que, al País Valencià, el pas de les dècades són fotudes políticament, i com més dècades a les esquenes, més aigualida i enterbolida es percep la realitat nacional dels valencians. El Comte-duc d'Olivares ja va fer una aproximació simptomàtica a aquesta tendència nostra a la renúncia perpètua.

És temps de mediocritat política: rebaixes nacionals, indigències morals, polítiques captaires i compromisos valencianosequés, terceres vies i bypassos varis i tot de grimpaires amb intents d'aparició en processons (in)cíviques... La vigència dels Països Catalans com a projectre POLÍTIC, pese a qui pese, segueix tan viva i necessària com al 62. Amb els eufemismes (lingüístic, cultural) no s'arriba lluny. I amb els nous ofrenaires que volen defenestrar la figura, obra i pensament de Fuster, elevant-lo a principi de tots els mals, no anem ni al Cantó d'Abanilla. "Fuster, mesura de totes les desgràcies", es podrà llegir en algun bloc valencianiste. Resulta que tenen un laboratori clandestí (com tota la pseudopolítica que practiquen) on, entre provetes i tubs d'assaig, han elaborat una nova història valenciana, rica, plena, blava i anterior a Fuster i al 36. Ai-las! Heu trobat ja la pedra rosseta mossàrab, la llengua prejaumina que us connecta directament amb un passat remot extrictament i pura valencià? Ànim, captaires del 5%, visca el servilisme, la genuflexió i el salt mortal amb giravolt doble.

El País Valencià serà català o no serà... -permeteu-me que parafrasege al suecà- perquè de fer-lo espanyol ja se n'encarreguen alguns vells coneguts. Ací hi ha les paraules d'un altre aspirant a la foguera del valencianisme nou de trinca:

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

"Ho teniu clar, Morera i Camps? Llengua Catalana, Països Catalans!"

dimecres, 10 de març de 2010

Quo vadis, Hereu?

El batlle de Barcelona vol convertir la capital de la Unió per la Mediterrània en seu dels Jocs Olímpics d'Hivern 2022. Barcelona-Hivern? Barcelona-Neu? Barcelona-Esquís? Xe, Hereu, això s'avisa, home! Has deixat tothom amb els pebrots ben glaçats, tu. Independentment que uns jocs d'hivern puguen, tècnicament o no, celebrar-se a Barcelona o tenir com a seu olímpica la ciutat comtal, la lectura que hem de fer d'aquest atropoll és que el senyor Hereu forma part d'aquella quintaessència de polítics messiànics, una mena d'home -d'home-polític, com deia el clàssic- caracteritzat per ser "eficaç i carismàtic, inspirat per a resoldre una situació angoixosa", segons versa la segona accepció per extensió de l'enciclopèdia.

Sabeu a què em referesc, no? Vet aquí que, d'uns anys ençà -desconec si en temps d'El Tio Quico també s'estilava- s'ha instal·lat en la ment d'alguns polítics de casa nostra la falsa i patològica creença que, al llarg del seu mandat, han de fer algun projecte, obra, event o filigrana els efectes de la qual romanguen en la memòria dels administrats per sempre més. Aquesta afectació no atén ni respecta formacions acadèmiques ni procedències socials dels il·luminats dirigents; tampoc respon a la categoria on es juga el match: es dóna en primera, segona i tercera divisió (llegiu administració nacional, provincial i local). Tant és així que l'Ajuntament de València, un dels primers casos mèdics detectats, ja va crear en el seu dia l'ara famosa Regidoria de Grandes Eventos (per als autoodiats de capital és la denominació fina de l'Això ho pague jo!).

Redéu, quina orgia de carpes, faristols i caterings! Els politiquets valencians i llurs acòlits jubilats pateixen addicció a la carpa. Un exemple de vademècum el representa l'alcalde del meu poble, el senyor César Augusto Asencio, que s'ha espolsat de sota màniga un cavall de 10 milions de pessetes, un obelisc fàl·lic Todo a 100 (però en milions d'euro, no unitats) i una columnata estil romà de preu semblant. Ai Cèsar, ja veuràs com acabarem duent-te al sanatori de Fontilles en passar-se't l'època daurada dels focus i flaixos. El contagi, però, ha trobat la capilaritat malastruga al Sénia, arran de la gran família Fabra i els projectes Mundo Ilusión, Marina d'Or, etcètera, i ja afecta el seny català representat -això créiem- simbòlicament per l'alcalde de Barcelona.

No sabem quin haurà estat amb exactitud el pensament de monsieur Hereu: s'haurà comparat amb Joan Maragall i l'esperit del 92? L'haurà desllumbrat el mirall valencià i el blanc de ponts, ciutats i circuits urbans? Qui sap!? La qüestió és que vol neu, la vol blanca, natural i la vol ara i aquí! ("el 2022, senyor alcalde" -li va recordar el secretari personal).
Siga com siga, l'oracle ha escoltat la pregària impacient i cobdiciosa del senyor Hereu, i fa una setmana que li va avançar una turmenta perfecta de neu que encara no ha pogut copsar. "Per on vénen!", demanava histèric als assessors per telèfon. I és que l'oracle hel·lènic sempre dóna lliçons a aquells que volen emmidonar el cap amb llorer i entrar a l'Olimp a colp de xec. La lliçó de la deïtat aquesta vegada ha estat clara:

Hereu, volies neu? Nyas, dues tasses!

dimarts, 9 de març de 2010

No està feta la mel per a l'ase

Com no podia ser d'altra manera, havia d'encetar aquest bloc dedicant-lo a un dels més insignes, brillants i prolífics pensadors, músics, polítics, lingüistes, industrials i humanistes de la darreria del segle XX i començament del XXI. Amb tots i totes vostés, senyores i senyors, l'incomparable, l'inigualable, l'incommesurable, l'invencible, el petit gran ALFONSO RUC!!!! [aplaudiments, plors, esclats d'alegria, llançada de bragues a la cara camí del ring].

Ell és el pujil de la Costera, altrament conegut com el Perolero de Xàtiva, aquell prohom que ha forjat tota una llegenda en els rings de la política guanyant per KO a la seua condició de proletari, un home fet a si mateix, que no ha consentit doblegar-se davant la rinyonera penjada al cint on guardava els xavos per tornar les voltes als seus clients de carrer. Icona de la música de ball, capdavanter, pioner, innovador, estendard de la figura dels DJ en terres valencianes. Autodidacta, polifacètic de soca-rel. De les notes que treia a l'escola... no se'n pot ni parlar, perquè no hi va anar, però no li calgueren. Ha esdevingut un més en la llista de genis universals que no s'adaptaren o no pogueren acudir a la institució educativa, palesant, una vegada més, que per a ser un llumbreres no cal assistir-hi.

El darrer combat, guanyat per KO absolut, i televisat per a tot l'estat, l'enfrontava a una legió de periodistes que practicaven Vale Tudo i armats fins a les dents de flaixos desllumbrants ("'Val tot!', fills de puta, ja ho diu l'expressió", -li deia a la muller mentre conduïa el Ferrari de tornada a casa, i després, ja al llit, li dedicà el seu habitual "Begonya, tens la figa com la tonya").

El senyor Ruc, però, té una única i desconeguda assignatura pendent en el seu currículum impecable: suspens en l'assignatura troncal 'Democràcia'. Una nit, en privat, mentre passejava en un iot amb un amic constructor de Cullera, i engolint cigales i Moët et Chandon batejat amb vi de Cooperativa, li digué: Xè, Ximo, què collons és això de la democràcia! que tant m'escridassen els progressistes? I l'amic li respongué: no està feta la mel per a l'ase, menja i calla.

El nostre prolífic intel·lectual, moments
posteriors a ser investit Doctor Honoris
Causa del Poble, a la unviersitat CEU de
València.