dijous, 31 de març del 2011

Monzó-Parker: literatura universal

La bona literatura no té fronteres, tant fa que siga feta durant unes vacances d'estiu en un mas d'Esterri d'Àneu que en un bloc d'apartaments de la Fifth Avenue. Els temes a què es recorre són sovint els mateixos, les intencions, els referents. Arreu del món hi ha contes que, tot i ser de tribus o societats distants antropològicament centenars d'anys, tracten els mateixos valors, sentiments, finalitats moralitzadores...

Això em va passar en llegir dos relats breus d'en Quim Monzó i de la Dorothy Parker (La Fe i Ja som aquí, respectivament), que no sé per quina estranya raó (les seues estructures, temàtica, l'estil, plantejament, el llenguatge..?) el cervell me'ls ha connectat amb la memòria, me'ls ha ficat en un mateix paquet i els ha posat l'etiqueta de "dubtes". Com que em van agradar molt, m'he pres la molèstia d'escanejar-los i adjuntar-los-hi, perquè volia compartir aquesta mateixa sensació. Pensaments humans, literatura universal.

Si voleu descarregar el pdf amb els contes, cliqueu damunt la fletxa que hi surt sota la finestra del document


dilluns, 28 de març del 2011

A voltes amb les enquestes

Amb les enquestes, sobretot les electorals, passa -com diria un amic meu- el que amb els pets i les religions: les pròpies són les millors. Ho sent, sent la meua poca afecció envers la ciència estadística. Tant de bo les enquestes del Bloc-Compromís que adjunte foren fefaents i els donaren un augment en nombre de vots i regidors, tot i que no vote aquesta formació política, perquè fóra bo que una força que defensa els interessos dels valencians i les valencianes aconseguira superar les quotes de marginalitat que patim els independentistes i ells, com a regionalistes de centredreta. Ho trobe força difícil. Tanmateix, crec que sí que hi haurà una pujada moderada del Bloc que recollirà l'acusada desafecció dels antics votants del PSOE que han captat la poca credibilitat dels socialistes valencians (mira que m'agrada poc fer servir aquests adjectius per referir-me als inquilins de Blanqueries). "ZP", "la crisi", "el desgast", tindran la culpa, serà l'argument més esgrimit per Alarte la nit electoral i el dia després, m'ho veig venir. Aquesta débâcle socialista i el consegüent transvasament moderat de vots cap al Bloc és, potser, l'única de les notícies positives, perquè el PP continua incorruptible (perdoneu però no trobava cap altre qualificatiu que contrastara millor amb l'estat d'estultícia de l'electorat valencià). Blaus, ajuntaments, diputacions, parlaments, blau gavina emmerdant els 23.255m2 del País Valencià durant quatre anys més, això és el que ens espera, ni canvis de tendència ni corrupteles que passaran factura (factures i PP són com l'oli i l'aigua). Macoques i figues.

Hi ha errors manifestos, a les enquestes adjuntes, com el d'Ontinyent, que atorga al Bloc entre 7-8 regidors, en comptes dels 1-2 com seria d'esperar. A més a més, voler extrapolar els resultats d'aquestes ciutats de les comarques centrals i properes al cap i casal per al conjunt de tot el País Valencià amb sondejos d'entre 400-450 veïns és, si més no, tendenciós i forçat, voler torturar les dades (l'amic Ferran Suay ens ho explica clarament). Alacant -a part- trenca tota la lògica favorable que volen escampar amb l'enquesteta en qüestió, i el pes específic de ciutats com Alacant, Elx, Elda, Villena, Benidorm i d'altres els farà posar de nou de peus a terra. Però bé, les intencions quant a la publicació d'aquests treballs de camp són les que persegueixen tota la resta de partits polítics: aportar dades revestides de cientifisme i rigor per crear bones perspectives i trencar prejudicis entre l'opinió pública. L'aparador mètric, l'escaparata de dades, tanmateix, no funciona, senyores i senyors, oblidem-nos-en, no siguem somiatruites.

Tant de bo, deia més amunt, les enquestes del Bloc s'acompliren (fins i tot que s'equivocaren en perjudici del PP!), però em tem que les religions i els pets no ens són favorables als que volem fer fora de les alcaldies valencianes als fills i néts dels camises blaves, als hereus ideològics del franquisme (no ho oblidem, que és el que volen). Malauradament, en qüestió de pets pudents i religions alienadores, el PP ens trau dècades d'avantatge.

dijous, 24 de març del 2011

Captatio benevolentiae: timba al Suprem!

Captatio benevolentiae!, que comença l'espectacle: 16 jutges d'un jutjat marcial mengen nounats d'un país que els és llunyà. Quan la legalitat i la llibertat penja del fil de les aparences i voluntats, tot és possible. A despit d'uns estatuts legals, a la (in)justícia espanyola ja fa anys que s'hi veu el llautó per sota la toga (companys inseparables de viatge del nano més famós de Galícia, encara en actiu). La destral i la serp enroscada està més present a la plaça de la Villa de París -on els jutges entogats es juguen autos, ordres, sentències i informes amb les timbes que fan- que no pas al País Basc. Hom no pot deixar de preguntar-se per què tenen aqueix interés malaltís per mantenir viu el que tots els bascos i basques volen ben mort i enterrat. Però ja ho sabem, ja, que no volen que la transició cap a la llibertat se'ls escape de les mans, tal com van fer l'any 78 amb l'altra transició-burla-teatre: imposar una democràcia tàcita, tallada a mida i custodiada per l'exèrcit. I encara tenen la barra d'anar exportant-la (acompanyada del negoci d'armes) als països àrabs com si fóra la transició mida de totes les coses. Però on aneu, milhomes, si no sabeu ni què és la separació del poder legislatiu, executiu i judicial!? Si la vostra carrera és plena de pronunciamientos militares, alzamientos nacionales, reialesa corrupta, clero feixista, cortijos VIP i colps d'estat!

La mort de Sortu ("nàixer", en basc; en castellà, "morir") estava més que cantada, però no és debades, poden estar-hi ben tranquils, els bascos. Els euskalduns que volien Sortu a les urnes, no poden dir -com deia Gabo García Márquez en una crònica que anunciava una mort indefugible- que "la fatalitat ens fa invisibles". Ni de lluny, perquè aquesta nova sentència del Suprem deixa al descobert una vegada més el que dóna de si Espanya. La caverna es destapa davant del món, una vegada més, davant dels mitjancers internacionals que veien en Sortu una bona oportunitat per reprendre el procés de pau i la normalitat política a Euskal Herria. "Doneu-me un prejudici i mouré el món" (Gabo dixit), és el que van cantar els jutges en la darrera mà del pòquer que van jugar l'altre dia. I així va el seu món(i el nostre, que el volen seu també): jutges que prenen decisions polítiques sense base jurídica, polítics que dicten sentències judicials en conferències de premsa a les seues respectives seus, entre flops que no es veuen, estafes i naips trets de sota la maça, i Royal flush per als mateixos de sempre. Espanya sempre guanya, il·legalment.


diumenge, 20 de març del 2011

Crevillent, anatomia de la mediocritat (I)

Ja pots residir a London, Ginebra, Barcelona, València o Maó; entrar a la nit, matinada o en despertar; amb cotxe, tren, autobús o sidecar. Siga com siga, quan arribes al poble sempre ensopegues amb algú que corre. Puta mare!, però d'on ix tanta gent corrent!? De qui o de què fugen? Et tires un pet i et cau un mortal corrent amb un dorsal al pit i demanant-te pel temps que ha fet; hi dónes un cop de peu, a un cantal, i salta un humà fent sèries per aconseguir més força explosiva o no sé quina altra andròmina! El fet és que centenars d'ànimes en pena crevillentines corren per defugir l'intens i estantís tuf a mediocritat que ho embafa tot. Com que no es poden dedicar a res d'allò que les societats i ciutats normals fan (anar al cinema del poble, al teatre del poble, a les cases de cultura amb programacions culturals estables i de qualitat del poble, a les sales de concerts del poble, als centres comercials del poble...), doncs corren. En circumstàncies normals, a ciutats normals, deia, la gent beuria per oblidar, o se suïcidaria, arribat el cas; però al poble, la gent corre. Abans, cantaven per oblidar, alleugerir o acontentar els rigors dels camises blaves o dels durs treballs al sol. Ara, però, corren (hi ha qui combina tradició i modernitat i són ciutadans llorejats per la comunitat local).

Això fa que Crevillent siga uns dels municipis de tot el País Valencià amb la major densitat d'endorfines per metre quadrat a la hipòfisi, hipotàlem i mesencèfal municipal. Però amigues i amics, lectors accidentals, per molt que el calb del Lidl s'enteste a convéncer-nos amb publicitat per a borderline, a l'entrada del poble, que si 'la qualitat no és cara' i tal i tal, el poble, el Poble, culturament i políticament fa pudor a mediocritat. Ni en els millors temps de Cartonajes s'havien percebut els efluvis que ara ens fan empassar els "manadors" (i mira que Cartonajes, empresa capdavantera en recrear paradissos olfactius -i fiscals-, ens va ensinistrar la pituïtària per gaudir i fer-nos un calendari penitencial de dies de pudor roïns, força roïns o insuportables). Però res comparat al d'ara.

I qui és i on és un dels principals responsables d'engegar el ventilador per fer córrer tal mediocritat? Doncs hi ha un tarat delirós, de tractament excel·lentíssim, que viu al Vial del Parc i que ja fa 16 anys que la fomenta i la vol perpetuar ad infinito, la mediocritat. El tema dóna per a tant que, ben mirat, podríem publicar-ho per toms col·leccionables. Aquest sentiment patològic d'amor-odi que tu (sí, tu) i jo (sí, jo) compartim forçosament en relació al nostre poble fa que els qui viuen muralles endins tinguen un desig incontenible de marxar, i els qui residim portes i milles enfora de la vila ens provoque una mica d'oix de tornar-hi. Però per hui ja n'hi ha prou, que aquesta reflexió comença a destil·lar pudor.

diumenge, 6 de març del 2011

Homo furgens furgens: "Valencia en fallas"

De València estant, entre caramelles, masclets i... homínids per civilitzar. M'impressiona seure a la barra d'un bar i observar, incrèdul, com l'home del costat es furga les dents amb un furgadents de fusta com faria l'arqueòleg en cap que excava als jaciments d'Atapuerca. Per si fóra poc, quan ha trobat "l'os mil·lenari" se'l posa davant la trompa, observa la fabulosa trobada i, tot seguit, l'engoleix amb un soroll semblant al que emet un xuplacaragols; i no content, i amb circumspecció, passa a fregar l'escuradents sobre el camal del pantaló (com volent netejar-lo i evitar, ai!, possibles i desconegudes infeccions) i retorna de nou als treballs arqueològics. Què trobarà ara, un 'tiranosaurus dentx'?

València, l'essència dantesca, potser kafkiana, grotesca, tot d'una?

Una barra de bar, a València, dóna per a molt, i si és en falles (les festes de la coentor on s'ofrena coentor a l'Espanya més coentocastissa) encara més.