dissabte, 20 d’octubre de 2012

La justícia del telèfon

En temps de crisi, les entrevistes de treball són com la crida de la mort: hi veus una llum al final del túnel, però saps que mai serà per a res bo, sinó per fer-te passar un tràngol incòmode, innecessari. La diferència? Que en les primeres et diuen "ja et telefonarem" (però mai no ho fan) i la segona mai s'equivoca de número de telèfon (que, a més, en sol ser un començat per 807, amb la qual cosa sempre deixes un saldo negatiu injust als familiars que et sobreviuran.)

Una vegada, en l'any de la picor, un amic i jo vam telefonar, ben de nit, a un programa de la ràdio pública valenciana que presentava la periodista Amàlia Garrigós. Hom podia demanar una cançó i dedicar-la. Jo volia telefonar-hi perquè estava enamorat de la veu de la periodista. Era sedosa, balsàmica, sensual. No n'he sentit cap altra semblant. Recorde que li vam demanar una cançó de Lluís Llach, de les preferides per enamorats i manifestants. Vam contactar des d'una cabina pública que funcionava a pessetes. A menys de 10 metres de la cabina hi havia un monòlit dedicat a un feixista: José Antonio Primo de Rivera. El monument encara hi roman dempeus, fins i tot el netegen periòdicament d'actes vandàlics. L'alcalde del PP del meu poble diu que no el vol enderrocar perquè va ser fruit d'una subscripció popular en temps de Franco. És ben sabut per tots vostés que, durant les dictadures feixistes i assassines, hi caben les subscripcions populars i tenen prioritat els referèndums i altres ressorts indiscutiblement democràtics. Deuen ser com les mostres de condol que els nord-coreans dedicaven fa mesos al traspassat president d'aquell estat: lliures, sense coaccions, sentides... populars.

Tornem-hi, però, a la cabina de telèfon. Avui és més moderna, ja no té portes abatibles, i com el monòlit, també hi és i la netegen setmanalment. Qui no continua, però, en aquell programa, ni en l'últim -Alta Fidelitat?- és l'Amàlia Garrigós. A ella també li han aplicat continuadament un programa de neteja: ideològica. De programa en programa, de mica en mica, l'han menystinguda fins a voler rebaixar-la ben bé a falcadora publicitària. Sembla que sempre se n'ha sortit com ha pogut. Quins són els pecats que ha comés al llarg dels anys? Fer programes massa esquerranosos? Massa catalanistes? O, tan sols, de bona qualitat periodística? Coses de la censura institucional.

Quan acabes l'EGB, és costum que els excompanys i excompanyes d'acne i primeres masturbacions col·lectives se citen de tant en tant per celebrar un sopar d'exalumnes. Ben coneguda és l'afició dels antics estudiants de recordar els temps passats, de beure i fer alguna que altra broma. La nostra malifeta preferida consistia a buscar en les pàgines blanques de Telefonica el cognom d'algun dels nostres antics mestres del col·legi. Sempre n'eren víctimes Don Primitivo Benito i Don José María Aznar. Envoltant l'aparell telefònic domèstic, entre silencis i riures, telefonàvem de matinada. Imitàvem veus falses, sorolls d'animals, preguntàvem pels horaris i tarifes del puticlub La Garganta, o vés a saber què.

Ens preníem la justícia pel telèfon i ens cobràvem, així, suspesos, humiliacions o carxotades. El primer no es mereixia l'ensurt del ring a mitjanit, ja que, en el fons, no ens volia cap mal, malgrat les guixades que ens llançava des de la tarima a conseqüència de l'enrenou que féiem. Eren temps d'una incipient revolució hormonal que aflorava per la boca o els genitals. Del segon, però, puc dir-ne que era un gran cafre que va maltractar físicament i psicològica una bona nòmina d'alumnes. Si aquest senyor haguera fet avui totes les maldats de què vam ser testimonis i víctimes a finals dels 80, de ben segur que hauria passat un bon grapat d'anys en la garjola: hauríem gravat amb els telèfons mòbils actuals els escarnis que hi perpetrava. No se n'hauria pogut escapolir. Malauradament, en aquells temps el més semblant a la tecnologia mòbil es limitava als aparells inalàmbrics d'alguna -ben poca- família acomodada.

Saben com es deia -i es diu- la meua escola? "Primo de Rivera". Aquest Primo sembla que era el pare del del monòlit de la cabina de telèfon (aquell que respondria amb la dialéctica de los puños y las pistolas si s'ofenia la Justicia o la Patria). Vaja que, de pare músic, fill dictador. Tampoc "poden" canviar el nom del col·legi perquè, segons diuen, la llei de la memòria històrica no inclou aquell període dictatorial anterior a la Guerra Civil. A qui hem de telefonar ara, doncs, per fer-ne justícia? A l'alcalde? Al PSOE de la falsa memòria històrica? O al cementeri on són enterrats els dictadors?