dijous, 28 de febrer del 2013

Plors indefinits

Un home, assegut en les escales del passeig de Fontenay, plora. El desconsol amb què plora, i el soroll, es perceben fins a la partida Ampla. Les mans li tapen la cara. El mòbil jau a la vora. També hi ha un entrepà que ha comprat del mercat i que ha mossegat una sola vegada i unes claus de cotxe. L'home vesteix una granota blava, tacada aquí i allà de gotes i mascarons de silicona i massilla. Són les onze del matí d'un dia feiner.
De seguida, s'hi va apropant gent, homes jubilats amb els braços creuats rere l'esquena i homes aturats que fan gestos amb els braços i el cap; s'hi arriben també dones que carregen bosses de plàstic amb carn, verdura, iogurts i bragues del tot a 100. Els cotxes que passen per davant s'aturen uns segons, els justos perquè el conductor comente al copilot que hi ha un home que plora. Alguna cosa deu haver passat. Ara l'home es rebolca pel terra, s'hi belluga com si tinguera un mal de mil dimonis. És un plor intens, profund, que puja directament de l'ànima.

-Què li passa? Què li passa? -pregunta una senyora, clarament afectada per l'empatia que hi sent. Acaba d'eixir de nadar de la piscina municipal i encara té les mans arrugades. L'home no contesta, tampoc es lleva les mans de les galtes.

-A vore, que algú toque una ambulància! Deu haver-se-li parat el mos, s'haurà tragat un os -un home assenyala l'entrepà, que deixa vore un tros de llonganissa.

-No, no és això, si no no podria plorar. S'ofegaria. Heu vist si té sang en alguna part? -respon una dona, més avesada que no pas l'home d'abans a trobar causa i remei als mals dels fills i veïns.

Han passat vint minuts des que es va apropar el primer vianant i ja s'hi compten més de cinquanta persones que envolten el veí. La gent especula en rogle sobre la seua identitat, però no aconsegueixen esbrinar-ne el malnom. Té la cara descomposada pels plors, i els braços encara li tapen cara i cap. Com que l'ambulància no hi arribava, han telefonat la policia local i la guàrdia civil, que assaja intents fallits de dispersar els curiosos. Un bolic compacte de gent s'amuntega al voltant del ploraner desconegut i no deixa enregistrar el càmera de la televisió local, que no pot accedir al rovell de la desgràcia. Alça la càmera per pispar alguna imatge del centre, però peca de braços curts. Sols aconsegueix enregistrar testes i rebombori.

-Tot són desgràcies últimament, puta vida i merda de poble! -ha espetat un home de mitjana edat que passava però que no ha volgut aturar-se, no fóra cas que li n'encomanaren alguna.

-És Pepet, el de Metrues! -diu finalment una venedora d'una parada de la carn, que encara vist la còfia blanca i un davantal del mateix color que presenta una taca de sang en forma de continent africà.

L'home, que ha escoltat el nom de la mare, s'ha destapat la cara uns pocs segons. Du penjant una mocarrada que és a punt de tocar-li el llavi superior. Una senyora li allarga un kleenex. Un xiquet, per contagi visual, es du el dit al nas i se'l furga. L'home agafa el mocador sense mirar-lo i es torca l'ull dret, se l'eixuga, en comptes del nas.

-Què li ocorre? Que s'ha fet mal? -pregunta un policia municipal, que li ha posat la mà al muscle amb cautela i professionalitat.

L'home alça el cap, per fi, mira el policia i dubta un moment, però finalment obre un somriure infinit, il·luminat pel sol que s'escola entre els caps de la gent i les palmeres del passeig, i diu amb la veu entretallada:

-M'han fet un contracte indefinit. M'ho acaben de comunicar per telèfon. I arranca a plorar de nou, de pura felicitat.

dimecres, 27 de febrer del 2013

Bromes d'abanillera? No, marihuana valenciana!

Al Fondó de les Neus (les Valls del Vinalopó), i entre la gent que n'és originària, hi ha una dita popular que diu així: "això són bromes d'abanillera", per referir-se a una broma pesada, grollera que hom fa ("abanillera" és el gentilici d'Abanilla, en valencià "Favanella"). Doncs, bé, des d'Esquerra Republicana volem que el tema de la regularització i legalització del conreu, venda i consum de cànnabis no siga una broma d'abanillera ni que es prenga a la lleugera. Per aquest motiu, hem plantejat al ministre de justícia espanyol, en Gallardón, que tracte de forma seriosa i, sobretot, des del sentit comú, aquesta realitat ben viva en el nostre país, en el seu i en la resta d'Europa.

Algunes dades a favor:

-Hi ha 3 milions de consumidors en tot l'estat.

-Genera actualment un volum de negoci de 6 mil milions d'€ (dades oficials de la policia espanyola): si es regularitzara aportaria beneficis per a les arques públiques de tots els àmbits de fins a 300 milions/any.

-Sols a Catalunya existeixen 167 associacions o clubs de consumidors de cànnabis.

-Es poden crear cooperatives de caràcter municipal al voltant d'aquest negoci, fet que fomentaria la creació de nombrosos llocs de treball. Crevillent ja fou, en el passat, un poble que comptà amb grans extensions de cànem amb finalitats industrials i artesanals.

-És un psicotròpic amb unes conseqüències molt menys nocives per a la salut que altres drogues com ara el tabac i l'alcohol, o d'addiccions molt més debastadores, com les que generarà Eurovegas.

-Ajuda a apaivagar els símptomes dolorosos i altres efectes secundaris provocats pels tractaments mèdics (radioteràpia, quimioteràpia...) que combaten el càncer, la sida, etc.

-Una comissió internacional de l'ONU, encapçalada per Kofi Annan i altres mandataris internacionals, va presentar un informe favorable a la despenalització del consum privat (i públic).

En el següent vídeo que adjunte, el diputat d'Esquerra Alfred Bosch, hui ha comparat l'actual controvèrsia del cànnabis a la que hi hagué amb el café durant el segle XVII. El detonant perquè la cafeïna líquida fóra desdemonitzada com a beguda immoral i perversa va venir de la mà del propi papa Clement VIII, que el va tastar i, entusiasmat pel sabor d'aquell beuratge, el va proclamar "beguda catòlica". I polèmica finiquitada. Ara bé, actualment no podem esperar que el nou papa, que el Vaticà és a punt de proclamar, faça una pipadeta a un cigarret d'herba, n'isca una bona fumata blanca i faça santa la maria, perquè l'església actual ha tornat, ideològicament, a temps anteriors als del papa cafeter. Per això, ens toca apel·lar al sentit comú més que no pas al representant de déu en la terra. I ho diu un que ni fuma "café" ni beu "marihuana" ni ho farà mai:




dijous, 21 de febrer del 2013

Exclusiva: parla la dona de la neteja de les Corts



ENTREVISTA | AMPARO BELDA, DONA DE LA NETEJA DE LES CORTS VALENCIANES
Jesús Alfonso i Prieto | Divendres, 22 de febrer de 2013 

"Açò no ho arregla ni la Cheperudeta"


Amparo Belda, dona de la neteja de les Corts. 65 anys i a punt de jubilar-se. Ja ho hauria fet si no fóra per la reforma laboral de Rajoy. Filla de Josep, un gelater de Castalla que conegué Amparo Cholvi (botiguera de teles a Ciutat Vella) en un dels viatges que feia al cap i casal per refrescar amb mantecaos les goles dels capitalins. D'aquí el valencià barrejat que parla. La coneixem dels nostres anys d'estudis a València: feia hores extra a la facultat de Blasco Ibáñez. Farta dels casos de corrupció i, sobretot, després de presenciar el desnonament i la mort al poc temps de Conxita, una veïna de tota la vida, ha accedit a apropar-nos el zoom de la càmera indiscreta que ha agafat in fraganti alguns diputats valencians. Ens citem en un bar poc concorregut de Benimaclet, regentat per xinesos. Notablement afectada i de negre rigorós, du visible al pit la medalleta d'or de la Mare de Déu dels Desemparats. Nosaltres ens demanem un poliol. Ella una mançanilla. Diu al mosso d'ulls ametllats que li la batege amb un xorret de cassalla, perquè li maten els nervis. El sol és a punt de pondre's. L'ambient faller és per tot. Els masclets, des de l'exterior, acompanyen la conversa. Preu del poliol: 1,40€. Preu de la mançanilla: 1,50€. Va de bo.

Pregunta. Amparo, gràcies per atendre'ns. Quant de temps!? Encara dobles a Blasco Ibáñez?

Resposta. Ai, mare de déu santíssima, tinc una pixera pels nervis! Mira que sou bords. Encara m'heu anganyat i heu aconseguit que vinguera.

P. Amparo, ja saps que som de confiança. Quants anys fa que neteges les cadires de les Corts?

R. Des de l'any 96, poc després que entrara de President Eduardo Zaplana. (Sospira) Quin home més ben pentinat i ben plantat! Ja no n'ha tornat a passar per aquí cap com ell. Saps com li déiem Paquita (una companya) i jo? Don Juan Eduardo Zaplana. I ell sempre reia. És l'únic home amb qui vaig cometre adulteri. Això sí, de pensament, eh! No fotem. Que jo al meu marit el volia amb locura. (se li escapa un sanglotet que ofega amb un mocador blanc brodat)

P. Com va ser que vas entrar?

R. Pel meu difunt marit, que era tio segon d'un diputat del PP. No estàs més prim, rei? Com va la faena? Malament, no m'ho digues.

P. (Riem) Amparo, què et sembla que Alperi s'esporgue les ungles en la cadira de les Corts?

R. (Parla baixet) Ixe és un cafre. Jo li dic "el derronyaor". Una vegà el vaig agafar en el bar de les Corts, el vaig apartar a un racó, i li vaig dir que com tornara a tallar-se les ungles i a reballar-me-les, que li fotria al cap amb l'espolsador. Tu creus que jo porte 17 anys aquí, i este que fa quatre dies que ha desembarcat des d'Alacant no em fa ni cas ni calendari!? Ma que em fa malícsia. Ixe hauria de pagar més per sentar-se aquí, com fan ixos grossos que pugen a l'avió i els fan pagar el doble perquè ocupen dos asientos, pos ixe igual: ixe té un escó i dos cadires al preu d'una.

P. I ell què li va dir?

R. Que li parlara en castellà que no m'antenia, el xurro, cagalló per séquia! Ixa chent, ixa i els dels bancs i el del bigot ixe del Gürtel, el dels traches i els bolsos... ixos són els que portaren a la ruïna al pobre Paco Camps. Mon pare pujava d'Alacant a treballar aquí i desllomar-se. Però ixe, ixe ha pujat aquí només que a posar ronya i menjar bunyols de carabassa. I jo vinga acatxar els rinyons per recollir-li la runa que fa. Una cosa és voler ser un home asseat, però això!? Valga'm déu.

P. Què t'has trobat, sota les cadires i taules de les Corts, en tants anys que fa que les neteges?

R. Ai, fill, si jo parlara. El problema és que no puc parlar. Estos ulls han vist lo que no se pot dir. M'he trobat de tot, de tot de tot. Mira, sense anar més lluny, te'n contaré una del Cotino, que ixe també té molt mala bava. Saps què em va fer, el creminal? No va voler ficar-me un nebot sense treball en el negoci de la recollida de la brossa. A ixe li vaig trobar amagada baix de la taula de les Corts una estampeta d'un home nuet! Nuet d'ixos que alcen pes! Què t'ha paregut, morrut!? Ascolta, però no era una estampeta normal, no!, era d'ixes que has de xuplar ahí perquè aparega el piu o el conill! Ai maria santíssima, si l'arquebisbe s'antera. Pel que més vullgau, no li ho conteu a ningú que m'excomulguen. D'això ja fa uns anys. Però ara, com que el posen sentat allà dalt, com si fóra ell el marqués de Dos Aigües... ja s'enguarda d'amagar res, que allí les càmeres el fiten de seguida. Per això està de més mala llet ara, perquè no pot fer el que vol.

P. Amparo, més draps bruts que nets, en aquesta casa?

R. (Fa cara de circumstàncies) Què vols dir?

P. Que portes el drap net de casa i aquí són draps bruts tot el que traus.

R. I no en trobe més perquè me'ls amaguen ben amagadets.
P. Com l'informe de Blasco?

R. (Riure de seguretat) Mira què el dic. Don Rafael és el més veterano d'aquí. Ixe és una rabosa saberuda. Però quan ell anava jo venia. L'informe ixe se'l vaig trobar, després del plenari ixe que gravaren les càmeres, en el despatxet que té. Tu saps què vaig fer jo amb la paperassa ixa? Vaig ambolicar el quilo de plàtans que vaig comprar del mercat central ixe mateix matí i el vaig ficar a la nevera de casa. El vaig recollir de la màquina ixa que tenen que es minja el paper. A la meua neta li he dut fulls d'ixos per a apunts a muntó. Jo sóc una recicladora nata. Tot el que agafe de les papereres dels despatxets dels senyorets, a la bata i pa ca casa.


P. I de l'oposició, què ens pots contar? També estudien francés en hora d'oficina, com Milagrosa?

R. No, ixos no són mala chent. Porten una vestimenta i monyos molt modernets, això sí, però són chent sana. Ara, també em donen faena per a carregar un barco. Tot són papelórios amb dibuixos de tisoretes, camisetes ficant-se amb Paco Camps davall la taula...; això no m'agrada. L'home està tan afectat que ni ve ja a les Corts. És el que menys faena em dóna. Però ja saps, la gent jove de hui en dia i la ideolochia! Sobretot la Mònica ixa.

P. Què li sembla la senyora Oltra? Ho fa bé?
R. Home, la xicona ixa és valenta i no es calla res. Se li entén molt bé quan parla. Ara, poc femenina pal meu gust, perquè crida molt i s'abertola de seguida. No serà filla o neboda d'aquell del València, de Paco Roig? A més, com que s'enfada tant, li cauen tots els papers pel terra i, ale, servidora a patir les dos hèrnies discals.
P. Aleshores, i pel que deduïm, podria votar Compromís en les pròximes eleccions?

R. Nooo, jo tota la vida he votat al PP, bé, tota no, des de Don Juan Eduardo Zaplana. (ens fa l'ullet) A més, d'ixos de Compromís sols val l'Oltra. La resta són tots uns pixavins. Jo ja no vote ningú, m'antens? Vaig dir que no votava més des que... (S'entristeix)

P. Però dona, també hi ha Mireia Mollà, Enric Morera...
R. Calla xe, calla, si la xicona ixa no fa més que passar-se el dia en el lavabo pintant-se la ratlla i fent-se la cua. I l'altre amb cara de beneït i pomes agres tots els dies... (Li torna a canviar el semblant) Mira, des que li va passar això a Conxita, vaig churar per la glòria del meu marit que no votava més en la vida, ni als culpables de no haver-me pogut jubilar ja ni a cap altre. Que se'n vachen tots a fer la mà!
P. I quina solució troba?

R. Açò no ho arregla ni la Cheperudeta ni Sant Vicent Ferrer ni Cristo, perla. No serveix de res, però tu saps què faig jo ara totes les setmanes? Em pose la bata de treballar, vaig on es concentren els estudiants, els meches, els mestres i els que els han furtat la casa, agafe un paper i cride ben fort per la Conxita, sempre per la Conxita.

diumenge, 17 de febrer del 2013

Castellets de sorra

Tu, Laia, tens 9 anys. Jo, Lluís, també. Asseguts cara la mar, fas un clot fondo amb les mans. La sorra que traus me la poses als genolls. Parles, parles, parles. T'observe, t'observe, t'observe, en silenci, desvanit, amb un somriure feliç. Les ones ens mullen els peus, les cuixes, ens fan pessigolles als malucs. Una marinada suau no deixa que el sol ens faça nosa. Jo cave dos clots amb els ditets dels peus i les cames estirades. La teua veu és innocent, dolça com una pruna. M'han bastat un pocs segons per començar a notar que la teua veu s'allunya, es fon amb el trencar de les onades i el meu pensament. De sobte, alce la mirada i dic:

-Laia, veus la ratlla d'allà dins que junta la mar i el cel? Un dia hi aniré, caminaré per damunt i et saludaré. I ho faré per tu.

Tu somrius, deixes de fer el clot i, sense adornar-me'n, em fas un bes a la galta esquerra mentre jo mire l'infinit. És el primer bes que em fas. La teua olor em trasbalsa. Amb el bes, tanque els ulls instintivament. Quan els torne a obrir, em veig caminant damunt aquella línia, l'horitzó. Sense dir-te jo res, asseveres:

-Veus? Ja has caminat damunt la ratlla. I continues parlant i excavant la sorra amb les manetes, com abans, com si res.


divendres, 15 de febrer del 2013

Qui ha dit meteorit?

Després de la corrupció, el tema de la setmana que ara acaba és, sens dubte, el meteorit que ha caigut als Urals i que ha deixat tothom bocabadat. "Ho haveu vist?", han preguntat els de la NASA (The National Aeronautics and Space Administration) als de l'ESA (European Space Agency), i aquests últims han exclamat: "La mare que els va parir!! Si no ho han (pre)vist ells, com volen que ho hàgem fet nosaltres!?". La veïna amb buatiné del segon ha tret el rosari, ha eixit al carrer i ha dit: "ja ho deia el meu difunt marit, que no som ningú". Un codol ens ha recordat que la nostra existència és futil, efímera, que algun dia no podrem pronunciar gaire cosa més que allò de "per on vénen!?". En aquesta partida universal del pedra, paper, tisora, no estaria gens malament que, l'asteroid que passarà fregant la Terra, deixara anar uns fragmentets que s'estavellaren sobre les tisores dels palaus de les Generalitats, les Moncloes, els BC€s i el FMI$. Així guanyaríem la partida, la gran majoria.

El cas és que un bon grapat de conductors al volant han filmat les imatges del meteorit. Autèntiques escenes de pel·lícula mereixedora d'un Òscar pels efectes, això sí, reals. Us hi heu fixat, però, en les bandes sonores horroroses que se sentien a l'interior de tots els automòbils? A banda de la música, tothom ens hem fet la mateixa pregunta: com és que ben bé totes les imatges provenien de cotxes en marxa al bell mig de carreteres russes? I els mitjans de comunicació, sempre amatents a les inquietuds i drets de la ciutadania, se n'han fet ressò: els propietaris russos de vehicles instal·len càmeres en la part frontal perquè la guàrdia civil de Putin, les asseguradores o altres compatriotes són una mica corruptes, vodkaaddictes, mentiders, violents o indocumentats. Les càmeres, doncs, són l'única manera d'evitar els abusos i extorsions de l'autoritat, de demostrar la no culpabilitat d'un accident a la companyia d'assegurances pròpia i aliena i de constatar la trompa i/o mala llet dels conductors borratxos i/o malcarats que l'emprenen a galtades i/o insults.

Aquestes càmeres, les dash cam, han aconseguit crear un subgènere de vídeos a la xarxa, amb què es mostren accidents que fan feredat, batusses o impactes de llamp -qui havia dit meteorit?- que alcancen l'automòbil que et va al davant. S'hi observen conductors que salven la vida miraculosament, fins i tot n'hi ha que aturen el cotxe enmig de la carretera com si esperaren a la cua de la ITV o al pàrquing del Carrefour: tot siga per calfar-li el bescoll al conductor que et precedeix. Us enllace un recull de vídeos perquè al·lucineu amb els autèntics meteorits, uns que van caure en gràcia evolutiva fa milers i milers d'anys: els humans.

Dos vídeos en què dos joves salven la vida miraculosament en un accident i en surten il·lesos:



Un cotxe fregit per un llamp, més propi de dibuixos animats:


Ens fotem hostietes? Vinga, que fa fred!


I ara sí, el protagonista accidental i secundari d'aquest post:


 

Tendències diccionariables


dimecres, 6 de febrer del 2013

Posar el llacet al mort

César Augusto Asencio ha tret les màquines al carrer. La via pública ja aplega martells percutors, retros i excavadores. Té ben estudiada i apamada l'estratègia, els objectius i l'efecte. ¿Com es combat el descrèdit polític, el deteriorament de la imatge personal, els casos de corrupció, tracte de favor o abús de poder? Amb ciment. Totxo i ciment. El ciment sempre impermeabilitza consciències, tapa boques famolenques i guanya adeptes servils. Ho practicaven els emperadors romans, també els faraons egipcis: com més obres monumentals es construïen, més esclaus per a la història. Quin turista recorda els esclaus quan visita les grans construccions a Roma o a la ribera del Nil?

César Augusto Asencio ha tret les màquines al carrer. Tant fa que hi haja un 27% d'atur, que s'hi practique un o més desnonaments diaris; que la filera de gent demanant a Cáritas dibuixe una serp de caritat i vergonya que fa la volta a dos carrers; que els fills i néts hagen de dinar i sopar amb la pensió dels iaios; que les ajudes a la dependència no arriben i la gent mora en condicions indignes esperant-la; que els polígons industrials siguen plens de naus però buits de treballadors... El soroll de les màquines fa pujar els vots a les urnes: és una mena de caritat macabra que provoca el suïcidi de la solidaritat dels pobres, dels treballadors.

César Augusto Asencio ha tret les màquines al carrer. S'albiren talls de cintes, inauguracions. L'alcalde prepara el terreny per guanyar de nou les eleccions. Tornarà a provocar furor entre el sector geropermanentat. El mèrit, però, no és tant propi sinó més aïna d'una oposició mediocre i fins fa poc inexistent, muda, que demanava permís per existir amb un perdó com a fórmula de presentació. L'ajuda inestimabilíssima de la televisió local privada, pagada per l'empresariat de dretes crevillentí, també hi té molt a veure: durant més d'una dècada, aquest canal que ven mondongo polític, penitència social i esqueles d'alcavota, ha procurat una falsa imatge de gestor exemplar, lúcid i treballador a qui era un advocadet limitat d'assessoria de poble que difícilment guanyaria cap pleit.

César Augusto Asencio ha tret les màquines al carrer. Prepara ja la cinta. Les tisores fa temps que li les ben esmolaren, des de València i Madrid. Aquesta vegada no hi haurà vi d'honor. Fa lleig, precisament ara que la gent no té ni per a granyons. No patiu, però, que si la boca del mort no s'ha pogut omplir de pa, l'ompliran de formigó, i al mort -a Crevillent- li posaran un llacet blau al cap i una pedra al sarró, i tothom dirà: "que bé que l'han arreglat!"