TO BLOC OR NOT TO BLOC

L'art es mama de les millors mestres

2012-02-12T08:22:00.000-08:00

Un diumenge... negre

Hui ha mort la Whitney Houston. M'ha sorprés veure com el públic de les xarxes socials es desfermava en un dol virtual d'allò més sentit i gospelià. Fins i tot l'Alberto Fernández ha sentit la pèrdua, camí de Cornellà, amb un to paternal (Mañana de domingo en Cornellà con un Espanyol cerca de la Champions!!! Y tristeza por la muerte de Whitney Houston, malditas drogas!!!). Catxis, maleïdes drogues! Si la Houston hagués mort divendres, ahir dissabte i hui diumenge hauríem tingut dos tasses de reposició d'El guardaespatlles. Però fins i tot als guardes els manquen les espatlles (i les armes) per a protegir-nos o esquivar la mort més convenient.

A mi, la veritat, no m'ha dolgut excessivament la mort de la Houston. Reconec, però, que amb aquella pel·lícula quasi m'ofegue inundat de plors i mocs. Em vaig salvar gràcies a un particular guardaespatlles anomenat Kleenex. (Després vaig entendre que el film fou una gran operació comercial de l'empresa més famosa de tissues.) Hui també és dia de dol per al Kevin Costner, l'home del pinganillo que la protegia en els bolos i que, en les hores no feineres, xiuxiuejava els cavalls. El Costner, s'ha quedat sense feina, i aquest fet és tan sols el preludi de la reforma laboral raconiana les conseqüències de la qual -com heu pogut comprovar- traspassen fronteres (l'Angelina Jolie s'ho veia venir quan, setmanes enrere, demanava feina a l'Almodóvar). Així doncs, que descansen en pau, condicions laborals i artistes de renom.

Sunday, blacky sunday?

Hui, tot apuntava que seria un diumenge negre: la mort d'una cantant negra, el negre panorama a què ens aboca la nova reforma laboral i l'inexistent mercat de treball, el crit de ma mare "em tens negra, deixa Internet ja i baixa a comprar el paquet de fideus a ca la Glòria!!"... Però l'horitzó ha esdevingut de color carn (de color rosa) en topetar-me en Twitter amb una antiga mestra, amb una artista increïble: Sabrina Salerno!!!! La joia m'ha omplert el pit. Me n'he fet seguidor de seguida, i hui mateix li faré una piulada sentida en el mur.

Homenatge a la Sabrina

A la Whitney no li dec cap aprenentatge vital. A la Sabrina, en canvi, li'n dec tant i de tants camps diferents!: teoria i pràctica de les coreografies; "els pits", òrgans independents del tronc i del cervell; l'anatomia del mugró i l'arèola (i que se'n podien fer repeticions -antesala de la slow motion- sense constituir un pecat); que les pitreres es classificaven en xicotetes, grans, descomunals i sabríniques; que era de veres que la mida de les coses estava sobrevalorada, com els diners, però que era del cert que ajudava, i molt, en el dia a dia; vaig començar a entendre les metàfores (els anells de Saturn no necessitaven ser a anys llum per poder tocar-los), a adquirir el pensament abstracte (havia descobert la font real dels productes lactis) i a descobrir de veres el meu cos (quan pixaves et veies la Sabrina amorrada al piu); tot això a finals dels 80. I, sobretot, que no necessitaves aprovar el nivell avançat d'anglés per triomfar al món. El món, aleshores, no estava infectat amb tant de crític d'art (musical, s'entén) xafaguitarres, com ara, malalts d'un perfeccionisme visceral i una especialització malaltissa, i es valorava realment el que s'havia de valorar: l'art per l'art. La vida, feta art.

Per això, Sabrina, puc dir, amb franquesa, que he mamat vida amb tu, i que per a mi ets la llet, artista! Que no servisca d'arma llancívola ni de precedent, però és quan veig la Sabrina que entenc la influència inevitable del seu mestratge en les festes bunga-bunga d'en Berlusconi. Els d'esquerres també tenim dret a la indecència. Ser conseqüent cansa molt.

Altres dones docents, altres artistes decents

Tothom té la seua particular Rosa Sensat, Agazzi, etc. Tothom recorda els millors mestres que ha tingut al llarg de la formació acadèmica. Si bé la Sabrina és, per a mi, la Montessori de l'escola lliure de la vida, també he tingut unes altres molt bones pedagogues que m'han ensenyat a caminar en les línies torçudes de l'existència. I en destacaré breuvement tres: la senyoreta Sánchez, de Ciències Naturals, la senyoreta Fox, d'anglés, i la senyoreta Danuta, de Religió. Totes elles em parlaven de l'amor, com de la cosa més bonica i preciosa, i em contaven que els reis de l'Orient no existien, ni tampoc els llops ni els esperits, ni que una cigonya mascle havia deixat prenyada la meua mare i havia marxat a França a fer la vendímia. Aquest és, doncs, el meu petit homenatge. Va per totes vosaltres, mestres. Si Ovidi visqués i hagués coincidit en la meua quinta, els n'hauria fet la versió musicada.

"Ya sé que es triste de descargar, pero más triste es de torturar"

2012-01-23T17:30:00.000-08:00

Hi estic totalment d'acord, amb el tancament de Megaupload i la detenció del seu peculiar propietari-hamburguesa. Si jo fóra, posem per cas, un actor porno consagrat, no m'agradaria que cap espectador gaudira de la meua pèrdua continuada de fluids ni de les cardades monumentals sense haver de pagar cap royalty. Perquè, com em pagaria el tractament contra els lumbagos generats per anys i panys d'exercici físic frenètic? Qui em pagaria el tractament a Sanitas? Series, tu, descarregador, qui em finançaria les intervencions vasectòmiques? Doncs, no, senyors. Reclamar preus populars i no abusius per veure cinema o escoltar música en Internet sí que em sembla perfecte, però gaudir dels béns (i els mals de piu) aliens, sense fer un brot, no em sembla gens ètic. I si parlem d'ètica, el senyor Obama n'és un poderós enemic, perquè fa pena que haja tancat la web de descàrregues il·legals esmentada perquè Hollywood, que és qui li paga part de la campanya electoral, li haja fet una trucada al mig de la nit, una trucada d'aquelles que, pel moment en què sonen i pel timbre, se sap què pronostiquen. Però fa pena, sobretot (i ràbia, i indignació, i tristesa, i desengany), que no haja posat ni la meitat de zel per tancar el centre de tortura més popular de l'Atlàntic nord, Guantànamo, que en el cas 'Megaupload'. Ara ja sabem que, entre triar les descàrregues virtuals o les tortures reals, el primer president de color nord-americà es desviu per les primeres. Ai, si Martin Luther King alçara el cap veuria el seu somni fet miques.

El llenguatge universal dels constipats

2012-01-19T17:23:00.000-08:00

-Atxís!
-¿Cómo? Hábleme en castellano, que no le entiendo.
-Atxís!
-...

Tot contradient Goethe i Pla

2012-01-08T19:06:00.000-08:00

Estirat al llit, febrejant, i per pura curiositat i tedi, deglute les horesllargues televisives que dura el darrer plenari municipal de Crevillent. L’alcalde,el nostre alcalde, clarament afectat per un greu delírium trèmens de vara decomandament, es recrea aixafant la ineptitud expositivoargumentativa de l’oposició.De tota, tret de la dels joves d’Esquerra Unida i Esquerra Republicana, a quino es molesta ni en replicar per por de donar-los un protagonisme excessiu queesdevindria molt molest a llarg termini i podria, fins i tot, erosionar la imatgede poder ferri i domini absolut que ha aconseguit erigir al llarg dels anys. Iés que quan ha de contestar als de la coalició d’esquerres delega enels propis regidors, perquè dialècticament sap que té ben poc a fer davant unagent que no estan per corporativismes, ni per somnis de rellevància social, ni flaixos decàmeres. És plenament conscient que a aquells dos els mena alguna cosa ben diferent, i per això fan servir paràmetres força allunyats als de la resta.Han entrat allí únicament i exclusiva per retornar-li la veu al poble i fer fora aquell que s'asseu ample, còmode i segur a la cadira principal, a ell, al del quadre de cos sencer que té penjatal darrere i als dels quadres que visten camisa blava (precisament perquè cap penjatd’aquells va estar triat democràticament han d’anar fora, siga dit de passada).

L’alcalde, el gest més democràtic en la vida del qual ha estat posar noms demandataris imperials de repúbliques romanes als seus fills, escridassa els lídersde l’oposició del PSOE i Compromís. Amb la vehemència d'un mestre de l’escolanacionalcatòlica, els titlla d’innútils, mancats d’intel·ligència, de deixaranar poca-soltades tothora, i no sense raó, perquè aquells s’han pronunciat encontra d’acords que es van aprovar per unanimitat temps enrere. Ésun espectacle dantesc. Es recrea en la sagnia. En un moment així hom s’adona perquè aquest megalòman visionari porta vora quinze anys com a màxim representantde la vila. Queda clar que no és per mèrits propis, sinó pel descrèdit d’unaoposició que amb prou feines pot copsar les bufetades i vituperis d’un senyorque, en circumstàncies normals, hauria de ser visitat els diumenges i dies no feiners en un sanatori, i nopas en el despatx principal de la casa del poble.

No puc evitar que em vinga al cap una reflexió de Josep Pla amb què relaciona Goethe i unsudols telegràfics de Gabrielle D’Annunzio. “Religió que raona, religió morta”, va dir el filòsofalemany. “Política de crits, política morta”, en diu Josep Pla tot parafrasejant-lo, dels crits ifacècia de l’italià, que va esdevenir la vedette de la política internacionalen el seu moment. Doncs, bé, Cèsar Asencio ―que per a la democràcia és un zombii per a la memòria col·lectiva serà una anècdota de fira― esdevé protagonistaprincipal i guanyador amb els seus crits i ganyotes de falsa crispació en la mesura que és esperonatper una oposició que tan sols és capaç de despertar els morts vivents. És aixíde patètic: són els mateixos silenciats els que apugen el volum del micròfondel botxí perquè anuncie amb més èmfasi una merescuda execució.

Si Pla coneguera el cas, telefonaria a Goethe (via purgatori i a cèntim el minut) i compartirien la incomprensió contradictòria del cas crevillentí.

Que tens "galvana"?

2012-01-08T09:26:00.000-08:00

"Galvana", segons tots els diccionaris (catalans i castellans), significa "peresa". No ho havia escoltat fins avui, que l'ha pronunciat la meua tieta Georgina. "Tenir galvana" és "tenir caparra". "Quina galvana que tinc" és com dir "quina caparra que tinc". A això, també li diem, a Crevillent, "quina tonyina que tinc". És a dir, una peresa produïda per les ganes de dormir després de menjar que fa que no tinguem ganes de fer res, sobretot amb la xafogor de l'estiu. I "galvanejar" és "emperesir". La paraula és d'origen àrab, i segons alguns, hauria passat mitjançant el castellà o l'aragonés al català. Fins aquí, clar i català.

Ara bé, ma tia hui ha fet servir el substantiu amb una accepció amb connotacions que no tenen res a veure amb el que he explicat abans, i que, en principi, no es recull en els diccionaris: "No tusses que ens deixaràs aquí la galvana." Com que tinc la grip i no podia deixar de tossir (amb una tos greu, fosca, com si fóra la interferència d'una ràdio que emet des del mateix avern) ha esmentat allò de la galvana, com volent dir que no deixara els virus escampats pel menjador, no fóra cas que els encomanara l'afecció.

I fins aquí l'explicació.

La informació matarà la màgia

2012-01-07T17:26:00.000-08:00

"Mor el 'rei Melcior' d'un poble valencià durant la cavalcada. El representant del rei va tenir un infart a dalt de la carrossa a la localitat de la Pobla de Farnals, segons informa el diari Levante" (Diari ARA, 08/09/2012)

Què els direm, ara, als xiquets!? Que realment no n'hi havia tres, sinó dos, de reis? Si us plau, que Levante retire del carrer tots els exemplars del dia 7 de gener de 2012. Hi ha xiquets que lligen i fullegen els rotatius. Que la rigorositat i el dret a la informació se'n vagen de vacances, ni que siga per un dia. Que una portada no mate la il·lusió i la màgia abans d'hora.

http://kiosko.net/es/np/levante.html

Democràcia

2012-01-07T17:10:00.000-08:00

Si unes eleccions serviren per canviar alguna cosa, ja les haurien prohibit.

L'amistat del cucut

2012-01-02T03:26:00.000-08:00

Una vella dita popular basca afirma que si la primera vegada que sents el cant d'un cucut tens monedes a les butxaques, eixe any no et faltaran els diners. Ho he llegit en un llibre de Kirmen Uribe d'una preciositat infinita, serena. No sé quan va ser la primera vegada que vaig sentir el cant del cucut, era xicotet, i llavors no m'importaven els diners, ben bé com ara. Sí que recorde l'última vegada. Va ser fa un parell d'anys, a la cara nord de la serra de Crevillent (a les terres de la família materna, l'Ombria de el Fondó de les Neus), allà on els pins, les carrasques, els brucs i els arboços creixen forts perquè els arriba l'alé de les terres del nord, el mateix alé que parla sobre el cant del cucut. I és curiós, perquè no en va ser un, el cant que vaig sentir, sinó el de dos cucuts, un mascle i una femella, tot fent el seguici nupcial. Era primavera.

Siga com siga, des d'aquella última vegada que vaig sentir el cucut, no he tingut més diners, tampoc me'n fan gaire falta. El que sí que he notat força és que les butxaques les tinc més plenes de bons amics que mai. Supose que eixa ha sigut la riquesa que em dispensaren la parella de cucuts que vaig oir. Una riquesa que no té preu. Espere de tot cor que enguany vosaltres també sentiu el cant d'algun cucut. Per si de cas, un enllace un vídeo on podreu gaudir-ne. Feliç 2012.

Un conte de reis

2011-12-25T09:55:00.000-08:00

Temps era temps, hi havia un rei la filla del qual volia maridar-se amb unjove ros, alt i d’ulls blaus vingut de les terres del nord. La muller del rei,impressionada per la bellesa d’aquell benplantat, va exclamar: ―Mátame, camión! Era un senyalinequívoc d’aprovació. Es féu un gran convit reial i acudiren milers deconvidats. De postres, menjaren Ferrero Rocher Premium, tiramisú de 25 làminesi cabell d’àngel pastat al mateix paradís.

Passà el temps, la jove parella tingué fills, comprà un quad marca YamahaATV 450 amb què recorreren les muntanyes rocoses dels Estats Units i criaren unyorkshire terrier anomenat Sabino. Vet aquí, però, que la quadrimoto es vaaturar, sense benzina. La jove parella, ofuscada, telefonà al poblat Can Sarsuela perdemanar ajuda, amb una única trucada d’emergència de què disposaven al mòbild’ell. El rei, solidari i planer, els va dir que, per omplir el dipòsit debenzina, havien de tenir diners. Curt i ras, els va aconsellar que posaren unaparadeta al mercat medieval, als Apalatxes, per guanyar centaus, i quel’anomenaren Nóos (la transcripció del castellà antic al modern significa “nosvamos a forrar”. Nota del Traductor).

Pensat i fet, muntaren parada cada dissabte laboral. Gent vinguda de totsels estats els compraven els articles exposats, com ara ampolletes de colònia marcaTintoretto, Chispas, Alada i Eau de Ibiza de 70ml; atxes que havien pertanyutals millors aizkolaris i que havien tallat els troncs més grossos; i polseresde quadradets de fusta amb imatges religioses vernissades i de colors queguarien els infants dels càncers i les discapacitats més estranyes.

Havien passat anys bons amb aquella botiga de carrer. Havien fet gransamics i millor caixa. Un dia, però, la muller d’un pastor d’ovelles, es vaqueixar que la colònia Alada ―que temps enrere li havien venut― havia tacattots els jerseis que feia servir per munyir els remugants, i que allò no era paspossible perquè ni amb el suc d’unes arrels del bosc anomenades Vanish KaliaLlevataques havia pogut traure aquells medallons groguencs de l’uniformelaboral. Els joves prínceps, que també eren ducs, van dir: “Nóos!? Déu ensguard! No hi tenim res a veure, estimada munyidora. No seran taques de líquidseminal del seu benvolgut marit?” La pobra pastora, ofesa, es va posar encontacte amb l’OCU, un organisme del consell del poblat que vetllava per solucionarles possibles trifulgues entre els vilatans.

En el consell local, però, hi era representat un vell mandatari reialanomenat Uanca, els avantpassats del qual pertanyien a una de les 7 nacionsd’indis de Nord-amèrica. En el decurs del plet sobre les taques de Nóos, aquellvenerable rei va afirmar, amb solemnitat: “Qualsevol actuació censurable hauràde ser jutjada i sancionada…”

La part final d’aquest conte no ens ha arribat complet, malauradament, finsals nostres dies. Tanmateix, un grup de científics que treballa amb manuscritsantics i arqueologia bíblica ha descobert un papir on apareix un discurs, presumptamentamb el nom d’un rei anomenat Uanca i dirigit a la seua tribu (el manuscrit vasignat per un tal Joan, que s’autoproclama apòstol). El discurs, que segons elsexperts forma part d’un plet comercial on intervindrien altres individus demoment desconeguts, fa així:

―M’ompli d’unasatisfacció fonda felicitar-vos en unes dates tan assenyalades com aquestes. Lacrisi, fatal, que ens afecta a tothom actualment, no ha d’entrebancar elsnostres somnis emprenedors, ni tampoc destorbar-nos, amb falsos sorolls ixivarri, del bon camí. En aquest camí, cometrem errors, tots, amics ifamiliars, sense excepció, però allò important és continuar avançant. Els quihui seieu a l’altra banda d’aquí bé que ho sabeu, o ja no recordeu quancobràveu la prestació per l’atur alhora que treballàveu en negre?; o quan lidemanàveu factures en B al llanterner que us canviava el lavabo? Aquell devosaltres que no tinga pecat, que tire la primera pedra ―en aquell moment el rei llançà unxicotet cudol rere el tro on seia, sota unes oliveres, tal com mostra una il·lustració polícroma.

»Veig que comenceu aretirar-vos muts, capcots, i que deixeu al vostre pas un camí empedrat però imperceptible. Així doncs ―va dir, dirigint-se a una jove i al seu marit ros, alti d’ulls blaus, la identitat dels quals no s’ha pogut desxifrar encara―, siningú no us ha condemnat, jo tampoc no us condemne. Brindem, doncs, amb xampanyfrancés, fumem la pipa de la pau i marxem als Alps a fer unes passades amb lataula de snowboard.

Fi.

Innocent (amb ena geminada)

2011-12-24T03:35:00.001-08:00

Des de fa dies que em desperte ben d’hora. Cap a les cinc de la matinada, el follet biològic em diu que és hora de deixar d’humitejar amb baveta el coixinar. Com de costum, però més aviat, faig repàs de la premsa nacional (Ara, Vilaweb, Nació Digital, El Punt/Avui) i internacional (El País, Público, The Guardian, El Mundo). M’agrada començar pels grans titulars (“Què n’és de González Pons?”) i acabar amb l’opinió dels articulistes. És una sort aixecar-se ben d’hora, perquè, a més de complir amb el pla Guardiola, ets dels primers a trobar les actualitzacions de la premsa escrita. Et sents un més de la redacció.

Hui, però, m’he quedat "bocabadat" (de veres que algú fa servir aquest adjectiu en la vida real?). Coneixeu aquells anuncis que col·loquen a sota dels articles i notícies? Sí, aquells que venen missatges com “Dos tallas max de pecho sin cirugía. Sé la primera en conseguirlo. Aumentax.”, o “Quieres un Ipad 2?”. Són icones i espais publicitaris que sovint ens passen desapercebuts, ja que n’hem fet l’aprenentatge previ i la ment els discrimina automàticament perquè no ens interessen gens ni mica. El cas és que, després de llegir l’article d’en Monzó, m'he fixat, involuntàriament, en un missatge: “¿Qué dan por tu nómina? Encuentra el banco con el regalo que más te interesa por domiciliar tu nómina.”

Al principi pensava que era una visió il·lusòria. Dues hores més tard, però, encara em preguntava per què la meua ment no havia discriminat, visualment, aquell missatge (real). I he arribat a una conclusió (ja sé que el meu punt fort no és la productivitat): em sorprenia que un anunci, a l’estil Rastreator, donara per fet que la majoria dels potencials clients gaudíem d’una nòmina. No m’haguera sorprés trobar-me un anunci comercial que m’oferira un cercador de feina, una oportunitat de negoci, uns cursos de formació contínua, fins i tot una línia de crèdit (!) per a PIMES, però mai de la vida que em buscara un banc amb el regal més sucós per hostatjar la nòmina. Banc-Nòmina-Regal? Amb franquesa, la santíssima trinitat és una qüestió de fe, no d'aritmètica.

Sense voler-ho, he aprés no només que existeix el Banqueator que (encara) ‘regala' presents, sinó que existeix un gènere específic de màrqueting que, com més a prop del 28 de desembre, més accentua la presència frívola i l’efecte en els mitjans virtuals. Amb tot, gràcies per l’aprenentatge i per despertar-me els sants i innocents sentits.

'Ex libris'

2011-12-20T09:49:00.000-08:00

D'Empar Moliner, Quim Monzó, William S. Burroughs, Kirmen Uribe i Sergi Pàmies. D'ells han sigut els llibres que he triat de les biblioteques universitàries per llegir aquestes festes de Nadal. De la primera, T'estimo si he begut, que ja l'havia llegit a mitges abans; del segon, Mil cretins; de l'autor nord-americà, L'esmorzar nu; del jove poeta i novel·lista basc, Bilbao-New-York Bilbao; i, finalment, d'en Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Com a adquisició per a la biblioteca personal, m'he demanat Primavera, estiu, etcètera, de na Marta Rojals. Tal com diu una cita que vaig llegir fa poc en Internet: "Els qui llegim fem descobriments, com els científics, però ells en fan molt de tant en tant i els lectors en fem cada dia." (Josep Valls, Sant Feliu de Pallerols, la Garrotxa, 1994). Bona lectura i bones festes.

http://www.quadernscrema.com/llibres/t-estimo-si-he-begut

http://www.quadernscrema.com/llibres/mil-cretins

http://www.anagrama-ed.es/titulo/CM___5

http://www.elplacerdelalectura.com/2010/02/bilbao-new-york-bilbao-kirmen-uribe.html

http://www.quadernscrema.com/llibres/si-menges-una-llimona-sense-fer-ganyotes

http://www.magrana.cat/primavera,-estiu,-etcetera_marta-rojals_libro-OMAC161-es.html

Què han de fer un valencià, un català i un mallorquí a Madrid?

2011-12-15T15:59:00.000-08:00

Doncs, precisament, açò:

"SM Joan Carles de Borbó

Rei d’Espanya

Palau de la Zarzuela

Madrid, 14 de desembre 2011

Rei d’Espanya,

He vingut a comunicar-vos que volem sortir del regne d’Espanya. Tot i així, agraeixo la vostra invitació. Com a persona us respecto i us mostro cortesia. Ara bé, la crida a visitar-vos avui és institucional, i en aquest sentit, he considerat que havia de protestar per la naturalesa, l’actitud i la posició de la institució que encarneu. La protesta es basa en tres principis:

1. Els que m’han votat també volen votar la independència del nostre país, i per tant no es poden sotmetre a una corona que lidera les forces armades amb la missió de preservar la unitat d’Espanya. No podem estar d’acord amb una figura com la vostra que nega, per llei i per força, el dret a l’autodeterminació. No acceptem unions imposades; les amistats i el diàleg han de ser lliures.

2. Un cap d’estat que no ha estat elegit a les urnes i que constitueix l’única figura del funcionariat que es transmet per via sanguínia, va en contra dels principis més elementals de la democràcia. Com a republicans i com a ciutadans de ple dret, èticament i per respecte als nostres 256.393 votants, no ho podem reconèixer.

3. Des de fa anys, hem estat reclamant transparència i fiscalització parlamentària de la Casa Reial, primer a Madrid i després a Estrasburg. No hem obtingut cap gest ni resposta. Els fets demostren que aquesta transparència és del tot necessària, sobretot en hores greus, en què les persones estan acusant el dany de la crisi. S’està ferint la sensibilitat social, nosaltres ens considerem ignorats i jutgem que les vies del diàleg s’han estroncat.

Aquest seria el moment adequat per evocar l’antic jurament que es feia als nostres reis segles enrere i que entenem s’ha interromput:

“Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, NO.”

Per tot plegat, voldria fer-vos arribar el mandat que m’han encomanat els votants de la coalició que encapçalo; que nosaltres anhelem viure en plena llibertat i volem sortir del Regne d’Espanya. I m’agradaria fer-vos arribar la meva convicció de fons; que com amics ens avindríem més i millor que no pas com a amos i súbdits.

Ben cordialment,

Alfred Bosch

Portaveu ERC-RCat-CatSí

Diputat al Congrés espanyol"

(Carta que ha fet arribar Esquerra Republicana al borbó)

..._/\/\/\__________________

2011-12-14T15:32:00.001-08:00

La crosta nostra. Viure en un 'poble dormitori' com Crevillent té els seus avantatges. Pots observar grans quantitats de morts vivents (també coneguts com a 'no-morts') sense haver d'engegar la Fox. Batinets; tesis cum laude sobre permanents; garrepes viscerals; xovinisme aromaticomedicinal; i pensament corintelladesc, conformen aquesta Walking Dead endèmica. Tothom camina amb la mateixa sonsònia, al compàs del no-res: el coma cultural induït.

Sempre hi ha un pedaç per a un descosit. M'han dit que l'ajuntament de Crevillent subhasta, en forma de col·leccionables, els vidres del fal·lus blau, anomenat obelisc. Algun regidor podrà fer-lo servir de vidre de butxaca, per allò de traure'l en algun lavabo públic (el contrast entre el blanc i blau pot ser d'allò més suggeridorament al·lucinant).

Plou sobre blau. Quants litres de laca Nelly farà servir Sor Mallol per mantenir trempat el tupé arriba españa que llueix? No he vist una versatilitat versallesca capil·lar tal des dels temps d'institut, en què estudiàvem els habsburg i els borbons.

Pidolar normalitat. "Un miracle, un miracle, Crevillent ja té teatre!", cantaran les corals. I és que don Asencio ho té ben muntat: tira la pedra (i la tanca) i amaga la mà. Don Cèsar, com sempre, fent escola: aquí, pose un teatre, allà, un succedani de mindola. I tothom feliç i content, a dormir, eternament. Ben mirat, millor un descampat, perquè amb l'empatx de sarsueles, mataran totes les güeles.

Casat amb la paràfrasi. Defecte dels qui som poc assenyats. Em passa la que a aquell gran pensador espanyol, Santiago Bernabéu: M'agrada Crevillent, malgrat els crevillentins.

Remake de la bijou

Benvinguts al Crevillent del segle XVII

2011-12-06T15:52:00.000-08:00

Amb motiu de la Declaració d'Interés Turístic Internacional de la Setmana Santa de Crevillent, presentaré aquest disseny perquè puga esdevenir cartell oficial. L'eslògan: "ITI, International Tourist Interest (un 'INRI' revisat, en sintonia amb els nous temps)"

retocat meu a partir d'un stencil de Banksy

(descarregueu-vos la foto i brodeu-vos-la

en la vesta)

El pixampolles

2011-12-01T01:11:00.000-08:00

Del verb pixar i el substantiu ampolla, en plural. Naix, doncs, el 'pixampolles'. O el 'pixabotelles'. "m. inv. Persona que, atacada d'una forta pixera nocturna i sense orinal a l'abast (sota el llit), tira mà ―i piu― d'una ampolla d'aigua mineral natural buida per vessar-hi l'orina." El substantiu compost és d'encuny propi, acabandet d'eixir hui mateix, i el parisc per la necessitat de fixar el sentit d'un acte que, tot i resultar extravagant a primer cop d'ull, és més comú del que us penseu. Espere que l'IEC l'incloga en la propera edició del diccionari, el DIEC3.

Orfes de pixador. Perquè, sincerem-nos: ¿quin home no ha pixat mai, quasi sempre o de vegades en una ampolla buida de Viladrau, Font Vella, Ribes o Font del Regàs d'1,5l o 2l, durant una nit freda i fosca d'hivern? Qui estiga lliure d'ampolla, que tire la primera gota. Jo, confesse ―com diria en Cabré― que ho he fet sovint al llarg dels darrers anys (sense discriminar l'estació), fins i tot amb parella, amb la qual cosa ja podeu donar per desbaratades les teories que s'afanyaran a dir que això és cosa de fadrins sense ofici ni benefici o de gent amb problemes úrics. Res més lluny de la realitat? La realitat era a 2000 i tants quilòmetres! La bona qüestió és que jo guardava el secret amb una certa discreció (tan sols ho sabia la meua ex, que a desgrat ho suportava; algun amic, que no s'espanta de res; i déu, que tot ho veu), fins que vaig arribar a Anglaterra i, rere el sofà de l'habitació que compartisc amb un altre company valencià, em vaig trobar un autèntic celler d'orins, amb un color que no tenia res a envejar al millor Oak Whisky d'Escòcia. Mogut per un mecanisme de sospita universal, he deduït que no som els dos únics homes que practiquem el pixampollisme. El pixampollisme no s'aprén per imitació, sinó que en els mascles de la nostra espècie i del nostre segle és una conducta adaptativa. Jo no vaig tenir referents anteriors. Allà on hi ha homes i ampolles, hi ha d'haver, amagat i esforçant-se per avançar, algun pixampolles.

Pixampollisme: un univers d'avantatges. Per als qui encara (!) no sou practicants del pixampollisme (aquí, a Anglaterra, ja ho faig córrer com a pissbottling), podeu estar-hi tranquils i segurs si us n'hi voleu iniciar. És totalment higiènic, això sí, sempre que feu una pixarrada per botella i per nit, no feu com un que conec i n'ompliu 4 o 5 fins al tap. Tampoc no us preocupeu per la grandària del piu ni de com encabir-lo en la boca de l'ampolla. Una recomanació, si de cas: mai hi estaqueu la cabota a pressió, perquè la física diu que l'aire de dins voldrà eixir, i la mullada de moqueta o parquet o rajoles i mans serà inevitable. Les nóvies, patidores de mena, tampoc no s'han d'amoïnar gaire per la imatge del seu company. Xicones, hem d'aconseguir que la societat valore i accepte positivament aquesta pràctica (recordeu el neguit provocat pels prejudicis culturals amb l'arribada dels tampons ―fins i tot ara les àvies s'estaquen que dóna gust el cotó en pèl cilíndric).

En la foscor de la nit. L'home que es mou a mitjanit per anar a pixar al lavabo no és més viril que el que es posa de gaidó i al cantó del llit i fa una pixadeta ràpida, inodora i neta, sense enrenou ni deixar fred el llit i sola la companya! Hem de fer memòria de com d'antihigiènic era el pixador tradicional que deixàvem sota el llit tota la nit? Per als nadons, el pixador està bé, però el pixampollisme és encara millor: els ajuda amb la punteria (tècnicament: precocitat en el domini de la motricitat fina i el control específic dels esfínters) i es tanca, amb el tap, de forma estanca (disculpeu el meu mariuserranisme accidental). També he mirat de desenvolupar un model de neologisme per a les dones que no volen pixar a la comuna i que, per raons púbiques, no poden fer-ho en una ampolla de plàstic comercial però que tenen les seues pròpies pràctiques secretes per evitar la fredor d'una tassa de vàter (espere amb deler els vostres suggeriments i revelacions).

Fer les necessitats (estrictament lingüístiques). Com deia, els neologismes apareixen quan necessitem definir un objecte o concepte que abans no existia. El meu nou compost, creat mitjançant el mètode de la composició, tan sols esdevindrà neologisme en el diccionari de l'Institut amb la vostra ajuda, ja que, segons l'enciclopèdia, el seu ús dependrà de l'acceptació dels parlants. Per això us encoratge a que eixiu de l'orinal, vull dir, de l'armari de les pràctiques moralment i cultural prohibides, i feu córrer la pràctica pixampollera perquè agafe solera, només així la paraula de nova planta arribarà a la porcellana blanca (ara sí) dels diccionaris. Endavant pixampolles!

Una imatge que passarà a la història

Amb Mariano...

2011-11-22T08:20:00.000-08:00

...a guanyar diners, ja voreu, ja voreu: el garrofó!

'Sexo, drogas y PP'

2011-11-16T15:28:00.000-08:00

«Os espero el día 20 por la noche en Valencia, champán y mujeres». Ho deia, la nit de dimarts en un sopar, Alfonso Rus, president de la Diputació de València i del PP provincial, segur de la victòria electoral. Les associacions feministes i Controla Club s'hauran dut les mans al cap amb la incorrecció política d'Il Cavaliere(t) de Xàtiva. Amb tot, s'ha d'agrair la sinceritat per compartir, amb tothom i sense embuts, els seus hàbits bohemis nocturns. Vosté va per davant, sempre. Mentre que la majoria de polítics fa públiques únicament les seues propietats i renda, vosté ho fa també amb els vicis.

Com que una tal invitació sols la podrien refusar els hipòcrites o els qui no troben al·licient en el plaer que confereix la companyia femenina i l'eufòria de l'alcohol, m'he decidit a traure un bitllet de Talgo Alacant-València per al 20N. I he comprovat, amb frustració, que s'havien exhaurit (el còctel d'alcohol i dones és irresistible per als valencians, sobretot per als casats). He tancat la web de Renfe i he continuat llegint l'article sobre el senyor Rus, per esbrinar si la invitació incloïa la gratuïtat del desplaçamaent fins al cap i casal amb bus organitzat. Contràriament, don Alfonso, conscient de l'ensalada discursiva que acabava d'amollar, va i postil·la poc després, juganer: «las nuestras», les mullers pròpies, no les alienes, s'entén. Aleshores, tot era broma? Gairebé sempre havia pensat que anar de putes era pràctica tant de gent d'esquerres com de dretes, però resulta que sols és d'esquerres. O la dreta ja no és el que era o jo sóc un complet soca. Amb la il·lusió que em feia assistir al bolo i comprovar, de primera mà, l'estratègia que fa servir Rus per enfilar-se als tamborets dels prostíbuls¹.En un altre indret de la grande y libre, el registrador de la propietat de Santa Pola en excedència, Mariano Racoy (a qui un servidor li duia cartes quan hi feia de carter), ha afirmat que modificarà la llei antitabac perquè es puga tornar a fumar en alguns bars. I la vol canviar perquè opina que fumar no és una droga ni una addicció, sinó que "fumar és una virtut" (vegeu imatge a sota). La dreta espanyola és experta a fer dels vicis virtuts, que no ho sabíeu? No sé per què us hi indigneu. La foto, presa als anys 90, és de la revista "El fumador", la Interviú dels homes xemeneia. Tampoc no té desperdici l'estudi que ressalta la portada de la revista esmentada: "Demostrado, la nicotina activa la memoria". Oli en un cresol² en la prevenció contra l'alzheimer. Paraula dels amics de Racoy (que alhora són amics del seu cosí, el qui deia que ni canvi climàtic ni calentament global). Jo crec que, tot i les afirmacions del líder popular, acabarà deixant la llei tal com està, no fóra que, fumant fumant, ens vinga a tothom un excés de memòria històrica i haja d'acceptar que Franco fou un assassí, un genocida que va cometre crims contra la humanitat, i no solament don Francisco, un paisà a qui es podrà visitar i deixar floretes en una vall de la serra madrilenya.

"Fumar és una virtut". La frase de don Mariano m'ha trasbalsat. Si, segons el periòdic que llig Racoy diàriament (amb la c pronunciem a la manera catalana la j castellana, fricativa velar sorda inexistent en català), a l'Estat espanyol una persona mor a causa del tabac cada deu minuts, sols cap la possibilitat que aquests difunts siguen uns virtuosos i, a més, caídos por Dios y por España (l'estanquera). A partir d'aquest 20N ho sabrem, quan Mariano isca a celebrar la victòria al balcó de Gènova amb una lleugera modificació de la salutació feixista: amb el braç dret tibat però sostenint un cohiba a la mà dreta i una ampolla de Dom Pérignon a l'esquerra.

¹Per als qui no coneixeu Rus, dir-vos que és un mascle d'Homo (Sapiens) força més baixet que la resta dels seus congèneres. Un tap de bassa que té a Silvio Berlusconi com a icona a qui imitar. Rus, però, no s'emporta les jovenetes a una gran mansió, sinó que prefereix una barraqueta valenciana vora la marjal. Es mereix un caganer al pessebre.

²Parèmia que significa "ser un remei ràpid i molt eficaç"

Per unes sabatilles d'anar per casa eficients

2011-11-13T17:45:00.000-08:00

Les eleccions espanyoles fan com la política comercial d’Ikea: això de les repúbliques independents (eficients) és de sabatilles d’anar per casa; el bipartidisme monàrquic ens dóna la benvinguda amb llibre d’instruccions únic, gran i indivisible per al mobiliari públic.

Descansen en pau (i 'glamour'!)

2011-11-12T14:03:00.000-08:00

Metro, el principal periòdic gratuït d’Anglaterra, ens informa que un paio rus, un historiador de 45 anys i que parla 13 llengües, ha estat detingut per la policia perquè es dedicava a profanar tombes de dones que havien traspassat recentment i perquè emmagatzemava els cossos (exactament 29 cadàvers femenins d’entre 15 i 25 anys) al seu xicotet apartament. No es limitava, però, a ficar les mòmies en potets en conserva per a després fer-se un bon arròs amb pota, sinó que les exposava aquí i allà per tota la casa i les abillava amb molt i molt de glamour. Hi posava tant de zel a l’hora de vestir les difuntes que, segons la policia, quan les van trobar semblaven “nines”, ja que les arreglava amb bright, colourful dresses.

Carregar-li el mort (i amb raó). El cas s’ha destapat perquè els pares del “desenterrador” (sense plaça de funcionari reconeguda), de retorn d’unes llargues vacances, han denunciat a la policia que, l’apartament que compartien amb el fill, semblava la mansió de la família Monster –en versió soviètica. Aquest és, podríem suposar, un nou cas de fill-emperador no emancipat que supera la trentena d’anys i no vol marxar de casa, i tira mà d’imaginació macabra per fer fóra els pares. El encarregats del cas expliquen que, després de la denúncia, van seguir Anatoly Moskvin, el fill de la parella denunciant, i el van enxampar carrejant una maleta plena d’ossos humans.

Les mares perepunyetes i les núvies cadàver. Finalment, la nota de premsa explica que el profanador no ha estat condemnat però que serà sotmés a una anàlisi psicològica. Tothom coneixia la fascinació malaltissa que Anatoly tenia pels cementeris (n’havia visitat més de 750, tal com va afirmar en una entrevista). Així mateix, en un article aparegut en un diari no fa gaire temps, Moskvin va relatar que, a l’edat de 12 anys, fou obligat a fer-li un bes a la cara d’una xiqueta morta d’11 anys durant un enterrament. I pel que podem deduir, aquell bes macabre, (que pel que sembla es fa com a senyal de respecte o ves a saber què), va traumatitzar profundament el nostre amic, que s’ha passat tota la vida intentant oblidar la fredor que desprenen els morts i que notà als llavis, i no ha trobat cap altra estratègia per sentir-se millor que la de maquillar i vestir mortes. O qui sap, potser li va agafar el gustet i, fadrí com estava i sols a casa, es va muntar una festa de Halloween hiperrealista. Mai no ho sabrem.

Sentit comú versus pràctiques populars. La veritat és que jo li he d’estar molt agraït a la meua mare per no haver-me obligat a empassar-me tots els dinars (menjars de calent, que en diem aquí) que, de menut, em feien un fàstic terribilíssim, i que ella substituïa, submisament, per truitetes, pitets de pollastre i hamburgueses casolanes. I és que, amb el temps, m’he acostumat a menjar (quasi) de tot. Si la meua santa mare haguera fet com la senyora Moskvin, ¿qui sap si, de grandet, m’hauria dedicat a assaltar supermercats de nit i pintar de colors els paquets de llentilles, posar llacets rojos a les bledes destinades a l’arròs caldós i omplir de llepolies els sobres de purés de verdura per fer-los una mica més agradables? Mai no ho sabrem, tampoc. El cas és que, ja em perdonareu que acabe l'escrit, però me’n vaig a comprar un paquet de muffins de xocolata.

Notícia d’Anglaterra

2011-11-02T19:39:00.001-07:00

A Anglaterra, qui ve de fora, té sempre l’anguniosa sensació que el temps s’esgota, que se li escola sense haver-se, amb prous feines, apartat les lleganyes del matí. És com si, una vegada havent sonat el despertador, el destí ens posara un dorsal sexagesimal numerat, com si el temps fóra un jutge de pista que fera sonar un tir vertical i cada jorn esdevinguera un compte enrere. Aquest sentiment de pèrdua temporal contrasta amb la tranquil·litat amena i la parsimònia silent dels plataners, castanyers, nouers i fajos gegantins, de l’esquelet d’alguns dels quals, cauen, com a plomes d’au, les fulles mortes. Cada fulla groga deixa al darrere el propòsit que cada bristolià s’havia plantejat per a l’any que ara acaba. El proper, tornaran a enganxar fulles verdes a les branques, amb nous projectes qui sap si, fins i tot, il·lusionants.

Aquí, quan no ets en un pub o a dins de casa, l’entreteniment és anar al supermercat ASDA i observar les cares, sobretot, de la classe treballadora anglesa. Sempre em fa la sensació que encara duen sobre les galtes, heretat, el cansament provocat per segles de grisa industrialització. Si mai volíeu saber com treballava un ós peresós, només heu d’observar un anglés com escaneja productes en una caixa de supermercat. Duen el tedi inscrit als tatuatges i als moviments corporals. Descuiden com ningú l’aparença, el seu posat, tothora malgirbat. No puc, sinó, trobar fascinant i digna d’objecte d’estudi aquesta forma de ser, d’acarar-se a la feina. En cap moment intenten dissimular el malestar que els provoca la rutina laboral.

De tornada del supermercat, i quasi de nit, escolte amb l’emapetrés El Cigne, per a cello i piano, de Saint Saëns. És una delícia reconfortant. Amb els braços tibats pel pes dels queviures, observe el mant groc que ha provocat la caiguda de fulles, sobre la gespa verda i sota els plataners de tiges inabarcables; tot és regat lleugerament per una llum blana, de comiat; m’estremix un sentiment de felicitat en participar de tanta bellesa. Poc després, i no massa lluny de mi, veig un home assegut en un banc del parc que travesse. Els bancs dels parcs són de fusta, i rarament no presenten, en un cantó, una plaqueta metàl·lica amb una dedicatòria per a una persona que ha traspassat.

El senyor, de mitjana edat, té entre les mans un llibre, que reposa sobre les mans i aquestes sobre les cames, creuades la dreta damunt l’esquerra. De sobte, alça la vista de l’escrit i mira cap endavant, com si buscara alguna cosa perduda entre la línia de cel i les teulades de les cases. Fa una mirada penetrant, de la qual es pot endevinar un pensament de trajectòria existencial, com si buscara un badall d’horitzó on trobar respostes que seran, malauradament, retòriques. Poc després arribe a casa i, dins la mansarda, gitat en l’air mattress de 15₤, comence a escriure, mentre escolte com una pluja fina inicia el castig diari sobre el vidre de la finestra amb so de ferro fundit. Recorde l’escrutini visual d’aquell anglés. I pense que, qui sap si, aquesta mirada vers l’imponderable, és Anglaterra.

No country for sunglasses

2011-10-25T15:52:00.000-07:00

Fa poc més d’una setmana que vaig aterrar a Anglaterra. Es poden traure ben poques conclusions del país en què fa 7 dies que t’estàs. Amb tot, i com que sóc un boquimoll a qui agrada prendre per finals uns judicis provisionals, no em puc estar de fer unes primeres i escadusseres impressions. Sense encara haver aixafat terra anglesa, de l’avió estant i a la meua esquerra, seia un gal·lés que semblava el germà major de Barney, aquell personatge de gola sorollosa dels Simpsons. A causa de les sandàlies d’estiu que duia, vaig poder comprovar que tenia pintades les ungles dels peus. Totes, de roig carmesí. (Us deixe les conclusions sobre el perfil psicològic per a vosaltres.) Fou en aquell moment que em vaig adonar que feia una incursió temporal en una societat ben diferent a la meua. De camí a la cinta transportadora de les maletes, vaig veure com un home adult vestia una faldilla a quadres, anomenada kilt. No sé si anava camí d’Escòcia o no, tampoc em vaig acotxar per verificar si duia el piu a l’aire sota la tela, tal com em diuen que n’és costum.

Són, aquells, els dos primers senyals d’una societat que s’organitza lleugerament a l’inrevés de la meua? No ho sé, és massa aviat per extraure’n conclusions de pes. Tampoc no sé si és molt encertat establir una certa igualtat entre els conceptes “diferent” i “inrevés”, el cas és que del país d’on jo vinc els orificis dels endolls són redons, aquí, a Anglaterra, quadrats; a casa nostra, les finestres compten amb cortines, aquí no; les escales de les cases, al País Valencià, es fan servir per superar els desnivells del terreny i accedir a les plantes superiors de les habitances, mentre que aquí competixen per veure qui fa els esglaons més xicotets, més estrets i amb més pendent; els nightclub no són, en aquestes illes, llocs on els pares duen llurs fills perquè superen la primera fimosi, sinó llocs on gaudir d’un concert o un show artístic de tota mena i per a tota la family (si hi ha una cosa que es fa en família aquí on m’estic és anar al pub a fer-la petar i a agafar el pet); a casa nostra, en canvi, no m’imagine tota la família acudint en processó a una casa de putes, çò és, nightclub (l’estrangerisme no adaptat no coincideix ni amb l’horari d’obertura i tancament d’allà); i què me’n dieu, de les cerveses? Hom, a casa nostra, sempre afirma que la mida no importa, serà per això que aquí demanes una birra de 33cl i t’amollen ben bé una litrona. Et fan sentir que pateixes la síndrome de Koro. D’Anglaterra estant, els homes passem l’aspiradora al parquet emmoquetat, tot imitant l’ànsia de llibertat de Freddie Mercury (però sense la pitrera que mostrava en I want to break free).

Per si fóra poc, quan als Països Catalans encara és hora perquè ens flitem amb perfum aixelles, collons i coll davant l’espill, aquí ja fan la retirada beguts com un llimó i de gaidó cap a les cases; i per descomptat que 1₤ no equival a un 1€, aquesta és, potser, la diferència més gran de totes; bé, la més gran de totes no, ja que, com la lliura –però ara a l’inrevés–, el sol anglés no té res a veure amb l’astre rei valencià. Si en la pel·lícula diària dels valencians l’estrella principal que ho il·lumina tot és el protagonista, en el film dels anglesos el sol no arriba ni a figurant. Aquí, doncs, ser “l’home del temps” és, més que una professió, un handicap ennuvolat. I és que veure la cara de l’home –o la dona– del temps aquí és sinònim de mal temps, i les relacions són odioses. Jo rebatejaria la professió com la de “l’home del mal temps”, definitivament.

Fóra un no parar d’esmentar diferències i “inrevesos” (conduir per l’esquerra; a la working class li ofereixen un gran ventall d’ajudes i subvencions, però no reps res si pateixes una baixa laboral per accident, segons m'informen, paradoxalment…), no obstant això, ho deixaré per més endavant, quan puga jugar a trobar, no les diferències, sinó les semblances (!). De moment, però, tan sols puc afegir una diferència més: des que he xafat terres angleses, no he necessitat ulleres de sol per evitar d'entropessar per l’enlluernament o la temperatura, tal com Ícar, perquè ja em direu què fan unes ulleres de protecció en un país on el fill de Dèdal hagués volat eternament.

Entre catet i catet, caure hipotesa avall

2011-10-15T17:28:00.001-07:00

Classe de català. Verbs. Dijous de bon de matí. Un alumne em preguntà, descarat i burleta:

—Mestre, a que la diferència entre "atendre" i "entendre" és "l'all tendre"? -la classe esclafix a riure.

—Et tornes a equivocar, Antoni, com sempre. És "suspendre". Entre "atendre" i "entendre" hi ha un camí que tu mai no vols recórrer per a "deprendre"¹ —li vaig etzibar, fart i avorrit que em boicotejara contínuament les sessions.

Hi ha pupils que demanen, a crits i a fonades, que els caiga tota la força de Pigmalió. Antoni, amb tan sols 11 anys, deia que volia ser llanterner, com son pare. Tot i els esforços, d'aquella jove figuereta, no en podia traure cap ull nou que fes brollar tija jove per poder-la endreçar. Com a mal menor, sempre em quedarà demanar-li que em repare l'aixeta de la pica i m'instal·le l'osmosi inversa. Els mestres mai marxem al llit amb la consciència tranquil·la del tot, tot i saber que no som culpables del mals del món, encara menys de les expectatives dels pares.

________

¹aprendre

Una, dues, tres... xocolata belga

2011-10-13T20:32:00.000-07:00

Als belgues, això de "parlant la gent s'entén" no els fa el pes. Un any i quatre mesos ha estat l'estat belga sense govern. O dit d'una altra manera: quasi any i mig. En any i mig passen moltes coses: naixen milers de nous xiquets; moren milers de vells ancians; passen, com a mínim, 3 temporades de rebaixes; centenars de milers de faxs de lobbies arriben a les terminals de fax dels centenars d'eurodiputats de Brussel·les; les empreses facturen milers de milions d'euros; milers de bilions de tràilers s'aturen als trilions de bordells de carretera belgues... I ves per on, Bèlgica sense govern i sense que al lleó rampant li hagen caigut els anells, ni les ungles ni la llengua roja. Tampoc no els han hagut de rescatar d'un col·lapse econòmic els capitans sarkos ni les catwomans merkels. (De fet, i segons l'omnipotent Moody's, Bèlgica gaudeix de la segona millor nota quant a la qualificació del seu deute sobirà.)

Convindreu amb mi que, amb una situació com la descrita, si hi ha algú que hauria d'estar acollonit, no és precisament la ciutadania belga (amb any i mig, han tingut temps per fer-ne acudits i travesses de tota mena), sinó els (aspirants a) governants dels estats veïns i llunyans, que tremolen perquè l'excepció no faça el salt a la norma i la gent deixe de votar i deslegitimar les poltrones dels estats bipartidistes que imperen arreu. Jo, si pensara guanyar-me la vida en el partit conservador o progressista de torn de l'estat bipartidista de torn, sí que patiria per aquesta mena d'ERE polític autoinfligit a la belga. Perquè, ben mirat, i tal com han evidenciat flamencs i valons, val més un no-govern que un mal govern.

A Bèlgica, han passat les estacions, el temps de la sembra i la collita, però res no s'ha malbaratat, ja que la xocolata no s'ha fundit, ni la cervesa d'abadia ha baixat de graduació, ni els gofres han perdut la quadratura de les cel·les ensucrades. Ans al contrari, hem -han- de donar gràcies perquè els polítics són molt més prescindibles, i qui sap si, algun dia, amb una mica de sort, els veurem treballar servint gofres amb xocolata calenta i cervesa freda? Eixe dia serà un dia que durarà anys.

Espetecs a 40€

2011-10-13T01:59:00.000-07:00

Aquest diumenge marxe per un temps a l’estranger, becat pel ministeri per millorar les meues habilitats en la llengua dels pirates anglesos. Fa dies que ma mare no deixa de rondinar, consirosa, passadís amunt passadís avall, perquè ha rebut un “no” per resposta a la seua proposta d’ataconar-me la maleta amb espetecs i no sé quants pots en conserva i altres productes descompte Dia. Tot i que sóc conscient que, ma mare, com totes les mares de la seua època, han estat programades genèticament i culturalment (a parts iguals) amb aquesta flaca protectora pels cadells, no puc deixar que m’embotisca el passatge amb tota aquella carnassa, perquè li donaré el gust –i la gana– al senyor Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair, i em somriurà amb un recàrrec de 40€ més per excés de pes, per uns espetecs que costen euro-i-poc. (No contenta i encara freturosa, ja pregunta al primogènit de la família, transportista internacional de professió i visitant habitual de les british, si l’autopista per on ell circula queda a tir de pedra d’on jo m’hi estaré.) Sempre he pensat que, balders com anem d’enteniment de la natura humana, els diners invertits en descobrir vida a l’espai exterior o en l’accelerador de partícules és fer el lleig a la intel·ligència i als sentiments humans, necessitats com estan de respostes. Ens estalviaríem fills eixuts i mares passionàries.

Estic de dol. Sí, oficialment, i després de llegir que Iúlia Timoxenko, exprimera ministra ucraïnesa, ha estat condemnada, mesquinament, a 7 anys de presó. Les motivacions per vestir de negre no són polítiques, malgrat que sé que la Iúlia és una gran demòcrata, tot i els possibles errors que l’hagen pogut dur a la garjola. La raó de pes és més sentimental, etèria, perquè he de confessar que sentia una atracció estètica insondable per l’ensaimada o tortell que li coronova la testa i que lluïa amb pas de ferro però elegant. Sí, de sempre, les belleses èlfiques dels Càrpats m’han fet embadalir, i aquesta vegada el cop que m’ha despertat de la meua atmosfera mental onírica ha estat doble. Primer, perquè era una de les poques caps d’estat del vell continent jove, valenta i visualment agradable; en segon terme, perquè tenia l’esperança fonamentada que, en una hipotètica Eurovisió de líders polítics, la Iúlia desbancaria qualsevol carisma centreeuropeu amb el seu posat aparentment fràgil, una veu sirènica i un pentinat imponent que recordava les serralades d’aquell sistema muntanyós quasi europeu.

Hui, després de conéixer la notícia, he estripat el pòster de la Iúlia que tenia enganxat damunt el capçal del meu llit. He plorat desconsoladament, mentre em posava un espetec al cap, en un intent idòlatra d’imitar una dona que em desvetllava. Crec que, com a gest de respecte envers ma mare i totes les dones lluitadores del món, facturaré el salsitxons de la discòrdia. Amb tot, no puc evitar de menjar-me les mans a mossos de ràbia en pensar que els Ianukòvitx i els O’leary es fregaran les mans amb la cansalada embarcada.

Higiene mòbil

2011-10-09T15:54:00.000-07:00

No sé si us he contat alguna vegada què em va passar una vegada ara fa 3 anys. Eixa vegada, jo conduïa el meu Ford Fiesta roig per la carretera A-31, camí de la Universitat de València. Era diumenge. En acabant de dinar, isc disparat com un coet de casa, perquè no volia que se'm fera de nit per la carretera. Pujava tot sol. Com a copilot, duia les carmanyoles amb pilotetes de ma mare i la motxilla escolar, d'on sobreeixia el meu raspall de dents Deliplus de Mercadona. Avorrit com un mort en el seu propi enterrament, i desficiós al volant, gire la mirada a la dreta i el raspall de dents em mirava amb cerres* de pena. En aquell moment, recorde que, amb les presses, no havia tingut temps de rentar-me els ullals.

L'agafe amb la mà bona i comence a raspallar-me les dents. Amb l'altra, conduïsc. Hi ha poc de trànsit. De tant en tant, es veu algun conill com fa bots i alça la cua blanca pels verals paral·lels a l'autovia. De sobte, un cotxe m'avança. Es posa al davant meu, però a una distància una mica a prop del morro del meu flamant Fiesta. L'avance, perquè vull netejar-me les dents amb tranquil·litat. De tant en tant, òbric el vidre per deixar anar una escopinyada a la pica de quitrà. El mateix cotxe em torna a avançar i, de nou, es posa al meu davant, molt a prop.

—Colló, quin pesat —dic per a mi.

El torne a avançar. Recorde perfectament la marca del cotxe. Fiat Punto, blau obscur i amb els vidres tintats. Un vehicle xicotet, més aviat de gent humil o d'oficinista que guanya no arriba a 1000 €. Per a la meua sorpresa, em torna a avançar.

—Quin tio més picat —remugue entre dents i raspall.

De sobte, veig com un llum, com de neó de puticlub, s'encén intermitent en el interior del vidre de darrere del cotxe. "GUARDIA CIVIL TRÁFICO", o alguna cosa semblant posava als llumenets. M'alce les ulleres de sol que duia posades, per cerciorar-me que el que veig no és una al·lucinació de les que relata amb veu de fals misteri Íker Jiménez. Puta mare, efectivament, és la bòfia. Tire el raspall al seient, ature el cotxe i dos joves vestits de verd quarter vénen cap al meu cotxe. Em fixe que, cap d'ells, no pot amagar un riure ample a la cara.

—Buenas tardes.

—Buenas tardes.

—¿Estaba usted cepillándose los dientes mientras conducía?

—Sí, mire, es que he salido de una comida familiar en Elda y, con las prisas, ¡he! ¡he!, ya sabe, no he podido lavarme y me he dicho: 'voy a darme una cepilladita rápida ahora que no hay tráfico'...

—Yo es que le iba comentando a mi compañero que no me creía lo que estaba viendo. Déjeme su documentación, por favor. ¿A dónde se dirige?

—Aquí tiene. Voy a València, estudio Magisterio.

—La verdad, qué quiere que le diga, no sé si lavarse los dientes es sancionable, es extraño. Supongo que sí, como fumar, però no me había encontrado nunca un caso igual —deia, i no podia deixar anar un mig riure que era sencer en la boca del seu company que tenia al darrere.

—Eh, pues, sí, es verdad que no es muy habitual; yo, de hecho, es la primera vez que lo hago.

—Bueno, reanude con precaución la marcha y procure no cepillarse más los dientes mientras conduce. Aquí tiene su documentación...

Quan van marxar, encara reien. Jo, també. Podreu o no creure-ho, però, no sé si fou perquè el raspall era de tipus "suau", la qüestió és que no em van posar cap sanció administrativa, i pel que deduïsc, la intenció, 3 anys després, també ha prescrit, així és que m'he decidit a escriure-ho. Anaven camuflats en un Fiat Punto amb els vidres tintats. I pel que vaig entendre, m'avançaven una i altra vegada perquè m'observaven (sense jo saber-me observat) raspallada amunt raspallada avall, dins del meu Fiesta roig amb portaequipatges, i volien donar crèdit al que veien. Com volíeu que ho sabera, que a dins d'aquell Fiat hi havia una parella de guàrdies civils? Des de llavors, i al volant, sempre em fixe en aquest tipus de marca comercial d'automòbil, sobretot, si porten els vidres tintats. I ho faig perquè, en el meu repertori de noves i bones lliçons de mestre, sempre me'n guarde alguna quan puge o baixe l'A7. La higiene no té preu, ni temps, ni espai.

*cerra f. Pèl gros i aspre de porc o de senglar molt apreciat per a la fabricació de brotxes, brotxetes, pinzells i raspalls.

La mossegada eterna

2011-10-09T14:01:00.000-07:00

A una poma, li fas un mos suau i intuïtiu, i esdevens un dels homes més recordats de la història. En l'altre cantó de la història (la fosca) estem els valencians que, desdentats, li fem mossos a rajoles i formigó des de fa decennis. Jobs, que ha demostrat que fer una mossegada a una poma no era un pecat original, somriuarà eternament als déus; nosaltres, haurem d'anar a l'odontòleg de per vida tot tapant-nos la boca de vergonya. Per si fóra poc, encara hi ha qui, dentarrut perdut, li riu les gràcies als amos que volen reactivar l'enèsima fase del desarrollismo a base de totxo i cement. És per arrencar a córrer o no?

Grafiaforisme

2011-10-07T13:34:00.000-07:00

Falla

Títol: "Queremos ser tu falla"

Artistes fallers: Taller de Cèsar Augusto Asencio, Juana Guirao i els 10 gitanos amb radial

Patrocina: Banco Santander (el banc del PP i dels indígenes de Sud-amèrica)

9 d'octubre, diada del País Valencià

2011-10-05T15:26:00.001-07:00

El 9 d'octubre de l'any 1238 el rei català Jaume I plantava una pica amb aquests mateixos colors a València, cap ni un més, la senyera quadribarrada sense blaus, ni borralls, ni penjolls. Alguns, això sí, no voldrien veure-la, mira que ho han intentat; nosaltres, els valencians de pro, però, encara resistim. Aquest diumenge, un any més. Ningú millor que l'alcoià Ovidi Montllor per cantar el que som i el que serem.

'La cançó del cansat'

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
i ho faig a la manera de València.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

La tribu dels escatòfags

2011-10-02T13:18:00.000-07:00

El poble valencià, com la resta de la nació catalana, és únic en parlar de merda quan la taula és parada. A poc que les sofrides mares valencianes han escudellat, de les boques dels comensals valencians aplegats al voltant de l'altar diari de la menja comencen a olorar-se les primeres expressions excrementícies.

-Xe, açò està més bo que un bon cagar!

No sé d'on ens ve aquesta dèria a l'esment escatològic, però per al nostre poble és l'homilia d'una religió encara per estudiar. Sempre hi ha algú que, conscientment o no, troba l'excusa perfecta per posar un cagalló damunt la taula. Si feu memòria, i una bona anàlisi amb la consegüent publicació d'una taula d'Excel sobre els resultats, trobareu merda en les converses de més del 60% dels dinars, sopars i esmorzars familiars, amicals o de negocis entre valencians. (Estic convençut que en el passat el percentatge era molt superior, fins i tot aclaparador, però la interferència forastera quant a protocol i normes d'educació hi ha provocat una davallada fulgurant.) Mentre fumegen els plats amb els àpats, comencen a rajar de les nostres cordes vocals tot de textures, formes i colors del beneït producte de desfet. Som únics en convocar la merda a taula.

Tinc la panxa fotuda, cague bla últimament, el color del cagalló és d'un terròs avinagrat, estic de diarrea, en acabant de menjar me'n vaig a cagar, estes creïlles són una merda, t'has cremat la llengua i l'has cagat llaurador, i una merda per a tu, menja't una merda, com a cagalló per séquia... són sols algunes de les expressions i dites que ens omplin la boca de merda a l'hora de menjar, sobretot. No cal ni recordar que a Catalunya també posem un caganer als pessebres, mostra gràfica pagana de cagar-se a més no poder en un Déu que no acabem de fer del tot nostre, ja que, com he dit abans, la nostra religió té el seu propi culte i divinitats (és una religió politeista, de cagars, n'hi ha de molts tipus).

Si els cristians tenen una ALFA (A) i una OMEGA (Ω) entre els seus símbols divins més cobejats, per indicar el principi i la fi de l'existència (Déu és l'alfa i l'omega), els valencians tenim el menjar i el cagar com a inici i final de la nostra futil existència. Menjar, menjaràs glòria, però cagar, cagaràs merda, diu una altra expressió popular que ens fa divinament immortals. Glòria celestial, i ressurecció de la merda redemptora. El que ens entra per la boca desemboca per l'altra boca. I tot a taula. La nostra és, doncs, una història circular, com l'esfera del món en què vivim, com les taronges, com el sol que asseca els cagallons, com els propis cagallons dels conills trossejats dins les nostres paelles d'arròs. Quina és, doncs, la nostra bíblia, el llibre dels manaments que ens dóna sentit, moral i recer? Doncs El virgo de Visanteta, de l'antic moisès Josep Bernat i Baldoví. I el concurs de pets que relata, la gènesi de tot plegat.

Si parlem de sagrades escriptures, de boca i cul d'Estellés la nostra literatura ha cagat famosos versos, que han engrandit i enfilat les llestres catalanes fins a claveguerams universals insospitats:

bon dia, grapat d’aigua,/ escarpidor, gilette, sabó, dentífric,/ bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge,/ volum de merda que he amollat i mire./ oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat./ aquesta bona merda, assaonada i fràgil,/ dóna ganes/ d’invitar a sucar-hi el veïnat./ com la merda s’esmuny en tirar de la cadena,/ així són de fugissers els plaers/ que la vida ens depara, els amors, tot això./ ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,/ i el nostre darrer acte o darrera voluntat/ serà també una cagada gratuïta, uns orins./ (Horacianes, XVII, Estellés)

L'amor. L'amor el demostrem com millor i merdosament sabem:

Te vull més que a un bon cagar.

Així és el nostre imaginari col·lectiu. Encara ens queden molts misteris que desxifrar i dimensions que descobrir, com els forats negres de l'univers, galàcticament, germans majors dels nostres forats negres per on ens empassem el menjar i desapareixem els detritus. La panxa és (cal recordar-ho?) el centre del nostre univers. El naixement i la mort sempre els concebrem aponats, asseguts amb el cul reposat. Combreguem amb els pantalons abaixats. Com el poble jueu, nosaltres també patim l'ocupació d'un eximperi, l'espanyol, i encara restem embadalits sota el seu jou. Hauríem de tenir present la lluita armada com a via possible per aconseguir l'ansiejat alliberament nacional. I les armes d'aquesta lluita, les haurem de comprar al mercat negre armamentístic? Ni de lluny. Hem de poder interioritzar que si, amb els nostres culs, apuntem tots alhora cap a Madrid, empastifarem de forma irreversible la meseta i de tal manera que, seran els castellans, els qui plegaran de la nostra terra i s'emportaran els seus virreis cagats. Sols aleshores, podrem alçar muixerangues de cagallons verticals i cantar el nostre crit de guerra, esdevingut himne nacional: Menjarem sà, cagarem fort i no tindrem por a la mort. Amén.

Senyera de lluita del MANCA (Moviment d'Alliberament Nacional "Cagant Arribarem"), que actualment centra les seues activitats en el boicot al programa de Canal 9 Gormandia, que no esmenta la merda en cap dels reportatges i ofén miserablement els principis fundacionals del nostre poble

Una cita amb la cita

2011-10-02T12:02:00.000-07:00

"El seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies" Francesc Macià

Soldadets de plom

2011-09-27T20:48:00.000-07:00

El present ja és passat, crema,

Caminem, no mirem enrere,

Els somnis, els nostres ulls,

Sols la imaginació ens mena.

De les mans dels déus,

Arrabassàrem els propis designis,

El precipici és un miratge,

Del camí, tan sols l’inici.

Agafem tabals,

Invoquem els vents,

Obrim els braços,

El cor marca els temps.

Som els xiquets del futur,

Som els adults del passat.

Hem fet caure els murs,

El nostre horitzó, l’eternitat.

"Poematge": Lletra: Xama; Música/Imatge: Sigur Ros (Glósóli)

1 aforisme/dia

2011-09-27T05:53:00.001-07:00

Sinceritat

El broker anglés que somiava un llumí, una recessió i un bidó de gasolina. Els somnis de recessió d'estiu d'un broker anglés. Ara bé, el silenci hipòcrita o l'exabrupte forçat que provoca entre la classe neocon, liberal, és teatre d'altura (de l'escola surrealista).

51535291

2011-09-25T19:54:00.000-07:00

Tobies obri i tanca els ulls lentament amb el caminar dels vianants que passen. Fa tres anys que s'està amb Mike, l'únic amo que ha tingut. Sempre seu a la seua dreta. Es van trobar en un abocador dels afores de la ciutat. De seguida que es van veure, es van agradar. Buscaven alguna cosa per tirar-se a la boca. Avui, el cel ha despertat gris i deixa caure lleus ruixades intermitents. Els paraigües semblen bolets mòbils a la caça d'humitats de tardor. Són les nou del matí i és dia de mercat de carrer. Mike, el captaire, s'ha estremit en notar-se unes gotes d'aigua penetrant-li pel trau que du a la punta d'aquelles velles sabates de cuir, trobades en un contenidor ara fa dos anys.

Quan cessa la pluja, els transeünts pleguen els paraigües i deixen veure rostres greus i rosats. Mike aguanta el xàfec de mirades que li plouen d'aquells caminants autòmats. Aconsegueix identificar-ne de tot tipus: compassió, fàstic, vergonya aliena, por, menyspreu, pena, desconfiança; també hi ha mirades d'innocència infantil que tiben la mànega d'adults que acceleren el pas per no aturar-se. Sols de tant en tant, un braç fugaç i anònim deixa caure una moneda que en colpeja una altra a dins la capsa de cartró que Mike té davant de les cames plegades.

-Gràcies, Déu vos guard -diu Mike, incapaç de veure els ulls d'aquell desconegut.

Amb cada clinc de monedes i l'agraïment, Mike acarona el cap de Tobies, que tanca els ulls i mou la cua amb una complaença coneguda. Tobies i Mike tenen la sensació que no existeixen per a aquella societat, no consten en cap registre, no paguen impostos, no voten, no van al futbol els dissabtes, no combreguen els diumenges. El seu món tan sols connecta breument amb l'exterior quan una moneda fa dringar els fonaments de la societat i trenca, amb el seu soroll, aquell silenci tàcit.

Abans que el campanar de l'església toque les dotze, un dèbil raig de sol ha enlluernat la mirada de Tobies. Sap que no falta gaire perquè Mike li diga que és hora de plegar. Avui, però, Tobies nota una mica més excitat en Mike, que observa com el coure i plata dels penics pinta el cartró més del que és habitual.

-És el gran dia, Tobies.

Tobies s'aixeca, estira les potes davanteres i badalla. Remena la cua i llepa la mà que Mike fa servir per recollir les monedes.

Doblen la cantonada i s'apropen a una sucursal bancària que fa paret mitgera amb la botiga d'electrodomèstics més gran de la ciutat. Mike li fa un gest a Tobies perquè sega. A Mike li sap greu, perquè els diners que aconsegueixen són dels dos, però en aquell món de transició no deixen entrar gossos als palaus de diners. Quan Mike entra al banc i és davant el vidre que el separa d'aquella empleada, es fica la mà a la butxaca dreta mig descosida, trau un paper estripat i mullat pels cantons i li'l passa a la caixera pel buit. El paper du escrit el número 51535291. De seguida, tria vint de les vint-i-cinc monedes que aquest matí han sonat al seus peus. Per un dia, les mira amb ulls de satisfacció i alegria, tot i el tel de pobresa i solitud que la retina acumula des de fa anys. S'empassa saliva i s'escura la gola.

-Volia fer un ingrés en aquest compte, si és tan amable.

Mike, després d'uns minuts i sota la mirada escrutadora i insolent d'uns clients, ix amb el comprovant a la mà i l'hi ensenya a Tobies, que l'olora. Quan passen per davant l'enorme escaparata de la botiga d'electrodomèstics, els dos amics es queden mirant atònits els deu televisors gegants que emeten imatges lluminoses i ràpides d'un món que no és al seu abast. Pocs dies abans, i en aquelles mateixes pantalles, en Mike i Tobies van observar com uns xiquets de color famolencs i amb la panxa inflada ploraven sense consol possible, mentre unes mosques assajaven una sinistra dansa de la mort davant d'aquelles boques immenses i difícils de sadollar. Un número, 51535291, que ressaltava a la part baixa de les imatges, demanava pietat i ajuda amb un missatge concís però llunyà.

És l'hora de dinar. Torna a caure un plugim suau, continu. En Mike acaba d'eixir del supermercat que hi ha en aquella plaça plena de gent que viu a un ritme diferent al dels dos amics. Du a les mans un cartró de llet. Tobies, que se sacsava l'aigua que li regalimava pel llom, en veure el menjar ha obert tant els ulls que els podria haver fet servir de plat on abocar aquell líquid blanc tan esperat. Avui, en Mike i el seu company inseparable sols beuran llet per passar el dia, però semblen més feliços i farts de menjar que mai. Arriben als baixos d'un bloc de pisos en ruïnes dels afores, una llar improvisada amb sostre foradat des d'on veuen una lluna de llet immensa les nits de cel net. S'asseuen damunt un matalàs ple de molles que grinyolen. Mike vessa un poc de llet en el plateret de Tobies. La cua del ca fa ballar milions de partícules de pols en suspensió, il·luminades per una llum oblíqua, dèbil. Sempre segueixen aquest ordre. Primer beu i menja Tobies, tot seguit ho fa ell. És l'ordre dels cavallers i gentils, dels bons companys, una llei que han signat entre ells. Ara, en Mike fa un glop al tetrabric mentre mira l'extracte bancari, i repassa amb la mirada el número de compte, els penics impresos, el gramatge del paper, el logotip del banc, d'un verd fosc com l'herba que s'enfila pels finestrals trencats d'aquell cau. Acarona el cap de Tobies, que es llepa els gotims de llet que li han quedat pel nas i els bigotis. Quan cau la nit, i abans d'adormir-se, en Mike té un sentiment que havia estirpat de la seua consciència feia molts anys, i del qual no recordava ni l'aparença: l'esperança; només desitja, sorprenentment esperançat, que les vint monedes de Tobies i d'ell puguen desterrar les mosques d'aquelles boques d'infants de color que, no sap ben bé per quina raó, sent més familiars i properes que les veus que ara s'escolten pels carrers de la ciutat.

1 aforisme x 1 dia

2011-09-24T17:22:00.000-07:00

Màrqueting

Converse, fa anys, amb un escriptor famós. Tot i que jo sóc dels molt ràpids en l'afer, s'acaba les cerveses abans que jo: "Vols que et lligen? Jo tinc un secret que mai em falla: caga't en la mare que els va parir, de tant en tant. No abuses." Amics, perdoneu, però les circumstàncies m'obliguen. Sou tots uns fills de la grandíssima puta!

La culpa, d'un pet de llop

2011-09-22T17:18:00.000-07:00

El món és un mocador, on, a banda de les casualitats, ens trobem, de cara i de forma sobtada, amb les conseqüències dels propis vicis i prejudicis. Altres parlen del bumerang vital que sempre torna. Per això, i com que la natura és molt sàvia, la majoria de vegades hom acaba menjant-se alguna part dels seus mocs. Això és el que li ha passat a un 'crevillentí' (en dic crevillentí, però fóra més adient dir-ne salmantino, albaceteño, madrileño o villaviciosano) que va participar no fa gaire temps en el concurs d'Antena 3 "Ahora caigo" (vegeu el vídeo 3 de 4). El concursant Santiago, de vint-i-tants anys, és nat a la meua vila. Sa mare és Loreto Mallol (de bonic llinatge català-mallorquí), regidora de cultura del govern municipal (PP, majoria absoluta, cap novetat). Son pare és Santiago Íñiguez, exdirector de l'IES Canonge Manchon i reservista de l'exèrcit espanyol (per convicció, per voluntat pròpia, gran patriota). El matrimoni és foraster, però fa anys i panys que viuen a Crevillent [ja em perdonareu que l'inici de l'article semble la introducció a una crònica de 'Aquí hay tomate', però he de posar-vos en context]; tot i això, no diuen ni mec en català, llengua pròpia, històrica i majoritària de la nostra població; i no és que no diguen ni mitja en la llengua d'Ausiàs March perquè no la sàpiguen, sinó perquè no els ix dels sants, batejats i dretans pebrots (són hereus del llegat franquista, ideologia per la qual senten un gran respecte i simpatia, i no ho amaguen, actitud que els fa dignes del meu respecte, ja que patisc una acusada intolerància vers la hipocresia).

La bona qüestió és que, si us heu fixat en el vídeo (veieu també el que enllace a sota), el sagal és eliminat per un pet, concretament per un pet de llop (en castellà, cuesco de lobo), que, com tot bon fill educat en línia en valencià sabrà, és un fong. Sí senyors, un bolet, això és cultura boletaire!, el meravellós món de la micologia! (i no és la ciència que estudia els micos, encara que a alguns bé que els aniria). Però clar, aquest jovenet de vint-i-llargs anys no ha estat exposat al cruels, sectaris i adoctrinadors sistemes educatius d'immersió lingüística de Catalunya ni als Programes d'Ensenyament en Valencià-PEV durant tota la seua escolarització; aquells que ensenyen els xiquets, principalment, a fabricar còctels Molotov, i en segon terme, a estimar-se les plantetes, els animalons, els costums, les comarques del País Valencià i els seus noms autòctons... Ni tampoc ha pogut gaudir ni aprendre del fantàstic programa de TV3 "Caçadors de bolets" perquè el partit on ell milita ens va boicotejar i tallar el senyal de la televisió catalana. I què li ha passat? Doncs, això, que ha confós pets amb danses, i ha acabat ballant al fons del pou del monolingüisme espanyol (li ha de donar les gràcies al supremacisme lingüístic espanyol encomanat pels seus progenitors, tal com diria en Cucarella, i al de l'escola privada religiosa on fou hispanoeducat). Ara que caic, en matèria de caigudes, el govern municipal i l'esmentada escola s'aliaren i feren caure un topònim local històric amb el qual es designava tota una zona de camp històrica: "Vereda Fotges", que ara es diu, per les gràcies inefables de déu i de l'alcalde, "Carmelitas Misioneras Teresianas". Curt i ras, com si a Matola, a Les Foies o a la Partida Marxant li canviaren la nomenclatura secular per noms de congregacions religioses, tipus Los Kikos. No em cabran en un cabàs de veremar, no.

Algú pot pensar que el que dic no lliga, perquè en el programa el nom apareix en castellà; però, no més lluny de la realitat, perquè jo tampoc no coneixia la miconímia en versió espanyola, i en canvi ho he relacionat de seguida (¿cal esmentar les teories de la psicolingüística, quant a l'enseyament bilingüe, l'adquisició de segones, terceres llengües, els processos cognitius beneficiosos que s'hi activen, etcètera, etcètera?; no us en dic més). A més a més, si aquest xicot que vist amb polo blau al vídeo (substitut natural de la "camisa blava") haguera sigut adoctrinat pels dimonis amb cua i banyes que naden a calderes flamejants al Casal Jaume I de Crevillent, i haguera acudit al taller de bolets (pàg. 4) interessantíssim que van organitzar enguany amb la Colla ecologista "El Campanà", hauria aprés a identificar, no sols els pets de llop, sinó moltes altres espècies de bolets, comestibles i tòxics.

En fi, que el jove i la seua família, com a bons colons, que mai de la vida no han volgut integrar-se en l'estructura rizomàtica dels pets de llop ni en la realitat cultural i lingüística dels valencians, podrien representar, perfectament, la versió valenciana d'aquelles tres famílies del Principat que han generat la sentència contra el sistema d'immersió lingüística a Catalunya, els fills de les quals, tot s'ha de dir, no errarien la pregunta del pet de llop gràcies, precisament, a l'esmentat sistema educatiu català en què han estat educats. I he de confessar que, veient el vídeo, jo feia força perquè el xicot diguera fong!, fong!, fong!, però ni em podia escoltar ni segurament em podria haver entés, a causa de la incompetència lingüística. Tampoc no li hauria servit de gran ajuda encomanar-se a "Santiago" apòstol, patró seu i del nacionalisme excloent espanyol (no és casualitat que pare i fill s'anomenen així), perquè el sant no parla català, en canvi sant Jaume sí. És una llàstima, doncs, una llàstima que un pet, siga de llop, siga de monja, siga de porc, et faça un lleig com aquest. Si aquest és un xicotet exemple de perjudici per la manca d'immersió lingüística, què no podrà fer un pet, a gran escala?

l'artífex comestible de l'"ara caic!"

1 aforisme x 1 dia

2011-09-22T06:07:00.000-07:00

Reciclamentida

Contracte municipal, amb una companyia qualsevol de fem i reciclatge, on s'amaga -o es disfressa- la no-recollida selectiva dels materials que el ciutadà diposita, cada dia, catòlicament, als contenidors de colors diferents. Un dia, per atzar, el ciutadà orgullós del seu gest diari, comprova sorprés com el camió de l'empresa concessionària deixa caure el contingut dels diferents contenidors en l'únic bolquet del vehicle que, a més, du escrit "¡SEPARA!". Els colors que desapareixen dels contenidors es fan presents al rostre del ciutadà modèlic, que es queda, no de paper, ni de vidre, ni d'alumini, sinó de pedra.

1 dia, 1 aforisme

2011-09-21T13:54:00.000-07:00

Reivindicació

"Crevillent, bona terra i mal govern."
(Mora, el mal govern!)

Quan tu 'pioneraves', els crevillentins ja veníem

2011-09-19T15:55:00.000-07:00

Llig al diari Información que "una quincena de establecimientos de Crevillent participaron ayer en una actividad pionera". I ressalte el darrer adjectiu perquè és el que no acabava de relacionar quant a la qualitat referenciada i l'activitat publicitada. Per poc que hom haja consultat un diccionari, sabrà que el terme "pioner" s'hauria de fer servir per descriure esdeveniments, com diria jo, una mica més "transcendents"? Posem-nos en situació: el crevillentí Mas i Magro amb la leucèmia; el noruec Road Amundsen i el Pol Sud; el català Cristòfol Colom i Amèrica... Qui és pioner en qualsevol àmbit de l'activitat humana és aquell que va al capdavant, que va davant i obri camí als altres, que ha arribat a llocs o ha fet coses que mai abans no havia fet cap altre ésser humà. Els periodistes, però, es passen per l'arc del triomf l'ús necessàriament restringit i exclusiu d'algunes paraules, tiren mà de tinta artística i hi col·loquen un terme adjectival per emmidonar la breu. Això sí, amb una certa laxitud, a consciència i no menys tendenciositat.

Però, m'ho he repensat i he dit: ah, entesos, es refereix a l'àmbit estrictament local, vilatà, crevillentí, on mai no passa res, per això en deia pionera. Així sí que ens ixen els comptes: algú, posem-ne per cas, l'associació de comerciants i empresaris, ajudada pel timó, l'astrolabi i les cartes de navegació de l'ajuntament, ha descobert als crevillentins una nova terrae, una forma desconeguda de fer comerç: l'Outlet. Ben pensat, recollons. Tu hi escrius un mot com pionera i l'anglicisme outlet, i t'has guanyat l'atenció fins i tot del lector que llig mentre es fa la torradeta a cal Mariachi o el colpet a cal Guill, allà cap a les 10.30h del matí. I quedes com un periodista excel·lent, primmirat, que ha estudiat a Navarra (abans era Salamanca; abans i ara, mentida, per cert) i sap ornamentar com cal la secció local, sempre des de la més estricta objectivitat.

Aquesta pràctica periodística, però, comporta danys col·laterals, i fa que, dies després, passes per la vorera de cal Guill o, com m'ha passat a mi, per la del Bar Tano, i escoltes com un home, com baixat de les coves, entre pipada i pipada al caliquenyo, diu: "Xe, Vicent, que m'han dit que el Piou¹ s'ha posat a vendre roba en la verea eixa on cauen vidres, en el ouet eixe?" Si és que sempre s'ha dit que el Piou sabia posar l'ouet allà on convenia.

Són coses que passen als pobles on no estem acostumats ni a les innovacions ni al periodisme d'investigació. El que sí que té mèrit en l'organització de l'acte és el fet de saber conjuminar modernitat i tradició, tot col·locant, per evitar la solana, una bona tela de ràfia verda damunt els caps dels crevillentins que no donaven crèdit als preus pioners (per mai vistos abans de tan tirats). Espere, no obstant això, que les desenes de metres de ràfia els hagen adquirits a la Cooperativa de Llauradors del carrer Colòmbia i no al Brico Depôt, per allò de ser conseqüents amb el comerç local i de proximitat. Ara bé, del que no em sé avenir es del veritable protagonista de l'esdeveniment, l'autèntic pioner de l'acte: el gerent de Crevicampus², que misteriosament també hi havia posat paradeta en un terreny aparentment alié. Encara em pregunte què oferia, si aprovats a meitat de preu i en primera convocatòria o bates i pitets³ a ratlles blaves i a l'engròs per a l'àrea d'educació artística. Aquest home és incansable. Pels carrers silenciosos, fa les nits enganxant cartells grocs a colp i so de 'precinto' tot provocant l'esglai i esgarrifances als qui dormiten a l'interior de les cases, mentre hi deambula fins ben entrades les matinades fredes en solitari; però ell com si res, a les 8 és dempeus prometent recuperacions a les patidores mares. Es mereix, molt de veres, una medalla al treball.

Ràfia i Outlet a Crevillent, mentre l'alcalde es passejava abillat amb polo de Ralph Lauren entre la plebs, i dient a càmera amb un somriure camaleònic: "és bo perquè la gent es distraga". Unes gotes de suor començaven a perlejar-li al front mentre feia aquell comentari als periodistes. Qui hi posa preu? Jo crec que no en té.
¹Malnom familiar de Crevillent
²Una acadèmia o centre d'estudis de Crevillent (el que hem conegut tota la vida com a "classes particulars")
³En castellà, "babero"

Sociolingüística de pa i porta

2011-09-16T17:06:00.000-07:00

Hui divendres al matí. Campus de la Universitat d'Alacant. Molta gent camina amunt i avall. Jo, també. El sol li fa pam i pipa a l'home del temps de setembre. I escolte un fil de conversa en curs de 3 caminants:

—A mi el tonito del catalán me gusta; como lo he estudiado. Pero bueno, la verdad que aquí no lo habla nadie.

Era un estudiant universitari castellanoparlant que feia com de guia improvisat d'uns amics o, pel to, d'uns nous coneguts o companys de pis, i posava en situació la parella castellanoparlant que semblava que s'acabava d'instal·lar a Alacant. Jo anava sol i portava un farcell de cartells del concert de La Gossa Sorda sota el braç (els valencians no hem tingut la sort de nàixer amb un bon pa de pagès sota el braç, sinó amb cartells amb què reivindicar qualque cosa, principalment el fet i llengua nacionals) i hauria volgut alçar el dit i dir que jo sí que hi parlava, en català. No ho he fet perquè m'haurien caigut els cartells, però, sobretot, perquè els guies turístics sense donar d'alta en la seguretat social m'infonen un profund respecte, encara més si fan anàlisis sociolingüístiques de pa i porta tan acurades i encertades.

Espere que l'alicantino i els nouvinguts, de tornada del club social on han esmorzat, s'hagen topetat amb els cartells que he enganxat, i el primer haja mirat la parella i haja postil·lat:

—Bueno, quería decir casi nadie.

M'encanta que les estadístiques trontollen, ni que siga excepcionalment.

Aforismes (im)propis

2011-09-12T08:33:00.000-07:00

Religió liberal

Si els treballadors no van als mercats, els mercats aniran als treballadors.

(Proverbi mahometà, s. XXI; Vargas Llosa n'és un gran imam)

La mort

Si férem, de la mort, inspectora de treball i hisenda, acabaria amb l’economia submergida en uns pocs dies, netejaríem les finances valencianes, desapareixerien els bitllets de 500€ i les factures en B; el nostre PIB s’equipararia a la mitjana europea. La mort és mà de sant. Té una salut de ferro de dalla, la mort.

Delicatessen

Delicatessen eren els entrepans de llet condensada i cacau en pols que ens fotíem per berenar als anys 80 del segle passat. I les sopes de malta amb rosegons de pa enfarinats amb sucre a caramull quan arribava el fred. Mmmmm.

Passió

Desordre psicològic que cursa amb embadocament, deliris de grandesa pròpia i aliena, episodis obsessivocompulsius, sequedat de boca, pèrdua de gana i escaldament o irritació dels genitals i els òrgans i teixits accessoris. Tots els casos estudiats han demostrat que provoca l’anihilació i volubilitat del seny. En els casos més greus, normalment els literaturitzats, provoca la mort per suïcidi (encara no s’ha demostrat, científicament, la mort a causa del concepte metafísic de la «pena»). Generalment porta aparellades complicacions socials, balafiament de diners, pèrdua de treball, d’amistats i aïllament social, a causa de l’absentisme i de la relaxació del sentit de l’obligació. Entre el tercer i quart any del seu diagnòstic, però, comencen a minvar els efectes de forma gradual i sense necessitat de cap intervenció. No s’han descrit ni es tenen evidències clíniques, fins al moment, de cap vacuna preventina ni tractaments pal·liatius que n'eviten o en disminuïsquen els efectes. L’OMS i la medicina alternativa recomanen, a familiars i amics dels apassionats, paciència, ço és, temps, i una infusió diària de realitat a boqueta nit.

Les matemàtiques de la vida

2011-09-10T11:28:00.000-07:00

(microrelat)

Han fet l'amor, tràgicament. Ho acaben de fer. Regna la placidesa. Dels calaixos dels mobles s'escola un silenci fondo, etern. S'encenen, ambdós, una cigarrreta. Una pregunta, com rescatada del bagul dels misteris de la condició humana, trenca un precari equilibri. —M'estimes?, pregunta ella. —Crec que sí, respon ell. Les paraules del jove giravolten enllaçades als cercles de fum que, com a papallones circulars i caduques, desapareixen invisibles, com el seu amor, als peus del llit. Creure és dubtar, dubtar és viure. Viure és estimar. Viure, sense ella. Ell, capcot, continua sense poder aïllar la x d'aquella equació. Pocs dies després, marxa lluny, a trobar-hi respostes. Mai més no tornarà.

La cita (necessària) de la setmana

2011-09-07T09:46:00.000-07:00

«	Les zones "aragoneses", "castellanes" i "murcianes", inscrites en la seva òrbita per la fitació medieval, són com un annex d'escassa importància [...] La "unitat" té exigències indefugibles: demana d'excloure o assimilar els elements radicalment heterogenis que subsisteixen en la seva àrea [...] això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d'ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud com a poble.	»
—Fuster, Joan (València, 1962), Nosaltres, els valencians, pàgs. 105-109.

Fer peces les 'peces de fruita'

2011-09-04T02:13:00.000-07:00

D'un temps cap aquí, s'ha incorporat a la llengua habitual dels catalanoparlants l'expressió "cinc peces de fruita i verdura".

—Jesús, has de menjar-te cinc peces de fruita i verdura al dia.

No cal ni dir (sinó repetir i mofar-se'n dolorosament) que la influència dels mass media —majoritàriament i estrepitosa en castellà— sobre la nostra forma de parlar i pensar ens hauria de —precisament— fer pensar una mica més en la forma de parlar.

De tota la vida, quan vas al camp, allà, al bellmig d'un tarongerar, sota un taronger, en època de collita, t'apones a fer del cos perquè ja se sap que quan vas al camp el primer que et vénen són ganes de cagar (et recorda el temps en què jugaves a cut i amagat). I suant sang a la teua cara de japonés fent força, mires cap amunt i et sorprens: «puta mare, este taronger està ple de peces de taronja!» Doncs no, ho sent molt però no.

Jo, perdoneu-me la irreverència, he fet molt bones cagades sota molt bons tarongers molt ben adobats pel meu bon —encara llavors— intestí juvenil, quan anava a plantar la tela japonesa per caçar pardalets als horts del tio Canício; i sí, les branques dels tarongers eren tan a vessar de fruites que els havien de falcar amb trossos de canya, però de peces de fruita... l'únic peça que venia amb nosaltres era el Pistola, eixe sí que era un bon peça; i el Nyora també (els cagallons del Nyora —el seu rostre era, no de japonés, sinó de coreà sanguinari de pel·lícules llòbregues— baixaven més ràpidament per les séquies, tot i ser —o potser per això!— més grans i compactes); i jo, jo també era un bon peça. Érem tres peces sense nom propi (el Pistola, el Nyora i el Xama) i sense peces de fruita. Els noms propis, al meu poble, sols els recordes quan toques el timbre de casa d'un amic teu i es posa sa mare.

Això de les "peces de fruita", sense investigar-hi gens (si els lingüistes-filòlegs-acadèmics han de fer-me algun comentari i corregir-me, estaré encantat de deslliurar-me de la meua ignorància), m'ol a mi a artifici actual mimetitzat que ha passat dos filtres fins arribar a les llars dels Països Catalans: el filtre americà (piece of fruit) i el filtre espanyol, copiat del primer (pieza de fruta; ja se sap que els espanyols tenen, com a principal valor intrínsec, la poca originalitat, i aquesta la venen sorollosament en forma de singular cutrez).

Dubte molt que els nostres iaios feren servir expressions com les següents:

—Xe, Pixumo, m'he menjat hui 3 peces de bacora per a xuplar-se les mans. —I una peça de rave!!!! Les meues figueres donen millors peces de bacora;

—Maria, posa'm en l'avio 10 peces de fruita que vaig a fer llenya a la serra i no tornaré en 4 dies...

Doncs, no. M'hi negue. I no vull ni parlar de les peces de verdura (ja em direu com menjar-se i classificar una peça d'api, o de bleda, o de lletuga —fulla o sencera!?).

Comptat i debatut (connector gramatical al qual els examinands de la Junta Qualificadora atorguen transcendència messiànica), crec que ha quedat clar que els arbres fruiters i les mates fruiteres no donen peces de fruita, sinó fruita: un préssec, un albercoc, un meló d'aigua (o un d'any), una bresquilla (dit 'paraguaio' i altres, a la resta de PPCC)... Espere que, entre tots, fem peces —segons el diccionari, 'fer trossos'— les 'peces de fruita' del nostre diccionari col·lectiu d'expressions, i no impostem, com a gentils passerells, ridícules melodies que ens arriben per eixa caixa de ressonàncies extravagant anomenada televisió, i continuem duent-nos a la panxa fruita i verdura com hem fet tota la vida. Per cert, si és en general i no de cinc en cinc, tampoc passeu pena, que no us caurà cap dit de la mà ni empitjorarà la vostra salut. Que les campanyes publicitàries estan per a això: per a incomplir-les (sobretot els qui, com jo, tenim intolerància a la fructosa).

Títol de la pel·lícula?

2011-09-02T14:36:00.001-07:00

"LOS PÁJAROS", d'Alfred Hitchcock, basada en la novel·la
de José Bono, "Reformas y chapuzas conjstitucionales, S.A."
Per cert, Fraga es jubila després de les eleccions del 20N.
L'univers simbòlic espanyol és inquietant! La premsa
del país veí ho titula: "Fraga se retira, después de 60 años, de la política activa",
i hi inclouen, en l'"activa", els 30 anys del període franquista.
Política-franquisme-activa: un trinomi exemplaritzant.
Com diria aquell: "Todo queda atado y bien atado" [one more time]

Taxonomia masculina

2011-08-31T11:26:00.000-07:00

Hi ha quatre classes d'home:

1. Els que es renten les mans abans de pixar.
2. Els que es renten les mans després de pixar.
3. Els que es renten les mans abans i després de pixar.
4. Els que mai no es renten les mans ni abans ni després de pixar. Aquests, i sols aquests, són els imprescindibles.

S'han observat, però, individus que presenten conductes característiques de totes quatre tipologies, tot depenent de diferents variables ambientals i psicològiques. Aquest darrer fenomen pot, segons els experts, comportar l'inici d'una nova espècie, després d'un llarg, lent i costós període selectiu.

On sou vosaltres, en aquest moment evolutiu? Jo, m'ho reserve, no siga el cas que després us quedeu mirant-me les mans cada vegada que ens creuem pel carrer.

Hospitals Mattel®

2011-08-19T07:45:00.000-07:00

Acudisc, per una contractura al coll, al servei d’urgències del flamant i nou Hospital del Vinalopó, de titularitat pública i gestió privada (com tenir un fill i pagar per vida perquè te’l crien, tot desentenent-te’n). Tot és blanc, nacrat, amb olors artificials i televisors d’abundants polzades falcats a les parets. Em recorda les ambientacions de les sèries televisives dels EUA. Fins i tot els guàrdies de seguretat són elegants, ben plantats, guapots, amb les dents acabades de rebre neteges emblanquinadores (ara m’imagine totes les fembres de les comarques del sud visitant el servei d’urgències d’Elx, després d’haver llegit el post). Les infermeres són igualment atractives, no sé si ben formades professionalment, però atractives en un bon percentatge. Barbie infermera i Kent doctor en un món de fantasia, sí, això em dóna a entendre. Però, aviat, l’enlluernament, la pompa i els estels que brillen a les dents s’esvaeixen, a poc a poc.

Així que m’aprope al taulell d’informació m’atén un xicot jove que ben bé podria ser el fill major de José María Aznar: polsereta de la rojigualda al canell dret de la mà que cliquejava el ratolí, nàutiques de El Corte Inglés, camisa Ralph Laurent i una mitja meleneta amb franja profusa que recorda tots els afiliats de les Nuevas Generaciones. Tenia invisiblement inscrita, al front, la llegenda “work by 380V”, per allò de l’“endollisme” trifàsic (ja se sap que la gestió privada dels serveis públics no contempla el repartiment equitatiu i per mèrits –mitjançant concurs públic– de la feina ofertada entre la societat, ni assegura, per consegüent, els estàndards de professionalitat com cal). Li parle en català. M’atén, per deferència, en castellà. Deferència castellana. Fins i tot em faig creus que no m’haja demanat aquell trending topic del nacionalisme espanyol: me puede hablar en castellano, por favor? Són educats. Fills de putes, però educats. Em dóna una polsereta blanca, escrita també en castellà. És curiós comprovar com als taulells i taules dels serveis públics sovintegen, d’ençà que Eduardo Zaplana desembarcà al País Valencià, via el Mar Menor, les mateixes cares que en els mítings del PP (això es diu “fidelitzar la clientela”).

M’assec a la sala d’espera i, advertit per l’experiència que em confereixen les meues visites prèvies als serveis d’urgències hospitalàries, trac un títol de butxaca de la Camilla Läckberg (La princesa de gel) i em fonc en la lectura. Erika, la prota, acaba d’entrar, de nit, a la casa on s’han trobat morta dies abans l’Alex, la seua amiga d’infantesa. Sent unes passes al pis de baix i experimenta un esglai de terror. Jesús Alfonso, pase al box 3! Tall de lectura, quan més interessant es posava, i en castellà, que fa gust a agre. M’atén una metgessa amb un accentuat accent castellà de Sud-amèrica. Ja la tenim. No m’entén i he de parlar-li en castellà. En aquell moment em vénen al cap tot un seguit de preguntes, les respostes de les quals ja conec:

–Si segons les lleis, tinc dret a expressar-me en català davant l’administració pública, però l’administració no entén la llengua que hi parle, de la qual afirma, a més, que és la pròpia del País Valencià, aleshores, a qui he de demanar responsabilitats?

–Per què es contracta personal que no pot garantir el compliment dels drets dels ciutadans i els concula?

–Per què l’Estat espanyol i el govern autonòmic em reconeixen un dret civil que no puc exercir de fet, precisament perquè aquests ens no em deixen i me’ls neguen amb reiteració i a consciència?

–Per què Mercadona té més respecte pel català, quant a retolació i gestió lingüística general, que no pas les institucions públiques valencianes, una de les funcions de les quals és, precisament, la de vetllar pel compliment de les lleis?

–Per què tinc la ja gens estranya sensació que els qui més s’omplen la boca de democràcia i legalitat són els qui menys la volen i els qui són més fora de la llei de forma permanent?

–Per què tinc la segona i ja gens estranya sensació que el bilingüisme del PP-PSOE és una burla a la intel·ligència dels no castellanoparlants i l’antesala de la desaparació deliberada del català, basc i gallec?

I mira que hi ha disposicions legals, una extensa lletania que ja coneixeu i que és paper mullat, com durant els millors temps de Franco (no les llegiu, boteu-les, que la cursiva avorreix i mareja):

Article 7 1. El valencià, com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, ho és també de la Generalitat i de la seua administració pública, de l'administració local i de les altres corporacions i institucions públiques dependents d'aquelles. Article 10 Al territori de la Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià. Article 5 L'administració adoptarà les mesures que calguen per a impedir la discriminació de ciutadans o activitats pel fet d'usar qualsevol de les dues llengües oficials, així com per a garantir l'ús normal, la promoció i el coneixement del valencià. (LUEV) La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció (Article 3 Constitució espanyola).

Després de fer-me aquestes preguntes sense atendre la facultativa, aquesta em reclama atenció. A penes m’ausculta. Per si fóra poc, els rètols de l’interior de l’hospital són, tots, escrits en un fals bilingüe CASTELLANO-català: la falsedat rau en què la versió en català queda a sota de la castellana i en una mida de font escrita tres vegades més xicoteta que la de l’imperi borbònic i que la fa gairebé il·legible (els responsables del centre han entés que la salut del català és folgadeta, sense colesterol ni triglicèrids, i per això la descarten del color roig i prioritari d’urgències). Em fan esperar en una altra sala d’espera. És un hospital a vessar de sales d’espera, perquè sembla que la intenció siga que, així, l’espera, no es faça tan llarga. Una tele Philips em brinda la imatge de milers de pelegrins joves de les JMJ. S’hi entreveu un bonisme exagerat, adobat amb una excessiva xafogor, hormones i galtes plenes de cigrons d’acne que tallen l'aire, i amb unes ganes facialment paleses de voler i no poder follar, ni amb ni sense condó, perquè han de venerar un papa com si fóra una estrella del rock. Qui diu surrealisme? Tres quarts d’hora més tard, la metgessa em lliura l’informe d’alta, totalitàriament en castellà, de pam a pam (tan sols hi apareix una “i” llatina majúscula entre els meus cognoms, perquè oficialment sóc així, quin remei, diran, així com el nom “Generalitat”). Em recepta relaxant muscular i Ibuprofé, supose que per combatre els símptomes de la indignació lingüística generalitzada.

Els cartells indicadors dels pàrquings són únicament escrits en castellà; els grans rètols interiors sobre els colors de prioritat d’atenció dels pacients són en un acolorit i solitari castellà. Aquesta mena de despotisme lingüístic il·lustrat ha provocat que el meu estat físic i mental empitjorara una miqueta més. Malauradament no és un cas aïllat d'apartheid encobert, nooo, sinó una experiència força il·lustrada i estesa entre els valencians de pro: entrar mig sa a un hospital valencià i eixir-ne molt més malalt, i no per raons mèdiques.

Al dia següent decidisc enviar una queixa telemàtica al Síndic de Greuges per les versions indoor i outdoor de les il·legalitats lingüístiques comeses per l’Hospital esmentat. Envie, adjunt, l’escaneig de l’informe escrit exclusivament en la llengua materna dels Unamuno i Millán-Astray, aquest darrer fundador de la legión española que ahir s'exhibia en la tele amb un crist als muscles. Qui deia Edat Mitjana? Tinc la sensació, però, que trauré més beneficis del servei postvenda de Media Mark –que ja és dir!– que no pas de les compensacions i reparacions lingüisticomorals que em dispensarà el Síndic de Greuges. Això no obstant, no em deixe estabornir i crec que he de persistir, que hem de persistir en la nostra permanent i perpètua indignació nacional, que hem de sistematitzar les denúncies contra aquells que ens volen llevar la salut –la física, la mental i la nacional–, encara que ens trobem a l’agost, perquè sempre ens quedarà setembre o el cementeri per descansar en pau (tot i així, tindrem problemes, fins i tot, perquè ens graven al marbre les últimes voluntats sense errors ortogràfics ni cares de pasta de moniato –morir-se i posar-ho en valencià? Quin greuge!). I és que ja se sap que el mal d’Almansa és una malastrugança que ens durem fins a la tomba; que el mal d’Espanya a tothom i tothora escanya. I si no, feu-ne la prova: aneu a passar unes hores de vacances a la sala d’espera d'uns dels Hospitals Mattel que la Generalitat té arreu del territori valencià.

porta d'"Urgencias" de l'Hospital del Vinalopó. Com que

"Urgències" es pot confondre amb "Fragancias",

doncs ho posen en castellà per evitar els equívocs.

El proper pas serà traduir Vinalopó a Vinalopón, amb el

beneplàcit d'Ascensió Figueres, Colomina, Saragossà, Casanova...

(Enric[que] Morera ja ho fa amb Torrevieja i Orihuela en el seu facebook,

el xicot ens ha eixit ofrenador)

Quan les ressaques són en dissabte

2011-07-30T08:13:00.000-07:00

Fuster, Féisbuc i Nostradamus

"L'oci és essencialment perniciós. El dia que les màquines, automatitzades o més productives, concedeixin a l'home un lleure gairebé continu -tot és possible-, se'n veuran els estralls. S'accentuarà, per exemple, la tendència de la gent a l'alcohol, a la filosofia i al suïcidi" -Joan Fuster-

Fuster, el Nostradamus de Sueca, veia com s'aproximava perillosament i inexorable Féisbuc a la meua/nostres vides. I veia que el combinaríem amb Orxata Sound System, L'Orquestra Pato Daniel i l'Homenet de Guardamar.

Apropiacions indegudes (de la paraula)

Diccionari: "Salut 1.a. f. MED. Estat en què l'organisme, lliure de malalties, exerceix normalment totes les seues funcions."

Ho torne a escriure, i en negreta, per si no ens ha quedat clar: "Salut 1.a. f. MED. Estat en què l'organisme, lliure de malalties, exerceix normalment totes les seues funcions."

Aleshores, per què El Periódico de Catalunya publica aquest titular: "Dos psiquiatres avaluaran la salut mental de l’assassí de Noruega"?; no hauria sigut més encertat aquest altre titular: "Dos psiquiatres avaluaran la manca de salut mental de l’assassí de Noruega"?; o "Dos psiquiatres investigaran quina malaltia mental pateix l’assassí de Noruega"?

Perquè jo crec que, a hores d'ara, si hi ha alguna cosa clara per a tothom (tret dels preclars periodistes), és que el senyor Breivik està més torrat (en la seua segona accepció "diccionarial") que el socarrat Savonarola.

No és el mateix "la propietat de les paraules" que "la manca de propietat de les paraules". Apropiar-se-les indegudament, tothom, alguna vegada, ha comés aquest pecat escrit. Els qui escriuen "diàriament", més que no pas altres. Per això n'haurien de tenir més cura que no pas la resta de mortals sans.

PS: he de donar les més sinceres gràcies i enhorabones a l'equip directiu de la cadena espanyola Antena 3 per haver-me encomanat, gràcies a les seues "pel·lícules" de sobretaula, l'interés per la lectura en general i la bona literatura en particular.

I vosaltres, li balleu l’aigua al davant a algú?

2011-07-26T15:08:00.000-07:00

Fa anys i panys que la meua tieta Georgina, de qui us he parlat sovint en aquest blog i que ja té setanta-i-molts anys, va anar a fer-se una prova de l’estómac a l’Hospital d’Elx. Una prova d’aquelles que et fan engolir una mena de farinetes d’allò més sucoses. Com sovint feia tothom abans a Crevillent, ma tia, acompanyada per la meua àvia Nieves, va agafar l’autobús de línia, l’autobús del Miralles. I el camí d’anada va anar bé. El de tornada, però, va ser una mica divertit per tots els viatgers d’aquell bus, tret de ma tia i la meua iaia. Acabada la prova mèdica i damunt de l’autobús, l’estómac de la meua tieta, que de vegades sembla una caixa de ressonància amb tonalitats molt greus, va començar a fer un centrifugat històric.

―Mare que no m’aguante!

―Aguanta filla, que ja queda poc per arribar.

―Mare que no m’aguante! Diga-li al xòfer que pare, que me’n baixe.

―Geo, fes el favor i calla, com vols que pare l’autobús ara!?

I la meua tieta, que veu una tanca publicitària d’aquelles que poblen els vorals de les carreteres, pensa el que pensa i li demana al conductor que per favor ature l’autobús, perquè era de veres que no ho suportava més. I allà que baixa del bus i es fica, eixancarrada per no esguitar-se les sabates, “a sota” la tanca, s’apona de cul a l’autobús i comença a buidar la panxa amb una manguera colossal i una retronada tal que els pobres escarabats i llagostins que per allà trescaven no van tenir temps ni a dir “l’hem cagat llaurador!”, amb la cabassada apocalíptica que els va caure al damunt.

La meua iaia, damunt de l’autobús, no sabia on ficar-se, enrojolada com un pimentó, perquè sa filla s’havia fet mentalment un compte equivocat i havia calculat malament l’altura de la tanca, ja que per a la meua tieta, de damunt de l’autobús estant, la cosa es veia diferent, i es pensava que aquella tanca li guariria el florí i la poma de la mirada escrutadora dels viatgers, però ni poma ni florí ni cuixes ni entrecuix, allò no ocultava cap vergonya, i si qualsevol de vosaltres heu tingut mai a prop alguna tanca com l’esmentada us haureu adonat que tapar, el que es diu tapar, tapa ben poca cosa, ni tan sols el cap d’una persona plantada. Així va ser com la meua tieta, més contenta que un gínjol, va pujar a l’autobús, descarregada i ben torcada d’aquell remolí intestinal, i va ser així com tot l’autobús va poder presenciar, escatològicament horroritzat, la força descomunal que sovint alberga la meua tieta en el seu poderós estómac, tant si li fan proves com si no.

Dit això, crec que ha quedat clar ―per als qui no sou d’aquestes contrades― que Crevillent és diferent. I si no ho som, volem ser-ho. Si no, que els ho diguen a aquells que, volent fer una església per a Crevillent, l’actual Església de la Mare de Déu de Betlem (abans de Sant Pere), van dir:

―Xe, com és de gran la d’Elx? (la Basílica)

―No ho sé.

―No es parle més. Aneu a mesurar-la de llarg, que la de Crevillent ha de ser més gran que la d’Elx. Que d’Elx i bobos.

I va ser així ―segons m’ha contat un amic historiador (demaneu-li danys, perjudicis i fonts a ell)― com a Crevillent van fer una església més gran que la dels elxans.

I si parlem d’esglésies, ma mare me’n va contar una que no té desperdici. L’any 1976 havia de batejar mon germà, nat aquell any. I va anar a l’església a fer el que es deien “cursos prebaptismals” (per salvar els fills del pecat original, calia que els pares feren un curset exprés). En aquell aleshores, un antic “monecillo” (escolà) anomenat Paqui Lafuente impartia, voluntariosament i entusiasta, aquells cursets alliberadors. Amb una arenga pròpia d’un gran i bel·ligerant líder espiritual, feia:

―¿¡Qué es la fe!? ¿¡Eh!? ¿Alguien sabría decir qué es la fe? ¿Eh? ¿¡Qué es la fe!? ¿Nadie sabe decirme qué es la fe? (l'home és catalanoparlant, però se sap, de sempre, que Déu parla únicament castellà.)

Aquell aspirant frustrat a rectoret i membre de les JOC (Juventudes Obreras Católicas), amb cada fe consagrada i el consegüent silenci popular, s’encenia una miqueta més. I tornava:

―¿¡¡Qué es la fe!!?

I en això ma mare, que tenia al banc de darrere al Rempo, un pare de família obrera del barri de Vaiona, un home d’aquells autèntics i de poble, li escolta dir en veu baixa i més calent que un titot i barrejat amb burla:

―La fe és la figa i ta mare!!!!

El Rempo, com bona part de crevillentins que no creuen, no volia “ballar-li l’aigua al davant” a aquell il·luminat. Això de "ballar-li l’aigua al davant" a algú m’ho va contar la meua tieta Georgina, la dels apretons estomacals. A ella, que també se li’n fot tot i que mira pel benestar del seu estómac i del dels seus, sí que li ballava l’aigua al davant a la Julieta la Cornetina, quan treballava a cal Tereseto. La Julieta la Cornetina s’inflava a pegar carxots a totes les xicones que estaven al seu comandament en aquella fàbrica i que gosaven dur-li la contrària quan ella afirmava tal o tal altra cosa, perquè a la Julieta la Cornetina, si li agradava alguna cosa, era que li donaren sempre la raó, com als bojos, i això feia la meua tieta, que era més espavilada que la Cornetina i que la resta de companyes.

―Sí, Julieta, clar dona, això és així.

―A què sí, Geo?

―I tant, faltaria més. Tens tota la raó.

I amb cada ballada d’aigua al davant, un carxot estalviat. Això de ballar l’aigua al davant a algú, en altres llocs també s’anomena “ballar els nanos”. I la nostra forma de dir-ho coincideix amb la dels mallorquins. Nyas coca, després el molt mallorquí pare de Jorge Lorenzo ―que ens ha eixit filòleg a la vellesa― dirà que parlem llengües diferents. I quin faramalla embotit de diners. Així doncs, ja sabeu que ballar-li l’aigua a algú és afalagar-lo, procurar complaure’l, etc. Hui, Alberto Fabra, el nostre nou President, li ha ballat l’aigua al davant a Francisco Camps, però amb grans i plenes poalades!, l’ha afalagat a cor que vols, per la seua gestió, però ja no sé si per donar-li la raó com als bojos o perquè ho deia de veres perquè així ho creu. El que sí que sé és que, de veres de veres, eren les ganes de cagar que aquella prova mèdica li va encomanar a la meua tieta Georgina, i de suro de suro era l’aigua que a consciència li ballava a la Julieta la Cornetina perquè no li fotera bescollades.

Per acabar, us demane també que, per no ballar-me ni a mi ni al meu informant l’aigua al davant amb el que us he contat, agafeu l’autobús del Miralles i comproveu si la Basílica d’Elx es va quedar més xicoteta que l’església de Crevillent per aquell atac de xovinisme; això sí, procureu que no us coincidisca amb la revisió de l’estomatòleg, perquè deixareu feta un cromo la ben polida paret dels nostres germans de l’antic marquesat d’Elx.

Els valencians del nord-nord

2011-07-21T14:33:00.000-07:00

Valencians del nord-nord, un exemple encoratjador per a nosaltres, catalans del sud-sud. Necessitem més Escoles Bressola perquè el valencià del nord recupere el territori lingüístic i cultural que li pertany. Esborrem el Tractat dels Pirineus, els Decrets de Nova Planta i les Sentències Judicials que ens volen esquarterar.

www.bressola.cat

Històries de la Història

2011-07-15T19:19:00.000-07:00

Pels volts del 2004 jo treballava de carter al Gran Alacant, una gigaurbanització de bungalous a la Serra de Santa Pola (l'afix remet als bilions de metres cúbics de formigó vessats). La vida de carter és una vida d'històries, i, contràriament al que pensa la gent, més que dur missatges, les notícies i els missatges et vénen, et duen històries, sense poder evitar-ho. Tenia 27 anys.

Crec que era al carrer Cantàbria, hi vivia Maria Colomer Demiquels, una anciana molt anciana que vaig conéixer perquè li duia cartes i que ara ranejaria els 90 o més anys. Jo era ràpid repartint, si més no això em deien, i vaig fer amistat amb aquella velleta perquè acabava aviat el meu repart i la sovintejava per enraonar de la vida i fer-li companya. M'oferia gots d'aigua fresca per combatre la basca. Era d'Olot. Ens enteníem, miraculosament, parlant en català d'Olot i de Crevillent. Em va contar la seua història. Em va contar moltes històries de la seua història. De família conservadora, va fer estudis de secretariat i, de ben joveneta i estant a Barcelona en un despatx, es va enamorar d'un dels caps, que la va deixar prenyada i no en va voler saber res més. Poc després, els pares, ella i la criatura òrfena de pare voluntari, van marxar a Gijón, per feina del pare, em deia. Em deia que en aquell aleshores ser mare fadrina era una xacra tan gran que moltes vegades havia d'amagar la seua condició o mentir-hi. El fill que tingué, va resultar ser un balandra, un d'aquells que deixen les mares sense diners i sense fill, malgrat l'amor matern professat. El fill, com a bon malparit, no en va voler saber res de la mare, tal com féu el seu progenitor desconegut, tan bon malparit com el fill. Sols acudia a ella per demanar-li quartos, fins que Maria va haver de marxar i amagar-se, perquè no la maltractés més. Sense saber on parava son fill, en aquell 2004, em comentava que li agradaria tenir notícies d'ell, i jo l'animava a contractar un altre detectiu o investigador ―ja n'havia contractat anteriorment― per esbrinar-ne alguna cosa. No sé si finalment Maria va ofegar aquell neguit, aquella fiblada d'esperança fosca i amarga que empeny les mares a buscar un tros de llur ànima entre els descendents mortals inanimats.

Un dia vaig entrar a casa seua i seia plorant al silló on d’habitud. Li vaig preguntar per què sanglotava. Em va dir que acabaven de tirar un documental per TV3 sobre la vida de Lluís Companys. Que havia sigut un fet horrorós, perquè el President de la Generalitat no va voler marxar a l’exili a Mèxic on hauria salvat la vida, perquè tenia un fill discapacitat i volia estar-se amb ell i més a prop de Catalunya, i va fugir a França, on la GESTAPO l’enxampà, el traslladaren a Madrid i poc després l’afusellaren miserablement i covarda. Jo ja havia llegit alguna cosa sobre la tràgica mort del President republicà de la Generalitat d’aquell històric 1931 i en avant. Maria no parlava de política mai, just al contrari que jo. Li deia que jo era un català del sud, altrament dit ‘valencià’. No m’entenia gaire. No li quedaven lligams amb Catalunya. Havia marxat de joveneta a Astúries després d'aquell embaràs, on passà mitja vida durant el franquisme. Allà, i ben entrada la vida d’adulta, va conéixer un home amb qui va marxar a treballar als Països Baixos. S’hi estigueren nou anys. Em deia que no l’estimava, però que era un bon home i li feia companyia. El company va morir i ella tornà a l’Estat espanyol. Es va comprar un bungalou amb vistes a la Mediterrània valenciana, envoltada per forasters de França, Castella, Anglaterra... I allí ens coneguérem. Jo li duia la fe de vida que el govern neerlandés li enviava perquè continuara cobrant una pensió de 500€. Una vegada li vaig deixar ‘Pa Negre’, d’Emili Teixidor, perquè em va dir que gairebé mai no havia llegit en català. Mai més vaig tenir notícies d’aquell llibre.

Poc després, Correos em va fotre al carrer per reducció de plantilla. Els vaig denunciar. I vaig guanyar el judici per “acomiadament nul”. Em van haver de readmetre per sentència. Vaig tornar a repartir en aquella teraurbanització ―el formigó ja havia mòlt tota aquella serra, amb l’ajut de Bancaja i companyia―, però en una zona diferent d’on era la senyora Colomer Demiquels. La vaig visitar alguna vegada escassa. Ara tenia molta més feina, amb bungalous que esclataven per dies com bolets a la tardor humida. Sempre començava parlant-me en castellà. Però jo li parlava en català. I ella hi canviava. Un any després, i arran d’un recurs, Correos, “la empresa de todos”, em fotia al carrer de nou perquè un altre jutge, “amigo de unos pocos”, havia declarat el comiat “improcedent”, amb la qual cosa la patacada era irreversible, però encoixinada amb diners. Amb vaselina pecuniària, però al carrer. Que n’és d’estranya i cínica, la justícia. No sabia que et podien matar sencer, a mitges o per terminis i amb indemnitzacions pel mig, i fer-ne diferència, de la mort.

Hui, 16 de juliol de 2011, he llegit, per casualitat però amb atenció, una exclusiva periodística i històrica sobre el procés polític i la mort de Lluís Companys, en el setmanari El Temps. Pedro Urraca Redueles, nat a Valladolid, agent de la policia franquista a l’estranger i membre col·laborador de la GESTAPO (agent E-8005), va ser qui va atrapar Companys a la Bretanya i el baixà a Madrid, on el processaren i finalment el traslladaren a Montjuïc per afusellar-lo. Ho tenia tot escrit en unes cartes, en uns dietaris. Pedro Urraca Redueles va fer plorar Maria Colomer Demiquels, ell, i Franco, i Serrano Suñer, i José Félix de Lequerica, i els nazis, i aquell empresari de Barcelona que li féu un fill bastard. Pedro Urraca Redueles va ser-hi present, a les entrevistes amb Hitler, Himmler i els peixos grossos del Reich nazi. Era un diplomàtic caçarojos, un caçarepublicans, un caçamaçons, un caçaetarres, un caçaseparatistes. I va treballar a França, a Bèlgica, per a l’Estat espanyol, el franquista i el “democrático”, fins al 1982, cobrant “diplomàticament” les nòmines amb governs de la UCD i del PSOE, tot i que França va decretar la seua pena de mort d’ençà els anys 40 del segle passat per col·laboració activa i directa amb els nazis. Encara avui, l’Estat espanyol no ha desclassificat els documents relatius a aquest superagent 447 espanyol ni d’altres, perquè està protegit per llei, ell i tota la resta. Ni aquests ni molts altres de vital importància. Pedro Urraca Redueles va tenir un fill, Juan Luis, a qui no estimà mai, i ha estat aquest fill, desconegut i abandonat del tot per un pare malparit i amb un ofici ignominiós i desconegut per al propi fill fins fa poc (fins que va gratar en uns calaixos a casa de sa mare), qui ha tret a la llum, setanta anys després, aquesta història macabra escrita en uns dietaris de la mort. "Companys està disposat al sacrifici", escrivia sorprés Urraca. Els miserables solen sorprendre's amb la incomprensió que per a ells resulta d'un acte d'honestedat i dignitat plena com la del president Companys.

La història és propera i és llunyana. La història són bocins d’històries anònimes o conegudes. La història ens arriba en forma de cartes, de llibres, de fotografies, de dietaris amagats en cases de franquistes i nazis a Madrid. La història és èpica per als vencedors i tràgica per als vençuts. La història s’alça en forma de pols i s’escolta a l’oïda d’aquells qui volen escoltar-la. La història ens uneix sense adonar-nos-en. Encara em pregunte si el fill d’Urraca i el del cap de la senyora Colomer s’hauran conegut mai; si Urraca i el cap de la senyora Colomer es van conéixer o es van trobar inconscientment per algun carrer de Barcelona, en una mateixa barra de bar. Maria Colomer i Pedro Urraca, sense saber-ho, van ser coetanis, i van viatjar en trens de l'època, anònimament. La història, la de veres, és anònima, però ben poques vegades com ara, tan coneguda, digna i lliure com la història de Lluís Companys i Jover. La història és Maria Colomer Demiquels. La història són els seus plors, els fills perduts, els oblits trobats. La història és, sobretot, feta d’injustícies.

Calia

2011-07-15T12:35:00.000-07:00

Una notícia que paga la pena de postejar. La xarxa ens permet superar la censura imposada pels diferents governs espanyolistes i jacobins.

Unifiquen totes les emissores de ràdio i televisió dels Països Catalans en un sol espai

Païsoscatalans.tv i Paisoscatalans.fm permeten veure i escoltar 20 televisions i 52 ràdios d'arreu de la nació.

Allò que la política ha dividit, la xarxa ho tornarà a unir. Amb aquesta motivació han nascut els webs Païsoscatalans.tv i Païsoscatalans.fm, que agrupen totes les emissores de televisió i de ràdio que emeten als Països Catalans. Així, per exemple, és possible escoltar des d'un sol web la programació de Ràdio Arrels, a la Catalunya Nord, i amb un sol clic passar a escoltar Alcúdia Ràdio, emetent des de l'illa de Mallorca. En total s'hi poden visualitzar una vintena de televisions del Principat, el País Valencià, la Catalunya Nord i Andorra, així com escoltar una cinquantena d'emissores de ràdio dels diversos territoris de la nació.

Ambdós portals són obra de Miquel Marzabal, que ha explicat a directe!cat que vol posar a la disposició dels internautes tots els mitjans de comunicació dels països catalans, però 'sense les limitacions que els governs ens imposen mitjançant sistemes controlats i censurats com el de TDT'.

Els portals Païsoscatalans.tv i Païsoscatalans.fm creats per Marzabal s'inspiren amb nederland.fm, però van molt més enllà que el portal holandès perquè 'traspassen totes les fronteres i limitacions que ens imposen les autoritats'. 'Sembla mentida que a l'any 2010 encara haguem d'estar parlant d'aquesta manera, però així és', assegura l'autor dels portals.

'Espanya i França, han intentat fer amb els catalans més o menys com fan a la Xina amb els Tibetans o a Turquia amb els Kurds', opina Marzabal, qui assegura que 'malgrat no tinguem una opressió violenta, patim una opressió molt més subtil però sense pausa'. L'autor es mostra obert a millorar ambdues webs i afegir-hi més mitjans de comunicació, i confia que amb l'augment de la qualitat de les emissions per Internet aviat es puguin visionar les televisions amb una qualitat similar a la TDT.

La divisa del tafur

2011-06-29T02:29:00.000-07:00

Esclau del desig,
enemic de la paciència,
la llibertat s'esmuny entre els dits.
La voluntat penja d'un fil,
rea, la consciència,
no hi ha parada, ni principi, ni fi.

La calor que mata, les mosques que fan viure

2011-06-27T10:31:00.001-07:00

“Mare meua, quina calor que fa!”, és la queixa ritual més comentada aquests dies de finals de juny. Que si ixes al carrer i és un forn, que si l’onada de vent subsaharià, que si no recordava res semblant, que si és insuportable, que si les mosques... Encara hi ha qui hi posa molta més imaginació (sol ser fantasia sexagenària) i diu que els moros instal·lats a la carretera nacional són els qui ens han portat la xafogor (SOS Racisme hauria d’instal·lar la delegació comarcal permanent a Crevillent, si de cas ben a prop de l’ambulatori, perquè la gent gran se sufoca, sobretot, quan veu entrar magribins a fer ús del “nostre servici de salut, que tant ens ha costat de guanyar”). La cultura popular té una imaginació foramidada, i si no, tireu mà de memòria i recordeu la llegenda de l'adveniment de les mosques, la culpable de l’aparició de les quals va ser una iaia (dones o estrangers, com veieu, enemics bíblics i públics tostemps) que, avorrida, li demanà a déu nostre senyor que li enviara quelcom amb què entretenir-se, i déu, atent i lliurat com sempre als seus deixebles seguidors, li envià una plaga de mosques que encara patim.

Jo, als defensors de cabells blancs de “lo nostre”, amb tot el respecte que em mereixen, no deixe de recordar-los, escoltat el comentari xenòfob, que els moros no acabaran amb el sistema de salut pública, sinó que els culpables seran ells per traure tant de prospecte innecessari, que semblen xiquets jugant a intercanviar cromos; i els afig que, per acabar d'enterrar la sanitat pública, sempre tindran l'ajuda privatitzadora del partit polític a qui voten amb la bava blava defora des de fa anys (llavors el comentari els fa l’efecte de galtada a mà oberta que els hi puja la vermellor o provoca alguna lipotímia sobtada). Lluny del Sàhara, i comentaris nefastos o innocents d’analfabets funcionals a banda, és ben cert que fa una calda que mata. Mata veure com la gent s’estressa als embussos dels semàfors, tot obrint les portes i inflant-se a claxonades i clatellades. Com que no hi ha prou amb el vermell que produeix el sol, tiren mà dels palmells per acaronar-se i encarnellar-se les galtes. I encara, els més tunnejats branden navalles que provoquen fiblades mortals al conductor de davant perquè "anava pisant ous" o "li havia furtat el lloc" on sempre aparca i que és com si fóra d’ell, encara que no pague la placa d’eixida permanent. Porque yo lo valgo. Si és que ja ho diuen: massa publicitat.

A la gent, amb tanta calina, se li escalfen els collons de mala manera, de vegades de manera irreversible, com als de les navallades esmentades. Tot són escaldats aquests dies, gorraures a l’entrecuix i pertot, i els amples de cuixes o de glutis cel·lulítics no guanyem per a Positon (contenim com podem la tentació de presentar mocions municipals per canviar el “Xec nadó” pel “Xec Positon”), ni les farmàcies per a dispensar-ne. La calor exhaureix fins i tot els remeis pal·liatius contra la pròpia calor. Mentre el mercuri puja, grau a grau, la paciència s’esgota, gotinyant, gotinyant, galtes avall.

Sort que s’acaben les classes d’ensenyament reglat universitari i no universitari, perquè els rodals de suor que floten a la superfície axil·lar de les camises o vestits d’alguns mestres fan mal a la vista, a la vista com a mínim, per no esmentar als altres sentits. Hi ha alguns profes que encara s’entesten a alçar el braç o a escriure a la pissarra, pensant que així són diligents i compleixen professionalment amb la feina encomanada, sense tenir en compte, però, que estan infringint un dels principis deontològics de la docència: no donar arguments als alumnes malparits perquè inventen malnoms magistrals, paren atenció en tòpics secundaris i acaben passant notetes sota taula amb les collonades burletes (al de Matemàtiques li déiem el “Senyor Marcos i Anillos de Saturno”, i al de Coneixement del Medi el “Don Constancio Glàndula Sudorípara de nivell 7 en l’escala Richter amb epicentre a l’aixella”; ens fascinava jugar amb el lèxic específic). No vull ni imaginar-me com serien les classes al levante feliz durant l’època franquista, amb tot de falangistes reconvertits a mestres i alça que t’alça l’aleró dret, amb el “cara al sol” com a teló de fons (això explicaria la imaginació inabastable dels Monzó, Moliner, Pàmies, Torrent i companyia).

Amb tanta calor, totes les ganes augmenten: les ganes de barallar-se, amb la parella, amb l'ordinador, amb el veí a qui li la tens jurada des que et va piratejar la connexió a Internet però bé que es paga el Digital+ sense compartir-lo; les ganes de morir-se; les morts per colps de calor produïts per la suggestió o la voluntat expressa de les persones que havien desitjat morir-se incapaces de suporta-la, la calor; les ganes de beure; les ganes de separar-se o de divorciar-se de la parella amb qui t’has inflat a galtades hores abans; les ganes de trobar parella per inflar-te a hòsties com fa la parella que coneixes i que veus inflar-se a galtades tothora… Bé, tot no puja amb la calor. Hi ha dos activitats humanes essencials la pràctica de les quals cau a nivells indecents amb l’arribada del Llorenç i dels, suposadament, moros mortificadors: les ganes de treballar. Ja m’agradaria, ja, veure un nord-europeu pencant a la costa occidental mediterrània, llavors seria jo qui li passaria les estadístiques de productivitat per la morrera, a ell i a la comissària alemanya de treball); i unes altres faltes de ganes més greus i preocupants encara: les de follar. Sí. Redéu, si és que ara no hi ha qui folle!, bé, precisaré una afirmació com aquesta, tan transcendental per al meu honor de mascle alfa: no és que no hi haja ganes, sinó que no dóna gust ni de posar-se a la feina entre bambolines llençòliques perquè tot és suor a la redor, de dia i de nit, que tan bon punt toques la pell del mamífer que t’acompanya comença a brollar, per aspersió, líquid salí; i si engegues l’aire condicionat per evitar-ho i fer més agradable i plaentera una situació que hauria de ser-ho sense haver de condicionar-ho, catanyof!: constipat de mil dimonis al matí següent ―Enric, com és que estàs tan constipat? ―et pregunta la caixera del Mercadona mentre escolta, de fons, els pits pits de l’infrarojos. ―Ehem, ―t’escures la gola―, aatxís!, aatxís!, no res, que anit vaig eixir a córrer i se’m va assecar la suor abans de dutxar-me. Sí, ja, i a ta mare va que fumes. O com diríem al poble: meu xape!, tot per no dir-li que, un polvo recalfat i fallit, provoca suor freda, congestió nassal i malestar generalitzat.

Però no patiu!, no patiu!, que la calor ha arribat per quedar-s’hi tan sols uns mesos, i si engrosseu les llistes de divorcis o separacions del registre civil o les de defuncions per accidents “verbals” de trànsit no sereu cap anomalia singular. Que la calor, a qui no mata, fa més fort, i quan no fa fort, engrossa i enrojola. El secret, no us enganyeu, és suportar-la amb imaginació i ironia, i no tant amb aparells climatitzadors. Si no que li ho diguen a l'irònic creador de la parèmia “A l’estiu tot el món viu”. En prenc bona nota.

Echegaray, Cal Coixet; Ca les Patates, Cervantes

2011-06-25T14:16:00.001-07:00

Fa uns dies vaig postejar una entrada en què encetava una sèrie. I no dic res més, que després tot se sap. Doncs bé, hui, tot seguint aquella sèrie, escriuré sobre més quioscs famosos i indrets d’infantesa la claredat memorística dels quals he perdut, a causa del jou implacable del temps i la natura marcesible de la memòria. Intentaré, però, fer-ho brollar malament i com puga. No seria debades que m’ajudàreu.

Quan jo era un roig mampèl sopetes de mel vivia al carrer Echegaray, bé, realment era Perdigonera, però mon pare sempre deia que era “Echegaray” (en un muntanyar entre la Salut i l’Àngel), supose que no sols per la confusió provocada per la confluència d’aquells carrers amb mala retolació i cap delimitació clara, sinó també perquè era de l’Athletic de Bilbao i el cognom del guanyador d’un Nobel amb carrer dedicat l’agermanava d’alguna manera amb l’equip de les seues passions. Però també vivia ―visc― al carrer Cervantes (al barri del Pont), d’ençà que la meua àvia no es valguera per si sola. Tres mesos Echegaray, tres mesos Cervantes, família amunt, maletes avall, viure a torns segons les necessitats humanitàries. Això ara no passaria, amb tant d’egoisme i residències àvides de gent gran per amuntonar.

Si m’estava a Echegaray, de muntanyar. Si era a Cervantes, de ciutat. Ni esmentar cal que preferia muntanyar. D’allà, del muntanyar, escapat alguna vesprada, anava a jugar a futbol a la plaça el Paseo. I heus aquí el primer quiosc amb història pròpia: Cal Coixet, el propietari del qual era de nom Joaqui, i no és que tinguera mala llet, com deia la gent, sinó que nosaltres li la creàvem. Era on és ara el Café Tertúlia. A la plaça, entre sabatada i sabatada a la pilota que els iaios ens prenien per no destorbar-los les passejades, anàvem, assedegats com a pollets de niu, a apaivagar la set a Cal Coixet. Només entrar, a mà esquerra, hi havia una pica i una botija que el propietari oferia gratuïtament a la canalla. La botija, de color terròs, esdevenia negra amb la ronya que teníem a les mans. S'escoltava un ahhh ben satisfet quan cadascun acabava d’empinar el colze. Gitanos, paios i d’altres ètnies ens amorràvem al gallet de la botija com corderets munyint la mare ovella. I no passava res, ni hepatitis, ni herpes, ni boquerons en vinagre. La vida a rebolcons per places i descampats ens guaria d’infeccions que ara patim voluntàriament amb l’obsessió higiènica. El Coixet era mestre en el preparat de cartutxos de torrat, i allà vaig descobrir que les xufes serien, per sempre més, un dels meus tubèrculs preferits. Però quan el Coixet va substituir la tradicional botija per una de plàstic de color blau made in China d’on recorde haver begut les darreres vegades, vaig entendre que s’acabava un cicle. A poc a poc, arribava l’imperi dels polímers i de les franquícies comercials per quedar-s’hi. Cal Coixet, poc o molt després, va tancar. Mut i forrellat.

En aquella plaça, quan no jugava a futbol, em dedicava a defenestrar pollets d’oreneta dels nius que els hirúndids feien a sobre de les arcades de l’entrada a l’església. En la mateixa trompa de déu, i amb els animalets de déu nostre senyor. Com? Doncs amb la insistència destructora de ganxos propulsats amb gometes de caixes d’ous que trencaven els nius mig esfèrics de fang. Els ganxos els tréiem de les persianes de canutets que es comercialitzaven en aquell aleshores. També les pedres eren l'artilleria pesada eventual, però que no abundava en aquella plaça de marbre. Sols a boqueta nit, quan els envions feien les darreres passades en grup metrallant el cel amb els seus xiscles com caces de guerra, tornava a casa. Abans de marxar, però, sempre em quedava ataüllant un home que era part indestriable d’aquell paisatge urbà: cada dia, en aquell espai obert, es podia veure un senyor de mitjana edat que no passejava com la resta, ni feia els moviments coordinats de braços i tronc com la resta, ni mirava com la resta, ni parlava com la resta; perquè no parlava, sinó que musitava una lletania imperceptible, i tenia l’esguard perdut, bé enfonsat al terra bé allunyat cel amunt, i caminava amunt i avall sempre sol, de forma ritual i compulsiva, robòticament aixecava i ajupia cap, coll i braços fent reverències a entelèquies superiors invisibles, sempre allunyat del món dels conscientment presents. M'hauria agradat tocar-lo amb la punta dels dits, per comprovar si era de veres o de suro, l'hauria cosit a preguntes, per què feia allò? Què veia? Qui li feia mal? Aquell home patia alguna follia, i no era una tocada d'ala transitòria de les que es curaven anant als metges dels nervis. Jo albirava que el món dels adults era una mica complicat, per estrany i allunyat del meu enteniment. Com el podria ajudar? Necessitava realment ajut, o era irremeiable, com els pollets que naixien amb alguna pota o ala maldestra?

De Cervantes estant, camí al col·legi, feia parada en un altre quiosc, Ca les Patates, ohhh!, les Patates, al carrer de la Santíssima Trinitat. Eren tres ancianes misterioses, vestides de negre rigorós. Feien tanta por que no sé com gosava entrar a comprar-m’hi llepolies. Les institutrius del mal, enviades directament des de l'avern que hi havia als budells subterranis d'aquella casa-quiosc, tenien una pell d’un blanc sobrenatural i tan mapada d'arrugues de grandàries descomunals i amb unes faccions tan sinistres i solcades per la vida que no semblaven d’aquest món, sinó del d'ultratomba. El blanc epidèrmic malaltís contrastava amb el negre de les vestimentes. Eren vestits que hostatjaven tots els traspassats del món, sens dubte, per això eren tan i tan foscos (com més morts novenats i dols, més i més negror). I la veu amb què despatxaven feia feredat, tot i el seu to aparentment amable. Supose que anar a Ca les Patates era tota una aventura misteriosa, pel fet de no saber si acabaria dins del fregitori que escoltava com cuinaven rere la porta de la cuina, per la sospita que s’apoderava del meu pensament: havien sofregit ja algun xiquet abans que jo arribara? Dubtar entre si eren ancianes venerables o les mullers encobertes dels pitjors homes del sac, crec que hi donava suspens i atractiu a la compra de porcades.

La natura humana, com hem pogut comprovar, és molt cruel, i de res serveix que els amos dels quioscs hi posen rètols amb el nom de l'establiment convenientment dedicat a la muller, als fills o al barri, ja que, quan el poble parla, sobreretola el pa: Ca la Torta, Cal Coixet, Ca les Patates, Cal Xupacaragols... destacant amb mordacitat les discapacitats, les deficiències, els vicis o els tics amb cada rebateig popular. Som, les persones, compares de la burla, amb fillols marcarts per la natura, sempre arbitrària.

Estimar sense estimar

2011-06-25T06:26:00.000-07:00

Sé de sobres que no ho saps, i per això vull fer-t’ho saber, que si saberes com et sé, no en voldries saber pas res més. I tot sabent que no ho sabries mai si mai jo no t’ho haguera sabut saber, hauria sigut un gran dol, saber que mai ho hauries sabut, ser sense tu saber-me teu. Sàpigues, doncs, quina és la meua fe, perquè entre ser i saber, sabent-te sóc, sent-te et sé. Sense saber bé qui sóc, sense tu saber bé qui ets, els dos sabem que hi som, i com que som (“sí, sou!”, segons ells), ens sabem com som, sabent-nos l’un a l’altre, sent. És que encara no ho saps? Ja hi som, de nou! És clar que no sabem ser l’un sense l’altre, i és així com som l’un per l’altre, que això és gai saber! Si no fóra perquè ho sé, no sabria ben bé sense tu què ser. Sóc qui sóc, ho saps. Ets qui ets, ho sé. Que sàpigues que serem i que ho sabrem, serem del tot sabedors dels fets. Qui sap on, qui sap quan, sempre, però, et sabré meua, sempre, però, et seré teu. Tant m’és!, que potser açò no és de bon ser, però que ho sàpiga el món: no som res si és un si és no és. T’he de saber completa, m’has de saber tot teu. Si ho sóc, sabràs, si ho saps, seré. Tu ets, jo sóc, els dos serem, ser plegats per sempre més. Ho sé, ho saps: sóc i ho sé, ets i ho saps. Som, ens sabem. Saber, ser.

Reincidents

2011-06-24T18:11:00.000-07:00

L'altre dia m'estava a Elx amb l'amic Agustí, parlant de la vida, de l'oratge, de la política cosa, que si els valencians fórem palmeres votaríem el PPCR (Partido del Picudo Rojo, sigles molt semblants, de fet, al votat majoritàriament, PPCV); de què voleu que parlem si som a Elx? Doncs això, de palmeres i morruts rojos; i etcètera. De sobte, però, em sona el mòbil (Korrika Badator!+Mode Vibrador):

―Jesús Alfonso?

―Sí, sóc jo.

―Le llamo de la CAM [Caja de Ahorros del Mediterráneo], quería explicarle una promoción. Le comento, si necesita dinero, debe saber que tiene disponible un préstamo de hasta 6000€ sin tener que presentar nóminas, ni avales ni nada... ¿Tiene pensado hacer un gasto importante ahora mismo? ¿Renovar el coche? ¿Hacer un viaje?

―No, de moment no. Estic aturat.

―Se lo digo porque si me dice que sí que está interesado, aunque no sea para ahora mismo, lo dejo anotado aquí y, pasados 3 meses, le volvemos a llamar para ofrecérselo de nuevo. Tenga en cuenta que la oferta incluye el hecho de no estar obligado a acudir al notario para firmar el préstamo ni nada, ya sabe que los gastos de notaría són una cantidad a considerar.

―Ja, però de moment estic aturat, bé, treballe de forma molt eventual en Correus, i en qüestió d'un any com a mínim no tinc previst contractar ni préstecs ni cap producte financer semblant ―tot donant llargues diplomàtiques.

―Ahá, de acuerdo, de todas formas, si me dice que sí que está interesado le anoto y le volvemos a llamar en cuestión de 3 meses, más o menos. ¿Qué le parece?

―Bé, com vulga, però ja li dic que, de moment, no.

―Perfecto, le apunto el nombre para llamarle dentro de unos meses. Nada más, muchas gracias. Ha sido muy amable. Buenos días.

―Adéu.

He mirat l'Agustí i, abans que ell no pensara ni diguera res (havia escoltat la conversa telefònica, si més no el meu fil), he entés el perquè de la crisi que patim, i no m'ha calgut fer un curs a Deusto, ni amb Ramon Tamames, ni enlloc.

―Xe, qui era? ―m'ha demanat l'Agustí, retòricament.
―No res, un picudo rojo que m'ha telefonat preguntant-me si era palmera sana.

Jo sí que m'estime la meua llengua

2011-06-24T17:22:00.000-07:00

El blog de l'amic, mestre i ciutadà exemplar que tots esperàvem:

http://josimestimelameuallengua.blogspot.com/

I en Joan-Carles Martí i Casanova -del qual he adquirit avui mateix el seu darrer llibre publicat, Des del rovellet de l'ou d'Elx- es fa ressò dels blogs del Baix Vinalopó fets amb lo pus bell catalanesc del món:

http://extremsud.blogspot.com/2011/06/lalta-catalanitat-de-sis-blogs-delx.html

Perquè després diguen que al sud fronterer del País Valencià no es parla, s'escriu o es pensa en català (el que hi ha és molta gent a qui no li agrada açò, que es parle, s'escriga o es pense en català, que, casualment, és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense, tal com diria l'Ovidi Montllor). Doncs en tindran per a una bona estona, de malestar i desgrat, perquè ja se sap que nosaltres a casa parlem català per molestar.

Com més petit, més gran!!!!

2011-06-22T17:29:00.000-07:00

No m'he pogut estar d'adjuntar aquest vídeo tan i tan gran. Emociona, encoratja. Fantàstic, bonic, gran senzillesa per transmetre situacions i emocions complexes i contradictòries, com són guanyar, perdre o, simplement, participar. Un gran instint de superació, una moral a prova de bombes competitives. Dóna ganes de viure. Primers plànols que retraten ànimes precioses, en estat pur. D'una bellesa absoluta, d'una noblesa incomparable, d'un optimisme infinit. Sí, sí, sí senyor, Margatània és el millor. I tant que sí!

l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.

Pieds-noirs al Boulevard

2011-06-21T07:21:00.000-07:00

Divendres passat vam eixir a fer un tram del Camí de Sant Jaume des d'Irun-Hondarribia (el camí del nord de la costa basca, o com diuen allà, el Doni Jakue Bidea). Desmadeixat i desronyonat, vaig arribar a Pasaia i, abandonat pels companys i solitàriament acompanyat per un bastó improvisat de bambú tallat als voltants del Santuari de Guadalupe i dues bambolles que m'escataven la planta dels peus, vaig arribar al terme municipal de Donostia, per la muntanya on hi havia l'Ulia Pasealekua, i des d'on vaig poder divisar, en primer terme, la forma corbada de la platja de Zurriola, i en segon, el Kursaal i la de la Contxa mig amagada. Havia completat 22 quilòmetres entre una verdor esplèndida, un dolor insuportable i una suor de sorromono que jugava armoniosament al sambori olfactiu amb les caguerades que els cavalls bascos dipositen pels monts folrats de felgueres. Vaig passar per davant del palau de congressos de cubs translúcids donostiarra i dels fanals amb forma de far del pont suspés sobre l'Urumea, i tothom em mirava com si fóra un escapat d'un psiquiàtric o un participant d'un reality de Telecinco.

Si hi ha un tret que caracteritza Donostia, no és cap altre que el color blanc, la pulcritud i la seua bellesa desvanida i afectada. El donostiarra vist tan bé que sembla que protagonitze contínuament anuncis de Ralph Lauren o Versace. La ciutat sembla perfecta, en tots els sentits, tot fa pensar que s'han tingut en compte fins els paràmetres més insospitats perquè els seus habitants duguen una vida plàcida, qui sap si dedicada a la contemplació o al conreu de les arts superiors de l'esperit.

Jo ja hi havia estat fa uns anys. Però l'altre dia, quan vaig enfilar el Boulevard avall, carregat també amb una motxilla que pesava un quintar, vaig veure com pels voltants de la pèrgola, s'hi amuntegaven cartells, llençols i cartrons pintats amb tot de lemes i proclames d'indignats. Vaig veure que també hi havia tendes de campanya tipus iglú i canadenca (d'aquesta darrera, menys), i d'una de les tendes, sobreeixia un parell de peus la planta dels quals tenia tal quantitat de brutícia arrebossada que semblaven tissó. Ja hauria volgut Kunta Kinte haver tingut aquella foscor a la planta dels peus, perquè és ben sabut que l'esclau mandinga de Haley les tenia ben nacres. Quan vaig veure allò, va començar a picar-me tot, i és que dies abans de començar el camí, havia llegit com María San Gil titllava els indignats de pollosos. I ja no sabia si em sabia més greu la picor o haver de donar-li la raó a la dòberman espanyola destinada a "las vascongadas" per fer complir la sacrosanta unidad.

De veres que vaig confondre aquella acampada d'indignats amb un campament de gitanos romanesos. De fet, vaig pensar, per uns instants, que els campaments xabolistes dels ciutadans de Romania eixien, comparativament sospesats, més ben parats que aquella munió de material de reciclatge improvisat i decorat amb edding. Els dels romanesos són, comparats als d'aquells acampats, la recepció protocolària dels Donostia Zinemaldia.

No és que m'opose al moviment dels indignats (la ideologia d'esquerres que abrace m'hauria de fer picar l'ullet a aquest moviment ciutadà), sinó que no hauria imaginat mai que les revolucions es feren amb tenda de campanya i amb l'affinity card a la butxaca llesta per entrar a Bershka o a Zara a renovar vestuari entre assemblea i comissió de treball (¡no hay pan para tanto chorizo! ¡tía, acábame el manifiesto de hoy, que me voy a ver el lookbook de junio y el Red Point de biquinis calentito calentito!). Em faig vell, els referents i les formes canvien, i jo ja no estic per a revolucions de pa i porta. També crec que, al País Basc, això del 15M s'ha vist una mica com a anècdota urbanita d'adolescent, perquè allà, en aquell país, la revolució ja fa dècades que la van engegar, de vegades amb armes (perquè calia, o no), i sempre i sobretot amb vots (com ha passat ara). Tant a la ciutat blanca com a la resta del País Basc, la indignació es va demostrar a bastament un 22M, en comptes d'un 15M, i en van ser més de 300000, els indignats que feren valdre les seues veus amb vots. És el que he vist a places i carrers, de poble en poble, de foto en foto, de mural en mural, de façana en façana d'empreses, de rostre sobre rostre d'Hego Euskal Herria. Bon camí, doncs.

Quan la insistència és un grau

2011-06-07T16:29:00.000-07:00

Encete una sèrie de posts dedicats a personalitats, treballs, racons o olors de Crevillent que, d'una manera o d'altra, han marcat les nostres vides, el nostre bagatge experiencial.
Començaré per 'El Quiosc de la Torta'. Al carrer Sant Tomàs, 7 hi havia una casa-quiosc que trobe a faltar. Tu també, ja ho sé. El valor afegit d'apropar-se a aquella llar de llepolies i torrat era la insistència patològica a vendre del seu propietari. La dona del propietari era torta d'un ull el costat del qual no recorde (d'ahí el bateig malvat, que hi feren els xiquets amb el nom de la botiga), però ell no patia d'estrabisme comercial, no, que bé que sabia endossar a la canalla el 'gènero'.
Reproduïsc, tot seguit i fidelment, un combat que vaig protagonitzar en aquell temple de lluita i d'obstinació venedora:

—Dóna'm una Fanta llimó.
—Una Fanta limón! Más cosas, más cosas —amb aquella campana començava l'espectacle.
—No res.
—¿Seguro? —primer ganxo de dretes, el joc de cames rere la vitrina és d'una coordinació perfecta, immillorable.
—Vinga va, posa'm un triangle de xocolate —deixe anar, tot claudicant per primera vegada. Comencen a pesar-me els braços.
—¿Alguna cosita más? —les paraules ràpides i torpalloses que pronuncia el púgil excitat se li enreden, òrfenes de vocals, als llavis.
—No! —li etzibe un directe amb fermesa a la trompa. Retrobe l'alé.
—Son tres duros... ¿Qué más? ¿Qué más? —diu en l'últim instant, quan tot feia pensar que ja no s'alçaria del sòl del quadrilàter.
—Que no. Bueno... una d'arròs unflat —em confie i la cague; acabe de regalar-li els punts. Merda!
—¿Qué más?¿Una empanadilla?¿Una bomba de chocolate?¿Unos altramuses fresquitos? —em noqueja amb una successió de colps baixos que l'àrbitre (la dona!) no sanciona. De nou, combat amanyat.
—Xe, primo, eres sord? Que t'he dit que no! —pronuncie sense esma des del terra. De ben poca cosa serveix, però.

L'assalt s'acaba perquè l'àrbitre apareix rere la cortina de la sala-menjador (tota casa-quiosc té la seua sala-menjador amb una ben visible grunsadora) i li diu que ja li ha preparat el sopar (al fons, en una taula rodona central es veia, fumejant, el sopar de la victòria).

Com puc, isc del ring, engegue la Derbi Variant Start i me'n vaig a tot gas al Parc Nou, amb la sensació d'haver sigut derrotat i violat per enèsima vegada.
Amb el pas dels anys i la desaparició del Caesars Palace crevillentí dels BOLLY-KAO, i després de molt rumiar-m'ho, he desenvolupat la teoria que, de "El Quiosc de la Torta", tothom n'era conscient que la dona l'era, torta, però el que ningú s'imagina és que l'home dissimulava una sordesa descomunal, d'aquelles que no han sigut educades per a la labiolectura, per això el grau d'insistència colossal que mostrava i que el dugué a guanyar-nos tants combats a la canalla burleta (en aquell aleshores, els instituts GAES no existien, com tampoc la gratuïtat de les primeres revisions).

Api blanc. Futur magre?

2011-06-06T06:05:00.000-07:00

No fa gaire temps, al barri –abans poble– de Benimaclet, la Gemma va entrar en un paki on venien verdures i fruites (paki és el terme amistós amb què designem, al nostre país, els comerços regentats per ciutadans d’origen pakistanés), i s’inicia una conversa d’allò més normal, com en qualsevol altra botigueta de casa nostra, com en qualsevol altre intercanvi comercial de proximitat.

–Hola bon dia, volia un poc d’api blanc. –demana amb educació clientelar la Gemma.

–¿Cómo? –contesta el venedor.

–Sí, que volia una rameta d’api blanc –torna amablement a demanar la jove, tot usant gestos i assenyalant cap a la cistella on es trobava la verdura en qüestió.

–¿Oye, de qué país eres? –pregunta el jove botiguer, amb un somriure innocent i un to encuriosit, fent servir un castellà dificultós, mentre, ara sí, li dispensa el queviure.

La Gemma li explicà, sorpresa per la pregunta però servant sempre una serenitat amatent, que ella era d’allí, de Benimaclet, i etcètera etcètera.

El fet no hagués passat l’àmbit de l’anècdota si no fos per la darrera pregunta formulada pel comerciant, amb què demanava per la nacionalitat de la Gemma, ja que no entenia la llengua que parlava i la va confondre amb alguna de les erasmus que viuen a Beni. Em direu que això, rai, que faig rodar molt el cap amb coses aparentment futils, amb vel·leïtats, però rere les vanalitats o la intendència veïnal i rutinària s’hi amaga tot un rerefons i entramat que, gratant gratant, deixen entreveure la importància de les coses quotidianes per arribar, finalment, a copsar la realitat com cal. És així com, tot reflexionant, la comanda d’una rameta d’api blanc em fa abocar tota una sèrie de reflexions relacionades, potser, amb la sociolingüística, la psicologia i el fet nacional:

1) El primer que hom pot pensar és que el cas que conte deixa al descobert que patim una anomalia nacional miserable (o com definiríeu vosaltres el fet de sentir-vos estranger, de llengua bàrbara, a la vostra pròpia casa? Amb la mateixa facilitat amb què foragiten un indígena del seu trosset selvàtic, a nosaltres ens bandegen (in)voluntàriament i quotidiana, sempre per la mateixa raó: la situació política vergonyant que patim des que tenim ús i noció de nació. Els estranys som els “aborígens”, perquè la normalitat s’identifica amb l’ocupant, amb el colon espanyol.

2) El jove paki ha necessitat poc menys d’un any de trescar València per a adonar-se d’un fet que no necessita cap constatació especial, perquè, de fet, costa poc d’entendre, sempre que, això sí, l’entenidor no provinga de l’altiplà ibèric, que els valencians, es mire com es mire, no som espanyols, per molt que els mateixos valencians malden a ser-ho; en canvi, els ciutadans de la meseta porten més de 300 anys amb aquesta assignatura encara pendent; no hi ha manera que hi vegen la llum, per molts mètodes i recursos comparatius fets servir, per molts ACIS aplicats, per molts aprenentatges significatius a què els exposem. Tot i les nombroses estratègies apel·latòries a principis acceptats i coneguts internacionalment, la nota dels espanyols –o els qui adopten el seu imaginari, llur tarannà– continua sent la mateixa en el reconeixement i el dret a la diferència: un “NO APTE”. I crec que és hora de fer-los saber que han esgotat totes les convocatòries per a provar d’aprovar la matèria "respecte a la diferència" (i que ells confonen amb "indiferència"), que ja els hem donat força oportunitats, i que hem entrat a Bolonya i totes eixes coses, i ja se sap que Europa és Europa i no l’Espanya del pelotazo ràpid i l’aprovat fàcil. Uns estudiants avantatjats, tot i la seua reconeguda irreverència i militància antieuropeista, són els anglesos, que ja han donat el vistiplau al referèndum per la independència que el primer ministre escocés Alex Salmond ha anunciat fa pocs dies.

3) Que els pakis, com els erasmus desinformats i enganyats que aterren cada any arreu dels Països Catalans, vénen al nostre país (que en són tres alhora) amb un mapa a les mans i al cap que no es correspon amb la realitat nacional. Els mapes (que els ho diguen als africans!) no parlen sobre realitats nacionals ni fets històrics injustos, sinó que a la vista del turista o el treballador presenten fronteres artificials imposades amb compàs de sang i cartabó de foc. Arriben a “España” a aprendre espanyol o a “trabajar”, en comptes de venir als “Països Catalans” a aprendre català o a “treballar”. Fóra important anar pensant de crear algun lobby que influira en els grups editorials que publiquen mapes i guies de tota mena?

4) Que és fàcil d’esbrinar que, quan a casa no parlem la nostra llengua, de seguida ens prenen per espanyols, perquè parlem la de la nació veïna. Si d’antuvi la Gemma li haguera parlat en castellà a aquell venedor, no li hauria preguntat per la nacionalitat, la qual cosa indica la importància de fer servir S-E-M-P-R-E la nostra llengua al nostre territori i amb tot de gent. No cal ni recordar que és el senyal d’identitat més pregon. I també, diguen el que diguen, llengua i nació són una sola cosa, i morta una, acabada rabiüdament l’altra.

5) Relacionat amb tots els punts anteriors, he de dir que els inquilins de la Generalitat Valenciana, d’ençà la seua pseudorestauració, siguen lermistes, zaplanistes, olivistes o campistes, sense excepció, tenen molt a veure amb aquest joc brut i vergonyant d’occir la llengua, primer, per acabar amb una nació en què no volen creure, segon, però que si la volen matar és perquè en tenen plena consciència i en reconeixen l’existència inequívoca (si no, a quin sant, tant d’esforç esmerçat a Plaça Manises de València?). Sols així s’entén com el futur de la nostra llengua es veu, per moments –que ja duren massa dècades–, més magre que no pas lluent i carnós com la tija de l’api.

6) Que és important –jo diria que d’una importància vital– mantenir-se ferm, fidel i lleial a la llengua que s’usa en una situació comunicativa com la descrita més amunt, perquè si la Gemma, en comptes de mostrar-se lingüísticament assertiva, haguera claudicat i canviat al castellà amb el primer indici d’inintel·ligibilitat del comerciant, aquest no s’hauria assabentat que el valencià es parla a València, que és la llengua dels valencians, que api (o àpit) es diu així tant al raval d’Elx com a Eivissa, siga al mercat de la Boqueria de Barna, siga al mercat central d’Alacant. I que els nouvinguts treballadors (de Castella, de la Polinèsia Francesa, de Marràkeix...), si no és amb el contacte ambiental, difícilment podran aprendre la llengua del territori que els acull. Això, dic jo, que es podria anomenar immersió lingüística natural; ara bé, sense parlants naturals, poca immersió hi podran fer els nostres nous conciutadans. Mon tio Manolito, el Nari, conta, per exemple, que de jove va emigrar a Düsseldorf, i va poder aprendre l’alemany perquè els alemanys, sense excepció, l’hi parlaven cada dia, tot i que ell mai no va anar, ni allí ni aquí, a escola, i al principi d’arribar allà, per demanar pollastre per a menjar, cantussejava uns “coc-coc", "coc-coc” d’allò més divertits i primaris, tot menejant els braços a l’estil dels pajaritos por aquí. No va vendre pas cap ceba, ni cap rama d’api blanc, ni cap cogombre (!) als alemanys, sinó que, amb un trepant vertical i fent més hores que un rellotge, foradava els tambors dels frens dels futurs Mercedes. Doncs sí, un home sense estudis del barri del Barranquet de Crevillent, davant d’aquella màquina sorollosa, i a la ribera del Rin, va aprendre la llengua de Goethe.

7) Que si mai esteu necessitats –ni que siga d’un bri!– de la umbel·lífera esmentada per amanir les vostres ensalades o donar substància als vostres bullits, aniria bé que entràreu en un paki i en demanàreu en la nostra llengua, tot i que hàgeu de fer els senyals, els gestos i els mims que calguen perquè us entenguen, perquè “una rameta d’api blanc” ben pronunciat, i no cap senyera quadribarrada enganxada a la pitera, us donarà l’oportunitat per a ensenyar, a coneguts i estranys, que som els pobladors legítims i centenaris d’aquesta terra… Perquè les grans gestes s’aconsegueixen amb xicotets gestos, amb infinitat de mims, senyals i mots, que units, com els de la Gemma, fan guaret i saó, amb marges consistents, trinxeres fondes i barricades infranquejables que ens guareixen contra aquells que volen semada, erma i socarrada la nostra xicoteta pàtria.

VIIIè Premi Sambori Universitari 2011

2011-05-30T06:14:00.000-07:00

El passat dissabte vaig assistir, com a finalista, al VIIIé Premi Sambori Universitari de Narrativa, i vaig quedar embadalit per l'acte de lliurament i per un bolic d'altres raons que us explicaré. Per a mi va ser una cosa genial, principalment per 4 motius de pes. El primer, perquè això de rebre un premi com a finalista (un segon lloc!) era una cosa nova per a qui escriu aquestes línies, tot i ser un gat vell. El segon, pels parlaments i discursos dels presidents d'Escola Valenciana i de la Fundació Sambori, que no es van deixar cap pèl oblidat a la llengua en pro de la unitat i de la normalització de la llengua i la nació catalanes (ja voldrien els Enric Morera & Co tenir la decència d'aquesta gent honesta i sincera), però cap (el Cureta i l'Anna Vanessa en van ser testics també). El tercer, i arran dels discursos, per una dada importantíssima, ja que vaig saber que els Premis Sambori són únics al món. Sí, xicons i xicones, llegiu bé, "únics": no hi ha cap certamen literari al Planeta Terra on participe tant d'alumne, professor i col·legi (vora els 85000!). Cap, ni en anglés, ni en castellà, ni en francés. Sols en català, en la nostra llengua que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I això m'omple de satisfacció, d'orgull i d'esperança (si semble molt borbó tibeu-me les orelles). I el quart, i més important (o tan rellevant com els tres anteriors), és perquè em va agradar una frase, un detall que potser us semblarà una estupidesa però que per a mi és l'essència de tot plegat, de ser com sóc, de ser com escric i de ser com són els qui m'envolten i m'estimen. De camí per la general d'Elx cap al certamen, anàvem en el meu cotxe tres generacions de crevillentins: ma mare i ma tia Georgina (que ranegen els 70 i els 77 anys, respectivament), la meua nebodeta Paula (que no arriba als 9) i jo, que en tinc 33 però 34 al rabo, i en això ma mare, que anava asseguda al seient de darrere, li espeta a ma tia Georgina, amb una intensitat propera a la vehemència imperativa, el següent: "Geo, puja la finestra que se mos desfà el monyo!"

piqueu a sobre les fotos per ampliar i veure les cares de panfígols

Així que us deixe amb el meu relat premiat, que espere que us agrade i en gaudiu. Gràcies per donar-me suport i per llegir-me (us hauria de pagar per fer-ho, perquè si ja és difícil que hui en dia la gent vulguem llegir, més encara a mi, que sóc un pobletà incorregible). Sort i salut!

http://www.box.net/shared/lm9z7qukyb

Osama, Obama i Onan en VHS

2011-05-25T10:27:00.000-07:00

Fa unes setmanes, i dies després que la diplomàcia ianqui fera pública la captura i execució del terrorista mundialment més famós i líder d’Al-Qaida, Osama Bin Laden, llig als diaris el següent titular: «Bin Laden tenia pel·lícules pornogràfiques a casa». I no sabia si agafar la “notícia” com a un element més del gènere periodístic al qual pertany o com a contingut rosa de les revistes que exposen a les sales d’espera de les clíniques odontològiques, ginecològiques, psicològiques... (a les parapsicològiques tan sols hi mostren Más allá i Cuarto Milenio, i és que al negre, li fa por la competència rosa) ¿Com és que açò mereix una notícia, si el 99% dels mascles tenim —o hem tingut— pel·lícules porno a casa?, em preguntava. Ja sé que també, i sobretot, us estareu preguntant què passa amb l’1% restant, i us jure que per a mi n’és d’igualment inquietant, a què carai es dedica aquesta minoria percentual.

Després de molt encaparrar-m’hi, he comprés que sí, que tal esdeveniment mereixia el tractament de notícia, i el fet interessant no eren el termes morbosos “pornogràfiques”, ni “pel·lícules”, ni “casa”, sinó “cintes”. Sí, ostres, cintes, i no dels cabells ni d’inaugurar aeroports on no aterren avions, sinó cintes en VHS!! Perquè si no, en comptes de cintes haurien informat de cedés o devedés, dic jo. El primer que m’ha vingut al cap ha estat: mira, tu, els americans ens han descobert el gran misteri del líder d’Al-Qaida; la veritable raó d’amagar-se com una rabosa, amb els col·legues barbuts, era per poder pelar-se-la en pau i com a mones desficioses en grup per evitar que Al·là i la CIA els pogueren enxampar tocant a cor que vols la simbomba. Quina manera més repugnant que tenen els diaris –i els serveis d’intel·ligència ianquis– de frivolitzar amb la vida sexual dels famosos, oi? (si és que el rosa era, finalment i des del principi, el color de la intenció informativa). ¿I ara, què voleu, enmig d’una muntanya del Paquistan, sense Internet ni repartidors de Telepizza ni el canal 18♦♦ de Telecrevillent o la porno del Digital+? Tothom en té dret, ¿no?, fins i tot un terrorista, a cobrir com bonament puga les necessitats més bàsiques. Si Déu ha de passar-hi comptes, ja ho farà, però el que va davant va davant, i el que u du entre les mans és sagrat. Perquè no em contradireu que, entre les cinc necessitats fisiològiques imperants per a un home de món, ni que siga que se n’amague, del món, s’hi troba menjar, beure, pixar el que es beu, fer del cos amb el que es menja, i imitar Onan tot vessant la sement arreu. “Bin Laden, el profeta pervertit”? “Bin Laden’s handjob”? “Bin Laden hards on in the mountain” (la portada perfecta del The Sun).

Però tornem-hi a la meua idea-força de la notícia: el retorn del VHS. Sóc de la generació del VHS, sóc el que es coneix comunament com a vehaquessista. Oh, quina nostàlgia, la neteja de capçals, el toca-hi el tracking quan s'escanyava, i tota aquella mecànica rectangular. Els microxips, la nanorobòtica i tota la pesca informàtica japonesa encara eren una insolència esnob, en aquells temps quan jo no alçava un pam de terra i els meus cabells eren més a prop del blanc que del ros. Jo sempre havia d’anar a cals amics o a cals veïns per poder gaudir d’aquells avenços tecnològics (també em va passar amb l’arribada dels walkman, dels Amstrad 126KB, dels condons Durex extrafeeling i dels cotxes full equip), perquè la meua família era pobra, mon pare jornaler i ma mare mestressa de casa (és el moment perquè tragueu el mocador de paper). ¿Qui sap si, potser ara, hi haurà una pelegrinatge massiu d’occidentals ibèrics cap a les muntanyes del nord del Paquistan, per commemorar aquells anys de travessia transpirinenca per veure pel·lis de poca roba i argument tirat, a Perpinyà? De ben segur que en Laden hi haurà instaurat una nova moda i, contra pronòstic, haurà contradit aquells qui apel·laven a la seua mort per evitar el xoc de cultures o civilitzacions entre Occident i Orient. En Laden, mitjançant les VHS, haurà unit els dos blocs (únicament i imaginària enfrontats per als polítics, siga dit de passada).

No seré pas jo qui acuse en Bin Laden d’obscé, pel simple fet de freturar d’escalfor femenina, la qual cosa és totalment comprensible per a la natura masculina (el piu no distingeix entre bombes o mamelles adossades al cos). Pel que sí que podríem fer-li un retret és que, com a bon burgés i religiós convençut que era, el porno no es corresponia amb la seua formació intel·lectual ni revolucionària, i perquè hi ha films eròtics d’allò més sucosos i que s’adiuen més a un líder de masses com ell. Si n’hi ha, de cinema eròtic de qualitat!!: L’imperi dels sentits, Turks fruit, L’últim tango a París, La Passió turca, El carter sempre truca dues vegades... La religió i el porno sempre han mantingut una relació tant conflictiva com estreta, i si bé Jesucrist es muntava la festa mullant amb Magdalenes, al més pur estil hippy, en Laden no podia permetre’s anar d’il·luminat pel món tot ensenyant el rave i arrambant afganes o paquistaneses pels marges o camins polsegosos, que ja n’havia fet de ben grosses anys enrere, i no estava el forn per a rosques.

El segon que m’ha sobtat de la nova és que és d’allò més rastrer que els homes forts d'Obama hagen difós l’anècdota, perquè la intencionalitat és clara: fer veure a totes les nacions musulmanes del món que en Laden no era un líder carismàtic i ple de simbolisme i èpica, sinó un hipòcrita pervertit que es gastava els quartos de la causa jihadista en pel·lícules fetes a Califòrnia, de la Penthouse, del Rocco o del Nacho Vidal. La veritat és que la notícia, llegida i analitzada amb atenció, més que deixar en evidència en Laden, ridiculitza l’espionatge i la intel·ligènica militar nord-americana. La notícia, segons Reuters, afirma literalment que els capos de l’espionatge barraestrellat saben ben poca cosa de l’afer. “No saben si ell se les mirava o si eren d’algú del seu entorn”, ni que “Bin Laden hagués adquirit les cintes personalment –o que hagués ordenat comprar-les–. Ni tan sols saben si se les mirava ell o bé era material utilitzat per algú del seu entorn.” Per si fóra poc, tampoc “no està clar com haurien adquirit les pel·lícules.” ¿No em direu que no fa pena, que un dels serveis d’intel·ligència més poderosos del món no sàpiga si Bin Laden es mirava les pel·lis després, abans o durant la preparació i coordinació d’atemptats? Això, als canalles del MOSSAD no els hauria ocorregut, perquè eixos s’haurien assabentat fins i tot si els films provenien dels prestatges del racó del fons del Video Club Mendoza. Senyors de la CIA, quan jo me n’anava de bolos onanistes amb la resta de la canalla, s’assabentava fins el jutge de pau del poble!

I el tercer que m’ha vingut al cap ha estat que jo i els col·legues, de ben jovenets (joventut egebèsica!), també improvisàvem de tant en tant saraus en honor a Onan, quan encara conservàvem desinhibit el lòbul frontal i no ens feia vergonya comparar-nos la grandària de les pistoles o la destresa simbombera. I en recorde, a desgrat, un d’aquells aplecs. Furtàvem revistes de ca la Consuelito, a l’eixida del col·legi. Generalment eren la Lib, la Playboy, la... Un dia, al migdia, vam anar el Ximo, jo i un altre músic que no recorde, a la Rambla, una mica més amunt d’on és ara la Casa de la (In)Cultura i on hi havia uns tallers tèxtils abandonats. De camí al nostre amagatall, em vaig trobar una cria volandera de verderol, que havia caigut d’algun niu dels tarongers que hi quedaven dempeus (colló, hi havia de tot en aquella bella Rambla, ara que hi pense!). Cadascun dels tres vam seure en un bloc de formigó, ens vam traure la titola i vam reballar la revista oberta al terra per poder observar-la mentre ens concentràvem per arribar al clímax, cadascun pel seu compte. Jo havia deixat el pollet de verderol també al terra, dins d'una capseta de cartró, i el Ximo, amb l’emoció i el seu tarannà innat de despistat (tots els megaintel·ligents pateixen del mateix!), el va esclafar amb el peu, sense adonar-se’n. Em va trencar el clímax i el cor, amb la matança involuntària del pollet (quan eres tan menut no és el mateix trobar un poll de teuladí que un de verderol, allò era una gran troballa!). Tot i això, encara és un dels meus grans i millors amics, però ara cadascun se la pela a la seua manera i pel seu compte, no com en Bin Laden.

La coprofàgia majoritària

2011-05-25T05:29:00.001-07:00

"Valenciaaanos, crevillentiiinos, abrid vuestras fauces, que os vamos a dar la cantidad diaria recomendada de vuestro alimento preferido: heces de gaviota, ho!ho!ho!". Això és el que m'imagine jo que els passarà pel cap a les Rites, Cèsars, Rusos i Camps en la intimitat o el que comentaran en petit comité. I efectivament, crevillentins i valencians han triat, majoritàriament, continuar amb la ingesta col·lectiva i voluntària de fem (del cos). D'això, se'n diu coprofàgia. Bon profit!!!!

100% Crevillent. 100% Delicatessen

2011-05-24T09:43:00.000-07:00

Tant si sou de Crevillent com si no, i us agrada la història d'aquest poble, la cultura popular, els seus paisatges, la gent que hi habita, la llengua, el seu tarannà... no us podeu estar de visitar el blog de l'amic i historiador crevillentí Josep Menargues. Aquest prohom de les lletres i de la recuperació de la nostra història ha intitulat el seu nou blog "100x100 Crevillent". Tot un plaer per als sentits. 100% Delicatessen. He de dir, de passada, que mai no estarem suficientment agraïts, tant a en Menargues com al professor Vicent-Josep Pérez i Navarro, per la tasca anònima i desinteressada de recerca, recuperació, divulgació i dignificació de la nostra cultura i tradicions. El deute amb ambdós crec que no el podria pagar ni la Merkel. Per molts anys, per molts posts i per molts blogs i hòmens com aquests.

PS: a Crevillent, encara queda quelcom de lucidesa, malgrat la mediocritat manifesta dels seus mandataris.

L'atracció de les coses fosques

2011-05-15T11:19:00.000-07:00

Situem-nos: Crevillent, extrem sud del País Valencià, l’atlàntida dels “Països Catalans”, 30000 habitants, 5000 aturats, sense teatre, sense cinemes, sense carril bici, sense empreses, sense... La pregunta que, recíprocament, més es fa la gent a Crevillent des de fa 15 anys és: “Xe, tu li votes al PP?”, i el 100% de les respostes que emeten els demanats és: “Jo, no!”. I des de fa 15 anys el PP guanya per majoria absoluta. Les darreres, esborronadores: de 21 possibles regidors, n’ixen 14 gaviners (8605 vots), 5 psoelistes (3436) i 2 compromisos (1794). I clar, els infarts de miocardi i els ictus entre la gent d’esquerres s’apropen també al 100%: “ai, què vols, si tots deien que nanai.”

S’acaben les eleccions 2007, es desperta el dilluns, passa el dimarts, el dimecres, el dijous, i arriba el divendres. Mercat de carrer. L’aplec social més esperat per aquests baixvinalopins d’argila i serra alta. Els sarraïns, que des del 1995 continuen, recíprocament, preguntant-se si han votat el PP, mantenen la negativa per resposta: “Jo, no!”. I torna-li, ambulàncies amunt i avall (n’hi ha qui encara es pensa que són colps de calor, nanai!), però ara de les pujades de tensió a causa de la indignació, i no pas de la sorpresa, davant una resposta que no s’adiu a uns resultats aclaparadors.

Votar el PP a Crevillent és, si més no, un secret que no es pot confessar. És, com diria jo?, una cosa fosca, tèrbola, que ningú no diu però que tothom practica, com quan del poble se’n van, posem-ne per cas, marits locals a una sexshop d’Alacant a comprar-se d’amagat argamboys i potets per jugar amb l’amant amb qui treballen, mentre la muller té cura dels infants i de les pilotetes al foc. I és que al ser humà ens atrauen, magnèticament, les coses prohibides, hi sentim una debilitat irrefrenable, i clar, el crevillentí de classe treballadora té força assumit que votar el PP és una de les coses més fosques i sinistres que s’han fet mai per aquelles contrades (sobretot perquè abans votava majoritàriament el partit comunista).

Enguany, al mercat de Crevillent, a l’estafeta dels boletos de la Tiesa, a cal Paco el del companatge o a cal Xurrero, la gent ja no s’interrogarà, retòricament, si votaran el PP o no, perquè ningú no vol més disgustos, ni ambulàncies, ni aturades cardiorespiratòries. I perquè ja se sap que tornaran a ser 14, 15 o 16 faves a l'ajuntament ben comptades del PP. Amb tot, no estaria gens malament que instal·laren algun desfibril·lador als fanals propers, no siga que encara hi haja algun morbós a qui se li acudisca preguntar allò de: “Xe, tu votes al PP?”.

Un món feliç

2011-05-14T07:39:00.000-07:00

Quan les bosses de torrat (fruits secs, mescla, cacaus...) tinguen més proporció d'ametles, avellanes i pistatxos que no pas de pipes ràncies i cacaus indigestos. Quan les cabines de Telefónica retornen el canvi que, legalment, ens pertany. Quan les bosses de Lays (les Matutano de tota la vida), Doritos, Tex-Mex vinguen tan acaramullades que se't caiguen només obrir-les. Quan les maquinetes d'escoltar música de la FNAC -altrament anomenades coitus interruptus macchina- no et tallen en el segon 50 el single de 3 minuts de l'últim disc del teu grup preferit que t'ha fet passar fretura durant anys i l'has esperat amb deler i panys (no debades, no va ser fins que vaig provar els cascos de fer xumba-xumba de la FNAC, que vaig arribar a copsar el sentiment que experimenten les dones quan algun aspirant a tarzan, com jo, les deixa a mitges, del llit estant). Quan Rita, i tota la cúpula del PP valencià isquen de l'armari etilicosexual, sacre, lingüístic i cultural (llegiu nacional). Quan l'alcalde del meu poble, Don Cèsar Augusto Asencio Adsuar, diga, clarament i sense embuts davant dels micròfons i les càmeres, que de menut i també de gran hauria matat per ser pretor llorejat de la Tarraconensis. Quan les beques del Ministeri d'Educació siguen ingressades en els comptes corrents dels estudiants al mes de novembre en comptes del mes d'abril o maig. Quan Jiménez Losantos deixe de dir-nos tegoguistas de Tega Lliugue! i aconseguisca etzibar-nos un gran, perfecte i fonèticament immaculat terroristas de Terra Lliure!, lliure de rotacismes dislàlics cacofònics. Quan als pisos d'estudiants els companys es barallen per netejar i per omplir la nevera fraternalment, en comptes de fer servir els flexos i el lavabo com a jardí d'infància i lloc d'esbarjo de la Marihuana. Quan el CSID torne a penjar en Youtube i en Youporn el vídeo d'en Pedro J. Ramírez on aquella mulata li muntava a cavall i li posava un supersupositori per la reraguarda. Quan Montilla i Rus aproven els certificats de Català Superior (D) i el Superior de la JQCV, respectivament. Quan puguem volar i migrar en llibertat com els ocells sense que ens tracten com a immigrants il·legals... serà llavors que el món serà món, que el Planeta Terra farà la rotació i la translació sense cap fricció ni fregament, i l'HOME viurà huxleianament en pau i harmonia (amb el permís, clar, d'Ejpaña).

El bons veïns valen el seu pes en or [ficció]

2011-05-11T04:08:00.000-07:00

Hi ha qui diu que els veïns, com més lluny millor. Encara hi ha qui va una mica més enllà, i tot canviant “fills” per “veïns”, parafraseja la dita popular rimada que afirma que “Qui té veïns, té clevills”. Ara bé, no seré pas jo ni dels primers ni dels segons. Contràriament, sóc dels qui se senten benaurats i orgullosos del veïnat, i sempre faré córrer aquella vella dita que fa així: “Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca”. Si n’és de certa, la dita popular! Mai no m’hauria pogut imaginar que un veí fóra tan important, ni que la saviesa del poble hi fera tanta justícia. Ara els explicaré el perquè de tot plegat.

Visc a la primera planta d’un edifici on resideixen sis veïns, i al meu replà viuen de lloguer en Josep i na Teresa, una parella forastera de mestres joves que ara fa dos anys que s’hi van mudar i que cada setmana li demanen a ma mare “un poc de llima per a l’arròs”. Llimes no, llimacs! -li dic a ma mare que els hauria de donar, de tan pesats. Deixa't, que són bona gent -em respon. El cas és que, el proppassat dissabte, el meu germà menut va patir un atac d’asma a les dues de la matinada. Els meus pares i jo, astorats pels ofecs, el vam baixar ràpidament al cotxe per emportar-nos-el a urgències, però, ves per on, el vehicle no arrencava. Ma mare no deixava de cridar i de demanar ajuda, mentre que mon pare estava bloquejat sense saber què fer. Per si fóra poc, al meu poble no existeix servei nocturn d’ambulància els caps de setmana. Però jo, pensat i fet, vaig pujar al pis i vaig picar amb força la porta del veí. Va eixir de seguida, i sense pensar-s’ho i encara en calçotets, va agafar el seu Golf i ens va apropar a l’hospital en un tres i no res. El metge ens va assegurar que podíem estar ben agraïts a en Josep (i als seus "gaiumbos"), perquè va anar d’un pèl que el meu germanet no morira ofegat, i que si haguérem trigat gaire estona més no haurien pogut fer res per salvar-li la vida.

Encara ara recorde la imatge d'en Josep, passejant les cames peludes i els bòxers blancs per la sala d'espera del centre hospitalari. I continue preguntant-me de què li haurien servit al meu germanet tot de cosins, tiets, amics i coneguts "mallorquins" que tenim, la matinada de dissabte. Ara ja saben, de totes totes, que qui té un veí, té un tresor. Si volen un consell, conreen sense miraments les bones relacions de veïnatge, tal com fa la meua família. No s'estiguen de deixar als veïns quilos no, tones de llimes, sal, telèfon, el butà, bastonets de furgar-se les orelles, fins i tot diners, encara que els semblen uns pesats, uns tafaners o uns descarats. Mai no poden saber quin mal aire els pot agafar un dissabte a la matinada. Paraula de bon veí.

Mocs, equívocs i acne

2011-05-10T14:47:00.000-07:00

Quan jo era petitet, em deien: “Les coses s’han de pensar abans de no dir-les”. Quan de jovenet havia de dir alguna cosa, la deia i au, l’escopia sense pietat i després la pensava, no sé si tant per fer-li la punyeta als progenitors com perquè em posava calent que les coses es posaren en la meua contra després de dir-les sense pensar-les. Símptomatologia primerenca d’un masoquisme precoç. Ja se sap què té l’adolescència emfebrada de raó: molt d’acne i de relliscades bucals. Sempre m’ha agradat la sensació provocadora del perill “oral”. Ara, que ja en sóc grandet, he evolucionat —mínimament, esclar—, i les coses, en comptes de pensar-les abans de no dir-les, les escric directament i pública, i un cop escrites repasse —mínimament, esclar— les possibles faltes ortogràfiques, els gramaticals errors, de sintaxi, els girs, la puntuació, el maquetat… però continue sense repassar —ni restaurar!— les de pensament. Quan jo, de gran i avui, escric tal com pensava de petitet, no faig sinó adverar que la llibertat de pensament no té ni edat ni —menys encara— preu, i que l’evolució, si existeix, és un procés lent, lent, pausat, entrebancat, etern. Sempre podré al·legar que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Mocs i equívocs, material de rebuig necessari. No us esteu de bramar, això no obstant. Dieu! Dieu!, que la llibertat s'acaba!

La frase del dia, o el dia de la frase

2011-05-04T05:09:00.000-07:00

La frase del dia és, no cal ni dir-ho, de l'Empar Moliner, una escriptora com una catedral de gran. L'Empar Moliner, no cal ni dir-ho, me la va descobrir la Júlia Tortosa, una gran mestra de català i bona amiga de Monòver.

Ho pose així, entre cometes, cursiva, color taronja i amb lletra gran i diferent a aquesta, que fa més efecte i tota la pesca:

"La vida matrimonial i els ordinadors portàtils tenen en comú que costen més d'arreglar que de substituir."

No em negareu que té més raó que un sant, el sant de la grandària catedralícia de l'Empar.

Quan matar esdevé bona notícia

2011-05-03T04:23:00.000-07:00

Hui, quan he entrat a l'aula, i els meus alumnes arribaven amb forces renovades per les vacances de Pasqua, el primer i més comentat entre ells era: "visca, han mort el Bin Laden!", "Yuhu! Ja han mort el dolent". M'he posat, de pensament, les mans al cap, i m'he dit: ¿i ara, què he de fer jo d'açò, si a més no puc dur, encara, les regnes de la classe perquè sóc practicant?. M'he indignat en comprovar com els mass media fan interioritzar, a criatures i adults, com a fet normal, la (in)justícia de la venjança, la pau imposada amb la por i el crim, la celebració de la guerra i de la mort, l'ull per l'ull, el cercle viciós de la cultura de la rancúnia i la revenja, el qui riu l'últim riu dues vegades. ¿Com, quins valors, transmetre en un aula si el carrer els ensenya just el contrari? ¿Què serà, la propera setmana, quan un jihadista dolent s'immole en un bus de Londres, al metro de Nova York, en un restaurant dels Camps Elisis...? Es tornarà a obrir el cicle i justificarem, justificaran, més matances a civils i terroristes, més invasions, més negocis bruts i tot el que ja sabeu. ¿Qui explicarà als meus xiquets i als xiquets nord-americans que els dolents són, també i sobretot, els seus, els nostres governants, que ensinistren terroristes, els venen armes, donen suport a dictadures indecents durant dècades, comercien amb vides per petroli...? ¿Ens podem endinsar, encara més, en aquesta espiral de supèrbia, de la raó de la força, on cowboys o marines són els bons de la pel·li i maten indis salvatges i incults, vietnamites rojos o moros fanàtics?

Al cap i a la fi, i potser, no és tan greu el fet puntual que hagen mort un terrorista sanguinari (que de ben segur que haurien pogut enxampar i ajusticiar davant d'un tribunal internacional), sinó que, quan tot de contravalors, com la mort innecessària, l'odi gratuït i els conflictes armats esdevenen entreteniment televisiu per a infants i adults, no hi ha lloc per a la lògica de la pau i de la justícia vertadera, perquè ja hem quedat orbs per entendre-les. Quan matar esdevé bona notícia i part del currículum humà, competència basiquíssima, hi ha alguna cosa que no rutlla gens bé. El perdó, l'enteniment, la fraternitat, el respecte per la vida, han perdut la guerra. No és món, aquest, per a Gandhis. Hem deixat el món sense ulls. Quina llàstima de societat podrida.

Classificats per a incrèduls

2011-05-02T12:22:00.000-07:00

Us adjunte un anunci classificat que m'ha cridat l'atenció hui, mentre llegia els diaris espanyols.

TSJ & TC: Pucherazos a la carta, ilegalizamos a medida, reconvertimos decisiones políticas en sentencias judiciales. Reformas y recortes de Estatuts i leyes lingüísticas. 100% casos ganados en la periferia peninsular. Nos avala una larga experiencia al servicio de ustedes y de la rojigualda. Buffet fundado el 18 de Julio de 1936. Pida presupuesto -y culpables- sin compormiso. Si contrata una ilegalización antes del 22 de mayo, le obsequiamos con una autorización de escuchas telefónicas ilegales. 12101492

Moments

2011-04-28T11:33:00.000-07:00

Havia passat ja la Diada 2010. Era 12 de setembre i vaig eixir de Terrassa enjorn. Havia dormit al cau emparquetat de ca l’Àngel, el més gran economista que ha parit Crevillent la darrera centúria. No veges com s’administra els quartos. Riu-te tu dels FMI i dels BCE. M’havia d’apropar en cotxe a l’estació, i jo havia de deixar el primer rodalies de la línia 4 fins a Barcelona per enganxar-ne un de la línia 1 cap al Maresme. Un cop a dins del tren que anava a Barna, i després d’una parada, hi va pujar un xicot jove que portava una cervesa de litre a la mà. Va seure als seients d’enfront. Anava torrat de droga i d’alcohol fins a l’ungla del dit menut del peu esquerre. No parava d’incomodar el personal, i la va pegar amb un bon xicot que seia al meu costat, l’únic error del qual va ser portar una gorra de NY, un piercing d’ar al llavi inferior i uns bons bíceps que, veges tu, provocaven al primer. Quina culpa tindrien els seus bíceps? Li va tocar la grossa i punt. Portava tal muntonera, el drogat, que no podia parar quiet un segon. A mi em deia que si volia speed, coca, m’oferia la cervesa, em donava la mà. Era evident que no havia dormit en tota la nit de dissabte amb una tal petenera. Jo intentava tranquil·litzar-me tot centrant la mirada en les línies del llibre que llegia:

«—¿Quins escriptors t’agraden? —li vaig preguntar.

Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens —em va respondre a l’instant.

—No es pot dir que siguin l’últim crit.

—Per això els llegeixo. Si llegeixes el mateix que tothom, acabes tenint les mateixes idees que té tothom i acabes vivint en un món de pagerols i esnobs. La gent com cal se’n dóna vergonya, de fer aquestes coses. ¿Què no ho veus, Watanabe? Tu i jo som els únics tios com cal de tota la residència. La resta són escòria.»

—Hijo de puta, no me mires así, que te voy a romper la cara, cabrón —va amenaçar sense tro ni so aquell jove amb accent xarnego al meu company accidental de seient. Aquest últim, ni l’havia mirat ni havia trencat un plat en la seua curta vida d’adolescent. Sempre sóc al mig de les situacions més estrambòtiques i estrafolàries. És el no sé com te les apanyes de ma mare. Al meu acompanyant desconegut, després d’amenaçar-lo de trencar-li la cara amb el litre dues o tres vegades, li va soltar tal macocada a la cara —ja no sé si amb el puny o amb l’antebraç— que va ressonar a tot el vagó. La gent va començar a escampar el poll cap a l’altra banda del vagó. Aquella situació em recordava les imatges que de tant en tant obrin els telenotícies, on una càmera de videovigilància enregistra una pallissa, un apunyalament, una metxada de foc a un rodamón en un caixer automàtic. Però clar, la putada sideral és que jo ara era a dins de la caixa tonta. Collonut! Sols un xic de color i jo ens vam decidir a reduir aquell cavall desbocat amb la boca plena de saliva blanca i espessa. Els collons, que diuen que són per a les ocasions —i la napolitana de xocolata que m’havia cruspit de bon matí— se’m van posar per compte de corbata de seguida. Flop, anatomia inversa. ¿Qui diu que cal fer pònting per pegar-te un xut d’adrenalina matinera? Jo, me’ls aconseguisc debades, a tocar de terra. Patia que aquell fill de puta tinguera una navalla i que ara la pegara amb mi o amb el negre. Aquell tarat em recordava el Poli Díaz, perquè era baixotet, bragat, de nas camús com el del potro de Vallecas. Puta mare quin canguelo. Ni apadrinant un bosc de til·lers centenaris se m’haurien passat les tremolines de cuixes i mans.

Entre botiges, li vaig dir que ja havia passat, que el xicot de la gorra havia marxat i que tot anava bé. Tenia collons la cosa, jo havia de tranquil·litzar al botxí, i no a la víctima o a mi mateix. I aquell a la seua, com si sentira ploure, continuava oferint-me cervesa, coca, MDMA, cristall… Vinga tirar-se mà de butxaca i amostrant-me bossetes transparents. Semblava que tinguera un supermercat als pantalons. L’Apu Nahasapeemapetilon de la droga, em va venir al cap. Vaig fer un glop del suc d’ordi recalfat, per allò de l’empatia i crear bon rotllo. Tarannà negociador d’anar per casa. Jas, bon rotllo! Napolitana i cervesa de bon matí, i una pujada de tensió que ni el Gonzàlez Lizondo quan la va dinyar al Parlament (espere que la Scarlett O’hara brandadora de taronges no DEP). Vaig agafar el llibre i no sabia si el llegia de l’endret o del revés. Ni Murakamis, ni solidaritat ciutadana, ni hòsties putes consagrades. Jo el que volia era eixir a bot de sacre d’aquell tren de la bruixa. El xicot agredit havia botat dues parades abans i jo m’havia de fer càrrec d’aquell cartinou. Sort que va arribar la meua parada. Vaig baixar del vagó i vaig avisar el personal ferroviari i de seguretat perquè reduiren aquell malparit i no continuara fent-li la mà a la gent de bé. Primer moment.

Mitja hora després d’aquell episodi que em va posar més espitós que les tasses de cafè que li prenia furtivament a ma mare de menut, anava pujat en un altre tren, camí d’Arenys de Mar, on havia de fer transbordament amb bus fins a Munt. Inauguraven el Monument per la Independència. Ja m’havia baixat tot i em trobava més asserenat. Alternava pàgines de les històries dels personatges problemàtics i grisos d’en Murakami amb ullades melangioses a la línia de platja del nord de Barna que entrava pels finestrals. Em recordava el sud. Els vidres gruixuts del vagó deixaven entrar tan sols els rajos de sol del migdia d’aquell setembre amb la intensitat justa perquè no abrusaren l’interior, i abans no tocaren els cossos i objectes, queien fosos vidres avall. La temperatura era la justeteta.

En un baixador i amb el trescar dels viatgers, vaig alçar la vista del llibre i davant meu, col·locada de perfil cara la porta, havia pujat una dona de mitjana edat, ranejaria els quaranta. Duia un cabàs de fibres vegetals clares penjat al muscle esquerre. Vestia falda ampla i fina amb coloraines. Anava calçada amb unes sabrinetes marineres. Li faltava un mocador al cap i al coll, unes ulleres de sol amples i anar damunt d’una Vespa per ser l’element central d’un cartell Vintage fet a mida per a mi. De cabells rulls i bruns, un pam per sota del bescoll. No era d’aquelles dones explosives que tallen l’alé. O sí, a la seua manera. Era imperceptible, silenciosa, no perquè no parlara, sinó d’esperit. Però l’element clau que em va fer quedar embadocat ataüllant-la va ser el top negre sense mànigues que portava, i que deixava a la vista de tots els plebeus que per allí voltàvem les espatlles i les aixelles, per ser-ne més precís, l’aixella dreta. Tenia el braç estirat amunt, perquè empomava la barra metàl·lica que habiliten als trens i metros per evitar que la gent caiga amb els sotracs i no acabe recreant la darrera escena de El Perfum. Destil·lava seguretat, no s’immutava per res. Torejava com volia els bambolejos del vagó. Semblava que fóra ella qui transportava el tren, i no a l’inrevés. Ballar sense moure’s, cantar sense obrir el musell, dirigir sense batuta. Quin saber estar, quin saber fer! Era com si no hi fóra present, tot i així, embafava l’espai d’aquella caixa transportadora amb una sensació de frescor agradabilíssima. La mesura de totes les coses, d’aquell trajecte. Mai abans, ni tampoc després, he pogut veure res semblant en cap altre mitjà de transport públic. Li hauria donat l’Òscar a l’elegància, el Nobel a la senzillesa i el Pulitzer a l’atractiu. Tinc una debilitat irrefrenable per les aixelles femenines. No sé quin negoci porte entre mans, jo, amb les aixelles, i desconec si hi ha, entre els meus avantpassats, una llarga tradició de comerciants-testadors de desodorants femenins. El cas és que se’m representen un segon sexe. Vull dir, és com si dugueren una bacora davall del braç, perquè m’entengueu. Amb l’arribada del bon temps pegaria a fugir a la Sibèria més septentrional per guarir-me de tant estímul inevitable. Vosaltres riureu, però si veiéreu contínuament els carrers i platges dels vostres pobles o ciutats a rebentar de dones amb el conill a l’aire, i que per a tothom fóra d’allò més normal menys per a vosaltres, ja en parlaríem, ja. Una veu de llanda va anunciar una parada, Vilassar de Mar, i aquella dona va baixar del vagó com si res, com si una papallona haguera entrat i eixit sense que ningú no se n’adonara, tret de mi clar, i per les circumstàncies que he explicat. Adéu Beatriu, ens veiem al paradís, que jo de moment em quede al purgatori axil·lar. Segon moment.

Vaig arribar, per fi, al destí. Vaig dinar amb l’amic Bilbeny a la riera d’Arenys de Munt, el poble de les espardenyes gegantines i de la democràcia en estat pur. També vaig abraçar i vaig riure amb l’amic Piquer i Pagès, tots tres grans independentistes i molt millors persones, sota plataners i entre els promotors del referèndum per la independència. Vaig conversar amb l’escultor que va crear el monument i vaig agafar, com a record, escardills de la pedra esculpida on descansava aquella quadribarrada vertical de rovell i cofada d’estrella, símbol de tot un poble, del nostre poble. Vaig escoltar cançons i parlaments d’ancians il·lustres, joves compromesos i xiquets prometedors. Vaig aprendre tot el que vaig poder de la forma de fer dels germans del nord. En acabat, en Bilbeny i la seua sempre ben duta barba de sis, vuit, deu o dotze dies em va apropar a l’estació de tren més propera a Barna que va poder, tot sortejant els embussos d’aquella N-II catalana perquè si no faria tard a l’avió. Li vaig fer una abraçada sentida de germanor. Ens vam dedicar bons desitjos i de continuar treballant, vivint i lluitant per la nostra terra. Tercer moment.

D’un pèl va anar que no perdera l’avió barat. Amb la llengua fora, cara de boig i arrossegant els pantalons per la terminal del Prat vaig donar que dir tot el que vaig poder i més. Si els de seguretat li hagueren passat els vídeos a ma mare perquè els visionara li hauria caigut a) la freixura als peus, b) el món a terra, c) la cara de vergonya o d) totes les anteriors correctes, en veure el fill compartint “Moments Renfe” amb el Vaquilla 2.0 o esperitat pels busos i aeroports de Barcelona. Si és que ja ho diu ella: només que te’n vas per ahí a patir.

2011-04-26T07:32:00.000-07:00

LA RAVE DE LA MORQUERA
(Sainet Apòstata i d'Alliberament Nacional en un acte)

(Vuit del matí, carrer de la Morquera, els núvols es dispersen i el dia comença a ser un poc menys sant i un poc més clar. Parlen una dona de dretes expenitent, cofada amb pinta, bragues, guants, ànima i vicis negres i lèsbics, sembla una emo més que no pas una manola; un costalero o portant encaterinat de fa anys amb una pols blanca, tot fent honor a la fama que tenen els del gremi; i un retor roig i separatista, afeccionat a les timbes del bar de El Pardo, a les misses negres del Cap del Goril·la i amb fama de conquistador de caetes i visitador de bordells; hi ha un minso públic jove pels voltants, assabentat i indignat que els tres primers preparen una rave descomunal.)

(S’ha de llegir amb un cert ritme, a mode de cantarella)

Manola: —Crevillentines, crevillentins, la Setmana Sancta ja és finita! No passem més calvaris, dediquem hiphiphurres als clavaris, i que visca Santa Rita!

Portant: —Vinga, vinga, agafem deneís o l’Iphod, que podrem fer tires i empolsegar-nos amb sidral colombià els sants nassos, sense haver de jugar a cut i d’amagat a sota dels passos, ni patir remordiments, penitències costaleres o fuetades a les espatlles —hem deixat de fer-ho en algun moment aquestes sacres falles!?

Manola: —I que visca Crevillent, bona terra i bars d’ambient!

Retor: —Ja s’ha acabat el bombo, tanta gana que tenia, filaor de fil de bordo, trenta rosaris en un dia. No ens haurem de preocupar fins l’any que ve, d’entropessar-nos amb manoles fent filera, com a panderoles en romeria, dios te salve maría; ni hooligans del Ku Klux Klan i confraria llançant caramels i fent cagarel·les cada dia; prou d’arreglar peanyes, de guàrdies cerrils, llepons municipals i crosta medieval de les Espanyes. Anem-nos-en a encalçar ja una bagassa, ara que la triple moral i l’hàbit no ens rebrega el cervell ni ens l’acaça; que és hora tocada de magdalenes brutes, obriu-me pas que vinc, putes!

Manola: —I Boys també, collons!, i no sols faves i dianes, que de ben segur no ens en faltaran, de ganes.

Portant: —Ens veiem, snifff, com sempre, a la cruïlla d’Oriola-Coix, girem 180 graus les creus i caguem-nos en déu ben fort. Ara ja podem apostatar, comprar butles i excomunions als basars dels bisbes moros de carretera, i després, festa, truc i molta més burrera!!!! Ull!, que m’ha vingut el primer oix.

Manola: —¿Qui m’entreté amb un xascarrillo, mentre em faig la melena i m’eixample una mica més el canalillo? Vinga, portant, triomfa!

Retor: Deixeu-me a mi, que us duc penyora:

Com la garrofa se m’endrece,

i si l’oli se m’amillora,

el primer forat que tape,

és el d’eixa senyora.

Portant: —En tinc un, per Santa Anna, que vaig deprendre del meu iaio, el tio Campana:

Si li treballes al Petaca,

I li vens a l’Andreuets,

Te’n vas a ca l’Antonio el Selva,

I que te faça un cordellet.

Públic: —Ara és la nostra, botem foc a l'eterna crosta.

Per a alça-rabo, el de puro i bigot cremat, don Paco el Gato,

Per a menjar i simpatia, el gran mestre Catxarrero,

Per a Herriko Taverna, Estanc Sant Roc, alça braç i ven tobacco,

Per a vèrbola i guanyar diners, olè Cèsar, torero!

Per a complir i pagar, Saoret el Sampa,

Per a maredéu local, la Pitxona, a València la Desampa,

I per a deixar-ho per escrit, no t’enganyes,

Doneu-li paper al qui diuen Pelacanyes.

Portant: (canta excitat) —Roguemos por ti Central, polvos blancos del Sacramento!

Retor: —Aguanta el tipo portant, pels furs i Carles d’Àustria, no ens la faces ja bruta amb la polseta, que després em vindrà ta mare amb la mateixa cançoneta: “Sant Joan des albacores, bé podria fê un miracle, salva-me-lo d’este retor, que sa mare no en té un altre”.

Manola: —No es preocupe retor, que este és tronc de llimoner, que en sa vida ha fet llimons. I sap què li dic? Que els miracles que ell faça, que me’ls passen pels collons.

Retor: —Voldràs dir clevill, manola, que collons crec que no en tens, jo no te’ls he vist, el que tens és vidriola, la que ens posa a tots contents.

Manola: —Ai santíssima faç divina, retor, vosté sí que ho entén, cosa fina!

Retor: —Farem abraços matiners a dones i homes de països del Dòmund, de carn i ossos, que són barats i pòtols, sense faixa i daurats cossos. Anem-hi ja que les anques no m’esperen! De l’emoció, tinc trempera i la cara amerada de suor. Passeu-me un mocador que me la torque, a quint sant rieu ara, us pegue una hòstia que us derroque!

Manola: (dissimulant el riure en veure el retor amb el rostre enveronicat de tanta sang que li brolla del nas i que el fa paréixer un crist crucificat) —Duem-nos ofrenes i rosaris, que ens deixaran fer amb els clevills actes temeraris, ja n’hi ha prou de condemnes, pal·lis i sagraris.

Retor: (amb to nostàlgic) —Temps era, jo deia habemus, que els de la Magua i els de Ca la Glòria ens feien perdre l’oremus, o era, potser, la memòria?

Manola: —Calle, retor, que açò sí que és un paseíllo, i no els del trenta-nou, que qui se’n ve de festa amb nosaltres, mai torna clar, sinó cartinou.

Portant: (un poc torrat) —Tranquils, dona fatxa, cura roig, que això ho pague jo!, que les promeses santes no es corrompen, en tot cas justament i devota, amb xavos es compren.

Manola: —Tronxicol, mutxol d’armari, mira que tens poc de visionari; clar que es compliran, com més ungüent posem al cepillo amb més ganes ens en donaran.

(El Retor pensant per a si mateix sobre la devoció falsa i cega dels companys de farra. —Beates a mi, Don Placebo és infalible, açò sí, i no el canvi climàtic, és un miracle ben plausible.)

Portant: —Snifff, açò sí que és viure!, desbragueteu retor, que veig neons i deixem córrer el mariano ben lliure! S’ha acabat el misteri del tres per u, la fusta polícroma i els atavismes de cendra-i-fum. Com deia aquell de València: tururú!, tururú!, tururú!

Públic: (reciten en cor protèstic, sarcàstic, en veure els tripijocs dels personatges religiosos)

—Els Gemecs i els Dolors del llamàntol han baixat el teló, s’ha acabat el llanto, adéu la quarantena, mireu com obrin el meló, sembla que treballen en cadena. Han estat fidels a la ignorància, un any més, ja veus tu quina importància! Fins l’any que ve, el teatre de gran altura, la rave dels cossos i de pandereta la cultura. Amb polseta, aigua beneïda o MDMA fins i tot Déu ressuscita, ho diuen els sants oracles, quina barra que tenen, fan volar coloms, el poder i els seus tentacles.

(quan els del públic han acabat de recitar, es llancen pel pont que abans era vell avall, en senyal de protesta antisistema, i abans de caure al terra a un d’ells li dóna temps a penjar el vídeo autogravat en Internet, tot i els problemes amb l’streaming.)

Fi.

Diumenge de carn

2011-04-25T01:39:00.000-07:00

He escrit aquest relat breu de temàtica eròtica per celebrar la Diada de Sant Jordi, dia dels nostres enamorats per excel·lència. Espere que el gaudiu en i amb tots els sentits. I hi llegiu bé, "en" i "amb" tots els sentits, perquè no cal ni dir que són coses diferents. Si no aconseguiu visualitzar-lo o teniu probelmes per llegir-lo aquí, us agrairia que m'ho féreu saber. Bon profit i bon Sant Jordi amb retard, com sempre.

Un divendres qualsevol

2011-04-11T13:30:00.000-07:00

Divendres a la vesprada. Acudisc d'imprevist a una presentació de campanya del PSOE de Crevillent. Em demana un company que l'hi acompanye. Hi vaig a desgana. Anem. Seiem al fons. A tort i a dret, fins i tot després d'haver començat l'acte, sonen mòbils amb la sintonia del partit de don Pablo. Taaa-rà, tarararararararara... No es pot dir que la mitjana d'edat dels assistents siga sinònim de futur, relleu i continuïtat. Roses roges comestibles de la internacional socialista a què pertanyia Mubàrak fa quatre dies. Música ambiental d'un Serrat gens Eurovisió. Entra el candidat, aclamat entre aplaudiments, llums, laca Nelly i Varon Dandy. Acudeix la mantenidora de l'acte, també membre del partit, i comença la presentació de l'acte. Cabells rossos encara amb olor i calor a perruqueria. Bona dicció, valencià estàndard correctíssim. Apunta maneres. El més significatiu de l'acte, sens dubte. Vestit roig conjuntat amb el decorat-interfície socialista de campanya.

He d'apretar els ulls amb força per poder llegir el PSPV a sobre del PSOE que s'han entestat que desaparega a poc a poc, subtilment, campanya rere campanya. "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" (senyor Cayetano Mas, de la "Instrucción Secreta" del 1716 contra el poble català, i que com a historiador i ciutadà valencià hauria de conéixer, per no repetir). Autoodi en forma d'esmicolament de sigles. Renúncia expressa i acceptada. S'amaguen les sigles com qui s'avergonyeix d'un passat obscur, empestat, quan la foscor és realment i clara cosa d'ara. Vergonya col·lectiva. Indecència nacional. La marca que ven està assumida, interioritzada, deixem-nos de quimeres de la transició i somnis de poeta renaixentista: España, la roja, la lengua común, la pell de brau... Parla un exalcalde que presenta un altre exalcalde i ara diputat-portaveu imputat. Recorda els temps de camaraderia clandestina i la llarga experiència i compromís del presentat. Con Franco luchábamos mejor. Intervé l'imputat que imputa un reguitzell de delictes a uns altres imputats (molts) del govern popular. I entre imputats queda la cosa, tot volent amputar-se els membres polítics. Sembla una escena en què Groucho Marx, de banda a banda, amb sabates enormes, camals amples, faldons que toquen els genolls, havà de gaidó i celles amples i zapateristes, entreté el personal. I un vídeo dóna pas al profile del candidat a l'alcaldia, que té per banda sonora una cançó de Lluís Llach que mai de la vida li cantaria en la intimitat, al candidat. El candidat? Un monjo tibetà tindria més carisma. Empenta d'artrític remugant. Comença a parlar en català de Crevillent. Es passa al castellà. S'entreté llargament amb la llengua de Cervantes. S'hi sent a gust, fa saltironets vocàlics amb les paraules més adobades. Torna al valencià.

Em trau de polleguera que faça contínuament traducció múltiple: "demasiao", "massa"; "denans", "abans"; "astò", "açò"... com qui s'exculpa pel registre informal però alhora parla per a estúpids que no entenen el registre estàndard. No farem trellat, quina rèmora, açò del valencià. En castellà, tot va rodat. Don Joan Manel també va entendre que un cop mort el dictador no quedaven motius per cantar en una llengua minoritzada que no deixava quartos. Així fou com, qui volia cantar en català a Europa, so pena de muerte, va acabar naixent en el Mediterráneo.

Cayetano Mas, el símil de la cançó "Si yo tuviera una escoba" és d'una baixesa intel·lectual que no es correspon amb un professor d'història assaonat d'universitat. Com? Ah, home, això s'avisa abans. Que s'ha de parlar en un llenguatge planer, intel·ligible per a tota la ciutadania. Una mena de LOGSE per a la tercera edat, vol dir? No. No em convenç. Tant fa que Rubalcaba haja citat el Sin ti no soy nada. Per a la seua informació el senyor Rubalcaba és amant de la bona música i el Turn! Turn! Turn! dels The Byrds és una de les seues cançons predilectes. No m'agrada ni el candidat ni el discurs. L'embotix amb cites d'Iglesias, Miguel Hernàndez (?), fins i tot anomena ChUrchill (i ho pronuncia malament, la u ha de sonar com una mena d'a, repasse's el sistema fonètic anglés, please, sobretot si ha de fer referència a personatges històrics que li fan el pes). Comença la desfilada de candidats. Els presenta el propi cap de llista, que en destaca l'exemplaritat, les bones qualitats. Hi ha qui deixa anar alguna llagrimeta. Quan cau al terra o a una brusa anònima es nota que és una llàgrima que pertany a la gran família socialista, perquè amb el colpet aquós s'escolta l'himne de partit. Hi trobe a faltar, entre l'equip que posa a dalt de l'escenari, una candidata jove que va ser regidora la ja quasi acabada legislatura. No entenc per què no hi és, cal gent jove, pense. Cada vegada m'agraden menys els actes de partit, fins i tot del partit al qual done suport i vote. Em semblen, aquest també, una mena de Big Brother que es pretén selecte. Estic, estem tan desencantats de la política que en sentim més i mes desafecció.

Els candidats, m'apunta el company, van molt mudats, no? Sí, com de Diumenge de Rams, que és a prop. Per moments sembla una missa adventista, evangèlica. Més mudament, més vots, sembla que diu la lògica. La imaginació se'm dispara en veure saltar al cadafal un candidat que fa saltar per l'aire l'harmonia estètica i cromàtica perquè sembla la versió local d'en Sala i Martín. Estava equivocat. Aquesta llista sí que és selecta. S'acaba l'acte. Ningú no ix convençut. Els que sí que marxen ben convençuts -i abans d'hora- són els presidents de la Federació de Moros i Cristians i d'Unifam, que se'n van disparats abans no pugen a l'escenari tots els candidats. Han d'acudir a la presentació de la llista més Popular que se celebra en un altre lloc. És el que té tenir un càrrec públic: primer acudeixes a l'acte de l'oposició, i després al del partit amb qui combregues, votes i et rebolques. Sempre ens deixem el tiramisú o el pastís de formatge amb nabius per al final. Si mai arribeu al poble un divendres qualsevol, no acudiu a un acte polític. Feu-vos una orxata hiperglucèmica del Caldós, passegeu pels antics carrers bombardejats de la nostra particular Svrenica, assaboriu la ferum d'alguna cantonada i, tot just arribeu a casa, si teniu sort de tenir connexió a Internet, escriviu una queixa telemàtica al Síndic de Greuges tot exigint-li ni que siga un bri de qualitat. Així, en general. Demaneu que tornen els polítics de la transició, els clandestins, i que s'emporten a la garjola els que han "evolucionat" i es construeixen cases per favors amb sabors afruitats a Brugal. I si no us contesten, tranquils, no patiu, que l'adveniment de les faves tendres, el pa torrat i l'abadejo és a tocar de cantonada i la menja ens farà oblidar la penitència de dècades d'ostracisme polític. Amén.

Monzó-Parker: literatura universal

2011-03-31T07:37:00.000-07:00

La bona literatura no té fronteres, tant fa que siga feta durant unes vacances d'estiu en un mas d'Esterri d'Àneu que en un bloc d'apartaments de la Fifth Avenue. Els temes a què es recorre són sovint els mateixos, les intencions, els referents. Arreu del món hi ha contes que, tot i ser de tribus o societats distants antropològicament centenars d'anys, tracten els mateixos valors, sentiments, finalitats moralitzadores...

Això em va passar en llegir dos relats breus d'en Quim Monzó i de la Dorothy Parker (La Fe i Ja som aquí, respectivament), que no sé per quina estranya raó (les seues estructures, temàtica, l'estil, plantejament, el llenguatge..?) el cervell me'ls ha connectat amb la memòria, me'ls ha ficat en un mateix paquet i els ha posat l'etiqueta de "dubtes". Com que em van agradar molt, m'he pres la molèstia d'escanejar-los i adjuntar-los-hi, perquè volia compartir aquesta mateixa sensació. Pensaments humans, literatura universal.

Si voleu descarregar el pdf amb els contes, cliqueu damunt la fletxa que hi surt sota la finestra del document

A voltes amb les enquestes

2011-03-28T12:07:00.000-07:00

Amb les enquestes, sobretot les electorals, passa -com diria un amic meu- el que amb els pets i les religions: les pròpies són les millors. Ho sent, sent la meua poca afecció envers la ciència estadística. Tant de bo les enquestes del Bloc-Compromís que adjunte foren fefaents i els donaren un augment en nombre de vots i regidors, tot i que no vote aquesta formació política, perquè fóra bo que una força que defensa els interessos dels valencians i les valencianes aconseguira superar les quotes de marginalitat que patim els independentistes i ells, com a regionalistes de centredreta. Ho trobe força difícil. Tanmateix, crec que sí que hi haurà una pujada moderada del Bloc que recollirà l'acusada desafecció dels antics votants del PSOE que han captat la poca credibilitat dels socialistes valencians (mira que m'agrada poc fer servir aquests adjectius per referir-me als inquilins de Blanqueries). "ZP", "la crisi", "el desgast", tindran la culpa, serà l'argument més esgrimit per Alarte la nit electoral i el dia després, m'ho veig venir. Aquesta débâcle socialista i el consegüent transvasament moderat de vots cap al Bloc és, potser, l'única de les notícies positives, perquè el PP continua incorruptible (perdoneu però no trobava cap altre qualificatiu que contrastara millor amb l'estat d'estultícia de l'electorat valencià). Blaus, ajuntaments, diputacions, parlaments, blau gavina emmerdant els 23.255m² del País Valencià durant quatre anys més, això és el que ens espera, ni canvis de tendència ni corrupteles que passaran factura (factures i PP són com l'oli i l'aigua). Macoques i figues.

Hi ha errors manifestos, a les enquestes adjuntes, com el d'Ontinyent, que atorga al Bloc entre 7-8 regidors, en comptes dels 1-2 com seria d'esperar. A més a més, voler extrapolar els resultats d'aquestes ciutats de les comarques centrals i properes al cap i casal per al conjunt de tot el País Valencià amb sondejos d'entre 400-450 veïns és, si més no, tendenciós i forçat, voler torturar les dades (l'amic Ferran Suay ens ho explica clarament). Alacant -a part- trenca tota la lògica favorable que volen escampar amb l'enquesteta en qüestió, i el pes específic de ciutats com Alacant, Elx, Elda, Villena, Benidorm i d'altres els farà posar de nou de peus a terra. Però bé, les intencions quant a la publicació d'aquests treballs de camp són les que persegueixen tota la resta de partits polítics: aportar dades revestides de cientifisme i rigor per crear bones perspectives i trencar prejudicis entre l'opinió pública. L'aparador mètric, l'escaparata de dades, tanmateix, no funciona, senyores i senyors, oblidem-nos-en, no siguem somiatruites.

Tant de bo, deia més amunt, les enquestes del Bloc s'acompliren (fins i tot que s'equivocaren en perjudici del PP!), però em tem que les religions i els pets no ens són favorables als que volem fer fora de les alcaldies valencianes als fills i néts dels camises blaves, als hereus ideològics del franquisme (no ho oblidem, que és el que volen). Malauradament, en qüestió de pets pudents i religions alienadores, el PP ens trau dècades d'avantatge.

Captatio benevolentiae: timba al Suprem!

2011-03-24T14:59:00.000-07:00

Captatio benevolentiae!, que comença l'espectacle: 16 jutges d'un jutjat marcial mengen nounats d'un país que els és llunyà. Quan la legalitat i la llibertat penja del fil de les aparences i voluntats, tot és possible. A despit d'uns estatuts legals, a la (in)justícia espanyola ja fa anys que s'hi veu el llautó per sota la toga (companys inseparables de viatge del nano més famós de Galícia, encara en actiu). La destral i la serp enroscada està més present a la plaça de la Villa de París -on els jutges entogats es juguen autos, ordres, sentències i informes amb les timbes que fan- que no pas al País Basc. Hom no pot deixar de preguntar-se per què tenen aqueix interés malaltís per mantenir viu el que tots els bascos i basques volen ben mort i enterrat. Però ja ho sabem, ja, que no volen que la transició cap a la llibertat se'ls escape de les mans, tal com van fer l'any 78 amb l'altra transició-burla-teatre: imposar una democràcia tàcita, tallada a mida i custodiada per l'exèrcit. I encara tenen la barra d'anar exportant-la (acompanyada del negoci d'armes) als països àrabs com si fóra la transició mida de totes les coses. Però on aneu, milhomes, si no sabeu ni què és la separació del poder legislatiu, executiu i judicial!? Si la vostra carrera és plena de pronunciamientos militares, alzamientos nacionales, reialesa corrupta, clero feixista, cortijos VIP i colps d'estat!

La mort de Sortu ("nàixer", en basc; en castellà, "morir") estava més que cantada, però no és debades, poden estar-hi ben tranquils, els bascos. Els euskalduns que volien Sortu a les urnes, no poden dir -com deia Gabo García Márquez en una crònica que anunciava una mort indefugible- que "la fatalitat ens fa invisibles". Ni de lluny, perquè aquesta nova sentència del Suprem deixa al descobert una vegada més el que dóna de si Espanya. La caverna es destapa davant del món, una vegada més, davant dels mitjancers internacionals que veien en Sortu una bona oportunitat per reprendre el procés de pau i la normalitat política a Euskal Herria. "Doneu-me un prejudici i mouré el món" (Gabo dixit), és el que van cantar els jutges en la darrera mà del pòquer que van jugar l'altre dia. I així va el seu món(i el nostre, que el volen seu també): jutges que prenen decisions polítiques sense base jurídica, polítics que dicten sentències judicials en conferències de premsa a les seues respectives seus, entre flops que no es veuen, estafes i naips trets de sota la maça, i Royal flush per als mateixos de sempre. Espanya sempre guanya, il·legalment.

Crevillent, anatomia de la mediocritat (I)

2011-03-20T15:32:00.000-07:00

Ja pots residir a London, Ginebra, Barcelona, València o Maó; entrar a la nit, matinada o en despertar; amb cotxe, tren, autobús o sidecar. Siga com siga, quan arribes al poble sempre ensopegues amb algú que corre. Puta mare!, però d'on ix tanta gent corrent!? De qui o de què fugen? Et tires un pet i et cau un mortal corrent amb un dorsal al pit i demanant-te pel temps que ha fet; hi dónes un cop de peu, a un cantal, i salta un humà fent sèries per aconseguir més força explosiva o no sé quina altra andròmina! El fet és que centenars d'ànimes en pena crevillentines corren per defugir l'intens i estantís tuf a mediocritat que ho embafa tot. Com que no es poden dedicar a res d'allò que les societats i ciutats normals fan (anar al cinema del poble, al teatre del poble, a les cases de cultura amb programacions culturals estables i de qualitat del poble, a les sales de concerts del poble, als centres comercials del poble...), doncs corren. En circumstàncies normals, a ciutats normals, deia, la gent beuria per oblidar, o se suïcidaria, arribat el cas; però al poble, la gent corre. Abans, cantaven per oblidar, alleugerir o acontentar els rigors dels camises blaves o dels durs treballs al sol. Ara, però, corren (hi ha qui combina tradició i modernitat i són ciutadans llorejats per la comunitat local).

Això fa que Crevillent siga uns dels municipis de tot el País Valencià amb la major densitat d'endorfines per metre quadrat a la hipòfisi, hipotàlem i mesencèfal municipal. Però amigues i amics, lectors accidentals, per molt que el calb del Lidl s'enteste a convéncer-nos amb publicitat per a borderline, a l'entrada del poble, que si 'la qualitat no és cara' i tal i tal, el poble, el Poble, culturament i políticament fa pudor a mediocritat. Ni en els millors temps de Cartonajes s'havien percebut els efluvis que ara ens fan empassar els "manadors" (i mira que Cartonajes, empresa capdavantera en recrear paradissos olfactius -i fiscals-, ens va ensinistrar la pituïtària per gaudir i fer-nos un calendari penitencial de dies de pudor roïns, força roïns o insuportables). Però res comparat al d'ara.

I qui és i on és un dels principals responsables d'engegar el ventilador per fer córrer tal mediocritat? Doncs hi ha un tarat delirós, de tractament excel·lentíssim, que viu al Vial del Parc i que ja fa 16 anys que la fomenta i la vol perpetuar ad infinito, la mediocritat. El tema dóna per a tant que, ben mirat, podríem publicar-ho per toms col·leccionables. Aquest sentiment patològic d'amor-odi que tu (sí, tu) i jo (sí, jo) compartim forçosament en relació al nostre poble fa que els qui viuen muralles endins tinguen un desig incontenible de marxar, i els qui residim portes i milles enfora de la vila ens provoque una mica d'oix de tornar-hi. Però per hui ja n'hi ha prou, que aquesta reflexió comença a destil·lar pudor.

Homo furgens furgens: "Valencia en fallas"

2011-03-06T09:36:00.000-08:00

De València estant, entre caramelles, masclets i... homínids per civilitzar. M'impressiona seure a la barra d'un bar i observar, incrèdul, com l'home del costat es furga les dents amb un furgadents de fusta com faria l'arqueòleg en cap que excava als jaciments d'Atapuerca. Per si fóra poc, quan ha trobat "l'os mil·lenari" se'l posa davant la trompa, observa la fabulosa trobada i, tot seguit, l'engoleix amb un soroll semblant al que emet un xuplacaragols; i no content, i amb circumspecció, passa a fregar l'escuradents sobre el camal del pantaló (com volent netejar-lo i evitar, ai!, possibles i desconegudes infeccions) i retorna de nou als treballs arqueològics. Què trobarà ara, un 'tiranosaurus dentx'?

València, l'essència dantesca, potser kafkiana, grotesca, tot d'una?

Una barra de bar, a València, dóna per a molt, i si és en falles (les festes de la coentor on s'ofrena coentor a l'Espanya més coentocastissa) encara més.

TO BLOC OR NOT TO BLOC

L'art es mama de les millors mestres

"Ya sé que es triste de descargar, pero más triste es de torturar"

El llenguatge universal dels constipats

Tot contradient Goethe i Pla

Que tens "galvana"?

La informació matarà la màgia

"Mor el 'rei Melcior' d'un poble valencià durant la cavalcada. El representant del rei va tenir un infart a dalt de la carrossa a la localitat de la Pobla de Farnals, segons informa el diari Levante" (Diari ARA, 08/09/2012)

http://kiosko.net/es/np/levante.html

Democràcia

L'amistat del cucut

Un conte de reis

Innocent (amb ena geminada)

'Ex libris'

Què han de fer un valencià, un català i un mallorquí a Madrid?

..._/\__/\__/\__________________

Benvinguts al Crevillent del segle XVII

El pixampolles

Amb Mariano...

'Sexo, drogas y PP'

Per unes sabatilles d'anar per casa eficients

Descansen en pau (i 'glamour'!)

Notícia d’Anglaterra

No country for sunglasses

Entre catet i catet, caure hipotesa avall

Una, dues, tres... xocolata belga

Espetecs a 40€

Higiene mòbil

La mossegada eterna

Grafiaforisme

9 d'octubre, diada del País Valencià

La tribu dels escatòfags

Una cita amb la cita

Soldadets de plom

1 aforisme/dia

51535291

1 aforisme x 1 dia

La culpa, d'un pet de llop

1 aforisme x 1 dia

1 dia, 1 aforisme

Quan tu 'pioneraves', els crevillentins ja veníem

Sociolingüística de pa i porta

Aforismes (im)propis

Les matemàtiques de la vida

La cita (necessària) de la setmana

Fer peces les 'peces de fruita'

Títol de la pel·lícula?

Taxonomia masculina

Hospitals Mattel®

Quan les ressaques són en dissabte

Fuster, Féisbuc i Nostradamus

Apropiacions indegudes (de la paraula)

I vosaltres, li balleu l’aigua al davant a algú?

Els valencians del nord-nord

Històries de la Història

Calia

La divisa del tafur

La calor que mata, les mosques que fan viure

Echegaray, Cal Coixet; Ca les Patates, Cervantes

Estimar sense estimar

Reincidents

Jo sí que m'estime la meua llengua

Com més petit, més gran!!!!

Pieds-noirs al Boulevard

Quan la insistència és un grau

Api blanc. Futur magre?

VIIIè Premi Sambori Universitari 2011

Osama, Obama i Onan en VHS

La coprofàgia majoritària

100% Crevillent. 100% Delicatessen

L'atracció de les coses fosques

Un món feliç

El bons veïns valen el seu pes en or [ficció]

Mocs, equívocs i acne

La frase del dia, o el dia de la frase

Quan matar esdevé bona notícia

Classificats per a incrèduls

Moments

Diumenge de carn

Un divendres qualsevol

..._/\/\/\__________________