Samarretes contra el càncer

En la sala d'espera de la unitat d'oncologia es veuen les cares de sempre. Tots acudixen a la cita com de costum, i supose que tots esperen que arribe el dia de no tornar-hi. Malalts i familiars, familiars i malalts.

Del lloc, de vegades penses que és un escorxador que ven l'esperança per fascicles pagats amb monedes de químio i ràdio. D'altres, que és el veritable paradís que els tornarà realment la vida.

De vegades, al lloc desitges que algun desconegut de fora arribe i, dissimulant, es tire un pet ben sorollós per tal que arranque un gran somriure a aquells rostres preocupats, cansats o avorrits.

Gorres, mocadors, cadires de rodes, embenats als braços, vies i colors de cara que semblen impossibles. I samarretes estampades amb lemes i dibuixos que criden l'atenció:

"Old bugs never die"
"No future"
"Hoy toca disfrutar. El Pozo"

Fins a la pròxima sessió.

L'hora de dinar

Assegut a la cadira de boga, observa com passen els cotxes. Una vespa vola davant  el gessamí que adorna l'entrada. L'home té per costum contar els cotxes que passen, no així les motos. Amb la puntera de les espardenyes, fa força per balancejar la cadira cap arrere fins que el barrot del respatller colpeja la façana vella de la casa. Tot això mentre rossega una branqueta de romaní i s'espolsa les mosques de la cara amb un paipai de propaganda.

Viu davant un semàfor d'una carretera amb encreuament que passa per davant la casa, i on tenia un bon bancal de figueres que li van expropiar, ara fa vint anys, amb les obres d'ampliació i millora de la carretera. Sent traginar la dona a les estances interiors de la casa, els sorollets de la qual s'escolen com una serp per baix de la persiana de fusta fins al carrer. La parella té 80 anys ben complits i encara viuen sols.

Ha passat Brauli, el fuster, i l'ha saludat. També Jaume, el cambrer del Bar Pistola, així com Joan, el mecànic i la Fulgen, que treballa al magatzem de la cooperativa agrícola. Cada dia, a la mateixa hora, tots quatre el saluden i ell els torna el complit.

Hui, una dona que conduïx un cotxe de gama alta i que porta el xiquet al seient de darrere sense nugar, s'ha aturat davant el semàfor en vermell. La dona, mentre creuen els vehicles, abaixa el parasol del cotxe amb espillet i aprofita per repassar-se els llavis.

L'home continua mastegant el branquilló d'herbeta i ventant-se amb el paipai. La dona del cotxe el mira i li dedica un somriure impostat, sense deixar de donar color als llavis. També aprofita per escridassar el xiquet i demanar-li, nerviosa, que sega bé al seient i deixe de llançar les joguines al seient de davant.

De sobte, en un acte reflex, la conductora posa la primera i accelera el vehicle. Un camió d'un viver de palmeres que eixia s'emporta el cotxe per davant. El xiquet ix disparat per la finestra oberta del copilot i cau 10 metres asfalt enllà, com un sac de cement. Pof! La senyora, amb un braç i un ull penjant, baixa com una zombi del cotxe, mira el fill estés al terra, i tot seguit estira el braç que té sencer cap a l'home, com demanant-li ajuda mentre el mira. L'home continua assegut a la cadira ventant-se les mosques i xuclant el romaní. Han passat 4 segons des que la dona allargara el braç i, de sobte, també cau al terra fulminada.

-Santíssima faç divina, què ha sigut eixe tro, Pere? -Exclama la dona des de la cuina.

-No res, Carme. Un colp que s'han donat uns cotxes.

-Ah, mira, un més. Vinga, entra que ja tens el dinar parat a taula.

L'home escup el romaní, s'alça la gorra per eixugar-se la suor del front, agafa la cadira i obri la persiana. En un segon, com la mort, desapareix passadís endins.

Emilio Calatayud, el jutge (a un post de) 'cuñao'

Ara que ja us havíeu fet una fartera de rebre i enviar orgullosament vídeos edificants sobre el jutge de menors de moda, Emilio Calatayud, i sobre la seua singular visió de l'educació dels menors i mesures exemplaritzants, va i espeta en el seu blog personal:

  (captures de pantalla del post complet del jutge,

on es poden llegir algunes perles -us faig les captures de pantalla

per tal que no li regaleu més entrades al blog i el feu encara més viral)

Diu el senyor jutge que l'Estat espanyol hauria de seguir els passos de Suècia, i en remarca el seu esperit progressista i avançat per tal de preparar el terreny i que a ell no el titllen de fatxa i conservador per la proposta: recuperar el servei militar obligatori per infondre autoritat i disciplina entre el jovent. Quins collons, el magistrat. El que no sap el cèlebre jutge (o ho sap però no ho diu) és que els suecs no han recuperat el servei militar perquè vulguen recuperar l'esperit de la mili canyí de dos anys al Sidi Ifni, sinó perquè estan acollonits pel creixent to bel·licista i rearmament de Rússia.

Digueu-me 'hater', però el jutge més famós del moment està a un sol pas (post) d'esdevenir el jutge 'cuñao'. Ai!, els nostàlgics del servei militar, ja estaran esperant delerosos que el fitxe algun partit polític espanyol per poder votar el jutge de moda (ja ens l'han proposat com a Ministre d'Educació en aquell fantàstic grup de whatsapp de torn, eh que sí?). En una societat marcada per la corrupció, pel desencís polític i ideològic i mancada de referents ètics, la dialèctica de tapes d'un jutge andalús senta com un bàlsam populista i esperançador en els cervells dels pares i mares preocupadíssims per una generació sense gaire futur. Tant fa que aquest jutge faça una proposta castrense per fomentar la civilitat entre el jovent, tot enviant-los als quarters de l'exèrcit espanyol. Espanya té predilecció per les figures d'autoritat amb denominació d'origen 'Campechano' (ara ja en té el jutge que esperava); a l'exèrcit li ha eixit de retruc un comercial debades, i els mitjans de comunicació de massa carpetovetònics es freguen les mans amb aquest filonet per aconseguir 'share'.

Emilio Calatayud, que està ja agranadet, de volta de tot, té una humil i ben dissimulada voluntat de protagonisme i no rebutjarà cap micròfon o càmera que li posen al davant. Algun club de fans també s'ha proposat vendre'ns (via xarxes socials) la seua peculiar forma de concebre la pedagogia en forma de fascicles biogràfics, introduïts amb cites cèlebres seues en cursiva. No ens podrem deslliurar d'aquest nou heroi amb toga de cuir. "Ética para Amador", "Emilio Calatayud para familias desesperadas".

Catalunya!? A València, ni parlar-ne (i encara)

SUPORT DE PODEMOS A CARME FORCADELL

http://www.elnacional.cat/ca/politica/tuit-iglesias-errejon-forcadell_126636_102.html

Que hi haja més mostres de respecte i de suport (en temps i forma) de l'esquerra de Madrid cap al referèndum i procés d'independència català que el que mostra el sector nacionalista valencià 'institucionalitzat' diu fins a quin punt, al País Valencià, no s'han superat les fòbies a la catalanofòbia i el discurs de la por sembrats a la transició per Espanya i les seues clavegueres. Que l'esquerra espanyola estiga més emancipada en discurs i objectius que aquest nacionalisme valencià possibilista ens hauria de preocupar, certament.

Fa la sensació que no hi ha estratègia, ni discurs que cerque hegemonies i complicitats, és un qui-dia-passa-any-empeny permanent. Assedegats (engolits) pel càrrec i l'encàrrec, el discurs de l''a-poc-a-poc', del 'recordeu-quan-el-5%!', és l'antiadob del terreny sobiranista i del dret a decidir dels valencians. Com més micros té al davant aquest nacionalisme, més se censura.

Sembrar innocentment el nacionalisme valencià amb engrunes d'un poder transitori i amb una data de caducitat imposada per aquesta manca d'emancipació, d'horitzó concret, no és sembrar, és cremar diners i gent, perdre un temps transcendental. Mentrestant, el federalisme espanyol amb segell valencià ha entés el moment i empelta el seu discurs amb 'lo social': aprofita l'altaveu de la Generalitat i arrela empés pel lideratge i per les lògiques i marc compartit amb la dreta i el seu discurs hegemònic (ara sí!). Espanya sempre trobarà col·laboradors a l'esquerra que silencien el nacionalisme valencià que tots volem, el que busca una república lliure per als valencians.

Al contrari del que hom pensa, el fet d'invisibilitzar Catalunya a València, de 'censurar-nos-la' voluntàriament, fa que Espanya hi cristal·litze. Aquest és el resultat més plausible del tercerviïsme valencià. S'ha arribat al paroxisme que aquest nacionalisme de despatxos confon la reivindicació del Corredor Mediterrani o la d'un millor finançament amb l'estratègia i els objectius. Aquestes reivindicacions formen part de CIERVAL, d'Ampariues de l'Alcúdia i dels editorials del The New York Times, i no precisament per la influència que haja exercit aquest valencianisme, sinó per la llosa del sentit comú. Quan s'acaba la retòrica d'aquesta reivindicació, què li queda, a la 'locomotora taronja' sense via ni estratègia clara?

Fins quan, a la València del segle XXI, aquest nacionalisme poruc continuarà fent de teletubbie del federalisme banal (Mònica Oltra & Co)? ¿Fins quan, aquest karaoke solidari de donar més veu a qualsevol Rosa Park de l'últim racó del món que a les Rosers o Carmes germanes Sénia enllà?

Sacre

"El avión siniestrado pertenecía a la compañía Asia Airlines...". Quina hòstia, Sacre, li diu l'amo al gat mentre observa les imatges que ha captat una càmera de l'aeroport de Singapur d'un avió sinistrat que intentava enlairar-se amb dificultats. Quina hòstia. Ep, m'has sentit, gat sonat? El gat tanca i obri els ulls mentre es neteja la panxa amb la llengua, sense fer gaire cas ni a les paraules de l'amo ni a les flames de l'avió que es veuen a la pantalla. En fi, dos-cents més que ja no cotitzaran a la seguretat social.

L'amo agafa unes tisores de marca Palmera i comença a tallar-se les ungles dels peus. Quixxt. Sacre, amb el primer tros d'ungla del dit gros que cau al terra, es posa alerta. Observa aquell bocinet groguent sobre la rajola i mou la cua colpejant el coixí del sofà. Quixxxt. Segona ungla, Sacre bota del sofà i comença a jugar una partida de ping-pong amb el tros d'ungla. Quixxxt, quixxxt, quixxxt... El gat no dóna a l'abast amb la pluja d'ungles tallades que, com focs artificials, van caient aquí i allà, fins que l'amo acaba de tallar-se les del dit esquerre i s'atura l'espectacle.

El gat, després d'una estona, torna al sofà. Sacre, què, t'ha agradat la mascletà, eh, cabró!? Quin gat més sonat, diu l'amo. Agafa el paquet de tabac, el paper de Smoking i comença a embolicar-se un cigarret. L'encén i hi fa una pipada. A la segona, comença a fer cercles amb el fum i a dirigir-los al felí. Sacre, que estava netejant-se les urpes amb la llengua, primer se sobresalta però després d'un breu desconcert comença a trencar amb la pota els núvols circulars de fum des del braç del sofà. L'amo fa un soroll estrany amb la mandíbula amb cada cercle que genera a la cavitat bucal. Clop, clop, clop. Hahaha, puto gat, quin gat més sonat. La riallada i les paraules ressonen per tot el menjador.

El mòbil de l'amo comença a vibrar damunt del vidre de la tauleta i se sent el fragment d'una melodia de La Polla Records. ¡No somos nada! ¡No somos nada! Sacre l'ensuma encuriosit i hi fa xicotets colpets amb la pota fins que el fa caure al terra. Aparta, gat de merda! Sí? Qui és? Hombre, ya era hora! Te abro. Gat, mixet, mixet, vine aquí. L'amo enganya amb un to afable el gat, l'engrapa del bescoll i el tanca en una habitació de mals endreços a la qual s'accedeix per una porta amb vidre semiopac i bisellat. Passa guapa, passa, diu mentre obri la porta del pis.

L'amo, assegut al sofà i gemegant mentre la prostituta li fa una fel·lació de genolls, obri de sobte els ulls i, per damunt del cap de la bagassa ataülla la figura del gat rere la porta. L'amo enfoca la mirada i observa com fa colpets amb la pota al vidre. Somriu i sense dir res pensa quin gat més sonat.