Addicció al 'Carallibre'

(o de com ja no concebem la nostra vida sense que passe pel sedàs de la fibra òptica)

M’he donat d’alta en el féisbuc (ah, al féisbuc!); quin comboi, hola Josep, sorrut! (ah, al féisbuc!); açò és el sancta sanctorum, a vore a vore (ah, al féisbuc!); m’he despertat (ah, al féisbuc!); m’ha vingut la regla fatal fatal (ah, al féisbuc!); m’he desdejunat amb llet de soja i galetes integrals (ah, al féisbuc!); estic a classe de X i el professor X és un torracollons (ah, al féisbuc!); tenia examen de X i he aprovat segur! (ah, al féisbuc!); les meues companyes de pis són superguais (ah, al féisbuc!); m’he fet amic de tal (ah, al féisbuc!); he tret unes fotos del festival que ens vam espolsar que agusaes mi vida (ah, al féisbuc!); quina cara que feia X, hi!, hi!, hi! (ah, al féisbuc!); he sigut tiet! (ah, al féisbuc!); la vida és com menjar-se un croissant: t’empasses una banya, acabes per l’altra, i quan t’adones has arribat al mateix lloc de partida, al centre on es miren les banyes, atrapat, entre les dos, banyes, atrapat, banyes, atrapat (ah, al féisbuc!); m’agrada (ah, al féisbuc!); tots portem un Xavi Masdéu a dins (ah, al féisbuc!); ja no t’agrada (ah, al féisbuc!); et torna a agradar (ah, al féisbuc!); t’agrada a tu i a 5 més (ah, al féisbuc!); ¿alguien da mas?: m’agrada, adjudicat (ah, al féisbuc!); a quina hora quedem, argilagues!? (ah, al féisbuc!); nena, crec que m’està eixint un bulto al cap (ah, al féisbuc!); calla, calla, sempre et poses hipocondríaca en època d’exàmens (ah, al féisbuc!); ens hem manifestat a favor de la independència, quanta gent! (ah, al féisbuc!); quin tracte més indignant que rebem d’Espanya (ah, al féisbuc!); ostres, ostres, el raïm, s’apropen les 00:00h, quin serà l’últim missatge que penjaré… (ah, al féisbuc!); l’any que ve, independents //*//, endavant! (ah, al féisbuc!); feliç any nou!!!!, el primer de l’any (ah, al féisbuc!); el Barça fa història, i l’Athletic no es queda enrere, gora! (ah, al féisbuc!); ie, tu, de categoria, quanta xati (ah, al féisbuc!); m’he tirat un pet (ah, al féisbuc!); crec que tinc papada (ah, al féisbuc!); m’ha deixat el nóvio, filldepuuuuta!!, tant de bo et muires per un bancal i no et troben en dos mesos (ah, al féisbuc!); amb el tren, camí de casa, i pensant en tu, després de vore un bancal solitari, fosc i humit com la gola d’un llop (ah, al féisbuc!); la fidelitat no sols és artifici antihigiènic i antinatural, la fidelitat és la infidelitat de la temptació, i qui no cau en la temptació, no és persona, poca broma (ah, al féisbuc!); m’he apuntat al gimnàs, és el meu propòsit per al nou any, ¿què patètic, no? (ah, al féisbuc!); m’han atorgat la beca, iuuhu! (ah, al féisbuc!); buaaaaaaaah!, estic plorant, patisc la crisi dels trenta (ah, al féisbuc!); mamma mia, quina fauna que circula pel féisbuc (ah, al féisbuc!); no et queixes, que jo en tinc cinquanta, buaaaaaaaah! (ah, al féisbuc!); el tal que ix en tal sèrie està d’un buenorro que mátame camión! (ah, pel privat a l’amiga del/ al féisbuc!); quin fred que fa a la biblioteca (ah, al féisbuc!); [ publicaré una frase en el mur d’eixes que deixen tothom ratllat i sols entenc jo ] [ cinc minuts + tard, la publica ] (ah, al féisbuc!); he anat a les rebaixes de tardor i he comprat un fulard (ah, al féisbuc!); no a la corrupció, Camps dimissió! (ah, al féisbuc!); totxo!, retoret!, poca-solta!, cap de suro!, borinot!, tafur!, sàtrapa!, pederasta!, 900eurista!, babau!, pixavins!, pària!, malànima! pelacanyes! (ah, al féisbuc!); ale, ale, ja està fent política pel féisbuc (ah, al féisbuc!); ei, W, quins pits que té X, la que va sempre amb Y i amb Z! (ah, pel privat a l’amic del/ al féisbuc!); el “féisbuc Espanya” censura i tanca la pàgina X i la d’Escola Valenciana (ah, al féisbuc!); el final de Lost m’ha deixat amb un pam de nas (ah, al féisbuc!); ha començat a nevar!! (ah, al féisbuc!); sí, en la X d’alguna, ha!, ha!, ha! (ah, broma vulgaropesada, al féisbuc!); aquesta setmana 3 amistats fan anys (ah, al féisbuc!); sóc un puto ionqui del féisbuc (ah, al féisbuc!); m’ho he de mirar (ah, al féisbuc!); jo, també (ah, al féisbuc!); poseu cara de models, que açò va per… (ah, al féisbuc!); per una vegada en la vida, no estic sol davant d’una malaltia, això com es deia?, mal de muchos... (ah, al féisbuc!); X a través de X (ah, al féisbuc!); a X li agraden 235 pàgines, s’ha afegit a 532 grups, ha creat 34 esdeveniments, té 50 amics en comú i ha començat a fer servir X, a jugar a X, ha enviat una sol·licitud de X a X i ha deixat un comentari en el mur de X (ah, al féisbuc!); —“senyora X? Le llamo de la Clínica Dental X, tiene cita hoy a las X”, —Ah, vale, tienen página en féisbuc?, es que me viene mejor que me lo avisen por ahí, así se ahorran unos dinerillos en llamadas y tal, no? (ah, al féisbuc!); X, X+1, X+1+1, X+1+1+1 han canviat la seua foto de perfil (ah, al féisbuc!); faré un article sobre la feisbucodependència que patim (ah, al féisbuc!); mira, mira, ho estàs llegint al féisbuc, l’article, dic (ah, al féisbuc!); ei, mireu, mireu, que el X ha penjat un article sobre feisbuconosequè al féisbuc, ha!, ha!, ha! (ah, al féisbuc!); quina forma de tocar la guitarra que tenia X, quin virtuosisme, quin concert! (ah, al féisbuc!); estic d’exàmens i no tinc gana d’estudiar, buaaaaaaah² (ah, al féisbuc!); algú em pot buscar una especialista en feisbucoaddicció? (ah, al féisbuc!); estem de frenopàtic! (ah, al frenopatiféisbuc!); que et portaran els reis enguany?: una nova aplicació per… (ah, al féisbuc!); estic farta d’aquesta, em canviaré la foto de perfil del… féisbuc (ah, al féisbuc!); oh, què bé, hui fan Museo Coconut, no, Polònia, no, l’APM (ah, al féisbuc!); xiiiiiit, calleu, cony, que no escolte bé (ah, al féisbuc!); s’ha acabat, què bé que ha estat hui (ah, al féisbuc!); “nena, el sopar se’t gela”, està dient-me ma mare, l’escolteu? (ah, al féisbuc!); de sopar tinc mero a la planxa (ah, al féisbuc!); ummm, podeu olorar l’aroma tan bo que fa!? (ah, al féisbuc!); “xxxx xx xxxxx xxxx xx xxxxxxx x xxx xxxx”, quanta raó que tenia X [un filòsof tal] (ah, al féisbuc!); me’n vaig de viatge a Menorca, confirmat! (ah, al féisbuc!); m’estic raspallant les dents (ah, al féisbuc!); per hui ja està bé, me’n vaig a dormir (ah, al féisbuc!); no!, no!, cinc minutets més (ah, al féisbuc!); noooo! la puta connexió, per favor no em falles ara! (ah, al féisbuc!); estic discutint amb mi mateix i és per tu, féisbuc! (ah, al féisbuc!); crec que m’estic constipant i delire (ah, al féisbuc!); ens veiem demà (ah, al féisbuc!); o millor, connecteu-vos demà i parlem (ah, al féisbuc!); què cansada que estic, se’m tanquen les persianetes dels ulls (ah, al féisbuc!); crec que us daré la bona nit a tothom per aquí, pel féisbuc (ah, al féisbuc!); bona nit! (ah, al féisbuc!); a tu també, féisbuc, zelós! (ah, al féisbuc!); Compte>Tancar sessió. Reiniciar/Suspendre/ Hivernar/Apagar…

PS: (ah, al féisbuc!)

Un omeprazol, si us plau

Us deixe un escritet que vaig fer anit, que estava desvetllat i m'ha vingut la sancta inspiració Calderiana, li agrade o no el concepte a Jaume Cabré. Que m'haja vingut la inspiració no implica que l'escritet siga bo, quede clar. Bé, Bon Nadal de nou i no castigueu massa el fetge demà, nit de Cap d'Any, sols la quantitat necessàriment justeteta.

"I amb el somriure, la revolta"

Un omeprazol, si us plau

—Bon dia doctor.

—Bon dia amic. Què té, hui?

—No res, venia perquè em receptara una capseta d’omeprazol, que l’anterior ja l’he liquidada.

—Home, i tant, això està fet. No fa molt bona cara, no?

—Sí, és que no em trobe bé, la panxa i els budells, que em fan un mal terrible. Tinc una sensació com si m’estigueren passant per dins aquella mola rodona que excava. Sap què li dic, no?

—No, si no em dóna més detalls.

—Sí, veurà. Aquella mola circular que excava totes les serres peninsulars perquè hi passe l’AVE i arribe fins a València i Barcelona perquè els madrilenys vinguen en pijama a les nostres platges.

—Ah, entesos. Mira que n’és, de gran, aquell monstre d’enginyeria, eh?

—Diga’m a mi, que és com si me l’hagueren ficada a dins. A mi!, jo que no gaste el tren, i menys encara el dels burgesos.

—Au vinga, no serà per a tant. Aleshores, què era el que volia?

—Sí, mire, una recepta per traure de la farmàcia el protector d’estómac aquell… com es deia Santa Bàrbera, morteropra…, no moreopra…, redéu que en sóc, de desmemoriat; mira que no portar-me el paperet… ah, omeoprazol!

—Entesos, entesos. Ara l’hi imprimisc calentet, no patisca.

—Gràcies, gràcies.

—Jas!, aquí és.

—Perfecte, moltes gràcies doctor. Adéu i bon dia. I que passe bé el que queda de festes.

—Perdone, perdone, deixe-m’hi veure (el doctor interromp el pacient, en el moment que s’alçava de la cadira).

—Què passa? No m’ha imprés la medecina que tocava?

—No, no. Els ulls, els ulls, deixe’m veure-li els ulls.

—Els ulls?, i ara, què hi tinc, als ulls?

El doctor fa cara de circumstàncies, de les dolentes, després de mirar els ulls del pacient amb una mirada incisiva i una lot minúscula que ha tret de la butxaca de la bata.

—Disculpe, senyor… com m’havia dit que li deien?

—Morell. Pere Morell Bonmatí.

(Ostres, Bonmatí, a sobre!, pensa el doctor)

—Senyor Morell, sega un moment, si us plau —declama, amb cara de ministre d’interior.

—Què hi ha ara, sols volia l’omeprazol.

—Sí, ja l’hi he estés, la recepta, ja ho sé.

—I aleshores? Si em deixa… tinc molta pressa. He de posar el bullit al foc encara, i mire quina hora és —li ensenya l’esfera d’un rellotge vell—. Ara que estic en l’atur, si no prepare a temps el dinar la meua senyora em fotrà un paquet del quinze i em llevarà la paga, amb la qual cosa no podré comprar-me l’altre paquet, el de cigarrets.

—Senyor, oblide’s de fumar.

—D’això ja n’hem parlat alguna que altra vegada, doctor. No m’ho puc deixar, almenys de moment.

—No em referia ni al tabac ni al bullit que ha de preparar.

—Vosté dirà, però ràpid, que no coneix la meua muller. Valencianota, una mala llet que les carxofes de cal sogre canvien de color quan s’apropa al bancal.

—Senyor Bonmatí —diu el doctor, amb to de cansament, com si es dirigira a un xiquet que no para en cadireta i li fa pam i pipa.

—Morell, senyor Morell. Bonmatí és el de ma mare, en glòria estiga.

—D’acord, senyor Morell. Li he de donar una mala notícia.

—No fota. No, per favor, no em diga que tinc despreniment de retina.

—No es preocupe, no té depreniment de retina, ni de retina ni de paga.

—Ha!, ha!, ha! Que n’és, de salat i graciós. Vaig fer bé canviant-me de metge, sap? Una veïna em va parlar molt bé de vosté. Despreniment de paga, ha!, ha!, ha!, quina ocurrència. I d’altra banda, quin descans, sap? Encara sóc molt jove per a eixes històries de jubilats, que si cataractes amunt, que si ulleres negres de protecció avall.

—Li he de donar, deia, i si em deixa, una mala notícia.

—Au, doctor, va, que les persianes de ma casa s’enrotllen menys que vosté. El bullit m’espera.

—Que espere, que espere —va fer el doctor, un poc irritat pel comentari sarcàstic del pacient.

—Bé, m’ho dirà o no!?, xe, vinga, que encara he de comprar les bajoquetes.

—Senyor Morell, es mor —ara, el rostre del doctor era de conseller d’educació valencià.

—Com? —diu el pacient, que no l’havia escoltat perquè pensava en el colorant alimentari, si en quedava al rebost o si també n’havia de comprar.

—Senyor Bonmatí, vull dir, senyor Morell, es mor.

—Què diu ara, s’ha begut l’enteniment? —s’apropa cap a la taula del doctor, i mira a dreta i a esquerra com assegurant-se que no hi ha ningú—. No estarà prenent cap droga, veritat doctor? Que un amic de l’associació d’aturats em va dir una vegada que vostés tenen molta facilitat per accedir a la maricuana eixa i a la parlopa, sí, sí, això que és com el sitral i que es fica pel nas —el pacient li pica l’ullet al doctor, com si amb el gest volguera dir ai pillastret!

—Senyor Morell, no em drogue ni m’he begut l’enteniment, tampoc cap gintònic. Li he dit, i l’hi repetisc, que vosté es mor. Li ho veig als ulls. Que està a punt de fer l’ànec!

—Ara sí que no, ara sí que me’n vaig. Ah, espere —torna a fer cara de voler tornar a picar-li l’ullet, però se’n desdiu, millor dit: se’n desfà de la intenció—. Ja ho he agafat, al vol!, com els ànecs. Hui és dia vint-i-huit de desembre, el dia eixe de les animetes innocents, que la gent fa coses sense trellat i conta mentides i barbaritats dels veïns, dels polítics, dels amics. No li fa vergonya.

—Senyor Mortell, vull dir, Morell, hui no és el dia dels sants innocents, va ser ahir.

—Encara pitjor!, què passa, que vol allargar-ho un dia més, com fan tots els funcionaris amb els assumptes propis? Quina poca vergonya. Que vinguera d’un altre, però de vosté, que hauria de ser-ne exemple. En una consulta mèdica pública, ni més ni menys.

—Per útlima vegada, senyor Morell. Es mor. Li dic que es mor, que de hui no passa, si m’apreta no li queden ni cinc minuts de vida. Ho entén ara, collons!? No volia ser tan brusc ni directe, però no m’ha deixat cap alternativa.

—Ah, no, no. D’ací no passe, no senyor!! He vingut per la recepta de l’omeprazol i mire amb què m’ix. No senyor. Els de la classe treballadora som humils i respectuosos, suportem en silenci moltes vexacions de la patronal, però vosté ha fet d’aquest tràmit un gra massa. Ara mateix baixe al taulell d’informació i li plante una reclamació com un garrofer de gran. Com una reclamació!? No!, no!, una reclamació no, una denúncia!, que vostés, les reclamacions se les fumen amb maricuana d’eixa o els les passen per l’engonal a les infermeres, que són totes més putes que les gallines!!!!

En aquell moment, el doctor ja no mira el pacient, fa com si es llimara les ungles i es puja les gafes de pasta negra. Mira el rellotge de l’ordinador. De sobte, s’escolta un tro, un soroll somort davall la taula. S’aixeca de la cadira, aguaita per damunt la taula i allà veu el pacient, al terra, fulminat, amb una cama estirada i el braç dret més dret que un fil, com en posició de Colom, el descobridor català nostrat d’Amèrica, assenyalant cap endavant i amb la recepta de l’omeprazol encara estripada al fons del palmell.

—Maria Amparo? Maria Amparo? —reclama el doctor—. Toca als del SAMU. Mortis causa. Aquest no arribarà d’hora per a ficar l’omeprazol al bullit.

—Marxant un Mortis causa! —la infermera recita una cantarella de restauradora.

Cobejança

[uns versets, d'una sèrie, que vaig escriure fa molt de temps ja; bon nadal a tothom]

Plena de seny, dir vos que us am no cal

II

Una dolça sensació de placidesa,
Un silenci catedralici,
Jaus al llit, pigada tens l’esquena,
Ets art, jo, pur seguici.

Tanta llum que irradies,
Com el far d’un rocam oblidat,
Tanta tendresa que em regales,
Ets feta del millor cotó ensucrat.

Un dissabte de tardor,
Em vas banyar d’amor,
Com la pluja que hui cau,
Com l’arbre que trau flor.

Ara tot se’m fa recança,
Els arbres somiquen tristes fulles,
Amb peus nus i mans òrfenes,
Per sempre més, de l’estança fuges.

Amb les llàgrimes de ta partida,
M’hi he fet un oasi d’impaciència,
I hi faig poalades de records,
Travesse corsecat, deserts d’absència.

Delere que tot siga un malson,
El matí portarà per rosada ton somriure,
Gire el cap d’esquerra al llit,
El teu lloc encara resta fet, trist, lliure.

Lectures amargues

Eren les 15h, m'he encaminat cap a Primat Reig, línia fronterera que separa el poble de Benimaclet de la ciutat de València, per comprar el diari. Tots els dissabtes, cada dissabte, aprofite i compre un diari espanyol escrit en espanyol i per a espanyols, perquè regalen un llibre. Per tan sols 2€ aconseguisc un llibre i el diari del dia, encara que siga de butxaca i d'impressió i gramatge menors. És el doble peatge cultural que hem de pagar els valencians i valencianes de classe baixa i nació oprimida per ser això, pastura d'amos i colons: comprar barat i comprar foraster. Mentre tot això passa, hi ha estadístiques que parlen de normalitat. Buenas tardes! -que en dirien amb sarcasme al meu poble. A mi no em calen estadístíques: la normalitat aplegarà quan els quioscos exhibisquen prestatgeries plenes de diaris i revistes en català; la resta són respostes per fugir d'estudi i llançar bilis a la cara de les ciutadanes i ciutadans intel·ligents.

Però el motiu de l'articlet no era aquest. El cas és que he obert el periòdic i he recordat una escena: fa unes setmanes vaig veure una xicota que llegia un llibre mentre caminava per la vorera, amb tanta facilitat, estil i gràcia com qui dorm i no se n'adona. Em vaig quedar palplantat. Caminar i llegir alhora!? Ostres, quina cosa més insòlita. De seguida em va venir al cap allò que tantes vegades em deia una amiga: "les dones podem fer dues coses alhora, no com vosaltres, els homes". Em va sobrepassar, em vaig girar i continuava carrer amunt encara llegint, llegint i caminant encara. I hui m'he dit: per què no probar-ho? Som-hi.

Faig marxa, llig la portada, hi veig la cara de Zapatero i un titular: "Flexijubilación", i just acabat el titular, jas!, he picat de puntera a la vorada i després genolls a terra. M'he fotut tal hòstia contra el terra que el diari i el llibre m'han volat de les mans com coloms esparverats. M'he alçat com un cowboy amb les mans a les pistoles, he mirat avant i arrere, però no hi havia ningú. Per on vénen? -m'hauria dedicat algun cabronet crevillentí. Sort que els carrers de Benimaclet són buits els dissabtes d'hivern a eixes hores. L'ensopegada no m'ha vingut per la impressió del missatge amb tinta impresa (t'acostumes a tot, al cap i a la fi), sinó perquè -he pensat després- hauria d'haver fet una mica d'entrenament pel passadís de casa abans. Ja estic acostumat que l'entusiasme i l'eufòria m'aclaparen l'enteniment, i la passa: fa uns quants anys vaig col·lisionar contra un fanal a Elx perquè, mentre caminava, llegia alhora una oferta d'un viatge a l'escaparata d'una agència de viatges de la vorera d'enfront: "300€ una setmana a no sé on!", i jas!, cabotada a l'estil Santillana. Els amics i les amigues es van fer una fartera a riure. Jo, també.

Això de llegir mentre camines és tot un art, del qual haurien de fer escola o taller ocupacional. Jo, a molt estirar, sols puc llegir assegut o gitat, fins i tot dempeus, sense moviment, em fa no sé què d'inquietud i molèstia. Al cotxe, metro, tren, vaixell o bus, ni parlar-ne. A l'avió, encara. Per si fóra poc, hi ha dones que, al metro, es moquen, s'arreglen els cabells, s'agafen al passamans i encara els sobra un espai al cervell per atendre una conversa perduda mig metre enllà. I tot ho fan mentre lligen. Això, tot alhora, perdoneu que us diga però em meravella, de veres. ¿Heu vist aquelles curses que feien -ara ja no tant- on gent duia un ou posat en una cullera que penjava de la boca tot evitant que caiguera fins que guanyaren la línia d'arribada? Doncs quan jo veig algú que llig i fa totes eixes coses alhora se'm representa una d'aquelles competicions de gimcana, malabaristes de festa major. Per a quan els 5000 metres camina-llig com a esport olímpic?

Així són les coses, d'una lectura amarga d'un diari i un bac inesperat que m'ha deixat els genolls encarnadets, vosaltres en feu una lectura dolça i divertida amb un somriure entremaliat. Mai plou a gust de tothom, i d'això, se'n poden fer moltes lectures. "Som el que llegim" -resa l'aforisme. No foteu!?

Vargas Llosa, el nacionalsolipsista

Hi ha una moda, darrerament, a concedir uns premiets nòrdics d'alta volada a sers humans contradictoris, o, sense fer ús de subterfugis, a hipòcrites llefiscosos. Obames que continuen guerres i reben les paus per premi; i els Vargaslloses, que de la realitat aliena no en té ni puta idea ―ni en vol saber res― però rep premis per literaturitzar el que li ve de gust. Jo, la seua literatura, me la passe pel folre dels collons, com també em passe pels testicles les seues declaracions de sicari i de carpetovetònic empeltat. La seua literatura, per a mi, és objecte escatològic. M'estime més beure'm tota la literatura universal i desconeguda que tinc pendent i que també paga la pena que no pas la seua. No és cap bogeria el que dic. A una dona del Barça com cal, li ocorreria el mateix que a mi: per molt bo que estiga i molt que jugue Cristiano Ronaldo, mai hi cardaria, ni regalat. Perquè el món és ple de Guardioles, Cantonàs i Messis amb qui fantasiejar i pels quals tancar i obrir les parpelles. Em permetrà el símil futbolístic, si no li importa, ja que he considerat que vosté n'és amant i s'autocomplau amb discursos fàcils i populistes. Si haguera tingut una mica de dignitat i honor, senyor escriptor, el premi que li han concedit, i el discurs posterior, els li hauria dedicat al nostre escriptor Àngel Guimerà, per allò de restablir la imatge i vàlua de qui havia de ser premiat fa dècades per la seua literatura si no haguera estat pel xantatge (no)nacionalista espanyol. Però supose que no s'hi haurà documentat, que els seus camarades no l'hi hauran explicat.

Aviam, una lliçó de butxaca, don Mario:

"Idea de pàtria.― El vell mot llatí, utilitari i seriós, diu: «Ubi bene, ibi patria». Huysmans, espiritual i devot, diu: «Ma patrie c’est où je prie bien». En últim terme, les dues actituds s'equivalen." (Joan Fuster)

Aquest és, bàsicament, el nostre nacionalisme català, senyor Vargas Llosa. El seu, ja ho sabíem, és l'únic acceptable i raonable, aquesta cançoneta l'ha aprés ben apresa tot i estar a 9144 quilòmetres del quilòmetre 0, del melic del món, oi? Espere, ni que siga per decència o senilitat, que algun dia aprenga a parlar i a escriure quítxua, aimara, jakaru, kawki, aguaruna, cocama... totes, llengües primeres i pròpies del Perú molt abans que arribaren vostés allà, com a col·laboradors internacionals i avanzadilla d'ajuda al desenvolupament, amb el seu patriotisme no nacionalista i les anihilaren o arraconaren per sempre més.

Per vosté, tanmateix, sols existeix la seua FELIÇ realitat, la radical liberal, la que nega qualsevol indici d'existència més enllà de la seua ment; aquella visió que té vosté de la nació catalana és la de l'època de Franco, on el castellà era l'única llengua que es podia parlar en aquell país català que el va acollir tan hospitalàriament, i com d'august s'hi sentia sense escoltar català, eh?; aquella imatge que té vosté de nosaltres és la que voldria ara: on, de nacions, i de pàtries, sols n'hi havia una única, possible i indivisible: l'espanyola (no nacionalista i olè!). El que no sabíem, llavors, és que vosté feia d'aprenent de Governador Civil. Ara, és clar que, per vosté, l'amo mesetari que li dóna de mamar i li fa la gara-gara és allò important, per això en comptes de la locució ciceroniana, canta aquesta altra: Ubi panis, ibi patria. Però, sobretot, el que el posa catxondo del tot (si més no en la intimitat) és aquest proverbi tàcit: Ubi solitudinem faciunt, pacem apellant. Es nota que comparteixen Altiplano.

Mario Vargas Llosa, premi Nobel del Cinisme, vestit de pingüí i embriagat encara pel soroche, diu: “Ojalá que los nacionalismos, plaga incurable del mundo moderno y también de España, no estropeen esta historia feliz.” Molt bé!, sí senyor!, s'ha lluït, mira que ho tenia guardadet, eh!? Segur que eixa nit se'n va anar de putes amb els veterans de la División Azul. Ja està, ja ho ha arreglat tot. Ha donat una lliçó al món. Està fet tot un demiürg! Cague en l'ou, 5000 vargaslloses farien falta per empedrar d'espanyolitat com cal tota la via augusta catalana, xe.

Vargas Llosa nacionalista? No és això una tautologia?

46020: emetent des de la mansarda del noctàmbul

Després d’estar tota la santa vesprada llegint i escrivint, escrivint i llegint —concomitància de bracet, per se, per cert—, la consciència i el desvetllament s’han apoderat de cada racó de la ment, tant és així que no veig l’hora, ni el minut ni el segle d’adormir-me. En aquesta pràctica patibulària, he inventat —he intentat, que diria la dolcíssima criatura del Senyor linotipista— una infusió que em fera el caminal oníric una mica més recte i lleuger. He pres una tassa de ceràmica amb ansa inclosa, hi he vessat aigua calenta i hi he afegit, amb un gest manual de burgés francés, un sobret d’herbetes aromàtiques aforístiques de Ca Fuster, elaborades a partir del conreu tradicional i l’assaig ecològic, denominació d’origen de la Ribera:

«A mi, l’alcohol em fa més comprensiu.» J.F.

No sé si la mà negra d’algun donyet de casa m’ha afegit un xorret de conyac o què —algun dia ens ho farà saber el senyor Assange i la seua versió B (B de bona) de la història—, però el judici final enclòs dues línies i un buit més amunt, en comptes d’haver apaivagat la vigília i remar vers l’abaltiment ancoràtic, ha operat en sentit contrari, i en aquest precís moment que escric aquesta línia que ara lliges i veus, tu, amic, dorms amb cara de beatitud infantil, somies plàcidament i et cau, per gravetat, decantació i capil·laritat textiloaquosa un rajolí de baveta de mussol per la comissura dels llavis d’on tens recolzat el costat del cap corresponent. Magnífic tribut que li fas a la millor de les Arales Norimakis amb l’adveniment de l’ocàs.

Deixem-nos de foteses. A mi, i a tu, i a ell, també, l’alcohol ens fa més comprensius. Sí, ostres, les imatges que em vénen al cap m’empal·lideixen la raó. Som més comprensius respecte els altres i els altres respecte nosaltres. Tanmateix, ens ho hem de mirar, perquè l’alcohol, a banda de retardar-te el moment orgàstic, t’accentua la irritabilitat intestinal i et forada la gatxamiga neuronal com si d’un formatge gruyère es tractara, entre d’altres peatges irreversibles. Ja ho diu, ja, l’herència paremiològica: Beure’s el cervell, que en vulgo actual seria ‘perdre el trellat’. Les imatges, deia, uf. La comprensió ens aclapara de tal manera que ens fem amics de tot individu, animal o cosa que ens assalte. L’última m’abraçava als arbres de Juan Llorens, arbres amics, amics arbres, em naix, ja veus, la dendrofília, i els ruixava amb manguereta d’adob orgànic, i els parlava: què, com va la fotosíntesi?; que no m’entere jo que el derronyador municipal us talla mal les branquetes, eh? —aquí passes a la fase agressiva.

Com que et sents eufòric, ho comprens tot de forma amplificada; com que estàs comprensiu, et ve l’eufòria amplificada. Però les abraçades etíliques teletubbienques inclouen pilars de discoteques, xicotes desconegudes, taxistes sud-americans, fanals, caixers automàtics d’entitats bancàries vàries i gots, molts gots. Oh, quanta passió que ens desperta l’alcohol. És de veres, se’ns cau el piu, però se’ns obri la ment. Comprens que, tot el que entra, ix, les gloponades i tot això, gràfic, no?; fins comprens —i hi deixes fer— que els amics et despullen, t’entren a la dutxa, et fiquen al llit, et posen uns calçotets al cap i, finalment, et facen unes fotos que serien mereixedores d'un Pulitzer si hagueren estat tretes al sud de la línia de l'equador.

Tanta activitat mental i de tan alta qualitat mereix la destil·lació d’un nou aforisme que, si em permeteu la gosadia, encunyaré sense més dilació:

Mens sana in corpore etilico

Ego

Bona nit, burp!

"Si algun resabut dirà per què en castellà" ni piu

Al proper impresentable que em diga que li parle en castellà perquè no m'entén, l'enviaré al Palau de la Generalitat a que salde comptes amb el responsable de l'enquesta oficial que diu que el 93,9% de la població que viu al País Valencià entén la llengua catalana parlada al País Valencià i coneguda històricament i popular com a "valencià". I al proper valencianoparlant que em diga que li parle a un castellà en castellà perquè no m'entén... no l'enviaré a cap lloc, li pegaré una escopinyada a l'ull, per inefable, ignorant i malfaener.

Per altra banda, el PP de les JONS no ens diu res de bell nou, ja ho sabíem. Mira que gastar-se diners en aquestes banalitats, en temps de crisi! Seran faramalles! Ara que, qui no els conega, que els compre. Quina intenció pot tenir aquesta enquesta? Quantes lectures s'en poden fer, dels resultats? ¿Són certs, els percentatges, o responen sols a aspectes concrets que no mesuren ni aboquen dades globals i significatives de la realitat sociolingüística a partir d'indicadors fiables? "Han visto?, el conocimiento del valenciano es óptimo, exquisito, inmejorable, con un sistema de aprendizaje y difusión pionero y avanzado, y todo gracias a la excelente gestión del gobierno valenciano!" (imaginant declaracions de Camps, demà mateix, amb els ulls desorbitats i saltant per sobre del faristol). "No haSe falta más fomento, xe, el valenSiano goSa de buena salú com ustedes han podío comprovar" (rebla, Alfonso Rus).

"Si algun resabut dirà per què en castellà" ni piu, ahí ho teniu:

http://www.edu.gva.es/polin/docs/sies_docs/encuesta2010/index.html

http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/342223.html

A quin pis va?

Qui va inventar l’ascensor (Elisha Otis, Werner von Siemens…) no s’adonà que acabava d’encetar, ni més ni menys, tot un gènere literari, singular, genuí. Els ascensors són un món, literari. Si pensem en els ascensors dels gratacels, encara més: serem davant un univers, de ficció. Però això són figues d'un altre paner, inabastable per a la meua experiència de ciutat mitjana. Els ascensors de les urbs són capsuletes d’històries fugaces, de relats breus, sexagesimals. Un trajecte en ascensor dura el que dura una vida, és a dir, un pet de conill.

Tots els llibres d’ascensor segueixen una mateixa obertura prefixada: a quin pis va?, una fórmula de cortesia, un protocol forçat, fictici (ningú pensa el que diu, ningú diu el que pensa, tot teatre) però que enganya: no d’un inici dolent o conegut se segueix un tràmit de ploma rudimentària i taciturna. Tot un món s’amaga en aquell buit de vida, qui té paciència i puja i baixa, beu l'elixir dels paradisos perduts i secrets. Allò que a simple vista sembla un trànsit fugaç, és l'encreuament d'infinitat d'històries, sols s'han de saber captar els moments i donar-los una entitat amb el llenguatge.

Ascensors?, hi ha qui aprofita per llimar-se les ungles; per fer-se la clenxa perfecta amb l’espill; a l'espill, l'alter ego que busquem sense descans; per olorar el perfum que s’ha flitat el de davant; per somicar amb la cançó que escolta a través dels auriculars perquè li recorda no sé quin amor; per escoltar la conversa de les marujes del 6é; per fantasiejar amb l’oficinista del departament de comptabilitat; per pensar si l’empastrada de maquillatge que s’ha arreat aquesta!; per recol·locar-se el piu i l’ouera amb la mà bona i per dins de la butxaca del pantaló perquè es pensa que ningú el veu però tothom s'adona de la tocata; per emetre una breu carraspera, que és el que toca perquè ho ha aprés del pare; per apropar-nos, de nou, a l'espill i llançar-hi una bafarada per comprovar si aquell dia l'halitosi ens neguiteja, i deixar un baf impregnat que desenterra ditades, lletres, formes i missatges anteriors inquietants…

L’autenticitat del gènere ascensorístic rau precisament en això, en la multiplicitat exponencial d’històries que se’n deriven; un cop s’obrin les portes, entren i ixen els personatges, una teranyina infinita de pensaments, paraules, mirades i sensacions tixen milions i milions d’escenes irrepetibles i concatenades. És un efecte papallona a petita escala, perquè li basta un metre quadrat i escaig per provocar un terrabastall allí mateix, amunt i avall, en sentit vertical. No hi ha final de trajecte, res acaba, tot es transforma, muta sense fi. El que s’ha vist, s’ha escoltat, s’ha sentit a l’ascensor, no acaba amb l’arribada al pis desitjat i la tancada de porta, ja forma part del bagatge personal i cultural dels ocupants. Els ascensors són escola, bar, església, es resen parenostres perquè no s’ature, es blasfema de barra i colze i es reben lliçons magistrals instantànies, tot d’una.

La imaginació que propicia un viatget de segons en ascensor fulmina les millors marques dels plusmarquistes de la fantasia que encara no han explorat aquest tast. Les històries d’amor comencen als muntacàrregues humans, també n’hi acaben, tot és possible en aquell quadrat impulsat per trenes de fil acerat. Pose un ascensor en la seua vida i no li caldrà mai més anar al psicòleg. Els ascensors són agents socialitzadors. Hi ha gent que fa vida a l’ascensor, gràcies a ell; pica botonets amunt i avall, l’alto, s’espera, deixa un filet de porta obert, hi para orella envers el buit de l’escala, sent que algú entra per la porta principal i pica ràpid el de la planta baixa: quin gustet, a veure qui és i què conta hui. Terapèutic, ja ho crec. Mai ha estat, l’ascensor, únicament continent, com hom pensa, és alhora contingut. No se saben l’un sense l’altre. És un tot en continu canvi. Ascensors, transportadors cap a mons de fantasia. A quin pis va?, és preguntar no menys que per quin univers de somni ens enfilem.

Per què la gent es mira els peus quan puja o baixa amb ascensor? Què hi pretén, traure petroli de sota les soles, dur un bitllet de 500€ enganxat? Per què la gent gira i regira el clauer que porta enredat entre els dits i mira les claus com qui descobreix un gran tresor? Per què la gent parla de la xafogor del dia o de les pluges que han arribat sense avisar o de quin dia de vent (els factors metereològics són temes molt visitats)? Per què lligen, totes i cadascuna de les vegades que hi entren, l'enganxina de les revisions tècniques periòdiques de la Generalitat, si se les saben de memòria? Que no veuen que un ascensor és el santuari dels mons imaginats!? Xe, sigueu més originals, coi. Em trau de polleguera quan a algú li obsessiona resseguir amb el dit un perfil o un ratllat de la paret de l’ascensor, i allà va, avant i arrere, sense dir ni pruna, amb cara de beneit. Per l’amor de Déu, que estem escrivint els episodis més ben quadrats de la història creativa, poseu una mica més d’èmfasi.

La gent s'avergonyeix, quan és multitud, de pujar amb ascensor, tothom mira al sostre o al terra, no sabem què dir, i si obrim la gola és per dir el que no vol escoltar ningú. I com canvia quan anem sols!! Ens moquem amb els dits, neteja general de lleganyes, erupcions cutànies, fem ganyotes juganeres o de model a l'espill, ai, els cabells esbullats, les fèmines es pessiguen les galtes perquè esdevinguen rogetes (el L'oréal casolà) i s'allisen (!) les arrugues, ostres que s'obri la porta i m'enxamparan fent la poca-solta! Però pitjor és el soroll d’un marrec fent bombolles amb un xiclet, que en fa 16 en 15 segons, tot competint. Heu intentat mai un coit a dins? Si ho feu, que siga a la matinada, entre setmana i a l’hivern: no serà interruptus, us ho assegure, això sí, no oblideu de picar el botó d’aturada i bloqueig, que la gent es comboia de seguida amb segons quines estampes animals i us poden donar un ensurt ja sabeu per on.

¿Què em dieu d'aquells que fan toquets a la porta metàl·lica amb aquelles ungles de vidre que tenen, i són capaços fins de taral·larejar amb els dits un fragment de cançó? O la mort personificada: que algú amb qui ens creuem al rebedor de l’entrada amaga una barreja de rialla i salutació de vergonya (si li’n queda) perquè s’ha bufat i ens ha deixat el regal de fortor tancadet i amb un llacet dins la capseta que és l’ascensor. Però si hi ha una tortura no és altra que el telèfon mòbil d’on surt un politò de Manolo Escobar o l’himne d’Espanya. Agafe’l, samaruc, agafe’l, que ja l’he sentit, no cal que es retarde deliberadament per recordar-me que ens tenen ocupats fins i tot per telèfon i dins d’un ascensor. ¿I aquella senyora que vol ficar deu bosses de El Corte Inglés, la bossa personal de pell de Tous ancorada a l'avantbraç, la néta, el nét, llurs motxilles, el gos llepafigues que t’olora les cordoneres de les sabatilles i porta al cap una cueta nugada amb goma de monyo per a persones, no per a gossos, i no contenta amb l’atropoll et mira com dient: ai, fadrinet, que em tiraràs una maneta amb les bosses fins al replà? I tu amb cara de he!, he! Un ascensor és, solament pot ser una sola cosa: literatura en estat pur.

També, i com no podia ser d’altra manera, els elevadors de persones són l'escenari de la presa de decisions més insòlites i transcendentals, personals i col·lectives; les invasions i ocupacions militars s'acorden a l'interior dels ascensors (de l'edifici de l'ONU, és clar) i se signen a la comuna, mai a la sala de plenaris; els crims més bèsties s’han gestat als ascensors, aquella sensació d’inèrcia vertical fa que els pertorbats i malànimes hi prenguen les decisions finals més difícils i irreversibles. Sí, ho faré aquí, així i faré servir això, ja està bé! I amb el sotrac de la parada en planta de l’ascensor no hi ha volta enrere, ara és el moment!

Cada vegada que s’atura i s'avaria un ascensor durant una hora amb gent intel·ligent a dins —fet, ara per ara, força infreqüent— s’escriu una obra mestra: hores i hores tancats donen per a molt; l’últim Nobel de literatura va quedar tancat durant quatre hores en un ascensor de fabricació catalana (Ascencat, SL) fa uns anys, en el cor de Barcelona, i tan profundament marcada va quedar l’ànima d’aquell mortal que mai tornà a ser el mateix. Al cap i a la fi ens deu, a nosaltres, la seua font inesgotable d’inspiració 100% catalana. Encara hi ha qui diu, emprenyat, que els ascensors són espais de contingència fútil. Feu-vos fotre, ridículs!; no queda sensibilitat ni tacte, hui en dia.

Em va passar un dia que, de pujada al cinqué, vaig mantenir una conversa amb un veí del sisé, però parlàvem entre rajos, entre els rajos de la roda davantera de la meua bicicleta que anava en posició vertical encallada en aquell reduïdíssim espai. Ell a un costat i jo a l’altre. Com a figues en quintals, però satisfet, els 20 segons que va durar la pujadeta van fer efecte.

—Que ets de Benimaclet?

—No, d’Alacant.

—Però d’Alacant ciutat?

—No, de Crevillent.

—Ah, molt bé, molt bé. Cric-crac, les portes antigues de seguretat interior s’obrin. Trac la bici. —Adéu, adéu.

—Adéu, bon dia.

I ja veus, per a un article. Ai, si haguera pogut aturar l’ascensor amb bici dins inclosa, durant mitja hora, quin best-seller tirànic que hauria parit abans de morir d’atac de claustrofòbia, tu. Estan matant el gènere, però, amb les mesures de seguretat europees i tot allò dels intèrfons a dins de les cabines per fer rescats de celeritat indecent, quin desvergonyiment, quin atac a l’art de la ficció, a la creació literària. Bordegassos. Quan torneu a pujar hui, demà, a l’ascensor, no feu el mateix que heu fet fins ara, no em pregunteu com hem d’actuar, on mirar, què dir o no dir, però alguna cosa haurem de fer de diferent. Que no s'acabe la imaginació ni la capacitat de sorprendre'ns. O no?

—A quin pis vas, fadrí?

—Eh, no, mire, és que jo... em quede aquí dins, gràcies.

—Com dius!?

—No res, no res, prema vosté, prema, que ja m’ho faré jo.

—(Pensant) No hi ha qui entenga la gent jove.

Amb la cadira enganxada

Senyors Puigcercós, Ridao, Benach... apunteu-vos a una ETT demà al matí mateix i dediqueu-vos a repartir pizzes, no feu vostres, no patrimonialitzeu unes sigles amb 80 anys d'història i propietat de -quasi- tot un poble, i marxeu, marxeu lluny a fer conferències d'expolític retirat, a guanyar força quartos que és el que sabeu fer, a escriure les memòries exprés d'aprenents mediocres de polític. No continueu aplanant el camí triomfant d'Espanya envers una Catalunya que esdevé, per moments, xenòfoba i tot.

Ja us va bé, huit anys de tripijocs amb la cadireta ben escalfada i centenars de milers de vots perduts -castigats- en són més que suficient per demostrar quines són les vostres mires i ambicions. Heu necessitat 8 anys per doctorar-vos en traïció, desil·lusió, pelacanyisme, posar la proa i llançar-n'hi 72 d'història d'un partit I-N-D-E-P-E-N-D-E-N-T-I-S-T-A. Com que no reuniu les aptituds que els polítics de veritat i els homes amb sentit d'estat han de demostrar, feu el favor: aneu-vos-en a fer la mà! Paraula de valencianet, que sembla que avui està més cotitzada que no la vostra.

A propòsit de la cuina mediterrània

BATUT D'ESPÀRRECS AMB DAN'UP MARCA BLANCA (IOGURT LÍQUID DE PLÀTAN I MADUIXA). Això és el que he sopat aquesta nit. He agafat una batedora, he triat, d'un manoll, cinc o sis espàrrecs verds, i uns 25 centílitres de iogurt líquid. Ho he batut tot, he expremut i colat el líquid i contingut resultants, ho he vessat dins d'un got i m'ho he empassat. Estava bo, francament bo, i mira que jo sóc maniàtic, com l'autista més ortodox, per als gustos i les textures alimentícies. Les companyes de pis, 3, i el nuvi d'una d'elles, s'han quedat de pasta de moniato.

No ha estat premeditat, l'experiment, però jo, com a bon obsessivocompulsiu, claustrofòbic i una mica-molt hipocondríac, tan bon punt em note un càncer al cap, al pap o a l'estómac, recórrec als correus electrònics d'amics amb què s'exalça tal o tal altra qualitat i benefici de tal i tal altre aliment o menjar. I l'espàrrec sembla que és oli en un llum en la lluita internàutica contra tot tipus de malalties terminals sobtades i en pro de reveladors autodiagnòstics precoços. És el meu petit homenatge al negoci de les immaterialitats universals, entre les quals el de la cuina mediterrània, una mica iconoclasta, la meua, si voleu, però mediterrània de totes totes: ni l'arròs, ni la lletuga, ni el tomàquet, ni els pebrots, ni les taronges, ni les bajoquetes són originàriament mediterrànies; en canvi, els meus espàrrecs i llurs mares esparregueres han dominat les conques del Tigris i l'Èufrates des de temps immemorials (almenys això diuen els que tenen estudis i memòria). Crec que tinc una idea emprenedora: proposaré a alguna cadena comercial valenciana de gelateries que patente el "gelat d'espàrrecs silvestres". Ai, els catalans sempre pensant en la pela...

La pela i la mala testa, més que no pas la fe, mouen muntanyes.

Ni pagar podem, en català, tu!

Talle amb forqueta i ganivet un filet de petxuga arrebossat.

─Nyam-Nyam.

Mentre dine, una conversa distreta i afable flueix entre companys a la cantina de la universitat.

─Ha! ha! ha!

Quan la xarrada s'embruta una mica canvia la rialla.

─Hi! hi! hi!

Un telèfon mòbil sona, el meu:

─Ring! ring!

Bé, més que un Ring! ring! un rossinyol mascle refila un Xiu-xiu! xiu-xiu! armoniós que tinc com a to de trucada.

─Qui és?

─Buenos días, soy [en tal], le llamo del Departamento de cobros de Orange, le informo que tiene una factura pendiente de pago por un importe de 7,20€.

─Sí, ja ho sé; de quin període facturat és?

El fet és que em vaig donar de baixa d'Orange el mes passat no l'altre, però encara em cueja un remitjó de factura dels dies on la portabilitat nadava nàufraga entre l'antiga companyia i la que acabe de contractar voluntàriament perquè em descapitxolen.

─Perdone, Señor Alfonso, ¿me podría hablar en castellano, es que no le entiendo?

─Passe'm amb una teleoperadora que parle català, per favor.

El to de la senyora que m'atén, en aqueix precís instant, canvia ostensiblement i, en comptes d'assemblar-se al d'una gestió administrativa anònima, més aviat fa l'efecte d'una tensió sexual no resolta.

─No va a poder ser, ya que este departamento no tiene servicio de atención en catalán. Sólo ofrecemos catalán en el servicio general de Atención al cliente.

─Doncs ho sent molt, però sóc el client, pague jo i vull que m'atengueu en la llengua en què m'envieu les factures: en català.

─Bueno, cuando quiera póngase en contacto con nuestro departamento en el número 480 para pagar su factura.

─Clinc!; la comunicació es talla, però jo imagine la senyoreta bramant i tirant fum pel nas com bou en zel, maleint la nació catalana i la llengua que ens va parir.

─Nyeu-nyeu.

¿Que coneixeu el nom d'alguna empresa arreu del món ─mira que hi ha món!─ que tinga clients dels quals requerisca el pagament d'uns diners i no ho faça perquè el consumidor no parla la seua llengua? Jo sí, una sola, i porta per nom España. Es pot ser més tronxicol?

Eroticàcies

El teu cos és un jardí d'olors immarcesibles,
i hi acudisc per remenar-lo amb el nas,
allà on solca el fes, esclaten invisibles,
i la fèrtil rosada m'omple les mans.

El teu cos és una font de plaer,
m'atrapa, no sé d'on ve,
l'aigua que en raja,
m'assedega!: en vull més.

Camine pels teus muscles des d'on atalaie,
hi mossegue, ensume, gaudisc, calle,
m'endinse en les aixelles,
i m'hi arrupisc com un xiquet,
és un dolç bressol, tendre i quiet.

T'arriba el goig als ulls que ja no veuen,
albires un pit-roig, les meues mans t'ofeguen,
no me'n sé avenir, pel capçal del llit puges, t'escapes,
la pell del darrere amb les ungles m'esgarrapes,
papallones, guspires i estels m'envaeixen el cervell,
cride, et bese, m'entregue com si fos l'anyell.

Ara no sóc jo, ets tu, que recomences,
com un pastís, m'enfarines tot el cos,
amb munts de besos, llavis, pits, i flors,
ara ets tu, ho saps, que em vences.

El teu cos és vall, muntanya, camp de violàcies,
hi vinc a sol post, però
les busques negres del rellotge són voraces,
m'obres el camí, tanque jo la porta,
ja s'ha fet de dia! A qui importa?

Un 'bon dia' ens farà lliures

Quan he viatjat -en comptades ocasions- a l'estranger (ja sabeu: Dublín, Berlín, Milà, Madrid, Londres, Bilbo, Marràkeix...), i m'han demanat per la meua nacionalitat, en una txosna, haima, pub o taberna sempre he intentat trobar, fer servir fórmules intel·ligibles, explícites, fàcils per a l'enteniment del meu interlocutor: "I'm catalan, from València"; "I'm from Valencian Land, Southern Catalonia"; "I'm from Catalan Countries"; "Ni katalana naiz"; "أنا الكاتالونية"; "Je ne suis pas espagnol, je suis valencien, je suis catalan", amb els estrictes i corresponents problemes d'entença i faltes d'ortografia i pronunciació. I és en aquest punt, aquesta mania i escoll secular per encabir la nació complerta, que et fa pensar en els malabarismes i energies que una nació esquarterada en províncies i departaments ha de conjugar quan no té un estat propi reconegut internacionalment al darrere perquè no se't riguen en la morrera o dissimulen una ganyota de menyspreu ja que, sense adonar-te'n, estàs trencant motlles. Certament, és la mateixa sensació que compartim amb escocesos, nord-irlandesos, bretons, corsos, quebequesos, saharians i un llarg etcètera.

I és més fàcil que tot això, més natural que cap frontera orogràfica: la meua nació és i arriba allà on jo pronuncie un 'bon dia' i em responen amb el consegüent i gratificant 'bon dia'. Curt i ras, clar i català, justet i camalet. Així doncs, deixem-nos de bajanades, de fer activitats i girs circenses i fer-nos els simpàtics i agradables tot intentant d'explicar a qui no té orelles ni enteniment, i fem servir la nostra nacionalitat allà on anem, a dins i fora de casa nostra, amb un 'bon dia'. Perquè la paraula, ara i adés, sempre descobrirà la nostra procedència, tothora trencarà les fronteres, la supèrbia i l'estupidesa, més encara les imposades. Perquè el dia menys esperat, un 'bon dia', ens farà lliures. Bon dia, malparits!

Al marge

Sóc de poble, m'agrada ser de poble, i de camp, trepitjar terra, olorar garrofers, escoltar el xiscle llunyà del mussol i la merla. Hui necessite açò, mantindre'm al marge, fugir d'aquesta voràgine urbana, mare de tots els no-: el no-espai, el no-so, el no-temps, el no-jo... Hui necessite escriure i llegir, llegir i escriure, i deixar fugir la imaginació al ritme d'un got de llet ben calent que fumeja amb una dansa parsimonial, tot sol, sol com un mussol, retrobar-me amb les arrels de la quietud, escoltar el vent que es fon amb les fulles dels arbres que engeguen una cançó de bressol a boqueta nit; serenitat, somni, saviesa, pau, tendresa, soledat, equilibri, tranquil·litat, tacte, vent, pluja, que dos angelets m'acluquen els ulls i un tel de boira suau m'abrace lentament, que els batecs del cor bemollen notes compassades acaronant-me maternalment l'ànima, i deixar-me anar, deixar-me anar com un ocell cel enllà, entre cotons de núvols i balancejos de mar de concòrdia i silenci; que tot es faça armònicament fonedís, delicat, que cada segon instaurat per les busques desaparega de la consciència emmudit talment uns punts suspensius.......................... i per aconseguir-ho, faré que m'acompanye aquesta remor esponjosa que raja entre dits i cordes de placidesa:

http://www.goear.com/listen/df8c5c7/al-marge-del-cami-sanjosex
Cançó: "Al marge del camí"
Artista: Sanjosex

Mossos autumnals

Se'ns ha fet curt el llit, la nit i la diada,
els dits dels peus, encongits pel fred i el goig,
els cossos s'han fet petits, els sexes, grans, infinits,
el sostre de l'habitació estava clapejat
pels gemecs i arraps que ens dedicàvem,
i semblaven voler fugir com petits globus d'heli.

La pell, esborronada amb el pas dels meus dits vellutats,
com s'alça l'aigua amarada en una carretera deserta
amb el frec de les rodes d'un cotxe,
en una nit fosca de pluja intensa.

Una cançó del camaleó del rock
i una altra de la reina
suraven impertinents en la meua consciència,
adobant aquella escena en qualitat de banda sonora.

Un mussol ha fet un crit al terrat del darrere,
estranyat, sorprés i enutjat
que dos cossos nus li restaren protagonisme d'ombra i xiscle.
Una veïna de poble, amb l'orella parada a la paret mitgera,
rosari en mà, passava les denes entre el polze i l'índex,
i dubtava, d'escàndol, si completar la dena
o ficar-se-les totes per aquell forat prohibit de pecat.

M'ha deixat el sexe com a penyora,
i, corresponent, li l'he pres amb els llavis, la mà:
si haguera tingut un tros de pa
l'hauria untat amb l'essència de dona,
i me l'hauria menjat amb avidesa i solemnitat,
l'únic i suficient àpat d'un cap de setmana de tardor.

De matí, per uns vidres amples cara a una serra adormida,
el sol de rovell inundava silenciós una estança acollidora,
on totes les formes possibles de serenitat s'hi aplegaven,
i solament cordills de roba tallaven la llum de l'astre matiner.
Les teules d'un pati interior,
semblaven soldats mil·lenaris,
silenciades pel temps i la soledat,
vestides i visitades tan sols per la rosada.

I m'he dit que li ho faria allí la propera vegada,
amb les mans com a pinces als cordills,
i els cossos, gronxant, banyats de llum, per roba.

Crits, trèmuls, ungles, pits, cabells, brogits,
Mossos autumnals, olors indefugibles,
llençols impenitents, plaers inconfesables.

Jo? VAGA!

Ahir vaig veure esquirols a la serra; el proper dimecres, malauradament, en tindré notícia de força més. Així que, tot pensant, he recordat una frase que és d'allò més encertada per reflectir el moment històric pel qual passem:

"L'obrer té més necessitat de respecte que de pa."
Karl Marx

(dedicada a tots aquells llépols miserables, totxos-beneits que dimecres contribuiran a engrossir les butxaques de les sangoneres, dels amos).

Ja n'hi ha prou: Orange assassins!!!

Orange!? Mai més. Penseu-hi: si compràreu el pa cada dia en un forn de baix de casa i, després d'1, 2 o 3 anys d'acudir-hi religiosament cada matí pel forment cuit, us assabentàreu que allà maltracten els treballadors, els menyspreen i els vexen fins al punt que algun d'ells s'ha tret la vida en no poder suportar l'estrés, el buying, les condicions laborals, aleshores, continuaríeu anant-hi, a pel pa, per molt bo, cuitet i amb la millor bona cara del món que el forner us oferira? Doncs això és el que he pensat jo amb la companyia de telèfons, Orange (no sé per què però, darrerament, tota empresa que comença per Orange fa pudor a estafa i joc brut). Aquesta branca del grup France Télécom, que et fa una rebuda efusiva en la seua web, bienvenu!, tot lloant les aptituds i beneficis que com a companyia té, ha estat la RESPONSABLE (i em direu irresponsable, per tal afirmació) del suïcidi de més de 40 treballadores i treballadors en tan sols 2 anys. I sí, legalment, tan sols un jutge pot establir la relació causa-efecte entre el suïcidi i allò -aquell- que ho ha provocat; jo, però, em passe per l'engonal el triomfalismes, els oficialismes i els legalismes publicitaris de l'empresa i judicials dels jutjats i apel·le al sentit comú per a acusar a aquestes sangoneres neoliberals d'assassinat. Però, tal com deia el filòsof francés Voltaire: "el sentit comú no és gens [sobretot avui] comú". Quants anys més, quantes morts una damunt l'altra calen perquè hi haja proves concluents i vinculants!?

És com si ho veiera: imagineu una reunió urgent de la junta directiva de l'empreseta esmentada, tots francesets molt ben abillats i fent gala d'una eterna grandeur executiva, quel dommage!, diran, pels empleats traspassats, però no passa res, hem de rentar la cara de la companyia, hem d'establir nous protocols per evitar escàndols com aquest, toqueu de seguida al director de recursos humans i relacions laborals; no ens podem permetre que la feblesa dels nostres "col·laboradors" (que és com s'anomena ara el proletariat, amb un llenguatge ben polit i disfressat) ens porte mala premsa. L'empresa quedarà impune, i tant!, ja ho veig, una làbia i presència siderals del millor bufet d'advocats de la capital del Sena presentarà milers de paperots, informes i faran passar, com si fóra bufar i fer ampolles, aquest desagradable tràngol.

A partir de demà mateix em passe a una altra companyia de telefonia, i no sé si en tindran també, de casos de suïcidi, però Orange en té, i molts, i ja se'n poden anar a ultramar i afonar-se entre taurons perquè, un servidor, ja no paga cap cèntim més a uns malparits explotadors que causen la mort d'aquells qui intenten viure dignament: treballar per a guanyar-se el pa. Ja n'hi ha prou, de terrorisme patronal!

http://www.tv3.cat/videos/1486379

http://www.europapress.cat/economia/noticia-cinc-nous-suicidis-france-telecom-eleven-23-les-morts-2010-20100910184809.html

Un carter a les terres de Mordor

Era un dilluns de matí de la segona quinzena de juliol, encara no eren les onze i el sol ja picava de valent en aquella vila de la Terra Mitjana de les Valls del Vinalopó; tant de valent que les gotes salades de suor em sobrepassaven les poblades celles rosses fins arribar-me a les parpelles i cegar-me tot seguit. De sempre, el mes de juliol ha estat molt més calorós que l’agost ―pensava jo, tot intentant de convéncer-me de la normalitat d’aquell jorn avernal; no debades no fa gaire que les vacances eren, sobretot, al juliol. Qui em manaria a mi treballar al juliol! ―em maleïa.

El carret groc que espentava, carrers amunt carrers avall, anava més carregat de cartes i impresos que de costum, almenys aquella era la sensació que m’aclaparava el pensament; però, més que l’augment massiu de correspondència, el que jo (carter contractat per a fer substitucions d’estiu) arrossegava era la ressaca del cap de setmana, copiós en colpets de cassalla, en gotets de burret, els quals havia fet caure gargamella avall i ara brollaven pel front (mecanismes ignots d’un estrany i natural circuit tancat de termorefrigeració!). Tal era la basca que patia en aquells moments i carrers sense arbres que ofrenaren una mica d’ombra que no tenia esma ni per a articular els indefugibles “bon dia, el carter”, en prémer els timbres de les cases per a lliurar algun certificat, gir, notificació o reemborsament. Tot i la calor castigadora, em sentia per moments afortunat, en passar per davant d’una obra i veure-hi els encofradors empresonats amb els cossos retorçuts, torrats, en aquell soc de formigó suportant les embestides xafogoses d’un Llorenç implacable.

Just una hora abans de començar a acusar intensament aquella sensació d’esgotament general vaig haver de suportar dos conats de baralla: la primera, amb un director d’un banc espanyol de crèdit a qui duia una mena de paperassa diària tendenciosament ultraespanyolista i dretana no apta ni per a la salut mental ni per a la democràtica; i la segona, amb un tiquis-miquis de quaranta-cinc anys que es trobava de vacances i pel que semblava amb molt de temps lliure, indignat perquè li doblegava una revista de grans dimensions per a introduir-la en una bústia on no cabien dues cartetes juntes (la ratlla que separa els meus dos glutis és força més ampla i llarga, i és que de vegades hi ha projectes de persona que pretenen que el carter desafie, primer, el sentit comú, i no prou contents, les lleis de la física).

És en aquell context laboral i metereològic desfavorable i enutjós, i amb un xorret constant de suoreta que em regalimava pel caminal central de l’esquena, que apareix, en una vorera que donava al migdia, un tipus especial d’individu humà de gènere femení d’una seixantena d’anys, una classe de gollum ―una subespècie ibèrica parent d’en Smeagol― que destil·lava una flaire sufocant provinent d’un quilogram de laca Nelly empastrada al monyo (hauria estat més difícil travessar aquella mata de cabells que l’escut antimíssils nuclears dels EUA), que deixava veure una cadena amb la imatge de la Marededéu de les Neus que li penjava del coll com si fóra la joia envejada d’El senyor dels anells, i amb una dentadura semiabsent que feia escopinyades ara sí ara també; aquesta criatura em recriminava que jo no era qui per a tornar-li una sèrie de cartes del banc que estaven mal adreçades. No sé quin sant em va atorgar la cristiana paciència d’explicar-li, entre ofenses i insults dirigides al meu treball i a la meua persona durant tres eterns minuts, que les cartes mal encaminades s’han de tornar i que els destinataris han de facilitar a llurs remitents l’adreça correcta d’allà on viuen perquè el carter puga fer un repart adequat i exitós.

Aquella capacitat de suportar ofenses i injúries, però, es va esgotar quan l’índex dret d’aquella miliciana de l’abús i el crit em va colpejar amenaçadorament el pit; si no fóra poc, el toc d’aquella extremitat va coincidir amb l’entrada d’una gota de suor al meu ull esquerre. No recorde bé si em va venir al cap com un torrent enfurit les millors escenes del film “Un dia de fúria”, la qüestió és que tot plegat va fer que deixara d’escoltar cap so, de veure cap imatge, i un tsunami mental em va fer tancar els ulls, em vaig ficar la mà a la bossa de treball i vaig cridar: qui no vulga pols que no vaja a l’era!!!!, tot seguit vaig traure un boli blau BIC ―el meu preferit― i li’l vaig ficar a l’ull dret com si fóra una sageta; no satisfet del tot, vaig tórcer la monyica i, amb un moviment de palanca, li vaig deixar saltironejant en l’aire l’òrgan fotoreceptor, bellugadís i juganer com fan els dels clowns diabòlics…

Quan vaig obrir els ulls la senyora continuava despotricant, escopint i renyent, però jo feia estona que havia desconnectat sensorialment i, arraulit rere les meues ulleres de sol, vaig donar mitja volta i vaig continuar vorera avant sense escoltar les imprecacions proferides per aquell ésser llefiscós, mentre recordava el magnífic desenllaç que havia imaginat, on feia volar ulls al més pur estil bataller.

Aquesta crònica postal transmutada en relat breu que acabe de contar, real fins on comença la imaginació, no és menys ni més original que una més de les mil passadetes de les quals pots ser portagonista quan treballes en el servei postal. N’hi ha moltes més, i el dia a dia missatger porta tantes notícies, acudits i anècdotes com les noves que reparteixes porta a porta. En voleu conéixer unes quantes més? Desitgeu saber què hi ha rere una estafeta i una marca com Correus? Voleu una radiografia sui generis de l’empreseta? Passeu!, passeu!

Tal com heu pogut verificar, els índex de bilis excretats a la vila esmentada estan per sobre de la mitjana. Sempre hi ha un motiu per rebre l’operari postal amb mala cara i ganyotes. Si toques els timbres, perquè els toques, si no, perquè no els toques; si els deixen cartes, perquè els en deixen, si no, perquè no els n’han deixades; en aquell poble de mala mort sempre hi ha gent disposada a fer-te la mà, encara que sigues un carter exemplar i diligent. Ja pots acudir amb el més gran dels somriures, amb la més nua i transparent naturalitat possible, que la gent sempre et rep amb l’arrufament del front i les celles en senyal de desconfiança. Molta mala bava, ja ho crec.

Un dia, ho comentava amb un company i veí de la meua comarca que hi ha treballat sovint, i coincidia amb mi que allà, en general, són “castellans d’eixos tancats i fotuts” (faig servir paraules seues) i aquest caràcter, tal tarannà, no sé ben bé d’on prové: bé perquè se senten culturalment diferents a la resta de pobles valencianoparlants que l’envolten i ho fan servir com un mecanisme de defensa contra tot foraster desconegut que gose pitjar aquelles contrades; bé perquè és una tradició fins ara desconeguda per a mi però molt arrelada en aquella vila; bé per la calitja que cau i que ofega, quan no transtorna, les ments i l’enteniment dels qui poblen aquell forat; bé per tot plegat. Però no tot són males cares, sempre hi ha qui t’ofereix un gotet d’aigua freda quan et veu caldejat, o et dirigeix un “buenos días” sincer i amistós.

Les iaies escolten el soroll de la Vespa que arriba al carrer o el dels timbres veïns que toques perquè t’òbriguen, i les veus rere les persianes de les portes de puntetes i d’amagatotis, sense fer ni mutis tot fent les tafaneres, matant el temps i la calor. Hi ha senyores, güeletes, que no fan més que nyeu-nyeu quan veuen que el carter és nou i, atemorides, encalcen les veïnes del carrer per fer-les sabedores del mal que se cern sobre aquella població indefensa. “Cartero nuevo, madre mía!”, he arribat a escoltar amb un to que avança la desgràcia que en dies successius patiran. També n’hi ha senyors que, com si foren gossos de presa, t’esperen a la porta de les cases o fent passejos vorera amunt vorera avall davant de casa tot esperant que cometes un error per a propinar-te la dosi diària de vituperis. Coses de poble, on abunden les casetes de planta baixa; coses de tots els pobles, supose.

Radiografia d’un ofici

mapots, tirar, alçar, classificar, embarriar, repartir, tornar, liquidar, massiva, girs, seccions, districtes, segells, matasegells, cartes, impresos, paquets, franqueig, bústia, estafeta, notificacions, certificats, telegrames, burofaxs, Vespa, carret, groc, paquet postal, IPC, SGIE, SERADE, recommandé, registred mail, par avion, airmail, postal exprés, carter rural, correu urgent, acusament de recepció, servei postal universal, liberalització, 2011, caps de personal, cap provincial, zona 6, productivitat, qualitat, seguretat, funcionaris, absentisme, laboral fix, fix discontinu, vacances, concurs de trasllats, dies d’assumptes propis, Borbó cap per avall, habilitació, sindicats, assemblees(?), ganduls, malfaeners, venuts… Lèxic propi de la casa.

Carter, Auxiliar de Classificació i Repart (ACR), portador de noves, deixeble d’Hermes… què és un carter?, quin respecte s’hi té, al carter, hui en dia? ―em demane sovint, sempre pesarós. Lluny queden els temps en què el carter era tota una institució als pobles i que, talment el metge, el mestre, el retor i el cacic, tenia més que una mera funció professional, era un personatge públic, reconegut i valorat com una mena de pilar bàsic de la societat amb una funció important; si el metge disposava d’un aparell per a auscultar, el mestre d’un guix, el retor d’una creu i el cacic d’una vara, el carter era portador d’un instrument èpic: una cornamusa amb què avisava de l’arribada i que, tot seguit, llegia les cartes, comunicacions i telegrames a aquells que s’ho demanaven. I no, no és que patisca malenconia pels temps de cacic (que no he viscut) quan el carter anava en bici, solament desitjaria que tornara almenys un 1% de la dignitat i valoració d'aleshores quant a l'ofici i figura del missatger.

A Correus, i per defecte, les coses estan fetes a la mala llet, fins i tot les taules dels carters on classifiquem el correu: l’altura de les taules està dissenyada de tal manera que el contorn del moblet et frega el piu quan estàs plantat i “tirant” (terme que es fa servir per descriure l’acció de classificar el correu per carrers a les prestatgeries que tens davant), i amb el frec i amb el frec de la taula allò comença a agafar duresa i pes, i quan te n’adones tens el membre erèctil tan trempat com si la prestatgeria de cartes del davant fóra una pantalla de cinema on emeten una pel·lícula de Maria Lapiedra (l’actriu porno independentista més cotitzada).

Després ens acusen que no menegem les mans per a tirar les cartes i que no ens concentrem! Un costum molt estés a Correus és experimentar amb el personal treballador. Una vegada, la companyia Piaggio (encarregada de proveir-nos de motocicletes i altres invents motors per al repart), a instàncies de l’empresa postal estatal, va dissenyar una mena de carromato de tres rodes tan perillós, ineficient i inestable que no va trigar gaire a cobrar-se les primeres víctimes, entre les quals, un servidor: em vaig despenyar per un barranc a mans d’aquell mosquit groc a la serra de Crevillent, vaig donar algunes voltes de campana que miraculosament sols em van provocar unes poques contusions i pelats, ara, l’artilugi va desaparéixer de la circulació postal i motora, esclafat i abonyat pertot arreu. La carta urgent que duia no va arribar al seu destí a causa dels caps pensants de l’empresa proveïdora i proveïda (més de la segona que no pas de la primera).

També, al carrer, et trobes amb prejudicis molt arrelats i malentesos: el carter és considerat ara una mena de sangonera funcionarial que cobra una bona paperassa per anar “passejant” pels carrers, a costa dels contribuents, un cas d’espècie parasitària que s’ha de caçar cinegèticament en benefici de la comunitat i reduir en nombre tant com siga possible. No més lluny de la realitat: gossos, vividors, n’hi ha arreu, siguen a ministeris o a multinacionals. La majoria ens ho treballem per poc més o menys de 1000 € mensuals. I encara hi ha qui diu que cobrem massa per a la feina que fem. També en conec alguns que feien tal afirmació i que no van suportar més de dos dies de feina a Correus.

Més passadetes: el "santificao"

La setmana passada duc un certificat a una casa, i allà tenen el costum ―gran costum!, per cert― de tenir les portes de les casetes obertes de bat a bat, i quan alce la persiana i dic: “buenos días”, en això que ix un jubilat al qual em dirigisc: “hola, le traigo un certificado”, i allà va i em respon, mig adormit: “santificao?”, i em ve al cap: “sí, sea tu nombre”, i vaig haver d’ofegar una risotada que m’hauria trencat el pit, perquè em venia al cap la confusió d’aquell senyor i no sabia on ficar-me; un cop lliure de contencions, vaig passar tot el matí rient tot sol damunt la Vespa, i la gent em veuria passar i pensaria que no estava bé del cap. I que conste que em ric ara i em vaig riure adés perquè em va fer molta gràcia, gràcia sense cap voluntat d'ofendre l'esvarada lingüística i conceptual del veí.

Fa anys, una iaia del poble em va augurar que si era carter duraria molts anys, ja que es deia dels carters que tenien una vida llarga perque camejaven molt a causa de la naturalesa del treball, però l’anciana ho veia ―pense― en relació als de la seua època, on les circumstàncies i la càrrega de treball era totalment diferent; ara, però, són temps en què ha arribat l’estrés, l’ansietat, les depressions i els objectius de producció, i allò, més que no pas fer longeva l’existència, et dilapida fulgurantment en poc de temps.

“Oye, hace más de un mes que no recibo cartas” ―em demanava al juliol una dona; doncs ho sent molt, senyora, però fa cinc dies que m’he incorporat a aquest lloc de treball, així és que busque respostes, per exemple, en el Diario de Patricia o en Cuarto Milenio.

Així mateix, quan et reben en alguna casa, oficina, etc. hi ha tres bromes o comentaris que esgoten, que amb el pas del anys es fan pesats i que preferiries no escoltar mai més perquè han esdevingut tòpics incòmodes: “si et signe la carta, no em ficaran a la presó, no?”; “hombre, el cartero siempre llama dos veses”; “carter, que em portes un xec!?”. I és que actuar, mostrar-se condescendent i seguir la broma quan no es tenen ganes es fa d’allò més insuportable. Mai no podria ser agent comercial, jo.

La llengua del carter, la llengua dels clients

“El carter”, “el carter de Correus”, “el carter!”; quan pronuncies aquest sintagma nominal en valencià, la gent ―la d’aquesta vila vinalopotina castellanoparlant i també la d’altres― reacciona com si haguera tocat el timbre un colombià traficant de cocaïna, un publicista que no han contractat (entenen “el cartel”) o una colla de xiquets que acaben d’eixir d’escola i fan maldats camí de casa. Quan la o de “cartero” cau, tu!, sembla que patisquen una mena d’abducció cognitiva transitòria, i quan pronuncien i repeteixen sense parar “quién ê!?” m’agradaria contestar-los: “aviam, senyora, de totes les lletres del substantiu, quina és la que no entén, la c, la a, la r, la t, la e, la r o el signe d’admiració “!”?

Fantasiejar entre cartes

Diguen el que diguen, els carters, com la resta de treballadors del ram professional que jo definisc com a “Visitadors” (lampistes, pintors, llegidors de comptadors de llum i aigua, paletes a domicili, cobradors d’assegurances…) tenen, han tingut, fantasies d’una relliscada sexual amb la inquilina visitada. Hi ha senyores, de 40 o 45 anys, i de molt bon veure, que t’ixen amb bateta de llitet i s’ajupen amb la finalitat de signar-te la carta i, llas!, et mostren fins la primera cullerada de farinetes que van prendre quatre dècades enrere. Senyora!, faça el favor de tapar-se la sina que darrerament tinc més fam que el gos de l'esmolador (que per menjar alguna cosa de calent menjava les espurnes) i no sóc un xiquet de 20 anyets, tal com vosté es pensa; però ho repenses i et vénen ganes de demanar-li que repetisca la signatura perquè no l’ha feta com déu mana i així poder realegrar-te la jornada.

En resum, quan ets carter, treballes, convius, tractes i batalles sobretot amb 4 elements bàsics: cartes, bústies, timbres i cares (els companys i els caps els deixaré de banda).

Cartes

De les missives, poca cosa puc dir que no sapigueu. Tots els cognoms del món, mitjançant les cartes; les cartes et fan relacionar-te amb la gent, et socialitzen, et donen a conéixer, coneixes la gent, els gustos, les ideologies, les vicissituds econòmiques, les grandàries i petiteses familiars, els naixements, les defuncions, guanys, embargaments, batejos, bodes i comunions, uns vénen, altres se’n van, però tu romans cartes amunt cartes avall…

Cares

De carter, ensopegues amb moltes cares, acabes llegint entre arrugues, mirades, expressions i posats facials. De carter, un munt de cares et reben: cares rudes, cares polides, cares afables, cares indecoroses, cares incòmodes, cares felices, cares tristes, cares pansides, cares cremades; cares absents, cares pesades, cares que no miren, cares que t’escruten, cares que s’amaguen; cares irrepetibles, cares deprimides, cares entranyables, cares difícils, cares conegudes, cares estranyes; cares sospitoses, cares sobtades, cares confiades; cares rebels, cares misterioses, cares fugaces, cares destacables; cares planes, cares redones, cares allargassades, cares negres, grogues i blanques; cares peludes, cares nacades, cares sense pap, cares foradades; cares immadures, cares mesurables, cares nobles, cares menyspreables; cares tenses, cares relaxades, cares fumades, cares de mançanetes agres; cares llargues, cares cul, cares esgotades, cares perfectes, cares millorables, cares que temen multes, cares que esperen cartes; cares que estimen, cares que odien, cares inflamables; cares esfereïdores, cares velles com el temps, cares que volen cartes per la cara, cares malcarades; cares que riuen, cares que ploren, cares que lladren, cares que baden; cares que amb prou feines són cares, cares que ja voldrien ser cares; cares cares.

Timbres

Timbres que no funcionen, timbres absents, timbres que no són timbres, timbres redons, timbres quadrats, timbres desgastats, timbres cremats, timbres caiguts, penjats i nus que deixen veure tots els budells elèctrics i més encara; timbres que fan ring, altres que fan rang, altres fan ding-dong, els modernets electrònics que fan bonic i goig amb melodies de diferents tonalitats, i un gran nombre que estan mig espatllats i fan una tossiguera com acabats de despertar-se i hagueren pres una copeta de conyac; aqueixos modernots que si els toques tots alhora es bloquegen i els veïns no poden obrir; timbres que tenen un ull ciclopi que et mira misteriosament i en silenci…

“Siempre me tocas a mi, ya no te abro más!” Com no vol que li toque a vosté, si és l’única que hi és sempre, a l’edifici!? Fotuda!, que és més fotuda que el pa d'avena!

Bústies

Hi ha bústies absents, bústies que t’escupen les cartes (que sí, que sí, això és de veres!), bústies que no són bústies en el sentit estricte de la paraula; bústies que no tenen escrits ni nom ni escala ni pis; bústies que tenen tants noms i tan detalladament que semblen epitafis postals; bústies que tenen escrits missatgets exclamatius del tipus: “cartero, no me deje cartas que no vengan a mi nombre” (però el fet és que no hi ha noms escrits, a la caràtula de la bústia!); i les bones, oh!: bústies enormes, espacioses, colossals, amb obertura superior on caben revistes, paquets, fins i tot cuixots patanegra si cal, representen una experiència orgàsmica: obris la portota, enfiles la correspondència i fa: ploc!, cau per gravetat i sense fregar cap cantó ni paret lateral, entren i arriben immaculades al fons, són bústies eternament virginals, qui goig de bústies!; i bústies acadèmiques que contenen missatges manuscrits sobre parer de foli retallat i groguenc com el que reproduïsc amb fe i crèdit tot seguit: “Sr. Cartero/a, sírvase de utilizar el buzón (debídamente señalizado) ubicado a la derecha, en la puerta de cochera, para depositar correctamente la correspondecia y evitar así su extravío. Atentamente, A.G. [inclou signatura]”, i no era una porta de disseny d’un bufet d’advocats, sinó una casa particular deshabitada i en ruïnes clamoroses on vaig veure creuar una rata (seria Firmin, la rateta de Savage, qui va escriure el text, o un membre de la RAE del barri?). Hi ha, també, panells de bústies concentrades, colònies de bústies com eixams que atabuixen fins els carters més reeixits. Bústies, bústies, bústies, com a boques golafres i famolenques de celulosa.

Bub-bub!

Els cans tenen una obsessió especial pel soroll i pel color (no sabria dir ara si els gossos veuen ―o flipen!― en colors) groc de la Vespa i del carret de Correus. Hi ha cases on t’apropes a lliurar un certificat i t’ix un gos que no alça un pam de terra però que, posseït pel dimoni caní més malvat, t’ensordeix l’oïda amb lladrucs i que se’t menja ―literalment― la cordonera de les sabatilles, mentre l’ama no deixa de dir: “tranquilo, hombre, que no hace nada!”, i un pensa: dona, de moment ja m’ha destrossat part de la sabatilla dreta, sort que no fa res; gràcies per informar-me, és vosté molt atenta i amable. “Tobby, deja de ladrar, ven aquí perla y no molestes al cartero”. I de nou li diries: “estimada senyora, que no veu que la mascota no té un sistema nerviós suficientment desenvolupat per a entendre-la?; vol deixar de tractar l’animalet com si fóra un xiquet, un humà de tres anyets i apartar-lo dels meus peus!?”

O aquelles altres cases on els cànids són, al contrari que abans, tan grans com un cavall (la ponderació no és desmesurada: són una barreja entre mastí, san bernardo i dogo alemany) i et fan llançar la moto i eixir cames ajudeu-me (tal com em va passar l’estiu passat) perquè els amos es deixen deliberadament la porta del camp oberta. Els gossos i els carters mereixerien un monogràfic mensual. En recorde amb molta estima un, de raça bòxer, al camp d’Elx, que engendarmat rere la tanca del seu camp, es menjava les cartes que li donava (recorde que degustava amb una gana especial la correspondència de Bancaca) ja que els amos no tenien ―ni volien posar-hi!― bústia. Al final vaig arribar a parlar-li al gos, no a l’amo, i li deia: “de què la vols hui, company: Bancaca, Suma, Iberdrola o CAM?”, li les posava entre les reixes en posició de tria de baralleta, i el meu amic animal sempre es decantava per les de l’entitat bancària exvalenciana esmentada.

Arribats per fi a aquest punt, i per matasegellar l’article, sols puc dir que “Si no vols problemes ni enreos, no et fiques en Correos”.