Catalunya!? A València, ni parlar-ne (i encara)

SUPORT DE PODEMOS A CARME FORCADELL

http://www.elnacional.cat/ca/politica/tuit-iglesias-errejon-forcadell_126636_102.html

Que hi haja més mostres de respecte i de suport (en temps i forma) de l'esquerra de Madrid cap al referèndum i procés d'independència català que el que mostra el sector nacionalista valencià 'institucionalitzat' diu fins a quin punt, al País Valencià, no s'han superat les fòbies a la catalanofòbia i el discurs de la por sembrats a la transició per Espanya i les seues clavegueres. Que l'esquerra espanyola estiga més emancipada en discurs i objectius que aquest nacionalisme valencià possibilista ens hauria de preocupar, certament.

Fa la sensació que no hi ha estratègia, ni discurs que cerque hegemonies i complicitats, és un qui-dia-passa-any-empeny permanent. Assedegats (engolits) pel càrrec i l'encàrrec, el discurs de l''a-poc-a-poc', del 'recordeu-quan-el-5%!', és l'antiadob del terreny sobiranista i del dret a decidir dels valencians. Com més micros té al davant aquest nacionalisme, més se censura.

Sembrar innocentment el nacionalisme valencià amb engrunes d'un poder transitori i amb una data de caducitat imposada per aquesta manca d'emancipació, d'horitzó concret, no és sembrar, és cremar diners i gent, perdre un temps transcendental. Mentrestant, el federalisme espanyol amb segell valencià ha entés el moment i empelta el seu discurs amb 'lo social': aprofita l'altaveu de la Generalitat i arrela empés pel lideratge i per les lògiques i marc compartit amb la dreta i el seu discurs hegemònic (ara sí!). Espanya sempre trobarà col·laboradors a l'esquerra que silencien el nacionalisme valencià que tots volem, el que busca una república lliure per als valencians.

Al contrari del que hom pensa, el fet d'invisibilitzar Catalunya a València, de 'censurar-nos-la' voluntàriament, fa que Espanya hi cristal·litze. Aquest és el resultat més plausible del tercerviïsme valencià. S'ha arribat al paroxisme que aquest nacionalisme de despatxos confon la reivindicació del Corredor Mediterrani o la d'un millor finançament amb l'estratègia i els objectius. Aquestes reivindicacions formen part de CIERVAL, d'Ampariues de l'Alcúdia i dels editorials del The New York Times, i no precisament per la influència que haja exercit aquest valencianisme, sinó per la llosa del sentit comú. Quan s'acaba la retòrica d'aquesta reivindicació, què li queda, a la 'locomotora taronja' sense via ni estratègia clara?

Fins quan, a la València del segle XXI, aquest nacionalisme poruc continuarà fent de teletubbie del federalisme banal (Mònica Oltra & Co)? ¿Fins quan, aquest karaoke solidari de donar més veu a qualsevol Rosa Park de l'últim racó del món que a les Rosers o Carmes germanes Sénia enllà?

Sacre

"El avión siniestrado pertenecía a la compañía Asia Airlines...". Quina hòstia, Sacre, li diu l'amo al gat mentre observa les imatges que ha captat una càmera de l'aeroport de Singapur d'un avió sinistrat que intentava enlairar-se amb dificultats. Quina hòstia. Ep, m'has sentit, gat sonat? El gat tanca i obri els ulls mentre es neteja la panxa amb la llengua, sense fer gaire cas ni a les paraules de l'amo ni a les flames de l'avió que es veuen a la pantalla. En fi, dos-cents més que ja no cotitzaran a la seguretat social.

L'amo agafa unes tisores de marca Palmera i comença a tallar-se les ungles dels peus. Quixxt. Sacre, amb el primer tros d'ungla del dit gros que cau al terra, es posa alerta. Observa aquell bocinet groguent sobre la rajola i mou la cua colpejant el coixí del sofà. Quixxxt. Segona ungla, Sacre bota del sofà i comença a jugar una partida de ping-pong amb el tros d'ungla. Quixxxt, quixxxt, quixxxt... El gat no dóna a l'abast amb la pluja d'ungles tallades que, com focs artificials, van caient aquí i allà, fins que l'amo acaba de tallar-se les del dit esquerre i s'atura l'espectacle.

El gat, després d'una estona, torna al sofà. Sacre, què, t'ha agradat la mascletà, eh, cabró!? Quin gat més sonat, diu l'amo. Agafa el paquet de tabac, el paper de Smoking i comença a embolicar-se un cigarret. L'encén i hi fa una pipada. A la segona, comença a fer cercles amb el fum i a dirigir-los al felí. Sacre, que estava netejant-se les urpes amb la llengua, primer se sobresalta però després d'un breu desconcert comença a trencar amb la pota els núvols circulars de fum des del braç del sofà. L'amo fa un soroll estrany amb la mandíbula amb cada cercle que genera a la cavitat bucal. Clop, clop, clop. Hahaha, puto gat, quin gat més sonat. La riallada i les paraules ressonen per tot el menjador.

El mòbil de l'amo comença a vibrar damunt del vidre de la tauleta i se sent el fragment d'una melodia de La Polla Records. ¡No somos nada! ¡No somos nada! Sacre l'ensuma encuriosit i hi fa xicotets colpets amb la pota fins que el fa caure al terra. Aparta, gat de merda! Sí? Qui és? Hombre, ya era hora! Te abro. Gat, mixet, mixet, vine aquí. L'amo enganya amb un to afable el gat, l'engrapa del bescoll i el tanca en una habitació de mals endreços a la qual s'accedeix per una porta amb vidre semiopac i bisellat. Passa guapa, passa, diu mentre obri la porta del pis.

L'amo, assegut al sofà i gemegant mentre la prostituta li fa una fel·lació de genolls, obri de sobte els ulls i, per damunt del cap de la bagassa ataülla la figura del gat rere la porta. L'amo enfoca la mirada i observa com fa colpets amb la pota al vidre. Somriu i sense dir res pensa quin gat més sonat.

Fot-li, Pep

Paquito, fill de Pep el mariner i d’Enriqueta la peixatera, té 18 anys i ha decidit que vol ser escriptor. Tímid i operat de fimosi quan era xicotet, ara intenta cridar l’atenció entre el sector femení d’una manera menys directa i visceral. Així que inicia un viatge de transformació personal la primera parada del qual és mama, vull deixar la universitat. Pep! Pep! Mira què diu ton fill.

Que siga fill de la generació meme no impedix que Paquito, decidit com el convers, es deixe bigotis a la manera dels 70. Es compra un bastó, una boina i un exemplar esgrogueït de Juan Salvador Gaviota. Regala el mòbil, escriu un manifest contra la tecnologia, la societat líquida, els selfies i els gifts, però no es vol vendre l’ordinador portàtil de moment, fins que ingresse el primer jornal gràcies al seu primer èxit editorial. Com que l'ordinador es vell, per ventilar-lo i evitar que es calfe en contacte amb l'hule de la tauleta i s'hi apague, posa baix del portàtil un exemplar de "Cumbres borrascosas" i un de "Si esto es un hombre", que no ha llegit mai i que entrava en el moble del menjador com a dot dels pares. Un dia envia una carta manuscrita al director d’un diari comarcal. Hi dedica una crítica barroera, gairebé ofensiva i farcida de faltes, contra els hipsters, la moda de les barbes poblades i els moviments pseudopostmoderns. No li la publiquen.

Dues setmanes després, adquirix una estilogràfica via Amazon i s'acomiada del món. Adopta la condició d'incomprés, reclòs a casa, no n'ix de l'habitació i es planteja fins i tot començar a fumar amb pipa. Escolta discursos de Sartre en un tocadiscos, èxits de Frank Sinatra i assaja posats bohemis davant l’espill. La mare, preocupada, l’espia rere la porta i sent com modula la veu: mire no, he dit que no, m'ho pensaré, mai de la vida, nooo hòstia!, per si arriba el moment de rebutjar una invitació per impartir una conferència sobre la creació literària en un saló de graus d’una facultat universitària. Si cal, crearà la seua pròpia editorial. Anticipa possibles respostes a preguntes incisives de crítics literaris amargats i estudiants de filologia que estudien filologia perquè no els arribava la nota per a fisioteràpia ni magisteri. Ha acabat el seu primer relat curt en castellà. Té 57 pàgines. Ell mateix en fa les fotocòpies de l'original i hi grapa una tapa feta de cartolina blava retallada a mà. Intenta vendre'n algun exemplar en una trobada anual de productes ecològics. Hi planta una paradeta amb la taula desplegable de platja de la mare. Demana la voluntat per cada exemplar. Aconseguix vendre'n un.

Passen dos mesos, i la mare, histèrica, li diu mig plorosa al marit Pep, este xiquet ens portarà un disgust, no menja, no vol eixir de l’habitació, a més, parla sol! Però no li pegues, Pep, no li pegues al cap, que el mataràs. El pare, que és una mica animal, endormiscat al sofà després d’una llarga i dura jornada a la mar, li diu no et preocupes, Enriqueta, reina, demà parlaré tranquil·lament amb ell i ja voràs, tot solucionat. L’endemà, quan Enriqueta se’n va al mercat a preparar la parada, el mariner derroca d'una punyada la porta de l’habitació de Paquito. D’una bescollada que ressona a tota la casa, i abans que l’adolescent puga ni tan sols vestir-se o obrir els ulls, li diu tu gandul, afeminat, s’ha acabat el guateque. A treballar! I se l'emporta a hòsties i rebolcons fins al port.

Han passat quinze anys d'ençà la bescollada que acabà amb aquella dèria, i Paquito continua anant a la mar amb son pare. Casat amb una cosina llunyana que va conéixer a la llotja, i amb dos fills, Paquito i Íker, s’adorm cada dia amb el soroll de fons d’un programa de televisió que envia famosos nuets a concursar a una illa deserta.

Missatge tranquil·litzador als valencians (i a les valencianes)

Ja sé que la indignació s'ha apoderat de vosaltres pel fet que el País Valencià només (i sempre) ix als grans mitjans per casos de corrupció del PP, fins al punt que no vos en deixen descansar ni a Falles, ni a Fogueres ni durant la Magdalena.

Ja sé que esteu farts d'anar a l'estranger i que vos diguen coses com "¡Joder, qué corruptos sois los valencianos!" o "Valencia huele a podrido, ¿eh?", "¿Qué, cómo va el 'caloré'?", i se vos quede cara de bitllet de 500€.

Ja sé que vos sentiu incòmodes, desconcertats, que no sabeu on pondre l'ou i que vos pica l'esquena sense motiu aparent des que el PSOE i Compromís formen un govern catalanista a la Generalitat Valenciana; que vos sentiu com aquell elefant de circ que ha passat vint anys nugat d'una pota a una soca i una associació animalista tot just l'acaba d'alliberar i no sap què fer perquè les autoritats sanitàries no havien previst d'incloure'l en un programa de reinserció zoolaboral i etcètera.

Malgrat tots els ja sé, vull enviar-vos, compatriotes, un missatge tranquil·litzador, perquè ja sé que d'ací uns mesos tot tornarà a la normalitat i el PP valencià serà de nou la força més votada en unes noves eleccions (com ja va passar el 20D).