Pels mugrons les coneixereu

"Alumnas han utilizado el dinero de su beca para ponerse tetas." Ho va dir fa un parell de dies Paloma Cervilla, corresponsal política del diari ABC. A qualsevol cosa diuen "corresponsal" i "diari" hui en dia. "Wert anuncia la reducción de becas para evitar el aumento de tetas". Aquest segon titular me l'acabe d'inventar, però hi podria cabre perfectament en una columna d'un dels molts panegírics que col·laboren amb la dreta espanyola.

La nota de tall per a aconseguir la beca ministerial passa, doncs, del 6,5 al 90(-60-90). Totes les dones que no arriben a la mida es queden sense ajuda educativa, ja que són indivídues suspectes de voler arribar-hi. Sanitat transferirà a la inspecció educativa la competència de les mamografies, que podrà exigir a les alumnes que han gaudit de beca una revisió fins a 5 anys després de l'ingrés efectiu en el compte corrent i reclamar-ne el reemborsament. (en el concepte de l'ingrés del reemborsament, les acusades hauran d'escriure "cobrament indegut".) Així s'evita la suspicàcia de la silicona, la "picaresca" de la copa i el mugró turgents.

La Cervilla hauria de saber que la concessió d'una beca és tan sols una xicoteta ajuda: ella va cobrir el cas de Mònica Lewinsky, becària que havia de pagar-se la carrera acontentant també el propietari de l'Air Force One. I una cosa és que una becària pose Clinton en mode jet. Al cap i a la fi la societat americana està avesada que la Casa Blanca es taque de tant en tant des de l'època dels Kennedy. Entre el glamour de Kennedy i la Monroe i la vulgaritat de Clinton i un blowjob hi ha 52 estrelles que tot ho justifiquen i enlluernen. Però no puc imaginar-me Rajoy i una becària de Pozuelo de Alarcón, la mare de la qual ha posat rametes de julivert a Sant Pancraç perquè porte bons auguris a la filla estudiant. La niña de Rajoy... la cara de Rajoy... no, deixem d'establir relacions capcioses, que l'estanquera no té estrelles, sinó pollastre.

Si jo fóra columnista d'un diari catalanista i d'esquerres, no se m'ocorreria demanar comptes a l'Alícia Sànchez-Camacho per l'empastre de bótox que du als llavis. (Tampoc li demanaria el telèfon de la clínica, atés el mal resultat estètic.) "Els ciutadans de Catalunya paguen el bótox a l'Alícia". Oi que seria un titular cridaner? Jo, amb els diners d'una beca, recorde que em vaig comprar un cotxe de segona mà. El cotxe em permetia acudir al treball, i amb el treball pagava el lloguer, les fotocòpies, les taxes universitàries i els entrepans almussafes del Centre Social Terra de Benimaclet. I així em vaig traure la carrera.

Però un servidor, que ha sigut mestre, alumne i carter alhora, pensa que està totalment justificat que les alumnes s'implanten silicona a la pitrera amb els diners de la beca del MEC, tot i que és amant dels pits naturals. La justificació és econòmica i social, hi ha una relació directa causa-efecte: com més pits, més autoestima i millor autoimatge; com més autoestima i millor autoimatge, més rendiment acadèmic; en resum, la mida 90 implantada en els pits de l'alumna assegura el 6,5 (i més!) d'en Wert. O és que el senyor Wert i la senyora Cervilla també posaran nota de tall a la forma de trobar la felicitat?

PS: A Paloma Cervilla el diari del règim li paga les dietes, a l'Alícia la ciutadania; els tupperwares de ma mare, en canvi, no els cobria la beca.

 

Dalt, l'Alícia, abans i després de rebre sous públics

 Aquí la Paloma; a aquesta, més que un sou públic,

el que li fa cal és un rescat esteticomoral

La festa del vis-a-vis

Exercici 1. Encercleu la resposta correcta. Quin d'aquests 6 mots no és un compost reduplicatiu propi del català:

a. bub-bub
b. poti-poti
c. suca-mulla
d. bunga bunga
e. cloc-piu
f. marrameu

Qui l'encerte guanyarà un viatge d'un cap de setmana a Itàlia per a 2 persones. El tour inclourà una entrada a una festa exclusiva a finca San Martino (Milà).

Random thoughts

Un gos fa hores que borda, encara és de dia. A boqueta nit, continua amb aquell bup-bup, bup-bup incessant i agut (ara dediquem un aplaudiment a aquell que va normalitzar aquesta onomatopeia tan motivada i ajustada). Agut perquè és un gos xicotet, que bota gràcies a la mala llet dels lladrucs, que actuen com a molls en les potes; incessant perquè ha vist el sol i la lluna. Se sent, però, una porta que s'obri i, de sobte, plam!, un crit-plor sec del cànid. La clatellada arranca els aplaudiments del veïnat, que agraeix el gest de l'amo després de suportar hores el soroll del maleït ca.

L'amo, un gitano que recull ferralla i viu enfront de casa, no deu fer gaire cas de la pedagogia de l'alliberament caní del programa El encantador de perros, la qual cosa demostra el nul efecte del reality. Però tant fa, amb els aplaudiments té el seu moment de glòria. L'endemà el gos-pam-de-terra tornarà a afinar incansable, alié al condicionament operant de la bescollada. Pobre Skinner, tots tenim un taló d'Aquil·les.

De gos és la cara que fa una inquilina d'un bloc de vivendes socials on duc cartes. ¿Tienes algo para mi?, em demana. Quan lliges la seua cara hi veus històries d'heroïna injectada que provoca viatges fantàstics a clavegueres de plaer indescriptible; hi ha dies que suggereix rostre de bagassa low cost. Un veí em va assegurar que viu d'okupa. M'ho digué baixet. Sempre espera cartes d'un amor que té a la presó de Fontcalent. No, hui no tens res, li dic. És estrany, cada dia l'amor convicte li escriu una o dues missives, perfectament decorades en la part frontal amb motius de Disney o de tatuatges talegueros (roses, cors alats rojos amb un pany) i acompanyats per lemes romàntics cremats, coneguts:

Tu tienes la llave de mi corazón, sabes que te quiero y eres única... Sembla que la manca de llibertat imprimeix en l'ésser humà una certa inclinació pel llenguatge literari i el conreu de l'estètica. Imagine qui deu ser la crítica literària: Manoli, que viu al baix 1, du rulos al cap i fuma negre. L'amant fa servir un boli Bic de color blau i un de roig. Li tira hores a la decoració. L'absència de llibertat contrasta amb la presència de temps mort. La setmana que ve ontinuaré dipositant la correspondència a la Julieta de la papelina i la fel·lació de redona a 15€, així mentre dure el captiveri de Romeu empresonat (o el meu contracte laboral).

Anit em vaig adormir mentre revisitava una pel·lícula de Ken Loach. Hui, en adonar-me'n, han saltat totes les alarmes: no ha sigut pel ritme reumàtic, per la cadència narrativa analgèsica del director anglés; tampoc per l'skyfall amb coloracions de macramé de tardor. No, és que em faig vell, tu. M'hi he vist reflectit en mon pare, que és tocar sofà i Morfeu li posa el palmell en els ulls en 3 minuts i escaig. Que el déu dels paradissos onírics ens agafe confessats.

Facebook i Twitter són a vessar de filòsofs i ideòlegs. A mi no m'inclogueu en cap d'aquests grups disciplinars, eh? Que el món potser el que menys necessita són proxenetes de les idees que usen un clic com si fóra el gatell d'una AK-47. Caldria ser una mica més pragmàtic. Visitar més Youporn, succedanis, i seleccionar el  propi esperma, crionitzar-lo per donar fills sans i forts a la pàtria en un futur de batalla real. Al cap i a la fi, la revolució dels filòsofs del ratolí serà aixafada per una afecció massiva de síndrome del túnel carpià. I mira que n'és, de patètica, una tal fi! Si més no, els nostres fills de laboratori tindrien un final més èpic.

Època displicent, com es pot comprovar. Tot gira, com sempre. Hi ha persones a qui ens agrada l'excepcionalitat dels esdeveniments. Deu haver amagat algun rampell de gen caçador amb llança i primera línia -o de furtiu- en algun racó del nostre ADN, dels nostres pensaments corrents.

La lluita pel roll-on

Si alguna vegada compreu desodorant roll-on i hi trobeu un pelet en la bola en el moment d'encetar-lo, heu de saber que els 103 desodorants roll-on que heu comprat anteriorment al llarg de la vida en el vostre supermercat o Druni de costum també havien sigut provats per desconeguts, gent anònima que ha tingut la deferència, això sí, de traure els pelets i les escorfes epidèrmiques de la bola que gira per no causar-vos malestar i poder continuar amb la seua pràctica temeràriament antihigiènica. Cal dir també que hi ha un 10% de desodorants que han estat provats per gent que es depil·la les aixelles, la qual cosa és encara més sinistra: si el costum de depil·lar-se els alerons es generalitza a causa del culte a la imatge, mai no donarem amb una unitat 104 de desodorant que delate aquesta pràctica contra la higiene, una tortura per a qualsevol escrupolós.

Sempre m'he preguntat per què les empreses fabricants de desodorant no incorporen un precinte de garantia per als desodorants roll-on. Els biquinis fa temps que incorporen una compreseta protectora. El taps d'ampolles d'aigua també. Necessite una resposta clara, diàfana, a aquesta incògnita que em corca l'ànima de client pulcre. Aquesta nit no puc conciliar el son a causa d'aquest dubte. Als passadissos dels supermercats he vist fer coses als clients que no creuríeu. Són camps d'experimentació conductual humana.

Amb la crisi la cosa s'agreuja i arriba a límits insospitats. L'abús del roll-on per part de gent aturada, sense recursos o gent rica que aprofita la conjuntura, agreuja la situació: el soroll de l'esprai en flitar-se delataria aquesta acció punible. El refrec amb roll-on és silenciós, amable. La gent se l'emporta a la secció del peix i, allà, s'empalustra a cor que vols perquè els dure dies i dies, sense alçar cap sospita davant les càmeres: els vigilants mai pensen que aquell client s'ha amagat un llobarro sota l'aixella. No és creïble, ans al contrari, seria increïble, pensen, així que ho deixen córrer i conclouen que són clients que deuen estar afectats per algun tipus d'herpes o erupció cutània axil·lar.

Tant d'any fent boicot a l'esprai i els CFC que contenien; tant d'esforç, diners i cartes del client que ha suposat la comercialització i generalització del desodorant d'esfera giratòria humitejada; tanta suor que s'ha vessat fins a aconseguir que els desodorants -sobretot els roll-on- estigueren lliures de parabens, alcohol, colorants i alumini; tan dura que és la lluita de l'hipocondríac.

Amor implícit

Ferran Suay, en la conferència que va realitzar dijous passat a la Universitat d’Alacant, va tractar temes molt interessants relacionats amb la llengua, la psique i la docència: m’interessa destacar ara el de l’existència de dos formes de missatge que poden donar-se en l’acte comunicatiu: la natura i finalitat dels missatges implícits i explícits.

Un exemple de missatge implícit relacionat amb la llengua seria el següent: “la lengua valenciana es la seña de identidad más importante del pueblo valenciano”, que ha deixat anar alguna vegada Francesc Camps, Alberto Fabra o Rita Barberà. Aquesta afirmació no explicita la finalitat última de qui l’emet, i el missatge ocult, implícit, que conté seria: “cuanto antes acabemos con esta lengua minoritaria de alpargateros, mucho mejor”.

Un cas homòleg traslladat a les finances seria aquell que s’esdevenia fins a no fa gaire temps en una munió de sucursals bancàries: “Bon dia, Pep! –diu el director de la CAM a Josep Seguí, un llaurador de tota la vida–. Has de posar els diners en un dipòsit molt rentable i segur que et donarà un bon pessiguet de diners, molts més que el dipòsit fix on tens ara els estalvis.” Allà on diu “dipòsit molt rentable i segur” s’ha de llegir “preferent”. És clar, el director no podia dir explícitament al client: “Xe, Pep, t’he canviat els diners a un dipòsit que et farà perdre fins l’oremus”.

Dissabte passat, a Peníscola, es va celebrar una reunió d’imputats anònims. El terapeuta que la dirigia és registrador de la propietat en excedència. Amb aquests antecedents, els afectats difícilment podran sortir-se’n. Però bé, el mestre de cerimònia, assessorat per l’equip de coaching, va deixar anar missatges positius per arengar els diputats deprimits i la ciutadania: "este año será mejor que el pasado pero peor que el que viene".

No sé a vosaltres,

però a mi, que un president d’un estat plagie el lema més coent de les joieries dels anys 90 ("Te quiero más que ayer pero menos que mañana") per parlar de previsions econòmiques i laborals em fot nerviós, de molt mal rotllo, sobretot si tenim en compte una dada objectiva: quasi totes les parelles que es regalaven collarets i polseretes amb cors partits de plata amb aquell lema van acabar com el rosari de l’aurora: separats, divorciats, descobrint l’homosexualitat...

Cada crisi, cada recessió du aparellada missatges implícits que la precedeixen o simultanegen: Aznar i el seu “España va bien”, Zapatero i el “estamos en la Champions League de la economía”, Camps i la “Comunidad Valenciana es pionera en…” Rajoy, quan va dir dissabte que “el pesimismo ya está en retirada en nuestro país” realment ens volia transmetre que hem d’apretar el cul perquè la que se’ns ve damunt pinta molt cru.

Aquests missatges implícits i ben intencionats que ens dediquen els nostres governants actuals els els hem de tornar en forma d’estima, d’amor inusitat. M’explique. Quan comencen a circular les enquestes telefòniques sobre la intenció de vot, tots a una i davant la pregunta “¿A qué partido votaría si se celebrasen ahora elecciones?” hem de contestar que “votaré el PP,  i tant!”, que els tenim en molta estima, que són uns grans polítics i que ens volen traure d’aquesta crisi. Ep, com més sabó millor. I és que res no senta tan bé com um amor (implícit) correspost.