Amb Mariano...

...a guanyar diners, ja voreu, ja voreu: el garrofó!

'Sexo, drogas y PP'

«Os espero el día 20 por la noche en Valencia, champán y mujeres». Ho deia, la nit de dimarts en un sopar, Alfonso Rus, president de la Diputació de València i del PP provincial, segur de la victòria electoral. Les associacions feministes i Controla Club s'hauran dut les mans al cap amb la incorrecció política d'Il Cavaliere(t) de Xàtiva. Amb tot, s'ha d'agrair la sinceritat per compartir, amb tothom i sense embuts, els seus hàbits bohemis nocturns. Vosté va per davant, sempre. Mentre que la majoria de polítics fa públiques únicament les seues propietats i renda, vosté ho fa també amb els vicis.

Com que una tal invitació sols la podrien refusar els hipòcrites o els qui no troben al·licient en el plaer que confereix la companyia femenina i l'eufòria de l'alcohol, m'he decidit a traure un bitllet de Talgo Alacant-València per al 20N. I he comprovat, amb frustració, que s'havien exhaurit (el còctel d'alcohol i dones és irresistible per als valencians, sobretot per als casats). He tancat la web de Renfe i he continuat llegint l'article sobre el senyor Rus, per esbrinar si la invitació incloïa la gratuïtat del desplaçamaent fins al cap i casal amb bus organitzat. Contràriament, don Alfonso, conscient de l'ensalada discursiva que acabava d'amollar, va i postil·la poc després, juganer: «las nuestras», les mullers pròpies, no les alienes, s'entén. Aleshores, tot era broma? Gairebé sempre havia pensat que anar de putes era pràctica tant de gent d'esquerres com de dretes, però resulta que sols és d'esquerres. O la dreta ja no és el que era o jo sóc un complet soca. Amb la il·lusió que em feia assistir al bolo i comprovar, de primera mà, l'estratègia que fa servir Rus per enfilar-se als tamborets dels prostíbuls¹.

En un altre indret de la grande y libre, el registrador de la propietat de Santa Pola en excedència, Mariano Racoy (a qui un servidor li duia cartes quan hi feia de carter), ha afirmat que modificarà la llei antitabac perquè es puga tornar a fumar en alguns bars. I la vol canviar perquè opina que fumar no és una droga ni una addicció, sinó que "fumar és una virtut" (vegeu imatge a sota). La dreta espanyola és experta a fer dels vicis virtuts, que no ho sabíeu? No sé per què us hi indigneu. La foto, presa als anys 90, és de la revista "El fumador", la Interviú dels homes xemeneia. Tampoc no té desperdici l'estudi que ressalta la portada de la revista esmentada: "Demostrado, la nicotina activa la memoria". Oli en un cresol² en la prevenció contra l'alzheimer. Paraula dels amics de Racoy (que alhora són amics del seu cosí, el qui deia que ni canvi climàtic ni calentament global). Jo crec que, tot i les afirmacions del líder popular, acabarà deixant la llei tal com està, no fóra que, fumant fumant, ens vinga a tothom un excés de memòria històrica i haja d'acceptar que Franco fou un assassí, un genocida que va cometre crims contra la humanitat, i no solament don Francisco, un paisà a qui es podrà visitar i deixar floretes en una vall de la serra madrilenya.

"Fumar és una virtut". La frase de don Mariano m'ha trasbalsat. Si, segons el periòdic que llig Racoy diàriament (amb la c pronunciem a la manera catalana la j castellana, fricativa velar sorda inexistent en català), a l'Estat espanyol una persona mor a causa del tabac cada deu minuts, sols cap la possibilitat que aquests difunts siguen uns virtuosos i, a més, caídos por Dios y por España (l'estanquera). A partir d'aquest 20N ho sabrem, quan Mariano isca a celebrar la victòria al balcó de Gènova amb una lleugera modificació de la salutació feixista: amb el braç dret tibat però sostenint un cohiba a la mà dreta i una ampolla de Dom Pérignon a l'esquerra.

¹Per als qui no coneixeu Rus, dir-vos que és un mascle d'Homo (Sapiens) força més baixet que la resta dels seus congèneres. Un tap de bassa que té a Silvio Berlusconi com a icona a qui imitar. Rus, però, no s'emporta les jovenetes a una gran mansió, sinó que prefereix una barraqueta valenciana vora la marjal. Es mereix un caganer al pessebre.

²Parèmia que significa "ser un remei ràpid i molt eficaç"

Per unes sabatilles d'anar per casa eficients

Les eleccions espanyoles fan com la política comercial d’Ikea: això de les repúbliques independents (eficients) és de sabatilles d’anar per casa; el bipartidisme monàrquic ens dóna la benvinguda amb llibre d’instruccions únic, gran i indivisible per al mobiliari públic.

Descansen en pau (i 'glamour'!)

Metro, el principal periòdic gratuït d’Anglaterra, ens informa que un paio rus, un historiador de 45 anys i que parla 13 llengües, ha estat detingut per la policia perquè es dedicava a profanar tombes de dones que havien traspassat recentment i perquè emmagatzemava els cossos (exactament 29 cadàvers femenins d’entre 15 i 25 anys) al seu xicotet apartament. No es limitava, però, a ficar les mòmies en potets en conserva per a després fer-se un bon arròs amb pota, sinó que les exposava aquí i allà per tota la casa i les abillava amb molt i molt de glamour. Hi posava tant de zel a l’hora de vestir les difuntes que, segons la policia, quan les van trobar semblaven “nines”, ja que les arreglava amb bright, colourful dresses.

Carregar-li el mort (i amb raó). El cas s’ha destapat perquè els pares del “desenterrador” (sense plaça de funcionari reconeguda), de retorn d’unes llargues vacances, han denunciat a la policia que, l’apartament que compartien amb el fill, semblava la mansió de la família Monster –en versió soviètica. Aquest és, podríem suposar, un nou cas de fill-emperador no emancipat que supera la trentena d’anys i no vol marxar de casa, i tira mà d’imaginació macabra per fer fóra els pares. El encarregats del cas expliquen que, després de la denúncia, van seguir Anatoly Moskvin, el fill de la parella denunciant, i el van enxampar carrejant una maleta plena d’ossos humans.

Les mares perepunyetes i les núvies cadàver. Finalment, la nota de premsa explica que el profanador no ha estat condemnat però que serà sotmés a una anàlisi psicològica. Tothom coneixia la fascinació malaltissa que Anatoly tenia pels cementeris (n’havia visitat més de 750, tal com va afirmar en una entrevista). Així mateix, en un article aparegut en un diari no fa gaire temps, Moskvin va relatar que, a l’edat de 12 anys, fou obligat a fer-li un bes a la cara d’una xiqueta morta d’11 anys durant un enterrament. I pel que podem deduir, aquell bes macabre, (que pel que sembla es fa com a senyal de respecte o ves a saber què), va traumatitzar profundament el nostre amic, que s’ha passat tota la vida intentant oblidar la fredor que desprenen els morts i que notà als llavis, i no ha trobat cap altra estratègia per sentir-se millor que la de maquillar i vestir mortes. O qui sap, potser li va agafar el gustet i, fadrí com estava i sols a casa, es va muntar una festa de Halloween hiperrealista. Mai no ho sabrem.

Sentit comú versus pràctiques populars. La veritat és que jo li he d’estar molt agraït a la meua mare per no haver-me obligat a empassar-me tots els dinars (menjars de calent, que en diem aquí) que, de menut, em feien un fàstic terribilíssim, i que ella substituïa, submisament, per truitetes, pitets de pollastre i hamburgueses casolanes. I és que, amb el temps, m’he acostumat a menjar (quasi) de tot. Si la meua santa mare haguera fet com la senyora Moskvin, ¿qui sap si, de grandet, m’hauria dedicat a assaltar supermercats de nit i pintar de colors els paquets de llentilles, posar llacets rojos a les bledes destinades a l’arròs caldós i omplir de llepolies els sobres de purés de verdura per fer-los una mica més agradables? Mai no ho sabrem, tampoc. El cas és que, ja em perdonareu que acabe l'escrit, però me’n vaig a comprar un paquet de muffins de xocolata.

Notícia d’Anglaterra

A Anglaterra, qui ve de fora, té sempre l’anguniosa sensació que el temps s’esgota, que se li escola sense haver-se, amb prous feines, apartat les lleganyes del matí. És com si, una vegada havent sonat el despertador, el destí ens posara un dorsal sexagesimal numerat, com si el temps fóra un jutge de pista que fera sonar un tir vertical i cada jorn esdevinguera un compte enrere. Aquest sentiment de pèrdua temporal contrasta amb la tranquil·litat amena i la parsimònia silent dels plataners, castanyers, nouers i fajos gegantins, de l’esquelet d’alguns dels quals, cauen, com a plomes d’au, les fulles mortes. Cada fulla groga deixa al darrere el propòsit que cada bristolià s’havia plantejat per a l’any que ara acaba. El proper, tornaran a enganxar fulles verdes a les branques, amb nous projectes qui sap si, fins i tot, il·lusionants.

Aquí, quan no ets en un pub o a dins de casa, l’entreteniment és anar al supermercat ASDA i observar les cares, sobretot, de la classe treballadora anglesa. Sempre em fa la sensació que encara duen sobre les galtes, heretat, el cansament provocat per segles de grisa industrialització. Si mai volíeu saber com treballava un ós peresós, només heu d’observar un anglés com escaneja productes en una caixa de supermercat. Duen el tedi inscrit als tatuatges i als moviments corporals. Descuiden com ningú l’aparença, el seu posat, tothora malgirbat. No puc, sinó, trobar fascinant i digna d’objecte d’estudi aquesta forma de ser, d’acarar-se a la feina. En cap moment intenten dissimular el malestar que els provoca la rutina laboral.

De tornada del supermercat, i quasi de nit, escolte amb l’emapetrés El Cigne, per a cello i piano, de Saint Saëns. És una delícia reconfortant. Amb els braços tibats pel pes dels queviures, observe el mant groc que ha provocat la caiguda de fulles, sobre la gespa verda i sota els plataners de tiges inabarcables; tot és regat lleugerament per una llum blana, de comiat; m’estremix un sentiment de felicitat en participar de tanta bellesa. Poc després, i no massa lluny de mi, veig un home assegut en un banc del parc que travesse. Els bancs dels parcs són de fusta, i rarament no presenten, en un cantó, una plaqueta metàl·lica amb una dedicatòria per a una persona que ha traspassat.

El senyor, de mitjana edat, té entre les mans un llibre, que reposa sobre les mans i aquestes sobre les cames, creuades la dreta damunt l’esquerra. De sobte, alça la vista de l’escrit i mira cap endavant, com si buscara alguna cosa perduda entre la línia de cel i les teulades de les cases. Fa una mirada penetrant, de la qual es pot endevinar un pensament de trajectòria existencial, com si buscara un badall d’horitzó on trobar respostes que seran, malauradament, retòriques. Poc després arribe a casa i, dins la mansarda, gitat en l’air mattress de 15₤, comence a escriure, mentre escolte com una pluja fina inicia el castig diari sobre el vidre de la finestra amb so de ferro fundit. Recorde l’escrutini visual d’aquell anglés. I pense que, qui sap si, aquesta mirada vers l’imponderable, és Anglaterra.