L'art es mama de les millors mestres

Un diumenge... negre

Hui ha mort la Whitney Houston. M'ha sorprés veure com el públic de les xarxes socials  es desfermava en un dol virtual d'allò més sentit i gospelià. Fins i tot l'Alberto Fernández ha sentit la pèrdua, camí de Cornellà, amb un to paternal (Mañana de domingo en Cornellà con un Espanyol cerca de la Champions!!! Y tristeza por la muerte de Whitney Houston, malditas drogas!!!). Catxis, maleïdes drogues! Si la Houston hagués mort divendres, ahir dissabte i hui diumenge hauríem tingut dos tasses de reposició d'El guardaespatlles. Però fins i tot als guardes els manquen les espatlles (i les armes) per  a protegir-nos o esquivar la mort més convenient. 

A mi, la veritat, no m'ha dolgut excessivament la mort de la Houston. Reconec, però, que amb aquella pel·lícula quasi m'ofegue inundat de plors i mocs. Em vaig salvar gràcies a un  particular guardaespatlles anomenat Kleenex. (Després vaig entendre que el film fou una gran operació comercial de l'empresa més famosa de tissues.) Hui també és dia de dol per al Kevin Costner, l'home del pinganillo que la protegia en els bolos i que, en les hores no feineres, xiuxiuejava els cavalls. El Costner, s'ha quedat sense feina, i aquest fet és tan sols el preludi de la reforma laboral raconiana les conseqüències de la qual -com heu pogut comprovar- traspassen fronteres (l'Angelina Jolie s'ho veia venir  quan, setmanes enrere, demanava feina a l'Almodóvar). Així doncs, que descansen en pau, condicions laborals i artistes de renom. 

Sunday, blacky sunday?

Hui, tot apuntava que seria un diumenge negre: la mort d'una cantant negra, el negre panorama a què ens aboca la nova reforma laboral i l'inexistent mercat de treball, el crit de ma mare "em tens negra, deixa Internet ja i baixa a comprar el paquet de fideus a ca la Glòria!!"... Però l'horitzó ha esdevingut de color carn (de color rosa) en topetar-me en Twitter amb una antiga mestra, amb una artista increïble: Sabrina Salerno!!!! La joia m'ha omplert el pit. Me n'he fet seguidor de seguida, i hui mateix li faré una piulada sentida en el mur.

Homenatge a la Sabrina

A la Whitney no li dec cap aprenentatge vital. A la Sabrina, en canvi, li'n dec tant i de tants camps diferents!: teoria i pràctica de les coreografies; "els pits", òrgans independents del tronc i del cervell; l'anatomia del mugró i l'arèola (i que se'n podien fer repeticions -antesala de la slow motion- sense constituir un pecat); que les pitreres es classificaven en xicotetes, grans, descomunals i sabríniques; que era de veres que la mida de les coses estava sobrevalorada, com els diners, però que era del cert que ajudava, i molt, en el dia a dia; vaig començar a entendre les metàfores (els anells de Saturn no necessitaven ser a anys llum per poder tocar-los), a adquirir el pensament abstracte (havia descobert la font real dels productes lactis) i a descobrir de veres el meu cos (quan pixaves et veies la Sabrina amorrada al piu); tot això a finals dels 80. I, sobretot, que no necessitaves aprovar el nivell avançat d'anglés per triomfar al món. El món, aleshores, no estava infectat amb tant de crític d'art (musical, s'entén) xafaguitarres, com ara, malalts d'un perfeccionisme visceral  i una especialització malaltissa, i es valorava realment el que s'havia de valorar: l'art per l'art. La vida, feta art. 

Per això, Sabrina, puc dir, amb franquesa, que he mamat vida amb tu, i que per a mi ets la llet, artista! Que no servisca d'arma llancívola ni de precedent, però és quan veig la Sabrina que entenc la influència inevitable del seu mestratge en les festes bunga-bunga d'en Berlusconi. Els d'esquerres també tenim dret a la indecència. Ser conseqüent cansa molt.

Altres dones docents, altres artistes decents

Tothom té la seua particular Rosa Sensat, Agazzi, etc. Tothom recorda els millors mestres que ha tingut al llarg de la formació acadèmica. Si bé la Sabrina és, per a mi, la Montessori de l'escola lliure de la vida, també he tingut unes altres molt bones pedagogues que m'han ensenyat a caminar en les línies torçudes de l'existència. I en destacaré breuvement tres: la senyoreta Sánchez, de Ciències Naturals, la senyoreta Fox, d'anglés, i la senyoreta Danuta, de Religió. Totes elles em parlaven de l'amor, com de la cosa més bonica i preciosa, i em contaven que els reis de l'Orient no existien, ni tampoc els llops ni els esperits, ni que una cigonya mascle havia deixat prenyada la meua mare i havia marxat a França a fer la vendímia. Aquest és, doncs, el meu petit homenatge. Va per totes vosaltres, mestres. Si Ovidi visqués i hagués coincidit en la meua quinta, els n'hauria fet la versió musicada.