Dotze hores, divuit euros, quaranta quilòmetres. Dotze hores, divuit euros, quaranta quilòmetres.

Hi ha una parella de joves magribins que viu al meu barri. Treballen en un magatzem de fruita d'Oriola. De moment. Cada vesprada, amb la calor, agafen una bicicleta i fan camí al treball. Treballen en el "torn de nit", de 6 de la vesprada a 6 de la matinada. Treballen 12 de les 24 hores que té un dia. Migdia. Com a treball, no compten el temps que pedalegen per arribar-hi. Per 12 hores diàries els paguen 18€. 90€ per setmana. Un dia té 1440 minuts. Ells en treballen 720, per 18€. Sense comptar el temps que pedalegen per arribar-hi. Sense comptar el temps que pedalegen per arribar-hi, ni el perill dels 40 quilòmetres de carretera nacional que separen la casa humil del treball i el treball de la casa humil, ni el perill als colps de calor, ni les punxades de roda...

Un oficial de primera enrajolador de Crevillent que havia sigut autònom, arran de la crisi, va quedar sense treball i va demanar feina al capatàs de la nova urbanització El Pinar de Crevillent, fa uns quants anys, quan començaven a fer aquells blocs on ara hi viu el regidor d'Obres de Crevillent, Rafael Candela de la Fuente. L'encarregat li va dir que si volia treballar-hi li pagaria 3,50€ per hora. L'expert enrajolador va acotar el cap... i en va marxar. Mentre eixia de l'obra de Ramon Salvador i César Augusto Asencio, deixava enrere un bon nombre d'enrajoladors i paletes romanesos, magribins, sud-americans i d'altres racons del món que també acotaven el cap, i els ulls, de cansament. L'enrajolador, ara, és a la costa est occitana omplint cases i pisos de rajoles, amb un sou digne.

Una crevillentina que ajuda ma mare en les tasques de neteja de la casa durant dues hores, cobra 18€. Si els valors numèrics no foren tan exactes, de la comparació entre els 18€ del i de la magribina i els de la crevillentina, en diria ficció, però són una realitat. I el que marca la diferència entre realitat i ficció no són les mans dels marroquins clivellades per punxes de fruita, ni els genolls mòlts d'anys d'enrajolar de l'enrajolador crevillentí, ni les mans cansades que netegen els mobles de casa de ma mare, sinó els explotadors que hi ha entre nosaltres. Aquests són el veritable perill, als Països Catalans, a Grècia, al món.

Si aquest estiu, camí d'Oriola, mentre aneu amb el vostre cotxe amb l'aire condicionat engegat, trobeu una parella de treballadors en bicicleta pel voral del quitrà, recordeu que no són moros, sinó treballadors explotats. I que els vostres pares ja van lluitar perquè vosaltres aneu amb un cotxe amb l'aire condicionat engegat i contra aquells que ara paguen 18€ a treballadors que es juguen cada dia la vida per 18€.