El cant de la xitxarra (microrelat)

-Mare, esta vesprada mataré totes les xitxarres del camp. No en deixaré cap viva -digué el xiquet a sa mare, amb una ganyota de neguit.
-Per què, fill?
-Perquè són insuportables. És el cant, em fa embogir.
-Si mates les xitxarres, el món s'aturarà.
-Què dius ara, mare?
-Són la constància de la vida. Canten fins a morir, moren per a viure.
-No ho entenc. Què és
la constància?
-Voràs. La constància és l'estiu, que porta el cant de la xitxarra. La constància és el ball del sol i la lluna, la pluja que cau a la terra, el riu que alimenta la mar, la mar que ens visita, que ens bressola nit i dia. La constància és el vent, els estels, el niu de l'ocell, el plors, els somriures de ta germana. La constància és la rella, el llaurador, els solcs que dibuixen la terra. La constància és la parra, el fruit, el taronger. Jo sóc la constància, ton pare, els avis, la constància és el teu naixement, el teu futur. La constància és la vida. La constància és la memòria, l'amor, el record del bes.
-I l'hivern, mare?
-També. A l'hivern, el cant de la xitxarra s'amaga sota l'escorça dels ametlers, i en mouen la saba, amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall. Si hi apropes l'orella el podràs escoltar. Si jaus al terra, l'escoltaràs córrer per les arrels.
-Però, mare, i jo, tinc "constància"?
-I tant. La constància te l'encomanà el cant d'una xitxarra un matí d'estiu, quan encara nadaves al meu ventre. Si et poses la mà en el pitet la notaràs que et parla: tum-tum, tum-tum, tum-tum...
-Mare...
-Què, fill?
-Crec que esta vesprada no mataré cap xitxarra. Ja m'agrada, la constància del cant de la xitxa...
-Sí, fill, sí.
I així es quedà adormit, entre el bressol de la mare i del cant de la xitxarra.