Consuetudinàrium

Ma mare i la veïna sempre queden en dissabte per fer-se el bigoti. Ma mare, agafa cera, la calfa al foc de la cuina i la fon. De les dues peces que té una pinça de fusta d'estrendre la roba, en fa servir una per sucar la cera fosa i estendre la substància sota el nas. Abans d'aplicar-la-hi, però, ma mare la bufa per disminuir-ne els graus. Quants anys fa que ho fan? 20? 30? El ritual sempre es repeteix: després de dinar, la veïna toca el timbre, ma mare li obri i posen una cadira al mig del menjador. La primera s'asseu, es lleva les ulleres de vista, i es passa la mà per la zona on rebrà la descàrrega elèctrica de baixa tensió. I entre tot això, parlen. Sempre parlen del mateix, em sé les converses de memòria, però no em puc estar d'escoltar-les amb atenció i secretisme: què has fet hui per dinar, què ha dit tal altra veïna, què ha comprat en tal lloc, quina oferta ha vist en tal escaparata, aguanta una mica el dolor que ja ho tinc, estic farta del meu home...

Amb l'ungla del dit índex, escata una punteta de la tira. Així prepara i condiciona el terreny. Quan ma mare li pega el tiró amb un colp sec de monyica, ras!, sembla que arranque un full més del calendari. Les tires de cera cauen al poal del fem, talment el temps en els seus muscles. Jo he crescut nadant entre tires de cera, com una abella silenciosa en un rusc atapeït de records. Ma mare, l'observa per damunt de les seues pròpies ulleres per comprovar que ha desboscat com cal qualsevol indici capil·lar en el paisatge epidèrmic. Mig tanca els ulls per aguditzar la vista i certificar-ne el bon treball. Sempre aprofita la tira que ha fet servir en el bigoti per repassar-li algun conat de rebel·lia d'algun pèl que despunta en la barbeta. Enguany han esmentat que, com més va, més els costa acostumar-se al dolorós procés. Jo, en dissentisc. Els ais que emeten continuen tenint la mateixa intensitat. Ni dèbils ni forts ni sentits. Simplement encerats amb un estoïcisme mil·lenari.

Finalment, tot acaba. La veïna se'n va a sa casa, just en la porta d'enfront, el primer primera, amb la propera data del calendari marcada de roig en el bigoti.