De la flor del safrà

A l'Encarni li agradaven les excentricitats. Un dia de principis d'octubre, quan tornàvem d'una acampada al Pirineu aragonés, vam travessar un camp de safrà a Terol. Va fotre un crit com si haguérem atropellat una criatura i em va fer parar el Megane, que va derrapar una estona, tot deixant olor a roda socarrimada. Aquell camp semblava un paratge lunar, amb flors de color blau, violeta, plata, disposades en rengleres com si uns éssers de fora de la terra baixaren amb vestits espacials cada nit a conrear unes plantes de propietats quasi màgiques, afrodisíaques, capaces de canviar el color de les coses.

Va botar del cotxe, va inspirar amb força i obrí els braços i digué que allò era un gran llit on havíem de follar algun dia. Però jo treballava al dia següent i ja féiem tard, i li vaig prometre que tard o d'hora la duria allí i fotríem el tave que volia. Després d'una ganyota inicial de desencís, se li van il·luminar les ninetes dels ulls, em va agafar la cara amb les mans i em ficà la llengua en la boca com si fóra una aspiradora gegant. Quan l'Encarni em ficava la llengua inacabable en la meua limitada boca, pensava que seria l'última vegada que ho faria. Dut per una imaginació que em caramullava els plecs del cervell, patia en pensar que l'Encarni, prompte o tard, em xuplaria l'ànima d'una llengüetada i se l'engoliria, tal com passava en algunes pel·lícules de ciència-ficció que havia vist. Fins que arribara eixe desenllaç fatal, però, ja podia ficar-me la llengua com volguera. L'Encarni no era d'aquest món.

Un dilluns de forn, quan havia passat un any d'aquella trobada floral sobtada, l'Encarni, que se n'oblidava de tot excepte de les promeses que jo li feia, em va recordar que teníem preparat un llit de matrimoni de deu tafulles de grandària amb cobertor color violeta esperant-nos. Li vaig dir que el cap de setmana hi aniríem sense falta.

L'Encarni era com un animalet desbocat, estava per civilitzar, i allò era precisament el que m'agradava d'ella. No feia preguntes transcendentals, tampoc plantejava projectes de futur. La incertesa i l'instint planaven en la seua mirada i moviments. Anava descalça per casa a l'hivern i no es refredava mai. Un dia que feia tard a una de les nombroses feines precàries que trobava, isqué de casa sense sabates i amb la cera de fer-se el bigot encara apegada sota el nas. Vint minuts després tornà entre plors, no per les burles dels vianants, sinó perquè pensava que allò era un senyal inequívoc que estava perdent l'oremus i que finalment es tornaria boja. Ho vam arreglar amb un polvo matiner abans d'anar a la feina, i no tornà mai més a esmentar allò. Encara duia la cera apegada al bigot quan es va seure damunt el meu penis mentre em besava i em deixava sense alé. Aquell dia tots dos vam fer tard a la feina.

Dissabte, després de dinar, vam preparar uns entrepans i vam pujar al cotxe amb la intenció de menjar-nos els vora tres-cents quilòmetres fins a arribar a aquell camp de safrà. El dia havia despertat clar i calorós, malgrat que ja érem a l'octubre. L'Encarni duia un vestit de tirants d'una peça, estampat amb colors vius, i calçava unes sabates de sola alta de jute que es nugava als turmells amb unes vetes blanques. Estava radiant. Acostumat a sentir-la xarrar pels colzes, em va estranyar que en el viatge a penes no haguera dit ni piu. Quan dúiem dues hores damunt del cotxe, va proposar que ens menjàrem els entrepans. Em retirava el paper de plata i m'apropava l'entrepà a la boca perquè hi fera mossos, i em donava glops de vi negre d'una cantimplora que havia omplit. Quan vam acabar de menjar, va començar a descordar-me els vaquers i a acaronar-me amb la mà esquerra el sexe. Continuava sense dir res, tan sols em mirava amb una llum especial als ulls, mullats per un tel prim i humit de felicitat. Aprofitant la rectitud de l'autovia, vaig començar a fer el mateix amb el seu sexe, i així, només amb la mà esquerra al volant i amb els braços creuats, anaven jugant-nos la vida en la carretera amb una bona dosi de plaer. L'autòpsia ens haguera etiquetat com a "feliçment morts".

La collita de la flor del safrà es fa a la tardor. És una flor rebel, com l'Encarni, que a diferència del comú, no ix a la primavera, sinó que esclata i mostra la seua esplendor de cara a l'hivern. Els homes i les dones, acatxant el cos i l'esperit i carrejant cabassos d'espart, cullen amb cura les flors encara tancades durant la rosada, abans que la flor puga obrir els pètals al sol i les manasses malbaraten l'or roig dels estigmes. Vam haver de travessar un xicotet poble aragonés abans d'arribar a aquell camp de safrà. "El paraíso del azafrán", deia un cartell rovellat a l'entrada. Ja hi havien encés els llums, uns llums de festa, tot i que el sol encara estava fora. No hi havia ningú pels carrers, i tan sols vaig vore un gat siamés que es llepava la pota dreta com si s'acabara de fotre una llauna sencera de tonyina. Tot el poble era a la plaça, des d'on arribava rebombori i la melodia de Paquito el Xocolater d'una orquestra popular.

Vam aturar-nos davant d'aquell camp violeta. Amb els faldons per fora, l'Encarni no em va deixar arreglar-me. Es va descalçar i em tirava de la mà cap a les files de safrà. No em va deixar ni agafar una manta que havia agafat de casa per fer-la servir com a llençol improvisat. En dos segons l'Encarni es va nugar amb un recollit els llargs cabells rossos. De camí, se'm va pujar al be i no deixà de besar-me i mossegar-me el coll mentre em deia obscenitats a cau d'orella. Un cop vam arribar al centre d'aquell bancal, em va llançar al terra suaument i començàrem a rodolar entre terrossos i flors. Es va pondre el sol i, esgotats, veiérem pujar una mitja lluna retallada dalt la bòveda del cel. Milers d'estrelles obriren els ulls i ens feien clucs de llum incerta. Vam fer l'amor tantes vegades que no recorde quina hora se'ns va fer. L'Encarni s'agafava amb les mans a les flors de safrà quan l'envestia. Jo patia pel pobre llaurador propietari d'aquell bancal. Però l'Encarni no em deixava ni temps ni espai per a pensar, i em capbussava constantment devers la molsa rossa del seu sexe. Vam acabar amb els cossos fuetejats pel terra i les fulles, però sobretot pel color groc i roig dels estigmes del safrà que s'apegaren a l'esquena de l'Encarni, a les nostres natges i a tot arreu.

Nou mesos i una setmana després nasqué el nostre fill. Pesà tres quilos i nou-cents grams i se li dibuixava un somriure en els llavis, tot i els cops que li foteren al cul. Però el que més cridava l'atenció era el roig intens del seus cabells i el blau lila dels ulls. Tenia tot el cosset ple de pigotes i l'Encarni ho relacionava amb aquell camp de safrà. Deia que les pigotes eren un regal de les estrelles d'aquella nit i cel immens, la llum de les quals s'havia imprés en el cos del nostre incipient fill, i que tota la resta era obra i gràcia de la flor del safrà. L'Encarni havia planificat aquella eixida al camp de forma mil·limètrica. I tot perquè de xicoteta havia llegit un mite amorós tràgic sobre una ninfa, Esmílax, i Crocos, un jove que s'enamorà follament d'ella. Aquella història li féu tanta llàstima que volgué aplicar-hi justícia històrica. El cert és que el nostre fill, acabat de nàixer, feia una olor força semblant a la del safrà, fet que els metges no aconseguiren explicar-me científicament. Ara bé, mai vaig accedir a posar Crocos de nom al nostre fill, tal com volia l'Encarni. Amb Guillem ja anava bé la cosa.