Una vella dita popular basca afirma que si la primera vegada que sents el cant d'un cucut tens monedes a les butxaques, eixe any no et faltaran els diners. Ho he llegit en un llibre de Kirmen Uribe d'una preciositat infinita, serena. No sé quan va ser la primera vegada que vaig sentir el cant del cucut, era xicotet, i llavors no m'importaven els diners, ben bé com ara. Sí que recorde l'última vegada. Va ser fa un parell d'anys, a la cara nord de la serra de Crevillent (a les terres de la família materna, l'Ombria de el Fondó de les Neus), allà on els pins, les carrasques, els brucs i els arboços creixen forts perquè els arriba l'alé de les terres del nord, el mateix alé que parla sobre el cant del cucut. I és curiós, perquè no en va ser un, el cant que vaig sentir, sinó el de dos cucuts, un mascle i una femella, tot fent el seguici nupcial. Era primavera.
Siga com siga, des d'aquella última vegada que vaig sentir el cucut, no he tingut més diners, tampoc me'n fan gaire falta. El que sí que he notat força és que les butxaques les tinc més plenes de bons amics que mai. Supose que eixa ha sigut la riquesa que em dispensaren la parella de cucuts que vaig oir. Una riquesa que no té preu. Espere de tot cor que enguany vosaltres també sentiu el cant d'algun cucut. Per si de cas, un enllace un vídeo on podreu gaudir-ne. Feliç 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada