Tot contradient Goethe i Pla

Estirat al llit, febrejant, i per pura curiositat i tedi, deglute les hores llargues televisives que dura el darrer plenari municipal de Crevillent. L’alcalde, el nostre alcalde, clarament afectat per un greu delírium trèmens de vara de comandament, es recrea aixafant la ineptitud expositivoargumentativa de l’oposició. De tota, tret de la dels joves d’Esquerra Unida i Esquerra Republicana, a qui no es molesta ni en replicar per por de donar-los un protagonisme excessiu que esdevindria molt molest a llarg termini i podria, fins i tot, erosionar la imatge de poder ferri i domini absolut que ha aconseguit erigir al llarg dels anys. I és que quan ha de contestar als de la coalició d’esquerres delega en els propis regidors, perquè dialècticament sap que té ben poc a fer davant una gent que no estan per corporativismes, ni per somnis de rellevància social, ni flaixos de càmeres. És plenament conscient que a aquells dos els mena alguna cosa ben diferent, i per això fan servir paràmetres força allunyats als de la resta. Han entrat allí únicament i exclusiva per retornar-li la veu al poble i fer fora aquell que s'asseu ample, còmode i segur a la cadira principal, a ell, al del quadre de cos sencer que té penjat al darrere i als dels quadres que visten camisa blava (precisament perquè cap penjat d’aquells va estar triat democràticament han d’anar fora, siga dit de passada).

L’alcalde, el gest més democràtic en la vida del qual ha estat posar noms de mandataris imperials de repúbliques romanes als seus fills, escridassa els líders de l’oposició del PSOE i Compromís. Amb la vehemència d'un mestre de l’escola nacionalcatòlica, els titlla d’innútils, mancats d’intel·ligència, de deixar anar poca-soltades tothora, i no sense raó, perquè aquells s’han pronunciat en contra d’acords que es van aprovar per unanimitat temps enrere. És un espectacle dantesc. Es recrea en la sagnia. En un moment així hom s’adona per què aquest megalòman visionari porta vora quinze anys com a màxim representant de la vila. Queda clar que no és per mèrits propis, sinó pel descrèdit d’una oposició que amb prou feines pot copsar les bufetades i vituperis d’un senyor que, en circumstàncies normals, hauria de ser visitat els diumenges i dies no feiners en un sanatori, i no pas en el despatx principal de la casa del poble.

No puc evitar que em vinga al cap una reflexió de Josep Pla amb què relaciona Goethe i uns udols telegràfics de Gabrielle D’Annunzio. “Religió que raona, religió morta”, va dir el filòsof alemany. “Política de crits, política morta”, en diu Josep Pla tot parafrasejant-lo, dels crits i facècia de l’italià, que va esdevenir la vedette de la política internacional en el seu moment. Doncs, bé, Cèsar Asencio ―que per a la democràcia és un zombi i per a la memòria col·lectiva serà una anècdota de fira― esdevé protagonista principal i guanyador amb els seus crits i ganyotes de falsa crispació en la mesura que és esperonat per una oposició que tan sols és capaç de despertar els morts vivents. És així de patètic: són els mateixos silenciats els que apugen el volum del micròfon del botxí perquè anuncie amb més èmfasi una merescuda execució.

Si Pla coneguera el cas, telefonaria a Goethe (via purgatori i a cèntim el minut) i compartirien la incomprensió contradictòria del cas crevillentí.