"Galvana", segons tots els diccionaris (catalans i castellans), significa "peresa". No ho havia escoltat fins avui, que l'ha pronunciat la meua tieta Georgina. "Tenir galvana" és "tenir caparra". "Quina galvana que tinc" és com dir "quina caparra que tinc". A això, també li diem, a Crevillent, "quina tonyina que tinc". És a dir, una peresa produïda per les ganes de dormir després de menjar que fa que no tinguem ganes de fer res, sobretot amb la xafogor de l'estiu. I "galvanejar" és "emperesir". La paraula és d'origen àrab, i segons alguns, hauria passat mitjançant el castellà o l'aragonés al català. Fins aquí, clar i català.
Ara bé, ma tia hui ha fet servir el substantiu amb una accepció amb connotacions que no tenen res a veure amb el que he explicat abans, i que, en principi, no es recull en els diccionaris: "No tusses que ens deixaràs aquí la galvana." Com que tinc la grip i no podia deixar de tossir (amb una tos greu, fosca, com si fóra la interferència d'una ràdio que emet des del mateix avern) ha esmentat allò de la galvana, com volent dir que no deixara els virus escampats pel menjador, no fóra cas que els encomanara l'afecció.
I fins aquí l'explicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada