dimecres, 31 d’agost de 2011

Taxonomia masculina

Hi ha quatre classes d'home:

1. Els que es renten les mans abans de pixar.
2. Els que es renten les mans després de pixar.
3. Els que es renten les mans abans i després de pixar.
4. Els que mai no es renten les mans ni abans ni després de pixar. Aquests, i sols aquests, són els imprescindibles.

S'han observat, però, individus que presenten conductes característiques de totes quatre tipologies, tot depenent de diferents variables ambientals i psicològiques. Aquest darrer fenomen pot, segons els experts, comportar l'inici d'una nova espècie, després d'un llarg, lent i costós període selectiu.

On sou vosaltres, en aquest moment evolutiu? Jo, m'ho reserve, no siga el cas que després us quedeu mirant-me les mans cada vegada que ens creuem pel carrer.

divendres, 19 d’agost de 2011

Hospitals Mattel®

Acudisc, per una contractura al coll, al servei d’urgències del flamant i nou Hospital del Vinalopó, de titularitat pública i gestió privada (com tenir un fill i pagar per vida perquè te’l crien, tot desentenent-te’n). Tot és blanc, nacrat, amb olors artificials i televisors d’abundants polzades falcats a les parets. Em recorda les ambientacions de les sèries televisives dels EUA. Fins i tot els guàrdies de seguretat són elegants, ben plantats, guapots, amb les dents acabades de rebre neteges emblanquinadores (ara m’imagine totes les fembres de les comarques del sud visitant el servei d’urgències d’Elx, després d’haver llegit el post). Les infermeres són igualment atractives, no sé si ben formades professionalment, però atractives en un bon percentatge. Barbie infermera i Kent doctor en un món de fantasia, sí, això em dóna a entendre. Però, aviat, l’enlluernament, la pompa i els estels que brillen a les dents s’esvaeixen, a poc a poc.

Així que m’aprope al taulell d’informació m’atén un xicot jove que ben bé podria ser el fill major de José María Aznar: polsereta de la rojigualda al canell dret de la mà que cliquejava el ratolí, nàutiques de El Corte Inglés, camisa Ralph Laurent i una mitja meleneta amb franja profusa que recorda tots els afiliats de les Nuevas Generaciones. Tenia invisiblement inscrita, al front, la llegenda “work by 380V”, per allò de l’“endollisme” trifàsic (ja se sap que la gestió privada dels serveis públics no contempla el repartiment equitatiu i per mèrits –mitjançant concurs públic– de la feina ofertada entre la societat, ni assegura, per consegüent, els estàndards de professionalitat com cal). Li parle en català. M’atén, per deferència, en castellà. Deferència castellana. Fins i tot em faig creus que no m’haja demanat aquell trending topic del nacionalisme espanyol: me puede hablar en castellano, por favor? Són educats. Fills de putes, però educats. Em dóna una polsereta blanca, escrita també en castellà. És curiós comprovar com als taulells i taules dels serveis públics sovintegen, d’ençà que Eduardo Zaplana desembarcà al País Valencià, via el Mar Menor, les mateixes cares que en els mítings del PP (això es diu “fidelitzar la clientela”).

M’assec a la sala d’espera i, advertit per l’experiència que em confereixen les meues visites prèvies als serveis d’urgències hospitalàries, trac un títol de butxaca de la Camilla Läckberg (La princesa de gel) i em fonc en la lectura. Erika, la prota, acaba d’entrar, de nit, a la casa on s’han trobat morta dies abans l’Alex, la seua amiga d’infantesa. Sent unes passes al pis de baix i experimenta un esglai de terror. Jesús Alfonso, pase al box 3! Tall de lectura, quan més interessant es posava, i en castellà, que fa gust a agre. M’atén una metgessa amb un accentuat accent castellà de Sud-amèrica. Ja la tenim. No m’entén i he de parlar-li en castellà. En aquell moment em vénen al cap tot un seguit de preguntes, les respostes de les quals ja conec:

–Si segons les lleis, tinc dret a expressar-me en català davant l’administració pública, però l’administració no entén la llengua que hi parle, de la qual afirma, a més, que és la pròpia del País Valencià, aleshores, a qui he de demanar responsabilitats?

–Per què es contracta personal que no pot garantir el compliment dels drets dels ciutadans i els concula?

–Per què l’Estat espanyol i el govern autonòmic em reconeixen un dret civil que no puc exercir de fet, precisament perquè aquests ens no em deixen i me’ls neguen amb reiteració i a consciència?

–Per què Mercadona té més respecte pel català, quant a retolació i gestió lingüística general, que no pas les institucions públiques valencianes, una de les funcions de les quals és, precisament, la de vetllar pel compliment de les lleis?

–Per què tinc la ja gens estranya sensació que els qui més s’omplen la boca de democràcia i legalitat són els qui menys la volen i els qui són més fora de la llei de forma permanent?

–Per què tinc la segona i ja gens estranya sensació que el bilingüisme del PP-PSOE és una burla a la intel·ligència dels no castellanoparlants i l’antesala de la desaparació deliberada del català, basc i gallec?

I mira que hi ha disposicions legals, una extensa lletania que ja coneixeu i que és paper mullat, com durant els millors temps de Franco (no les llegiu, boteu-les, que la cursiva avorreix i mareja):

Article 7 1. El valencià, com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, ho és també de la Generalitat i de la seua administració pública, de l'administració local i de les altres corporacions i institucions públiques dependents d'aquelles. Article 10 Al territori de la Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià. Article 5 L'administració adoptarà les mesures que calguen per a impedir la discriminació de ciutadans o activitats pel fet d'usar qualsevol de les dues llengües oficials, així com per a garantir l'ús normal, la promoció i el coneixement del valencià. (LUEV) La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció (Article 3 Constitució espanyola).

Després de fer-me aquestes preguntes sense atendre la facultativa, aquesta em reclama atenció. A penes m’ausculta. Per si fóra poc, els rètols de l’interior de l’hospital són, tots, escrits en un fals bilingüe CASTELLANO-català: la falsedat rau en què la versió en català queda a sota de la castellana i en una mida de font escrita tres vegades més xicoteta que la de l’imperi borbònic i que la fa gairebé il·legible (els responsables del centre han entés que la salut del català és folgadeta, sense colesterol ni triglicèrids, i per això la descarten del color roig i prioritari d’urgències). Em fan esperar en una altra sala d’espera. És un hospital a vessar de sales d’espera, perquè sembla que la intenció siga que, així, l’espera, no es faça tan llarga. Una tele Philips em brinda la imatge de milers de pelegrins joves de les JMJ. S’hi entreveu un bonisme exagerat, adobat amb una excessiva xafogor, hormones i galtes plenes de cigrons d’acne que tallen l'aire, i amb unes ganes facialment paleses de voler i no poder follar, ni amb ni sense condó, perquè han de venerar un papa com si fóra una estrella del rock. Qui diu surrealisme? Tres quarts d’hora més tard, la metgessa em lliura l’informe d’alta, totalitàriament en castellà, de pam a pam (tan sols hi apareix una “i” llatina majúscula entre els meus cognoms, perquè oficialment sóc així, quin remei, diran, així com el nom “Generalitat”). Em recepta relaxant muscular i Ibuprofé, supose que per combatre els símptomes de la indignació lingüística generalitzada.

Els cartells indicadors dels pàrquings són únicament escrits en castellà; els grans rètols interiors sobre els colors de prioritat d’atenció dels pacients són en un acolorit i solitari castellà. Aquesta mena de despotisme lingüístic il·lustrat ha provocat que el meu estat físic i mental empitjorara una miqueta més. Malauradament no és un cas aïllat d'apartheid encobert, nooo, sinó una experiència força il·lustrada i estesa entre els valencians de pro: entrar mig sa a un hospital valencià i eixir-ne molt més malalt, i no per raons mèdiques.

Al dia següent decidisc enviar una queixa telemàtica al Síndic de Greuges per les versions indoor i outdoor de les il·legalitats lingüístiques comeses per l’Hospital esmentat. Envie, adjunt, l’escaneig de l’informe escrit exclusivament en la llengua materna dels Unamuno i Millán-Astray, aquest darrer fundador de la legión española que ahir s'exhibia en la tele amb un crist als muscles. Qui deia Edat Mitjana? Tinc la sensació, però, que trauré més beneficis del servei postvenda de Media Mark –que ja és dir!– que no pas de les compensacions i reparacions lingüisticomorals que em dispensarà el Síndic de Greuges. Això no obstant, no em deixe estabornir i crec que he de persistir, que hem de persistir en la nostra permanent i perpètua indignació nacional, que hem de sistematitzar les denúncies contra aquells que ens volen llevar la salut –la física, la mental i la nacional–, encara que ens trobem a l’agost, perquè sempre ens quedarà setembre o el cementeri per descansar en pau (tot i així, tindrem problemes, fins i tot, perquè ens graven al marbre les últimes voluntats sense errors ortogràfics ni cares de pasta de moniato –morir-se i posar-ho en valencià? Quin greuge!). I és que ja se sap que el mal d’Almansa és una malastrugança que ens durem fins a la tomba; que el mal d’Espanya a tothom i tothora escanya. I si no, feu-ne la prova: aneu a passar unes hores de vacances a la sala d’espera d'uns dels Hospitals Mattel que la Generalitat té arreu del territori valencià.

porta d'"Urgencias" de l'Hospital del Vinalopó. Com que

"Urgències" es pot confondre amb "Fragancias",

doncs ho posen en castellà per evitar els equívocs.

El proper pas serà traduir Vinalopó a Vinalopón, amb el

beneplàcit d'Ascensió Figueres, Colomina, Saragossà, Casanova...

(Enric[que] Morera ja ho fa amb Torrevieja i Orihuela en el seu facebook,

el xicot ens ha eixit ofrenador)