dissabte, 29 de setembre del 2012

Consuetudinàrium

Ma mare i la veïna sempre queden en dissabte per fer-se el bigoti. Ma mare, agafa cera, la calfa al foc de la cuina i la fon. De les dues peces que té una pinça de fusta d'estrendre la roba, en fa servir una per sucar la cera fosa i estendre la substància sota el nas. Abans d'aplicar-la-hi, però, ma mare la bufa per disminuir-ne els graus. Quants anys fa que ho fan? 20? 30? El ritual sempre es repeteix: després de dinar, la veïna toca el timbre, ma mare li obri i posen una cadira al mig del menjador. La primera s'asseu, es lleva les ulleres de vista, i es passa la mà per la zona on rebrà la descàrrega elèctrica de baixa tensió. I entre tot això, parlen. Sempre parlen del mateix, em sé les converses de memòria, però no em puc estar d'escoltar-les amb atenció i secretisme: què has fet hui per dinar, què ha dit tal altra veïna, què ha comprat en tal lloc, quina oferta ha vist en tal escaparata, aguanta una mica el dolor que ja ho tinc, estic farta del meu home...

Amb l'ungla del dit índex, escata una punteta de la tira. Així prepara i condiciona el terreny. Quan ma mare li pega el tiró amb un colp sec de monyica, ras!, sembla que arranque un full més del calendari. Les tires de cera cauen al poal del fem, talment el temps en els seus muscles. Jo he crescut nadant entre tires de cera, com una abella silenciosa en un rusc atapeït de records. Ma mare, l'observa per damunt de les seues pròpies ulleres per comprovar que ha desboscat com cal qualsevol indici capil·lar en el paisatge epidèrmic. Mig tanca els ulls per aguditzar la vista i certificar-ne el bon treball. Sempre aprofita la tira que ha fet servir en el bigoti per repassar-li algun conat de rebel·lia d'algun pèl que despunta en la barbeta. Enguany han esmentat que, com més va, més els costa acostumar-se al dolorós procés. Jo, en dissentisc. Els ais que emeten continuen tenint la mateixa intensitat. Ni dèbils ni forts ni sentits. Simplement encerats amb un estoïcisme mil·lenari.

Finalment, tot acaba. La veïna se'n va a sa casa, just en la porta d'enfront, el primer primera, amb la propera data del calendari marcada de roig en el bigoti.

dijous, 27 de setembre del 2012

D'allò que en diuen pluja

Aquest matí, al Baix Vinalopó, el cel s'ha emprovat un abric de cotó ennegrit. Un sàtir, aprofitant que Hèlios cunyava en l'Oficina de Treball més propera a l'Olimp, ha furtat les ales a Dèdal i, esfilagarsador, ha agafat pel voral la túnica llòbrega d'un Zeus enfurismat, tot deixant córrer filets i filets d'aigua que el teixien. Quan se n'ha desempallegat del tot (com una colobra de renovada pell), les ales blanques han cobert el firmament sense por a fondre's. Els mecànics han eixit del taller amb els ferraments i la revista porno encara a les mans; les fonerneres, amb la bata enfarinada, han obert el portó i han fet un aplaudiment polsegós al sàtir que, amb avidesa, les ha posseït violentament; tothom ha creuat la foscor del quotidià, de l'estança, per observar la joia. Esguards de sorpresa. Incredulitat. 

La pluja allarga més i més i més la tornada. Ens hi desacostumem. Al camp, olor a terra humida. Ciutat endins, una fortor a clavegueram adormit ha remogut panxes, mentides, secrets i merda oblidada tant de temps sota la foscor laberíntica on plorava Dèdal empressonat. Els paraigües s'han escapat del manicomi i del museu. Mesos i resos després, la pluja ha arribat a aquesta terra. L'argila ha bullit, ha pres forma humana i ha cridat per reclamar que aquest país del migdia li pertany, que tot ho engul.

Aquest matí, tothom mirava al cel amb cara de xiquet. Després, la fressa humana ha abaixat el cap i ha fet via a la rutina, no sense abans dissimular un fins una altra. Els bunyols de vent que han parit les forneres violades han dispersat, finalment, el miratge. Hèlios ha tornat. Anuncia que farà un curset d'ofimàtica mentre cobra i mostra, de nou, uns 420€ lluents, tòrrids, assolellats.

dilluns, 24 de setembre del 2012

El cicle de vida d'una dent d'or

Anys 60. Temps de crisi. El meu tiet Manolet agafa una maleta de roba i un sarró de pors i se’n va a Alemanya. Hi treballa 15 anys. Quasi mai en torna per vacances perquè vol fer créixer ràpidament el feix de marcs alemanys amb què posarà els fonaments de la seua futura casa a Crevillent. Un marc, ara un altre, un més… Les escasses vegades que en vingué, però, es va fer posar unes dents d’or per poder mastegar com cal, atés el mal estat en què tenia les pròpies.

11 de setembre de 2012. Temps de crisi. La meua tieta Georgina, muller del meu tiet Manolet, em demana que el baixe a cal dentista. Em dóna, dins un sobre, la dentadura postissa en què du aquelles tres dents d’or. Empenyent la cadira de rodes carrers avall, arribem a la clínica. Mentre ens atenen, llig en el mòbil que el Congrés espanyol ha tombat la ILP Televisió sense Fronteres, perquè puguem vore de nou TV3 al País Valencià, tenir un espai comunicatiu propi, com qualsevol poble o societat normalitzada; etcètera. Indignació i ràbia, piscolabis diaris. El desconnecte perquè ens sol·licita l’odontòleg. Ens atén. Diagnòstic: el meu tiet s’ha de renovar la dentadura. 400€. No serà cap problema, ja que els pagarà amb la pensió alemanya. El dentista posa dins el sobre la dentadura malmesa i me la torna. De tornada a casa de mon tio –aquella que es va fer amb els marcs alemanys– faig cinc cèntims del diagnòstic a ma tia i li allargue la dentadura. Ella, que no coneix l’egoisme material i es desprén de tot, em diu: nyas, queda-te-la i ven les dents d’or, i el que te’n donen t’ho quedes per a tu. Arribe a casa i, mentre berene, em mire les molars d’or amb què el meu tiet ha triturat, durant més de quaranta anys, alegries, neguits i menjars germànics i de la nostra terra.

20 de setembre de 2012. Crisi als Casals Jaume I i a Acció Cultural del País Valencià. Hi han declarat un ERO. Les multes pels repetidors de TV3 ens ofeguen. Ja han tancat molts casals. El de Crevillent, amb onze anys d’història, encara no. El setge i persecució del govern espanyolista local, autonòmic i estatal no dóna treva. No sé com acabarà tot plegat. D’aquests pensaments, n’hi ha un que em fa apropar-me de seguida a un Compro Oro. Em despatxa una rossa rere uns pits silicònics desmesurats i un taulell envidrat. L’advertisc que no s’espante, però que li porte unes dents d’or perquè les taxe i me’n propose un preu. Em confessa que mai abans l’hi havien dut res semblant. S’emprova uns guants (també) de silicona, se’ls ajusta, dissimula una ganyota de fàstic i comença a fer bocins l’or. Triga cinc minuts. El pesa i em diu que és de 14 quirats i que m’hi ofereix 65€. Ma tia m’havia dit que era de 24 quirats. A desgrat, accepte els euros.

De nit, em gite i deixe la cartera a l’escriptori. M’adone que en sobreïxen els 65€ de les dents d’or del meu tiet que he malvengut hui, i prenc una decisió. Que n’és d’estrany, el cicle de vida d’unes dents d’or, hi pense. Com de valuoses han estat les mossegades que hi ha fet mon tio al llarg de sa vida i que, curiosament, encara serviran per ajudar a pagar una part del lloguer del nostre Casal, o per a ajudar a organitzar un acte o un concert i seguir fomentant la nostra llengua i cultura catalanes a l’extrem meridional del País Valencià. La crisi sembla eterna, crònica. Tota dent fa paret, però.