dimecres, 24 d’abril de 2013

Els deu manaments del no-ciutadà

- No us indigneu pels abusos, la corrupció i les retallades dels polítics titella.
- No us manifesteu ni concentreu ni seieu al terra per exigir que us retornen els drets civils i socials més bàsics.
- No practiqueu 'escraches' ni protesteu per sensibilitzar la casta política, aliena al patiment de la classe treballadora.
- No lluiteu ni us organitzeu dia a dia per fer realitat l'exercici de la democràcia que heu cedit a ulls clucs a uns senyors desconeguts amb corbata.
- No reclameu el dret a decidir ni la sobirania nacional. 
- No creieu que la vostra llengua es podrà salvar en un món globalitzat.
- No voteu partits polítics que us entabanen amb quimeres o alternatives polítiques factibles. 
- No llegiu articles populistes com aquest. 
- No penseu que el poble ho pot tot, ni que un altre sistema econòmic i un altre món són possibles.
- No penseu.
Benaventurats aquells qui seguiu aquests deu manaments. Sereu feliços, tristament feliços.

dimarts, 23 d’abril de 2013

I amb petxines fer-lis un bressol

Acabava d’adormir el Jan i encara el tenia en el bressol. El gos em mirava, ajagut allà al terra fresc de taulells, i en veure que m’hi fixava va remenar la cua un parell de vegades. Pels finestrals entrava el sol i un airet de quietud que feia ballar les cortines blaves. En aquella casa d’estiueig, a vora mar, tot feia olor de vida: la sal, el gerro amb geranis de mar, aquell rall penjat a la paret que encara bategava amb peixos i escuma.

Tu traginaves aquí i allà, se t’escoltava entre la remor de mar i sorolls de casa coneguts, i vas començar a cantar aquella havanera de la Glòria Cruz que tant t’agradava. En silenci, m’hi vaig apropar per darrere, et vaig apartar els cabells llisos d'atzabeja i et vaig fer un bes a la galta.

–I això? –em preguntares amb un somriure.

No et vaig contestar, amb un somriure, també, vaig eixir d'allà on eres. Tu vas reprendre el teu cant, amb les mans mullades. Vaig seure al sofà amb un llibre entre les mans, però em vaig adormir, bressolat per l’anada i tornada d’aquella melodia teua que ho amerava tot de blanc, estiu, pau. Abans de cloure els ulls, però, vaig veure el meu cigarret damunt el cendrer, que encara es consumia amb l'oneig d'aquelles estrofes.

Hui, mentre canviava la muda dels llits i hi posava els llençols frescs d'estiu he notat un calfred. Han passat quinze anys però he recordat clarament aquella llum i la teua veu que vestien la casa dels estius, quan has començat a cantar l'havanera que més t'agrada. Se m'ha aborronat la pell. He recordat aquell bes que et vaig fer, l'olor dels cabells sobre la galta, l'aigua escolant-se per la pica, les teues mans amb escates, budells i sang. I ho he tornat a fer. Feia temps que no et besava així; t'he besat de nou, sense dir-te res. M'hi he apropat i t'he besat amb alegria, llargament, per agrair-t'ho tot, per agrair-te tant temps que fa que poses música a la meua vida.

Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.



dijous, 18 d’abril de 2013

...I la política els féu fora

Als 16, 17, 18, 19, anys amunt, anys avall, qualsevol jove comença a prendre decisions importants, a configurar el seu imaginari ideològic, individual però també col·lectiu, compartit. L'edifici intel·lectual conscient que comences a bastir de forma autònoma inclou materials, plànols i projectes d'influència diversa: la procedència familiar i l'estrat social, els amics, l'educació, els valors i la cultura circumdant, els mitjans... Dissenyes una identitat, una realitat que, si bé en principi presenta una empremta romàntica d'abstracció idealista, a poc a poc modelaràs i faràs evolucionar amb tu en un viatge cap a un pragmatisme racional, potser fins i tot escèptic. Les teues idees, però, seran teues per sempre més, les voldràs compartir amb aquells qui estimes, també amb aquells qui desconeixes. Ja ets un ciutadà, i el món t'espera.

Un tret característic dels joves de les darreres dècades és, potser, l'escàs o nul interés per la política, pels temes socials. De vegades, directament l'aversió. L'esport, el lleure, la carrera professional, els amors, els desamors, el consum, la postmodernitat, la banalització de la realitat, la crisi de valors, la consciència líquida, tot d'una, arracona la consciència real, la política. Els progenitors, en aquest punt i molt sovint, tenen una gran influència, en són referent decisiu. Pobres pares porucs, fills de la fam, de transicions fallides, néts de dictadures alienants, hereus d'una por atàvica, desitgen fills acadèmicament, professionalment exitosos, ben col·locats laboralment, esperen agosts sota umbrel·les amb néts que bressolar i fer-hi castells de sorra, jubilacions tranquil·les, nínxols lluents amb flors de veritat... El somni de trencar amb la classe de què provens per "prosperar".

Als 16, 17, 18, 19, anys avall, anys amunt, arriba, de boca dels pares, el missatge que qualsevol règim capitalista programat espera que diguen: "fill, no et fiques en política" (d'esquerres, s'entén, perquè l'altra no és política, és una altra cosa). Les mares i pares més agosarats, molts dels quals de l'esquerra sociològica dècades enrere, fins i tot postil·len: "que la política soles porta problemes; i si t'has de ficar, que siga en els que guanyen". I així, amb aquest consell que desactiva el món i mata el canvi, s'acaba el bitllet d'aquell viatge iniciàtic de les esquerres: es tanca el cercle.

Ara bé, la història és un cercle que es tanca amb paradoxes. I heus ací el fruit de la no història: generacions de joves apolítics, ciutadans desprogramats, desposseïts de la consciència nacional, de la de classe... Els pares d'aquells joves de 16, 17, 18 i 19 anys veuen que un avió se'ls trau dels braços protectors i de la terra que els ha vist nàixer, i amb un títol universitari sota el braç que no els fica en el tren de la prosperitat que prometia el sistema, tan sols en un restaurant del Soho de Londres a escurar plats (en el millor dels casos), o a fer llits i netejar pixarrades en un hotel de costa a Brighton. La por dels pares ara és la pobresa dels fills. I ara volen, esclaus, pàries del sistema, cap a un futur incert. I no fou la política, sinó la manca d'aquesta, que els féu fora.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Faula de l'escarabat piloter i la mandonguilla rebel

Un diumenge de Pasqua, una mandonguilla va aconseguir escapar de l'olla. Des que havia nascut, havia tingut més que clar l'aigua del brou de l'olla que no volia acabar sent víctima dels àcids de la panxa d'un golafre un diumenge al migdia. I tot i la seua curta existència, ja formava part de la Lliga d'Alliberament de Mandonguilles Proletàries. Un bocí de llima en el cor li havia conformat un esperit esquerp, aventurer. Sense pensar-ho gaire, i pel fogaril, rodolà rodolà i saltà per la finestra fins al jardí dels masovers. A causa de la caiguda perdé un pinyó que duia al cul, quedà aixafada i perdé la rodonesa que la masovera li donà en pastar-la. Però mantingué rodons i intactes els anhels de llibertat. Dos pinyons al front li servien per observar amb joia el blau del cel, mai abans vist.

Mitja hora després, però, s'hi apropà un escarabat piloter diligent i bonhomiós, atret per l'olor a canella de la piloteta pròfuga. Aquesta, amb un bri d'esperança que emanava del julivert que deixava veure al cap, li digué:

-Escarabat, que no em duràs? Que em podries fer rodona per evitar els ullals dels gats i els humans que són allà dins engolint les meues germanes!? 
L'escarabat, que sempre havia treballat com un esforçat autònom, fent rodolar pilotes de fem en solitari i sense deixar de pagar cap quota a la seguretat social, digué:
-Serà un plaer. En sóc especialista, provinc d'una antiga nissaga de rodonaires i espentaires, que ha servat durant milers d'anys aquesta tradició.

Fou així que l'escarabat piloter féu rodolar incansablement i feliç aquella mandonguilla rebel per sempre més, per eres llunyanes, bancals enllà. I història contada, mandonguilla rodolada.