dijous, 28 d’abril del 2011

Moments

Havia passat ja la Diada 2010. Era 12 de setembre i vaig eixir de Terrassa enjorn. Havia dormit al cau emparquetat de ca l’Àngel, el més gran economista que ha parit Crevillent la darrera centúria. No veges com s’administra els quartos. Riu-te tu dels FMI i dels BCE. M’havia d’apropar en cotxe a l’estació, i jo havia de deixar el primer rodalies de la línia 4 fins a Barcelona per enganxar-ne un de la línia 1 cap al Maresme. Un cop a dins del tren que anava a Barna, i després d’una parada, hi va pujar un xicot jove que portava una cervesa de litre a la mà. Va seure als seients d’enfront. Anava torrat de droga i d’alcohol fins a l’ungla del dit menut del peu esquerre. No parava d’incomodar el personal, i la va pegar amb un bon xicot que seia al meu costat, l’únic error del qual va ser portar una gorra de NY, un piercing d’ar al llavi inferior i uns bons bíceps que, veges tu, provocaven al primer. Quina culpa tindrien els seus bíceps? Li va tocar la grossa i punt. Portava tal muntonera, el drogat, que no podia parar quiet un segon. A mi em deia que si volia speed, coca, m’oferia la cervesa, em donava la mà. Era evident que no havia dormit en tota la nit de dissabte amb una tal petenera. Jo intentava tranquil·litzar-me tot centrant la mirada en les línies del llibre que llegia:

«—¿Quins escriptors t’agraden? —li vaig preguntar.

Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens —em va respondre a l’instant.

—No es pot dir que siguin l’últim crit.

—Per això els llegeixo. Si llegeixes el mateix que tothom, acabes tenint les mateixes idees que té tothom i acabes vivint en un món de pagerols i esnobs. La gent com cal se’n dóna vergonya, de fer aquestes coses. ¿Què no ho veus, Watanabe? Tu i jo som els únics tios com cal de tota la residència. La resta són escòria.»

—Hijo de puta, no me mires así, que te voy a romper la cara, cabrón va amenaçar sense tro ni so aquell jove amb accent xarnego al meu company accidental de seient. Aquest últim, ni l’havia mirat ni havia trencat un plat en la seua curta vida d’adolescent. Sempre sóc al mig de les situacions més estrambòtiques i estrafolàries. És el no sé com te les apanyes de ma mare. Al meu acompanyant desconegut, després d’amenaçar-lo de trencar-li la cara amb el litre dues o tres vegades, li va soltar tal macocada a la cara —ja no sé si amb el puny o amb l’antebraç— que va ressonar a tot el vagó. La gent va començar a escampar el poll cap a l’altra banda del vagó. Aquella situació em recordava les imatges que de tant en tant obrin els telenotícies, on una càmera de videovigilància enregistra una pallissa, un apunyalament, una metxada de foc a un rodamón en un caixer automàtic. Però clar, la putada sideral és que jo ara era a dins de la caixa tonta. Collonut! Sols un xic de color i jo ens vam decidir a reduir aquell cavall desbocat amb la boca plena de saliva blanca i espessa. Els collons, que diuen que són per a les ocasions —i la napolitana de xocolata que m’havia cruspit de bon matí— se’m van posar per compte de corbata de seguida. Flop, anatomia inversa. ¿Qui diu que cal fer pònting per pegar-te un xut d’adrenalina matinera? Jo, me’ls aconseguisc debades, a tocar de terra. Patia que aquell fill de puta tinguera una navalla i que ara la pegara amb mi o amb el negre. Aquell tarat em recordava el Poli Díaz, perquè era baixotet, bragat, de nas camús com el del potro de Vallecas. Puta mare quin canguelo. Ni apadrinant un bosc de til·lers centenaris se m’haurien passat les tremolines de cuixes i mans.

Entre botiges, li vaig dir que ja havia passat, que el xicot de la gorra havia marxat i que tot anava bé. Tenia collons la cosa, jo havia de tranquil·litzar al botxí, i no a la víctima o a mi mateix. I aquell a la seua, com si sentira ploure, continuava oferint-me cervesa, coca, MDMA, cristall… Vinga tirar-se mà de butxaca i amostrant-me bossetes transparents. Semblava que tinguera un supermercat als pantalons. L’Apu Nahasapeemapetilon de la droga, em va venir al cap. Vaig fer un glop del suc d’ordi recalfat, per allò de l’empatia i crear bon rotllo. Tarannà negociador d’anar per casa. Jas, bon rotllo! Napolitana i cervesa de bon matí, i una pujada de tensió que ni el Gonzàlez Lizondo quan la va dinyar al Parlament (espere que la Scarlett O’hara brandadora de taronges no DEP). Vaig agafar el llibre i no sabia si el llegia de l’endret o del revés. Ni Murakamis, ni solidaritat ciutadana, ni hòsties putes consagrades. Jo el que volia era eixir a bot de sacre d’aquell tren de la bruixa. El xicot agredit havia botat dues parades abans i jo m’havia de fer càrrec d’aquell cartinou. Sort que va arribar la meua parada. Vaig baixar del vagó i vaig avisar el personal ferroviari i de seguretat perquè reduiren aquell malparit i no continuara fent-li la mà a la gent de bé. Primer moment.

Mitja hora després d’aquell episodi que em va posar més espitós que les tasses de cafè que li prenia furtivament a ma mare de menut, anava pujat en un altre tren, camí d’Arenys de Mar, on havia de fer transbordament amb bus fins a Munt. Inauguraven el Monument per la Independència. Ja m’havia baixat tot i em trobava més asserenat. Alternava pàgines de les històries dels personatges problemàtics i grisos d’en Murakami amb ullades melangioses a la línia de platja del nord de Barna que entrava pels finestrals. Em recordava el sud. Els vidres gruixuts del vagó deixaven entrar tan sols els rajos de sol del migdia d’aquell setembre amb la intensitat justa perquè no abrusaren l’interior, i abans no tocaren els cossos i objectes, queien fosos vidres avall. La temperatura era la justeteta.

En un baixador i amb el trescar dels viatgers, vaig alçar la vista del llibre i davant meu, col·locada de perfil cara la porta, havia pujat una dona de mitjana edat, ranejaria els quaranta. Duia un cabàs de fibres vegetals clares penjat al muscle esquerre. Vestia falda ampla i fina amb coloraines. Anava calçada amb unes sabrinetes marineres. Li faltava un mocador al cap i al coll, unes ulleres de sol amples i anar damunt d’una Vespa per ser l’element central d’un cartell Vintage fet a mida per a mi. De cabells rulls i bruns, un pam per sota del bescoll. No era d’aquelles dones explosives que tallen l’alé. O sí, a la seua manera. Era imperceptible, silenciosa, no perquè no parlara, sinó d’esperit. Però l’element clau que em va fer quedar embadocat ataüllant-la va ser el top negre sense mànigues que portava, i que deixava a la vista de tots els plebeus que per allí voltàvem les espatlles i les aixelles, per ser-ne més precís, l’aixella dreta. Tenia el braç estirat amunt, perquè empomava la barra metàl·lica que habiliten als trens i metros per evitar que la gent caiga amb els sotracs i no acabe recreant la darrera escena de El Perfum. Destil·lava seguretat, no s’immutava per res. Torejava com volia els bambolejos del vagó. Semblava que fóra ella qui transportava el tren, i no a l’inrevés. Ballar sense moure’s, cantar sense obrir el musell, dirigir sense batuta. Quin saber estar, quin saber fer! Era com si no hi fóra present, tot i així, embafava l’espai d’aquella caixa transportadora amb una sensació de frescor agradabilíssima. La mesura de totes les coses, d’aquell trajecte. Mai abans, ni tampoc després, he pogut veure res semblant en cap altre mitjà de transport públic. Li hauria donat l’Òscar a l’elegància, el Nobel a la senzillesa i el Pulitzer a l’atractiu. Tinc una debilitat irrefrenable per les aixelles femenines. No sé quin negoci porte entre mans, jo, amb les aixelles, i desconec si hi ha, entre els meus avantpassats, una llarga tradició de comerciants-testadors de desodorants femenins. El cas és que se’m representen un segon sexe. Vull dir, és com si dugueren una bacora davall del braç, perquè m’entengueu. Amb l’arribada del bon temps pegaria a fugir a la Sibèria més septentrional per guarir-me de tant estímul inevitable. Vosaltres riureu, però si veiéreu contínuament els carrers i platges dels vostres pobles o ciutats a rebentar de dones amb el conill a l’aire, i que per a tothom fóra d’allò més normal menys per a vosaltres, ja en parlaríem, ja. Una veu de llanda va anunciar una parada, Vilassar de Mar, i aquella dona va baixar del vagó com si res, com si una papallona haguera entrat i eixit sense que ningú no se n’adonara, tret de mi clar, i per les circumstàncies que he explicat. Adéu Beatriu, ens veiem al paradís, que jo de moment em quede al purgatori axil·lar. Segon moment.

Vaig arribar, per fi, al destí. Vaig dinar amb l’amic Bilbeny a la riera d’Arenys de Munt, el poble de les espardenyes gegantines i de la democràcia en estat pur. També vaig abraçar i vaig riure amb l’amic Piquer i Pagès, tots tres grans independentistes i molt millors persones, sota plataners i entre els promotors del referèndum per la independència. Vaig conversar amb l’escultor que va crear el monument i vaig agafar, com a record, escardills de la pedra esculpida on descansava aquella quadribarrada vertical de rovell i cofada d’estrella, símbol de tot un poble, del nostre poble. Vaig escoltar cançons i parlaments d’ancians il·lustres, joves compromesos i xiquets prometedors. Vaig aprendre tot el que vaig poder de la forma de fer dels germans del nord. En acabat, en Bilbeny i la seua sempre ben duta barba de sis, vuit, deu o dotze dies em va apropar a l’estació de tren més propera a Barna que va poder, tot sortejant els embussos d’aquella N-II catalana perquè si no faria tard a l’avió. Li vaig fer una abraçada sentida de germanor. Ens vam dedicar bons desitjos i de continuar treballant, vivint i lluitant per la nostra terra. Tercer moment.

D’un pèl va anar que no perdera l’avió barat. Amb la llengua fora, cara de boig i arrossegant els pantalons per la terminal del Prat vaig donar que dir tot el que vaig poder i més. Si els de seguretat li hagueren passat els vídeos a ma mare perquè els visionara li hauria caigut a) la freixura als peus, b) el món a terra, c) la cara de vergonya o d) totes les anteriors correctes, en veure el fill compartint “Moments Renfe” amb el Vaquilla 2.0 o esperitat pels busos i aeroports de Barcelona. Si és que ja ho diu ella: només que te’n vas per ahí a patir.

dimarts, 26 d’abril del 2011

LA RAVE DE LA MORQUERA
(Sainet Apòstata i d'Alliberament Nacional en un acte)

(Vuit del matí, carrer de la Morquera, els núvols es dispersen i el dia comença a ser un poc menys sant i un poc més clar. Parlen una dona de dretes expenitent, cofada amb pinta, bragues, guants, ànima i vicis negres i lèsbics, sembla una emo més que no pas una manola; un costalero o portant encaterinat de fa anys amb una pols blanca, tot fent honor a la fama que tenen els del gremi; i un retor roig i separatista, afeccionat a les timbes del bar de El Pardo, a les misses negres del Cap del Goril·la i amb fama de conquistador de caetes i visitador de bordells; hi ha un minso públic jove pels voltants, assabentat i indignat que els tres primers preparen una rave descomunal.)

(S’ha de llegir amb un cert ritme, a mode de cantarella)

Manola: —Crevillentines, crevillentins, la Setmana Sancta ja és finita! No passem més calvaris, dediquem hiphiphurres als clavaris, i que visca Santa Rita!

Portant: —Vinga, vinga, agafem deneís o l’Iphod, que podrem fer tires i empolsegar-nos amb sidral colombià els sants nassos, sense haver de jugar a cut i d’amagat a sota dels passos, ni patir remordiments, penitències costaleres o fuetades a les espatlles —hem deixat de fer-ho en algun moment aquestes sacres falles!?

Manola: —I que visca Crevillent, bona terra i bars d’ambient!

Retor: —Ja s’ha acabat el bombo, tanta gana que tenia, filaor de fil de bordo, trenta rosaris en un dia. No ens haurem de preocupar fins l’any que ve, d’entropessar-nos amb manoles fent filera, com a panderoles en romeria, dios te salve maría; ni hooligans del Ku Klux Klan i confraria llançant caramels i fent cagarel·les cada dia; prou d’arreglar peanyes, de guàrdies cerrils, llepons municipals i crosta medieval de les Espanyes. Anem-nos-en a encalçar ja una bagassa, ara que la triple moral i l’hàbit no ens rebrega el cervell ni ens l’acaça; que és hora tocada de magdalenes brutes, obriu-me pas que vinc, putes!

Manola: —I Boys també, collons!, i no sols faves i dianes, que de ben segur no ens en faltaran, de ganes.

Portant: —Ens veiem, snifff, com sempre, a la cruïlla d’Oriola-Coix, girem 180 graus les creus i caguem-nos en déu ben fort. Ara ja podem apostatar, comprar butles i excomunions als basars dels bisbes moros de carretera, i després, festa, truc i molta més burrera!!!! Ull!, que m’ha vingut el primer oix.

Manola: —¿Qui m’entreté amb un xascarrillo, mentre em faig la melena i m’eixample una mica més el canalillo? Vinga, portant, triomfa!

Retor: Deixeu-me a mi, que us duc penyora:

Com la garrofa se m’endrece,

i si l’oli se m’amillora,

el primer forat que tape,

és el d’eixa senyora.

Portant: —En tinc un, per Santa Anna, que vaig deprendre del meu iaio, el tio Campana:

Si li treballes al Petaca,

I li vens a l’Andreuets,

Te’n vas a ca l’Antonio el Selva,

I que te faça un cordellet.

Públic: —Ara és la nostra, botem foc a l'eterna crosta.

Per a alça-rabo, el de puro i bigot cremat, don Paco el Gato,

Per a menjar i simpatia, el gran mestre Catxarrero,

Per a Herriko Taverna, Estanc Sant Roc, alça braç i ven tobacco,

Per a vèrbola i guanyar diners, olè Cèsar, torero!


Per a complir i pagar, Saoret el Sampa,

Per a maredéu local, la Pitxona, a València la Desampa,

I per a deixar-ho per escrit, no t’enganyes,

Doneu-li paper al qui diuen Pelacanyes.

Portant: (canta excitat) —Roguemos por ti Central, polvos blancos del Sacramento!

Retor: —Aguanta el tipo portant, pels furs i Carles d’Àustria, no ens la faces ja bruta amb la polseta, que després em vindrà ta mare amb la mateixa cançoneta: “Sant Joan des albacores, bé podria fê un miracle, salva-me-lo d’este retor, que sa mare no en té un altre”.

Manola: —No es preocupe retor, que este és tronc de llimoner, que en sa vida ha fet llimons. I sap què li dic? Que els miracles que ell faça, que me’ls passen pels collons.

Retor: —Voldràs dir clevill, manola, que collons crec que no en tens, jo no te’ls he vist, el que tens és vidriola, la que ens posa a tots contents.

Manola: —Ai santíssima faç divina, retor, vosté sí que ho entén, cosa fina!

Retor: —Farem abraços matiners a dones i homes de països del Dòmund, de carn i ossos, que són barats i pòtols, sense faixa i daurats cossos. Anem-hi ja que les anques no m’esperen! De l’emoció, tinc trempera i la cara amerada de suor. Passeu-me un mocador que me la torque, a quint sant rieu ara, us pegue una hòstia que us derroque!

Manola: (dissimulant el riure en veure el retor amb el rostre enveronicat de tanta sang que li brolla del nas i que el fa paréixer un crist crucificat) —Duem-nos ofrenes i rosaris, que ens deixaran fer amb els clevills actes temeraris, ja n’hi ha prou de condemnes, pal·lis i sagraris.

Retor: (amb to nostàlgic) —Temps era, jo deia habemus, que els de la Magua i els de Ca la Glòria ens feien perdre l’oremus, o era, potser, la memòria?

Manola: —Calle, retor, que açò sí que és un paseíllo, i no els del trenta-nou, que qui se’n ve de festa amb nosaltres, mai torna clar, sinó cartinou.

Portant: (un poc torrat) —Tranquils, dona fatxa, cura roig, que això ho pague jo!, que les promeses santes no es corrompen, en tot cas justament i devota, amb xavos es compren.

Manola: —Tronxicol, mutxol d’armari, mira que tens poc de visionari; clar que es compliran, com més ungüent posem al cepillo amb més ganes ens en donaran.

(El Retor pensant per a si mateix sobre la devoció falsa i cega dels companys de farra. —Beates a mi, Don Placebo és infalible, açò sí, i no el canvi climàtic, és un miracle ben plausible.)

Portant: —Snifff, açò sí que és viure!, desbragueteu retor, que veig neons i deixem córrer el mariano ben lliure! S’ha acabat el misteri del tres per u, la fusta polícroma i els atavismes de cendra-i-fum. Com deia aquell de València: tururú!, tururú!, tururú!

Públic: (reciten en cor protèstic, sarcàstic, en veure els tripijocs dels personatges religiosos)

—Els Gemecs i els Dolors del llamàntol han baixat el teló, s’ha acabat el llanto, adéu la quarantena, mireu com obrin el meló, sembla que treballen en cadena. Han estat fidels a la ignorància, un any més, ja veus tu quina importància! Fins l’any que ve, el teatre de gran altura, la rave dels cossos i de pandereta la cultura. Amb polseta, aigua beneïda o MDMA fins i tot Déu ressuscita, ho diuen els sants oracles, quina barra que tenen, fan volar coloms, el poder i els seus tentacles.

(quan els del públic han acabat de recitar, es llancen pel pont que abans era vell avall, en senyal de protesta antisistema, i abans de caure al terra a un d’ells li dóna temps a penjar el vídeo autogravat en Internet, tot i els problemes amb l’streaming.)

Fi.

dilluns, 25 d’abril del 2011

Diumenge de carn

He escrit aquest relat breu de temàtica eròtica per celebrar la Diada de Sant Jordi, dia dels nostres enamorats per excel·lència. Espere que el gaudiu en i amb tots els sentits. I hi llegiu bé, "en" i "amb" tots els sentits, perquè no cal ni dir que són coses diferents. Si no aconseguiu visualitzar-lo o teniu probelmes per llegir-lo aquí, us agrairia que m'ho féreu saber. Bon profit i bon Sant Jordi amb retard, com sempre.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Un divendres qualsevol

Divendres a la vesprada. Acudisc d'imprevist a una presentació de campanya del PSOE de Crevillent. Em demana un company que l'hi acompanye. Hi vaig a desgana. Anem. Seiem al fons. A tort i a dret, fins i tot després d'haver començat l'acte, sonen mòbils amb la sintonia del partit de don Pablo. Taaa-rà, tarararararararara... No es pot dir que la mitjana d'edat dels assistents siga sinònim de futur, relleu i continuïtat. Roses roges comestibles de la internacional socialista a què pertanyia Mubàrak fa quatre dies. Música ambiental d'un Serrat gens Eurovisió. Entra el candidat, aclamat entre aplaudiments, llums, laca Nelly i Varon Dandy. Acudeix la mantenidora de l'acte, també membre del partit, i comença la presentació de l'acte. Cabells rossos encara amb olor i calor a perruqueria. Bona dicció, valencià estàndard correctíssim. Apunta maneres. El més significatiu de l'acte, sens dubte. Vestit roig conjuntat amb el decorat-interfície socialista de campanya.

He d'apretar els ulls amb força per poder llegir el PSPV a sobre del PSOE que s'han entestat que desaparega a poc a poc, subtilment, campanya rere campanya. "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" (senyor Cayetano Mas, de la "Instrucción Secreta" del 1716 contra el poble català, i que com a historiador i ciutadà valencià hauria de conéixer, per no repetir). Autoodi en forma d'esmicolament de sigles. Renúncia expressa i acceptada. S'amaguen les sigles com qui s'avergonyeix d'un passat obscur, empestat, quan la foscor és realment i clara cosa d'ara. Vergonya col·lectiva. Indecència nacional. La marca que ven està assumida, interioritzada, deixem-nos de quimeres de la transició i somnis de poeta renaixentista: España, la roja, la lengua común, la pell de brau... Parla un exalcalde que presenta un altre exalcalde i ara diputat-portaveu imputat. Recorda els temps de camaraderia clandestina i la llarga experiència i compromís del presentat. Con Franco luchábamos mejor. Intervé l'imputat que imputa un reguitzell de delictes a uns altres imputats (molts) del govern popular. I entre imputats queda la cosa, tot volent amputar-se els membres polítics. Sembla una escena en què Groucho Marx, de banda a banda, amb sabates enormes, camals amples, faldons que toquen els genolls, havà de gaidó i celles amples i zapateristes, entreté el personal. I un vídeo dóna pas al profile del candidat a l'alcaldia, que té per banda sonora una cançó de Lluís Llach que mai de la vida li cantaria en la intimitat, al candidat. El candidat? Un monjo tibetà tindria més carisma. Empenta d'artrític remugant. Comença a parlar en català de Crevillent. Es passa al castellà. S'entreté llargament amb la llengua de Cervantes. S'hi sent a gust, fa saltironets vocàlics amb les paraules més adobades. Torna al valencià.

Em trau de polleguera que faça contínuament traducció múltiple: "demasiao", "massa"; "denans", "abans"; "astò", "açò"... com qui s'exculpa pel registre informal però alhora parla per a estúpids que no entenen el registre estàndard. No farem trellat, quina rèmora, açò del valencià. En castellà, tot va rodat. Don Joan Manel també va entendre que un cop mort el dictador no quedaven motius per cantar en una llengua minoritzada que no deixava quartos. Així fou com, qui volia cantar en català a Europa, so pena de muerte, va acabar naixent en el Mediterráneo.

Cayetano Mas, el símil de la cançó "Si yo tuviera una escoba" és d'una baixesa intel·lectual que no es correspon amb un professor d'història assaonat d'universitat. Com? Ah, home, això s'avisa abans. Que s'ha de parlar en un llenguatge planer, intel·ligible per a tota la ciutadania. Una mena de LOGSE per a la tercera edat, vol dir? No. No em convenç. Tant fa que Rubalcaba haja citat el Sin ti no soy nada. Per a la seua informació el senyor Rubalcaba és amant de la bona música i el Turn! Turn! Turn! dels The Byrds és una de les seues cançons predilectes. No m'agrada ni el candidat ni el discurs. L'embotix amb cites d'Iglesias, Miguel Hernàndez (?), fins i tot anomena ChUrchill (i ho pronuncia malament, la u ha de sonar com una mena d'a, repasse's el sistema fonètic anglés, please, sobretot si ha de fer referència a personatges històrics que li fan el pes). Comença la desfilada de candidats. Els presenta el propi cap de llista, que en destaca l'exemplaritat, les bones qualitats. Hi ha qui deixa anar alguna llagrimeta. Quan cau al terra o a una brusa anònima es nota que és una llàgrima que pertany a la gran família socialista, perquè amb el colpet aquós s'escolta l'himne de partit. Hi trobe a faltar, entre l'equip que posa a dalt de l'escenari, una candidata jove que va ser regidora la ja quasi acabada legislatura. No entenc per què no hi és, cal gent jove, pense. Cada vegada m'agraden menys els actes de partit, fins i tot del partit al qual done suport i vote. Em semblen, aquest també, una mena de Big Brother que es pretén selecte. Estic, estem tan desencantats de la política que en sentim més i mes desafecció.

Els candidats, m'apunta el company, van molt mudats, no? Sí, com de Diumenge de Rams, que és a prop. Per moments sembla una missa adventista, evangèlica. Més mudament, més vots, sembla que diu la lògica. La imaginació se'm dispara en veure saltar al cadafal un candidat que fa saltar per l'aire l'harmonia estètica i cromàtica perquè sembla la versió local d'en Sala i Martín. Estava equivocat. Aquesta llista sí que és selecta. S'acaba l'acte. Ningú no ix convençut. Els que sí que marxen ben convençuts -i abans d'hora- són els presidents de la Federació de Moros i Cristians i d'Unifam, que se'n van disparats abans no pugen a l'escenari tots els candidats. Han d'acudir a la presentació de la llista més Popular que se celebra en un altre lloc. És el que té tenir un càrrec públic: primer acudeixes a l'acte de l'oposició, i després al del partit amb qui combregues, votes i et rebolques. Sempre ens deixem el tiramisú o el pastís de formatge amb nabius per al final. Si mai arribeu al poble un divendres qualsevol, no acudiu a un acte polític. Feu-vos una orxata hiperglucèmica del Caldós, passegeu pels antics carrers bombardejats de la nostra particular Svrenica, assaboriu la ferum d'alguna cantonada i, tot just arribeu a casa, si teniu sort de tenir connexió a Internet, escriviu una queixa telemàtica al Síndic de Greuges tot exigint-li ni que siga un bri de qualitat. Així, en general. Demaneu que tornen els polítics de la transició, els clandestins, i que s'emporten a la garjola els que han "evolucionat" i es construeixen cases per favors amb sabors afruitats a Brugal. I si no us contesten, tranquils, no patiu, que l'adveniment de les faves tendres, el pa torrat i l'abadejo és a tocar de cantonada i la menja ens farà oblidar la penitència de dècades d'ostracisme polític. Amén.