dilluns, 27 d’agost del 2012

El cant de la xitxarra (microrelat)

-Mare, esta vesprada mataré totes les xitxarres del camp. No en deixaré cap viva -digué el xiquet a sa mare, amb una ganyota de neguit.
-Per què, fill?
-Perquè són insuportables. És el cant, em fa embogir.
-Si mates les xitxarres, el món s'aturarà.
-Què dius ara, mare?
-Són la constància de la vida. Canten fins a morir, moren per a viure.
-No ho entenc. Què és
la constància?
-Voràs. La constància és l'estiu, que porta el cant de la xitxarra. La constància és el ball del sol i la lluna, la pluja que cau a la terra, el riu que alimenta la mar, la mar que ens visita, que ens bressola nit i dia. La constància és el vent, els estels, el niu de l'ocell, el plors, els somriures de ta germana. La constància és la rella, el llaurador, els solcs que dibuixen la terra. La constància és la parra, el fruit, el taronger. Jo sóc la constància, ton pare, els avis, la constància és el teu naixement, el teu futur. La constància és la vida. La constància és la memòria, l'amor, el record del bes.
-I l'hivern, mare?
-També. A l'hivern, el cant de la xitxarra s'amaga sota l'escorça dels ametlers, i en mouen la saba, amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall. Si hi apropes l'orella el podràs escoltar. Si jaus al terra, l'escoltaràs córrer per les arrels.
-Però, mare, i jo, tinc "constància"?
-I tant. La constància te l'encomanà el cant d'una xitxarra un matí d'estiu, quan encara nadaves al meu ventre. Si et poses la mà en el pitet la notaràs que et parla: tum-tum, tum-tum, tum-tum...
-Mare...
-Què, fill?
-Crec que esta vesprada no mataré cap xitxarra. Ja m'agrada, la constància del cant de la xitxa...
-Sí, fill, sí.
I així es quedà adormit, entre el bressol de la mare i del cant de la xitxarra.

dijous, 9 d’agost del 2012

La dignitat de les rotondes

Voleu un bon indicador de l'estrés humà!? Una mena d'estressòmetre!? La rotonda. Les persones que la fan en línia recta, quasi tallant-la per la meitat, i no en cercle, van cagades d'estrés fins a les aixelles.

No hi ha pitjor cosa que un treballador defense, justifique un empresari explotador. Arribats a aquest punt, podem dir que és un ximple o un ximple. Bé, si que hi ha una altre fet més ignominiós: fotre una hòstia a un pare o a una mare. Probablement, l'empresari explotador i el treballador que el defensa no foten hòsties als progenitors perquè ja en tenen prou, de fotre'n als treballadors o companys. Quan arriben a casa, li fan un bes a la muller, i cada 4 anys voten el PP. Això s'anomena vida plena i digna. Si escolteu un treballador acusar #SanchezGordillo de lladre, ja us els he definit. Puden a rata de pi i a cagada de gavina. No us hi apropeu. 

M'enamore cada cinc minuts. Cada 10 em desenamore. Sóc un latin lover. El meu amor és de transició.

No hi ha pitjor cosa (aquesta seria la tercera pitjor cosa) que estar estirat vora la mar i vore l'alcalde del teu poble passar fumant un havà amb el pit i les cames nues(!) i mirant l'infinit. Què hi vorà, urbanitzacions d'ultramar amb un 10% de comissió? O polígons industrials creadors de 400 llocs de treball ficticis? He sentit vergonya aliena, sobretot pels pèls que sobreeixien per sota del banyador. No hi havia cap altra platja on els seus amics li regalaren el bungalou? Faça el favor, que vosté ja té un nivell, que és un prohom i això de relacionar-se amb la plebs i deixar-s'hi vore ja no està de moda ni apuja la intenció de vot. Vaja-se'n a estiuejar al Club de Tenis de València.




dissabte, 4 d’agost del 2012

El coolisme


L’olimpisme encomanat pels mitjans fa que, cada vesprada, complisca la cita dels 2000 metres marxa vora mar. Em col·loque l’emapetrés i els auriculars-bastonets netejaoïdes i faig camí pel voral sorralenc, atapeït d’altres esportistes que, com jo, compleixen dietes d’alt rendiment: escopinyes, clòtxines, creïlletes, cacaus, barcelós amb cola...

Arriba, però, un punt de la línia de la costa en què el món normal ensopega amb el conegut univers cool. Apareix, com del no-res, una mena de resort entre la mar i les dunes. Unes palmeres i unes banderoles, amb un disseny cool marquen els límits on comença aquest món. En el món cool de vora mar, hi apareixen cabanes d’estil hawaià molt cool, hamaques i sofàs cool, s’escolta una música cool, que és escoltada per una gent cool que mou llurs músculs cool amb un ritme no menys cool, mentre sostenen en les mans cigarrets de marques cool i daiquiris i mojitos fets per cambrers ciclats de molt cool veure. Amb bronzejats cool, practiquen esports cool: kite surf, optimist, motorisme aquàtic i altres modalitats coolíssimes encara per registrar en els diccionaris terminològics. Com que són gent molt cool, protegeixen la vista amb ulleres… com diria? Sí, cool. Els éssers humans cool mai no patiran melamona perquè les cremes protectores cool que fan servir les han aconseguides a partir de fórmules farmacèutiques de placentes de parts no dolorosos els bebés perfectes dels quals tindran un futur ben cool.

Hom ja pot esbrinar que, en aquest oasi cool, no hi cap la crema solar comprada a última hora en el Basar Panxo o en el Supermercat Trini; com tampoc no s’hi permeten els sandvitxos de Nocilla, ni les ombrel·les regalades de Trinaranjus o de la itevé, tampoc aquells artilugis patentats que serveixen per clavar en la sorra els para-sols amb un ràpid moviment de monyiques en espiral. Oblideu-vos de trobar-hi neveres blaves, xancletes Decathlon, canyes de pescar per quan la gent marxe en caure el sol ni famílies nombroses fent castells de sorra d’una precarietat fragilíssima, imminent. De les narius dels individus cool, mai no hi rajarà un filet de moc. El moc no és gens cool, i s’ha d’evitar de totes totes perquè suposaria l’expulsió indefinida d’aquest exclusiu club social cool.

L’aurèola de pressió que traspua l’univers cool és insuportable per a la gent normal que creuem de passada. La gent cool xafa amb pas ferm la sorra humida, i els podogrames hi inscriuen formes, fondàries justes, equilibrades, ni massa profundes ni massa superficials. Quan hui he passat per allà, dos bitllets de 100€ que flotaven amb harmonia en el buit m’han passat fregant la pituïtària. Era el preu del perfum cool que un ser  cool duia. El fenomen cool -clarament diferenciat del fenomen xic-, amb els seus culs cool, és massa cool per al meu body, nenes. 

Cau la nit en la galàxia cool. Un operari (aquest terme no és gens cool), anomenat crew o staff, encén unes torxes cool. La gent, ara, vist de blanc cool. En el món cool de vora mar, la competència cool continua tallant l’aire, fins i tot de nit, en les nits especialment cool.