dissabte, 30 de juliol del 2011

Quan les ressaques són en dissabte

Fuster, Féisbuc i Nostradamus

"L'oci és essencialment perniciós. El dia que les màquines, automatitzades o més productives, concedeixin a l'home un lleure gairebé continu -tot és possible-, se'n veuran els estralls. S'accentuarà, per exemple, la tendència de la gent a l'alcohol, a la filosofia i al suïcidi" -Joan Fuster-

Fuster, el Nostradamus de Sueca, veia com s'aproximava perillosament i inexorable Féisbuc a la meua/nostres vides. I veia que el combinaríem amb Orxata Sound System, L'Orquestra Pato Daniel i l'Homenet de Guardamar.

Apropiacions indegudes (de la paraula)

Diccionari: "Salut 1.a. f. MED. Estat en què l'organisme, lliure de malalties, exerceix normalment totes les seues funcions."

Ho torne a escriure, i en negreta, per si no ens ha quedat clar: "Salut 1.a. f. MED. Estat en què l'organisme, lliure de malalties, exerceix normalment totes les seues funcions."

Aleshores, per què El Periódico de Catalunya publica aquest titular: "Dos psiquiatres avaluaran la salut mental de l’assassí de Noruega"?; no hauria sigut més encertat aquest altre titular: "Dos psiquiatres avaluaran la manca de salut mental de l’assassí de Noruega"?; o "Dos psiquiatres investigaran quina malaltia mental pateix l’assassí de Noruega"?

Perquè jo crec que, a hores d'ara, si hi ha alguna cosa clara per a tothom (tret dels preclars periodistes), és que el senyor Breivik està més torrat (en la seua segona accepció "diccionarial") que el socarrat Savonarola.

No és el mateix "la propietat de les paraules" que "la manca de propietat de les paraules". Apropiar-se-les indegudament, tothom, alguna vegada, ha comés aquest pecat escrit. Els qui escriuen "diàriament", més que no pas altres. Per això n'haurien de tenir més cura que no pas la resta de mortals sans.

PS: he de donar les més sinceres gràcies i enhorabones a l'equip directiu de la cadena espanyola Antena 3 per haver-me encomanat, gràcies a les seues "pel·lícules" de sobretaula, l'interés per la lectura en general i la bona literatura en particular.

dimarts, 26 de juliol del 2011

I vosaltres, li balleu l’aigua al davant a algú?

Fa anys i panys que la meua tieta Georgina, de qui us he parlat sovint en aquest blog i que ja té setanta-i-molts anys, va anar a fer-se una prova de l’estómac a l’Hospital d’Elx. Una prova d’aquelles que et fan engolir una mena de farinetes d’allò més sucoses. Com sovint feia tothom abans a Crevillent, ma tia, acompanyada per la meua àvia Nieves, va agafar l’autobús de línia, l’autobús del Miralles. I el camí d’anada va anar bé. El de tornada, però, va ser una mica divertit per tots els viatgers d’aquell bus, tret de ma tia i la meua iaia. Acabada la prova mèdica i damunt de l’autobús, l’estómac de la meua tieta, que de vegades sembla una caixa de ressonància amb tonalitats molt greus, va començar a fer un centrifugat històric.

―Mare que no m’aguante!

―Aguanta filla, que ja queda poc per arribar.

―Mare que no m’aguante! Diga-li al xòfer que pare, que me’n baixe.

―Geo, fes el favor i calla, com vols que pare l’autobús ara!?

I la meua tieta, que veu una tanca publicitària d’aquelles que poblen els vorals de les carreteres, pensa el que pensa i li demana al conductor que per favor ature l’autobús, perquè era de veres que no ho suportava més. I allà que baixa del bus i es fica, eixancarrada per no esguitar-se les sabates, “a sota” la tanca, s’apona de cul a l’autobús i comença a buidar la panxa amb una manguera colossal i una retronada tal que els pobres escarabats i llagostins que per allà trescaven no van tenir temps ni a dir “l’hem cagat llaurador!”, amb la cabassada apocalíptica que els va caure al damunt.

La meua iaia, damunt de l’autobús, no sabia on ficar-se, enrojolada com un pimentó, perquè sa filla s’havia fet mentalment un compte equivocat i havia calculat malament l’altura de la tanca, ja que per a la meua tieta, de damunt de l’autobús estant, la cosa es veia diferent, i es pensava que aquella tanca li guariria el florí i la poma de la mirada escrutadora dels viatgers, però ni poma ni florí ni cuixes ni entrecuix, allò no ocultava cap vergonya, i si qualsevol de vosaltres heu tingut mai a prop alguna tanca com l’esmentada us haureu adonat que tapar, el que es diu tapar, tapa ben poca cosa, ni tan sols el cap d’una persona plantada. Així va ser com la meua tieta, més contenta que un gínjol, va pujar a l’autobús, descarregada i ben torcada d’aquell remolí intestinal, i va ser així com tot l’autobús va poder presenciar, escatològicament horroritzat, la força descomunal que sovint alberga la meua tieta en el seu poderós estómac, tant si li fan proves com si no.

Dit això, crec que ha quedat clar ―per als qui no sou d’aquestes contrades― que Crevillent és diferent. I si no ho som, volem ser-ho. Si no, que els ho diguen a aquells que, volent fer una església per a Crevillent, l’actual Església de la Mare de Déu de Betlem (abans de Sant Pere), van dir:

―Xe, com és de gran la d’Elx? (la Basílica)

―No ho sé.

―No es parle més. Aneu a mesurar-la de llarg, que la de Crevillent ha de ser més gran que la d’Elx. Que d’Elx i bobos.

I va ser així ―segons m’ha contat un amic historiador (demaneu-li danys, perjudicis i fonts a ell)― com a Crevillent van fer una església més gran que la dels elxans.

I si parlem d’esglésies, ma mare me’n va contar una que no té desperdici. L’any 1976 havia de batejar mon germà, nat aquell any. I va anar a l’església a fer el que es deien “cursos prebaptismals” (per salvar els fills del pecat original, calia que els pares feren un curset exprés). En aquell aleshores, un antic “monecillo” (escolà) anomenat Paqui Lafuente impartia, voluntariosament i entusiasta, aquells cursets alliberadors. Amb una arenga pròpia d’un gran i bel·ligerant líder espiritual, feia:

¿¡Qué es la fe!? ¿¡Eh!? ¿Alguien sabría decir qué es la fe? ¿Eh? ¿¡Qué es la fe!? ¿Nadie sabe decirme qué es la fe? (l'home és catalanoparlant, però se sap, de sempre, que Déu parla únicament castellà.)

Aquell aspirant frustrat a rectoret i membre de les JOC (Juventudes Obreras Católicas), amb cada fe consagrada i el consegüent silenci popular, s’encenia una miqueta més. I tornava:

¿¡¡Qué es la fe!!?

I en això ma mare, que tenia al banc de darrere al Rempo, un pare de família obrera del barri de Vaiona, un home d’aquells autèntics i de poble, li escolta dir en veu baixa i més calent que un titot i barrejat amb burla:

―La fe és la figa i ta mare!!!!

El Rempo, com bona part de crevillentins que no creuen, no volia “ballar-li l’aigua al davant” a aquell il·luminat. Això de "ballar-li l’aigua al davant" a algú m’ho va contar la meua tieta Georgina, la dels apretons estomacals. A ella, que també se li’n fot tot i que mira pel benestar del seu estómac i del dels seus, sí que li ballava l’aigua al davant a la Julieta la Cornetina, quan treballava a cal Tereseto. La Julieta la Cornetina s’inflava a pegar carxots a totes les xicones que estaven al seu comandament en aquella fàbrica i que gosaven dur-li la contrària quan ella afirmava tal o tal altra cosa, perquè a la Julieta la Cornetina, si li agradava alguna cosa, era que li donaren sempre la raó, com als bojos, i això feia la meua tieta, que era més espavilada que la Cornetina i que la resta de companyes.

―Sí, Julieta, clar dona, això és així.

―A què sí, Geo?

―I tant, faltaria més. Tens tota la raó.

I amb cada ballada d’aigua al davant, un carxot estalviat. Això de ballar l’aigua al davant a algú, en altres llocs també s’anomena “ballar els nanos”. I la nostra forma de dir-ho coincideix amb la dels mallorquins. Nyas coca, després el molt mallorquí pare de Jorge Lorenzo que ens ha eixit filòleg a la vellesa― dirà que parlem llengües diferents. I quin faramalla embotit de diners. Així doncs, ja sabeu que ballar-li l’aigua a algú és afalagar-lo, procurar complaure’l, etc. Hui, Alberto Fabra, el nostre nou President, li ha ballat l’aigua al davant a Francisco Camps, però amb grans i plenes poalades!, l’ha afalagat a cor que vols, per la seua gestió, però ja no sé si per donar-li la raó com als bojos o perquè ho deia de veres perquè així ho creu. El que sí que sé és que, de veres de veres, eren les ganes de cagar que aquella prova mèdica li va encomanar a la meua tieta Georgina, i de suro de suro era l’aigua que a consciència li ballava a la Julieta la Cornetina perquè no li fotera bescollades.

Per acabar, us demane també que, per no ballar-me ni a mi ni al meu informant l’aigua al davant amb el que us he contat, agafeu l’autobús del Miralles i comproveu si la Basílica d’Elx es va quedar més xicoteta que l’església de Crevillent per aquell atac de xovinisme; això sí, procureu que no us coincidisca amb la revisió de l’estomatòleg, perquè deixareu feta un cromo la ben polida paret dels nostres germans de l’antic marquesat d’Elx.

dijous, 21 de juliol del 2011

Els valencians del nord-nord

Valencians del nord-nord, un exemple encoratjador per a nosaltres, catalans del sud-sud. Necessitem més Escoles Bressola perquè el valencià del nord recupere el territori lingüístic i cultural que li pertany. Esborrem el Tractat dels Pirineus, els Decrets de Nova Planta i les Sentències Judicials que ens volen esquarterar.


www.bressola.cat

divendres, 15 de juliol del 2011

Històries de la Història

Pels volts del 2004 jo treballava de carter al Gran Alacant, una gigaurbanització de bungalous a la Serra de Santa Pola (l'afix remet als bilions de metres cúbics de formigó vessats). La vida de carter és una vida d'històries, i, contràriament al que pensa la gent, més que dur missatges, les notícies i els missatges et vénen, et duen històries, sense poder evitar-ho. Tenia 27 anys.

Crec que era al carrer Cantàbria, hi vivia Maria Colomer Demiquels, una anciana molt anciana que vaig conéixer perquè li duia cartes i que ara ranejaria els 90 o més anys. Jo era ràpid repartint, si més no això em deien, i vaig fer amistat amb aquella velleta perquè acabava aviat el meu repart i la sovintejava per enraonar de la vida i fer-li companya. M'oferia gots d'aigua fresca per combatre la basca. Era d'Olot. Ens enteníem, miraculosament, parlant en català d'Olot i de Crevillent. Em va contar la seua història. Em va contar moltes històries de la seua història. De família conservadora, va fer estudis de secretariat i, de ben joveneta i estant a Barcelona en un despatx, es va enamorar d'un dels caps, que la va deixar prenyada i no en va voler saber res més. Poc després, els pares, ella i la criatura òrfena de pare voluntari, van marxar a Gijón, per feina del pare, em deia. Em deia que en aquell aleshores ser mare fadrina era una xacra tan gran que moltes vegades havia d'amagar la seua condició o mentir-hi. El fill que tingué, va resultar ser un balandra, un d'aquells que deixen les mares sense diners i sense fill, malgrat l'amor matern professat. El fill, com a bon malparit, no en va voler saber res de la mare, tal com féu el seu progenitor desconegut, tan bon malparit com el fill. Sols acudia a ella per demanar-li quartos, fins que Maria va haver de marxar i amagar-se, perquè no la maltractés més. Sense saber on parava son fill, en aquell 2004, em comentava que li agradaria tenir notícies d'ell, i jo l'animava a contractar un altre detectiu o investigador
―ja n'havia contractat anteriorment― per esbrinar-ne alguna cosa. No sé si finalment Maria va ofegar aquell neguit, aquella fiblada d'esperança fosca i amarga que empeny les mares a buscar un tros de llur ànima entre els descendents mortals inanimats.

Un dia vaig entrar a casa seua i seia plorant al silló on d’habitud. Li vaig preguntar per què sanglotava. Em va dir que acabaven de tirar un documental per TV3 sobre la vida de Lluís Companys. Que havia sigut un fet horrorós, perquè el President de la Generalitat no va voler marxar a l’exili a Mèxic on hauria salvat la vida, perquè tenia un fill discapacitat i volia estar-se amb ell i més a prop de Catalunya, i va fugir a França, on la GESTAPO l’enxampà, el traslladaren a Madrid i poc després l’afusellaren miserablement i covarda. Jo ja havia llegit alguna cosa sobre la tràgica mort del President republicà de la Generalitat d’aquell històric 1931 i en avant. Maria no parlava de política mai, just al contrari que jo. Li deia que jo era un català del sud, altrament dit ‘valencià’. No m’entenia gaire. No li quedaven lligams amb Catalunya. Havia marxat de joveneta a Astúries després d'aquell embaràs, on passà mitja vida durant el franquisme. Allà, i ben entrada la vida d’adulta, va conéixer un home amb qui va marxar a treballar als Països Baixos. S’hi estigueren nou anys. Em deia que no l’estimava, però que era un bon home i li feia companyia. El company va morir i ella tornà a l’Estat espanyol. Es va comprar un bungalou amb vistes a la Mediterrània valenciana, envoltada per forasters de França, Castella, Anglaterra... I allí ens coneguérem. Jo li duia la fe de vida que el govern neerlandés li enviava perquè continuara cobrant una pensió de 500€. Una vegada li vaig deixar ‘Pa Negre’, d’Emili Teixidor, perquè em va dir que gairebé mai no havia llegit en català. Mai més vaig tenir notícies d’aquell llibre.

Poc després, Correos em va fotre al carrer per reducció de plantilla. Els vaig denunciar. I vaig guanyar el judici per “acomiadament nul”. Em van haver de readmetre per sentència. Vaig tornar a repartir en aquella teraurbanització ―el formigó ja havia mòlt tota aquella serra, amb l’ajut de Bancaja i companyia―, però en una zona diferent d’on era la senyora Colomer Demiquels. La vaig visitar alguna vegada escassa. Ara tenia molta més feina, amb bungalous que esclataven per dies com bolets a la tardor humida. Sempre començava parlant-me en castellà. Però jo li parlava en català. I ella hi canviava. Un any després, i arran d’un recurs, Correos, “la empresa de todos”, em fotia al carrer de nou perquè un altre jutge, “amigo de unos pocos”, havia declarat el comiat “improcedent”, amb la qual cosa la patacada era irreversible, però encoixinada amb diners. Amb vaselina pecuniària, però al carrer. Que n’és d’estranya i cínica, la justícia. No sabia que et podien matar sencer, a mitges o per terminis i amb indemnitzacions pel mig, i fer-ne diferència, de la mort.

Hui, 16 de juliol de 2011, he llegit, per casualitat però amb atenció, una exclusiva periodística i històrica sobre el procés polític i la mort de Lluís Companys, en el setmanari El Temps. Pedro Urraca Redueles, nat a Valladolid, agent de la policia franquista a l’estranger i membre col·laborador de la GESTAPO (agent E-8005), va ser qui va atrapar Companys a la Bretanya i el baixà a Madrid, on el processaren i finalment el traslladaren a Montjuïc per afusellar-lo. Ho tenia tot escrit en unes cartes, en uns dietaris. Pedro Urraca Redueles va fer plorar Maria Colomer Demiquels, ell, i Franco, i Serrano Suñer, i José Félix de Lequerica, i els nazis, i aquell empresari de Barcelona que li féu un fill bastard. Pedro Urraca Redueles va ser-hi present, a les entrevistes amb Hitler, Himmler i els peixos grossos del Reich nazi. Era un diplomàtic caçarojos, un caçarepublicans, un caçamaçons, un caçaetarres, un caçaseparatistes. I va treballar a França, a Bèlgica, per a l’Estat espanyol, el franquista i el “democrático”, fins al 1982, cobrant “diplomàticament” les nòmines amb governs de la UCD i del PSOE, tot i que França va decretar la seua pena de mort d’ençà els anys 40 del segle passat per col·laboració activa i directa amb els nazis. Encara avui, l’Estat espanyol no ha desclassificat els documents relatius a aquest superagent 447 espanyol ni d’altres, perquè està protegit per llei, ell i tota la resta. Ni aquests ni molts altres de vital importància. Pedro Urraca Redueles va tenir un fill, Juan Luis, a qui no estimà mai, i ha estat aquest fill, desconegut i abandonat del tot per un pare malparit i amb un ofici ignominiós i desconegut per al propi fill fins fa poc (fins que va gratar en uns calaixos a casa de sa mare), qui ha tret a la llum, setanta anys després, aquesta història macabra escrita en uns dietaris de la mort. "Companys està disposat al sacrifici", escrivia sorprés Urraca. Els miserables solen sorprendre's amb la incomprensió que per a ells resulta d'un acte d'honestedat i dignitat plena com la del president Companys.

La història és propera i és llunyana. La història són bocins d’històries anònimes o conegudes. La història ens arriba en forma de cartes, de llibres, de fotografies, de dietaris amagats en cases de franquistes i nazis a Madrid. La història és èpica per als vencedors i tràgica per als vençuts. La història s’alça en forma de pols i s’escolta a l’oïda d’aquells qui volen escoltar-la. La història ens uneix sense adonar-nos-en. Encara em pregunte si el fill d’Urraca i el del cap de la senyora Colomer s’hauran conegut mai; si Urraca i el cap de la senyora Colomer es van conéixer o es van trobar inconscientment per algun carrer de Barcelona, en una mateixa barra de bar. Maria Colomer i Pedro Urraca, sense saber-ho, van ser coetanis, i van viatjar en trens de l'època, anònimament. La història, la de veres, és anònima, però ben poques vegades com ara, tan coneguda, digna i lliure com la història de Lluís Companys i Jover. La història és Maria Colomer Demiquels. La història són els seus plors, els fills perduts, els oblits trobats. La història és, sobretot, feta d’injustícies.

Calia

Una notícia que paga la pena de postejar. La xarxa ens permet superar la censura imposada pels diferents governs espanyolistes i jacobins.

Unifiquen totes les emissores de ràdio i televisió dels Països Catalans en un sol espai

Païsoscatalans.tv i Paisoscatalans.fm permeten veure i escoltar 20 televisions i 52 ràdios d'arreu de la nació.

Allò que la política ha dividit, la xarxa ho tornarà a unir. Amb aquesta motivació han nascut els webs Païsoscatalans.tv i Païsoscatalans.fm, que agrupen totes les emissores de televisió i de ràdio que emeten als Països Catalans. Així, per exemple, és possible escoltar des d'un sol web la programació de Ràdio Arrels, a la Catalunya Nord, i amb un sol clic passar a escoltar Alcúdia Ràdio, emetent des de l'illa de Mallorca. En total s'hi poden visualitzar una vintena de televisions del Principat, el País Valencià, la Catalunya Nord i Andorra, així com escoltar una cinquantena d'emissores de ràdio dels diversos territoris de la nació.

Ambdós portals són obra de Miquel Marzabal, que ha explicat a directe!cat que vol posar a la disposició dels internautes tots els mitjans de comunicació dels països catalans, però 'sense les limitacions que els governs ens imposen mitjançant sistemes controlats i censurats com el de TDT'.

Els portals Païsoscatalans.tv i Païsoscatalans.fm creats per Marzabal s'inspiren amb nederland.fm, però van molt més enllà que el portal holandès perquè 'traspassen totes les fronteres i limitacions que ens imposen les autoritats'. 'Sembla mentida que a l'any 2010 encara haguem d'estar parlant d'aquesta manera, però així és', assegura l'autor dels portals.

'Espanya i França, han intentat fer amb els catalans més o menys com fan a la Xina amb els Tibetans o a Turquia amb els Kurds', opina Marzabal, qui assegura que 'malgrat no tinguem una opressió violenta, patim una opressió molt més subtil però sense pausa'. L'autor es mostra obert a millorar ambdues webs i afegir-hi més mitjans de comunicació, i confia que amb l'augment de la qualitat de les emissions per Internet aviat es puguin visionar les televisions amb una qualitat similar a la TDT.