Històries de la Història

Pels volts del 2004 jo treballava de carter al Gran Alacant, una gigaurbanització de bungalous a la Serra de Santa Pola (l'afix remet als bilions de metres cúbics de formigó vessats). La vida de carter és una vida d'històries, i, contràriament al que pensa la gent, més que dur missatges, les notícies i els missatges et vénen, et duen històries, sense poder evitar-ho. Tenia 27 anys.

Crec que era al carrer Cantàbria, hi vivia Maria Colomer Demiquels, una anciana molt anciana que vaig conéixer perquè li duia cartes i que ara ranejaria els 90 o més anys. Jo era ràpid repartint, si més no això em deien, i vaig fer amistat amb aquella velleta perquè acabava aviat el meu repart i la sovintejava per enraonar de la vida i fer-li companya. M'oferia gots d'aigua fresca per combatre la basca. Era d'Olot. Ens enteníem, miraculosament, parlant en català d'Olot i de Crevillent. Em va contar la seua història. Em va contar moltes històries de la seua història. De família conservadora, va fer estudis de secretariat i, de ben joveneta i estant a Barcelona en un despatx, es va enamorar d'un dels caps, que la va deixar prenyada i no en va voler saber res més. Poc després, els pares, ella i la criatura òrfena de pare voluntari, van marxar a Gijón, per feina del pare, em deia. Em deia que en aquell aleshores ser mare fadrina era una xacra tan gran que moltes vegades havia d'amagar la seua condició o mentir-hi. El fill que tingué, va resultar ser un balandra, un d'aquells que deixen les mares sense diners i sense fill, malgrat l'amor matern professat. El fill, com a bon malparit, no en va voler saber res de la mare, tal com féu el seu progenitor desconegut, tan bon malparit com el fill. Sols acudia a ella per demanar-li quartos, fins que Maria va haver de marxar i amagar-se, perquè no la maltractés més. Sense saber on parava son fill, en aquell 2004, em comentava que li agradaria tenir notícies d'ell, i jo l'animava a contractar un altre detectiu o investigador ―ja n'havia contractat anteriorment― per esbrinar-ne alguna cosa. No sé si finalment Maria va ofegar aquell neguit, aquella fiblada d'esperança fosca i amarga que empeny les mares a buscar un tros de llur ànima entre els descendents mortals inanimats.

Un dia vaig entrar a casa seua i seia plorant al silló on d’habitud. Li vaig preguntar per què sanglotava. Em va dir que acabaven de tirar un documental per TV3 sobre la vida de Lluís Companys. Que havia sigut un fet horrorós, perquè el President de la Generalitat no va voler marxar a l’exili a Mèxic on hauria salvat la vida, perquè tenia un fill discapacitat i volia estar-se amb ell i més a prop de Catalunya, i va fugir a França, on la GESTAPO l’enxampà, el traslladaren a Madrid i poc després l’afusellaren miserablement i covarda. Jo ja havia llegit alguna cosa sobre la tràgica mort del President republicà de la Generalitat d’aquell històric 1931 i en avant. Maria no parlava de política mai, just al contrari que jo. Li deia que jo era un català del sud, altrament dit ‘valencià’. No m’entenia gaire. No li quedaven lligams amb Catalunya. Havia marxat de joveneta a Astúries després d'aquell embaràs, on passà mitja vida durant el franquisme. Allà, i ben entrada la vida d’adulta, va conéixer un home amb qui va marxar a treballar als Països Baixos. S’hi estigueren nou anys. Em deia que no l’estimava, però que era un bon home i li feia companyia. El company va morir i ella tornà a l’Estat espanyol. Es va comprar un bungalou amb vistes a la Mediterrània valenciana, envoltada per forasters de França, Castella, Anglaterra... I allí ens coneguérem. Jo li duia la fe de vida que el govern neerlandés li enviava perquè continuara cobrant una pensió de 500€. Una vegada li vaig deixar ‘Pa Negre’, d’Emili Teixidor, perquè em va dir que gairebé mai no havia llegit en català. Mai més vaig tenir notícies d’aquell llibre.

Poc després, Correos em va fotre al carrer per reducció de plantilla. Els vaig denunciar. I vaig guanyar el judici per “acomiadament nul”. Em van haver de readmetre per sentència. Vaig tornar a repartir en aquella teraurbanització ―el formigó ja havia mòlt tota aquella serra, amb l’ajut de Bancaja i companyia―, però en una zona diferent d’on era la senyora Colomer Demiquels. La vaig visitar alguna vegada escassa. Ara tenia molta més feina, amb bungalous que esclataven per dies com bolets a la tardor humida. Sempre començava parlant-me en castellà. Però jo li parlava en català. I ella hi canviava. Un any després, i arran d’un recurs, Correos, “la empresa de todos”, em fotia al carrer de nou perquè un altre jutge, “amigo de unos pocos”, havia declarat el comiat “improcedent”, amb la qual cosa la patacada era irreversible, però encoixinada amb diners. Amb vaselina pecuniària, però al carrer. Que n’és d’estranya i cínica, la justícia. No sabia que et podien matar sencer, a mitges o per terminis i amb indemnitzacions pel mig, i fer-ne diferència, de la mort.

Hui, 16 de juliol de 2011, he llegit, per casualitat però amb atenció, una exclusiva periodística i històrica sobre el procés polític i la mort de Lluís Companys, en el setmanari El Temps. Pedro Urraca Redueles, nat a Valladolid, agent de la policia franquista a l’estranger i membre col·laborador de la GESTAPO (agent E-8005), va ser qui va atrapar Companys a la Bretanya i el baixà a Madrid, on el processaren i finalment el traslladaren a Montjuïc per afusellar-lo. Ho tenia tot escrit en unes cartes, en uns dietaris. Pedro Urraca Redueles va fer plorar Maria Colomer Demiquels, ell, i Franco, i Serrano Suñer, i José Félix de Lequerica, i els nazis, i aquell empresari de Barcelona que li féu un fill bastard. Pedro Urraca Redueles va ser-hi present, a les entrevistes amb Hitler, Himmler i els peixos grossos del Reich nazi. Era un diplomàtic caçarojos, un caçarepublicans, un caçamaçons, un caçaetarres, un caçaseparatistes. I va treballar a França, a Bèlgica, per a l’Estat espanyol, el franquista i el “democrático”, fins al 1982, cobrant “diplomàticament” les nòmines amb governs de la UCD i del PSOE, tot i que França va decretar la seua pena de mort d’ençà els anys 40 del segle passat per col·laboració activa i directa amb els nazis. Encara avui, l’Estat espanyol no ha desclassificat els documents relatius a aquest superagent 447 espanyol ni d’altres, perquè està protegit per llei, ell i tota la resta. Ni aquests ni molts altres de vital importància. Pedro Urraca Redueles va tenir un fill, Juan Luis, a qui no estimà mai, i ha estat aquest fill, desconegut i abandonat del tot per un pare malparit i amb un ofici ignominiós i desconegut per al propi fill fins fa poc (fins que va gratar en uns calaixos a casa de sa mare), qui ha tret a la llum, setanta anys després, aquesta història macabra escrita en uns dietaris de la mort. "Companys està disposat al sacrifici", escrivia sorprés Urraca. Els miserables solen sorprendre's amb la incomprensió que per a ells resulta d'un acte d'honestedat i dignitat plena com la del president Companys.

La història és propera i és llunyana. La història són bocins d’històries anònimes o conegudes. La història ens arriba en forma de cartes, de llibres, de fotografies, de dietaris amagats en cases de franquistes i nazis a Madrid. La història és èpica per als vencedors i tràgica per als vençuts. La història s’alça en forma de pols i s’escolta a l’oïda d’aquells qui volen escoltar-la. La història ens uneix sense adonar-nos-en. Encara em pregunte si el fill d’Urraca i el del cap de la senyora Colomer s’hauran conegut mai; si Urraca i el cap de la senyora Colomer es van conéixer o es van trobar inconscientment per algun carrer de Barcelona, en una mateixa barra de bar. Maria Colomer i Pedro Urraca, sense saber-ho, van ser coetanis, i van viatjar en trens de l'època, anònimament. La història, la de veres, és anònima, però ben poques vegades com ara, tan coneguda, digna i lliure com la història de Lluís Companys i Jover. La història és Maria Colomer Demiquels. La història són els seus plors, els fills perduts, els oblits trobats. La història és, sobretot, feta d’injustícies.