dimarts, 27 de setembre del 2011

Soldadets de plom

El present ja és passat, crema,

Caminem, no mirem enrere,

Els somnis, els nostres ulls,

Sols la imaginació ens mena.


De les mans dels déus,

Arrabassàrem els propis designis,

El precipici és un miratge,

Del camí, tan sols l’inici.


Agafem tabals,

Invoquem els vents,

Obrim els braços,

El cor marca els temps.


Som els xiquets del futur,

Som els adults del passat.

Hem fet caure els murs,

El nostre horitzó, l’eternitat.


"Poematge": Lletra: Xama; Música/Imatge: Sigur Ros (Glósóli)

1 aforisme/dia

Sinceritat

El broker anglés que somiava un llumí, una recessió i un bidó de gasolina. Els somnis de recessió d'estiu d'un broker anglés. Ara bé, el silenci hipòcrita o l'exabrupte forçat que provoca entre la classe neocon, liberal, és teatre d'altura (de l'escola surrealista).

diumenge, 25 de setembre del 2011

51535291

Tobies obri i tanca els ulls lentament amb el caminar dels vianants que passen. Fa tres anys que s'està amb Mike, l'únic amo que ha tingut. Sempre seu a la seua dreta. Es van trobar en un abocador dels afores de la ciutat. De seguida que es van veure, es van agradar. Buscaven alguna cosa per tirar-se a la boca. Avui, el cel ha despertat gris i deixa caure lleus ruixades intermitents. Els paraigües semblen bolets mòbils a la caça d'humitats de tardor. Són les nou del matí i és dia de mercat de carrer. Mike, el captaire, s'ha estremit en notar-se unes gotes d'aigua penetrant-li pel trau que du a la punta d'aquelles velles sabates de cuir, trobades en un contenidor ara fa dos anys.

Quan cessa la pluja, els transeünts pleguen els paraigües i deixen veure rostres greus i rosats. Mike aguanta el xàfec de mirades que li plouen d'aquells caminants autòmats. Aconsegueix identificar-ne de tot tipus: compassió, fàstic, vergonya aliena, por, menyspreu, pena, desconfiança; també hi ha mirades d'innocència infantil que tiben la mànega d'adults que acceleren el pas per no aturar-se. Sols de tant en tant, un braç fugaç i anònim deixa caure una moneda que en colpeja una altra a dins la capsa de cartró que Mike té davant de les cames plegades.

-Gràcies, Déu vos guard -diu Mike, incapaç de veure els ulls d'aquell desconegut.

Amb cada clinc de monedes i l'agraïment, Mike acarona el cap de Tobies, que tanca els ulls i mou la cua amb una complaença coneguda. Tobies i Mike tenen la sensació que no existeixen per a aquella societat, no consten en cap registre, no paguen impostos, no voten, no van al futbol els dissabtes, no combreguen els diumenges. El seu món tan sols connecta breument amb l'exterior quan una moneda fa dringar els fonaments de la societat i trenca, amb el seu soroll, aquell silenci tàcit.

Abans que el campanar de l'església toque les dotze, un dèbil raig de sol ha enlluernat la mirada de Tobies. Sap que no falta gaire perquè Mike li diga que és hora de plegar. Avui, però, Tobies nota una mica més excitat en Mike, que observa com el coure i plata dels penics pinta el cartró més del que és habitual.

-És el gran dia, Tobies.

Tobies s'aixeca, estira les potes davanteres i badalla. Remena la cua i llepa la mà que Mike fa servir per recollir les monedes.

Doblen la cantonada i s'apropen a una sucursal bancària que fa paret mitgera amb la botiga d'electrodomèstics més gran de la ciutat. Mike li fa un gest a Tobies perquè sega. A Mike li sap greu, perquè els diners que aconsegueixen són dels dos, però en aquell món de transició no deixen entrar gossos als palaus de diners. Quan Mike entra al banc i és davant el vidre que el separa d'aquella empleada, es fica la mà a la butxaca dreta mig descosida, trau un paper estripat i mullat pels cantons i li'l passa a la caixera pel buit. El paper du escrit el número 51535291. De seguida, tria vint de les vint-i-cinc monedes que aquest matí han sonat al seus peus. Per un dia, les mira amb ulls de satisfacció i alegria, tot i el tel de pobresa i solitud que la retina acumula des de fa anys. S'empassa saliva i s'escura la gola.

-Volia fer un ingrés en aquest compte, si és tan amable.

Mike, després d'uns minuts i sota la mirada escrutadora i insolent d'uns clients, ix amb el comprovant a la mà i l'hi ensenya a Tobies, que l'olora. Quan passen per davant l'enorme escaparata de la botiga d'electrodomèstics, els dos amics es queden mirant atònits els deu televisors gegants que emeten imatges lluminoses i ràpides d'un món que no és al seu abast. Pocs dies abans, i en aquelles mateixes pantalles, en Mike i Tobies van observar com uns xiquets de color famolencs i amb la panxa inflada ploraven sense consol possible, mentre unes mosques assajaven una sinistra dansa de la mort davant d'aquelles boques immenses i difícils de sadollar. Un número, 51535291, que ressaltava a la part baixa de les imatges, demanava pietat i ajuda amb un missatge concís però llunyà.

És l'hora de dinar. Torna a caure un plugim suau, continu. En Mike acaba d'eixir del supermercat que hi ha en aquella plaça plena de gent que viu a un ritme diferent al dels dos amics. Du a les mans un cartró de llet. Tobies, que se sacsava l'aigua que li regalimava pel llom, en veure el menjar ha obert tant els ulls que els podria haver fet servir de plat on abocar aquell líquid blanc tan esperat. Avui, en Mike i el seu company inseparable sols beuran llet per passar el dia, però semblen més feliços i farts de menjar que mai. Arriben als baixos d'un bloc de pisos en ruïnes dels afores, una llar improvisada amb sostre foradat des d'on veuen una lluna de llet immensa les nits de cel net. S'asseuen damunt un matalàs ple de molles que grinyolen. Mike vessa un poc de llet en el plateret de Tobies. La cua del ca fa ballar milions de partícules de pols en suspensió, il·luminades per una llum oblíqua, dèbil. Sempre segueixen aquest ordre. Primer beu i menja Tobies, tot seguit ho fa ell. És l'ordre dels cavallers i gentils, dels bons companys, una llei que han signat entre ells. Ara, en Mike fa un glop al tetrabric mentre mira l'extracte bancari, i repassa amb la mirada el número de compte, els penics impresos, el gramatge del paper, el logotip del banc, d'un verd fosc com l'herba que s'enfila pels finestrals trencats d'aquell cau. Acarona el cap de Tobies, que es llepa els gotims de llet que li han quedat pel nas i els bigotis. Quan cau la nit, i abans d'adormir-se, en Mike té un sentiment que havia estirpat de la seua consciència feia molts anys, i del qual no recordava ni l'aparença: l'esperança; només desitja, sorprenentment esperançat, que les vint monedes de Tobies i d'ell puguen desterrar les mosques d'aquelles boques d'infants de color que, no sap ben bé per quina raó, sent més familiars i properes que les veus que ara s'escolten pels carrers de la ciutat.


dissabte, 24 de setembre del 2011

1 aforisme x 1 dia

Màrqueting

Converse, fa anys, amb un escriptor famós. Tot i que jo sóc dels molt ràpids en l'afer, s'acaba les cerveses abans que jo: "Vols que et lligen? Jo tinc un secret que mai em falla: caga't en la mare que els va parir, de tant en tant. No abuses." Amics, perdoneu, però les circumstàncies m'obliguen. Sou tots uns fills de la grandíssima puta!

dijous, 22 de setembre del 2011

La culpa, d'un pet de llop

El món és un mocador, on, a banda de les casualitats, ens trobem, de cara i de forma sobtada, amb les conseqüències dels propis vicis i prejudicis. Altres parlen del bumerang vital que sempre torna. Per això, i com que la natura és molt sàvia, la majoria de vegades hom acaba menjant-se alguna part dels seus mocs. Això és el que li ha passat a un 'crevillentí' (en dic crevillentí, però fóra més adient dir-ne salmantino, albaceteño, madrileño o villaviciosano) que va participar no fa gaire temps en el concurs d'Antena 3 "Ahora caigo" (vegeu el vídeo 3 de 4). El concursant Santiago, de vint-i-tants anys, és nat a la meua vila. Sa mare és Loreto Mallol (de bonic llinatge català-mallorquí), regidora de cultura del govern municipal (PP, majoria absoluta, cap novetat). Son pare és Santiago Íñiguez, exdirector de l'IES Canonge Manchon i reservista de l'exèrcit espanyol (per convicció, per voluntat pròpia, gran patriota). El matrimoni és foraster, però fa anys i panys que viuen a Crevillent [ja em perdonareu que l'inici de l'article semble la introducció a una crònica de 'Aquí hay tomate', però he de posar-vos en context]; tot i això, no diuen ni mec en català, llengua pròpia, històrica i majoritària de la nostra població; i no és que no diguen ni mitja en la llengua d'Ausiàs March perquè no la sàpiguen, sinó perquè no els ix dels sants, batejats i dretans pebrots (són hereus del llegat franquista, ideologia per la qual senten un gran respecte i simpatia, i no ho amaguen, actitud que els fa dignes del meu respecte, ja que patisc una acusada intolerància vers la hipocresia).

La bona qüestió és que, si us heu fixat en el vídeo (veieu també el que enllace a sota), el sagal és eliminat per un pet, concretament per un pet de llop (en castellà, cuesco de lobo), que, com tot bon fill educat en línia en valencià sabrà, és un fong. Sí senyors, un bolet, això és cultura boletaire!, el meravellós món de la micologia! (i no és la ciència que estudia els micos, encara que a alguns bé que els aniria). Però clar, aquest jovenet de vint-i-llargs anys no ha estat exposat al cruels, sectaris i adoctrinadors sistemes educatius d'immersió lingüística de Catalunya ni als Programes d'Ensenyament en Valencià-PEV durant tota la seua escolarització; aquells que ensenyen els xiquets, principalment, a fabricar còctels Molotov, i en segon terme, a estimar-se les plantetes, els animalons, els costums, les comarques del País Valencià i els seus noms autòctons... Ni tampoc ha pogut gaudir ni aprendre del fantàstic programa de TV3 "Caçadors de bolets" perquè el partit on ell milita ens va boicotejar i tallar el senyal de la televisió catalana. I què li ha passat? Doncs, això, que ha confós pets amb danses, i ha acabat ballant al fons del pou del monolingüisme espanyol (li ha de donar les gràcies al supremacisme lingüístic espanyol encomanat pels seus progenitors, tal com diria en Cucarella, i al de l'escola privada religiosa on fou hispanoeducat). Ara que caic, en matèria de caigudes, el govern municipal i l'esmentada escola s'aliaren i feren caure un topònim local històric amb el qual es designava tota una zona de camp històrica: "Vereda Fotges", que ara es diu, per les gràcies inefables de déu i de l'alcalde, "Carmelitas Misioneras Teresianas". Curt i ras, com si a Matola, a Les Foies o a la Partida Marxant li canviaren la nomenclatura secular per noms de congregacions religioses, tipus Los Kikos. No em cabran en un cabàs de veremar, no.

Algú pot pensar que el que dic no lliga, perquè en el programa el nom apareix en castellà; però, no més lluny de la realitat, perquè jo tampoc no coneixia la miconímia en versió espanyola, i en canvi ho he relacionat de seguida (¿cal esmentar les teories de la psicolingüística, quant a l'enseyament bilingüe, l'adquisició de segones, terceres llengües, els processos cognitius beneficiosos que s'hi activen, etcètera, etcètera?; no us en dic més). A més a més, si aquest xicot que vist amb polo blau al vídeo (substitut natural de la "camisa blava") haguera sigut adoctrinat pels dimonis amb cua i banyes que naden a calderes flamejants al Casal Jaume I de Crevillent, i haguera acudit al taller de bolets (pàg. 4) interessantíssim que van organitzar enguany amb la Colla ecologista "El Campanà", hauria aprés a identificar, no sols els pets de llop, sinó moltes altres espècies de bolets, comestibles i tòxics.

En fi, que el jove i la seua família, com a bons colons, que mai de la vida no han volgut integrar-se en l'estructura rizomàtica dels pets de llop ni en la realitat cultural i lingüística dels valencians, podrien representar, perfectament, la versió valenciana d'aquelles tres famílies del Principat que han generat la sentència contra el sistema d'immersió lingüística a Catalunya, els fills de les quals, tot s'ha de dir, no errarien la pregunta del pet de llop gràcies, precisament, a l'esmentat sistema educatiu català en què han estat educats. I he de confessar que, veient el vídeo, jo feia força perquè el xicot diguera fong!, fong!, fong!, però ni em podia escoltar ni segurament em podria haver entés, a causa de la incompetència lingüística. Tampoc no li hauria servit de gran ajuda encomanar-se a "Santiago" apòstol, patró seu i del nacionalisme excloent espanyol (no és casualitat que pare i fill s'anomenen així), perquè el sant no parla català, en canvi sant Jaume sí. És una llàstima, doncs, una llàstima que un pet, siga de llop, siga de monja, siga de porc, et faça un lleig com aquest. Si aquest és un xicotet exemple de perjudici per la manca d'immersió lingüística, què no podrà fer un pet, a gran escala?


l'artífex comestible de l'"ara caic!"

1 aforisme x 1 dia

Reciclamentida

Contracte municipal, amb una companyia qualsevol de fem i reciclatge, on s'amaga -o es disfressa- la no-recollida selectiva dels materials que el ciutadà diposita, cada dia, catòlicament, als contenidors de colors diferents. Un dia, per atzar, el ciutadà orgullós del seu gest diari, comprova sorprés com el camió de l'empresa concessionària deixa caure el contingut dels diferents contenidors en l'únic bolquet del vehicle que, a més, du escrit "¡SEPARA!". Els colors que desapareixen dels contenidors es fan presents al rostre del ciutadà modèlic, que es queda, no de paper, ni de vidre, ni d'alumini, sinó de pedra.

dimecres, 21 de setembre del 2011

1 dia, 1 aforisme

Reivindicació

"Crevillent, bona terra i mal govern."
(Mora, el mal govern!)

dilluns, 19 de setembre del 2011

Quan tu 'pioneraves', els crevillentins ja veníem

Llig al diari Información que "una quincena de establecimientos de Crevillent participaron ayer en una actividad pionera". I ressalte el darrer adjectiu perquè és el que no acabava de relacionar quant a la qualitat referenciada i l'activitat publicitada. Per poc que hom haja consultat un diccionari, sabrà que el terme "pioner" s'hauria de fer servir per descriure esdeveniments, com diria jo, una mica més "transcendents"? Posem-nos en situació: el crevillentí Mas i Magro amb la leucèmia; el noruec Road Amundsen i el Pol Sud; el català Cristòfol Colom i Amèrica... Qui és pioner en qualsevol àmbit de l'activitat humana és aquell que va al capdavant, que va davant i obri camí als altres, que ha arribat a llocs o ha fet coses que mai abans no havia fet cap altre ésser humà. Els periodistes, però, es passen per l'arc del triomf l'ús necessàriament restringit i exclusiu d'algunes paraules, tiren mà de tinta artística i hi col·loquen un terme adjectival per emmidonar la breu. Això sí, amb una certa laxitud, a consciència i no menys tendenciositat.

Però, m'ho he repensat i he dit: ah, entesos, es refereix a l'àmbit estrictament local, vilatà, crevillentí, on mai no passa res, per això en deia pionera. Així sí que ens ixen els comptes: algú, posem-ne per cas, l'associació de comerciants i empresaris, ajudada pel timó, l'astrolabi i les cartes de navegació de l'ajuntament, ha descobert als crevillentins una nova terrae, una forma desconeguda de fer comerç: l'Outlet. Ben pensat, recollons. Tu hi escrius un mot com pionera i l'anglicisme outlet, i t'has guanyat l'atenció fins i tot del lector que llig mentre es fa la torradeta a cal Mariachi o el colpet a cal Guill, allà cap a les 10.30h del matí. I quedes com un periodista excel·lent, primmirat, que ha estudiat a Navarra (abans era Salamanca; abans i ara, mentida, per cert) i sap ornamentar com cal la secció local, sempre des de la més estricta objectivitat.

Aquesta pràctica periodística, però, comporta danys col·laterals, i fa que, dies després, passes per la vorera de cal Guill o, com m'ha passat a mi, per la del Bar Tano, i escoltes com un home, com baixat de les coves, entre pipada i pipada al caliquenyo, diu: "Xe, Vicent, que m'han dit que el Piou1 s'ha posat a vendre roba en la verea eixa on cauen vidres, en el ouet eixe?" Si és que sempre s'ha dit que el Piou sabia posar l'ouet allà on convenia.

Són coses que passen als pobles on no estem acostumats ni a les innovacions ni al periodisme d'investigació. El que sí que té mèrit en l'organització de l'acte és el fet de saber conjuminar modernitat i tradició, tot col·locant, per evitar la solana, una bona tela de ràfia verda damunt els caps dels crevillentins que no donaven crèdit als preus pioners (per mai vistos abans de tan tirats). Espere, no obstant això, que les desenes de metres de ràfia els hagen adquirits a la Cooperativa de Llauradors del carrer Colòmbia i no al Brico Depôt, per allò de ser conseqüents amb el comerç local i de proximitat. Ara bé, del que no em sé avenir es del veritable protagonista de l'esdeveniment, l'autèntic pioner de l'acte: el gerent de Crevicampus2, que misteriosament també hi havia posat paradeta en un terreny aparentment alié. Encara em pregunte què oferia, si aprovats a meitat de preu i en primera convocatòria o bates i pitets3 a ratlles blaves i a l'engròs per a l'àrea d'educació artística. Aquest home és incansable. Pels carrers silenciosos, fa les nits enganxant cartells grocs a colp i so de 'precinto' tot provocant l'esglai i esgarrifances als qui dormiten a l'interior de les cases, mentre hi deambula fins ben entrades les matinades fredes en solitari; però ell com si res, a les 8 és dempeus prometent recuperacions a les patidores mares. Es mereix, molt de veres, una medalla al treball.

Ràfia i Outlet a Crevillent, mentre l'alcalde es passejava abillat amb polo de Ralph Lauren entre la plebs, i dient a càmera amb un somriure camaleònic: "és bo perquè la gent es distraga". Unes gotes de suor començaven a perlejar-li al front mentre feia aquell comentari als periodistes. Qui hi posa preu? Jo crec que no en té.

1Malnom familiar de Crevillent
2Una acadèmia o centre d'estudis de Crevillent (el que hem conegut tota la vida com a "classes particulars")
3En castellà, "babero"

divendres, 16 de setembre del 2011

Sociolingüística de pa i porta

Hui divendres al matí. Campus de la Universitat d'Alacant. Molta gent camina amunt i avall. Jo, també. El sol li fa pam i pipa a l'home del temps de setembre. I escolte un fil de conversa en curs de 3 caminants:

—A mi el tonito del catalán me gusta; como lo he estudiado. Pero bueno, la verdad que aquí no lo habla nadie.

Era un estudiant universitari castellanoparlant que feia com de guia improvisat d'uns amics o, pel to, d'uns nous coneguts o companys de pis, i posava en situació la parella castellanoparlant que semblava que s'acabava d'instal·lar a Alacant. Jo anava sol i portava un farcell de cartells del concert de La Gossa Sorda sota el braç (els valencians no hem tingut la sort de nàixer amb un bon pa de pagès sota el braç, sinó amb cartells amb què reivindicar qualque cosa, principalment el fet i llengua nacionals) i hauria volgut alçar el dit i dir que jo sí que hi parlava, en català. No ho he fet perquè m'haurien caigut els cartells, però, sobretot, perquè els guies turístics sense donar d'alta en la seguretat social m'infonen un profund respecte, encara més si fan anàlisis sociolingüístiques de pa i porta tan acurades i encertades.

Espere que l'alicantino i els nouvinguts, de tornada del club social on han esmorzat, s'hagen topetat amb els cartells que he enganxat, i el primer haja mirat la parella i haja postil·lat:

Bueno, quería decir casi nadie.

M'encanta que les estadístiques trontollen, ni que siga excepcionalment.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Aforismes (im)propis

Religió liberal

Si els treballadors no van als mercats, els mercats aniran als treballadors.

(Proverbi mahometà, s. XXI; Vargas Llosa n'és un gran imam)

La mort

Si férem, de la mort, inspectora de treball i hisenda, acabaria amb l’economia submergida en uns pocs dies, netejaríem les finances valencianes, desapareixerien els bitllets de 500€ i les factures en B; el nostre PIB s’equipararia a la mitjana europea. La mort és mà de sant. Té una salut de ferro de dalla, la mort.

Delicatessen

Delicatessen eren els entrepans de llet condensada i cacau en pols que ens fotíem per berenar als anys 80 del segle passat. I les sopes de malta amb rosegons de pa enfarinats amb sucre a caramull quan arribava el fred. Mmmmm.

Passió

Desordre psicològic que cursa amb embadocament, deliris de grandesa pròpia i aliena, episodis obsessivocompulsius, sequedat de boca, pèrdua de gana i escaldament o irritació dels genitals i els òrgans i teixits accessoris. Tots els casos estudiats han demostrat que provoca l’anihilació i volubilitat del seny. En els casos més greus, normalment els literaturitzats, provoca la mort per suïcidi (encara no s’ha demostrat, científicament, la mort a causa del concepte metafísic de la «pena»). Generalment porta aparellades complicacions socials, balafiament de diners, pèrdua de treball, d’amistats i aïllament social, a causa de l’absentisme i de la relaxació del sentit de l’obligació. Entre el tercer i quart any del seu diagnòstic, però, comencen a minvar els efectes de forma gradual i sense necessitat de cap intervenció. No s’han descrit ni es tenen evidències clíniques, fins al moment, de cap vacuna preventina ni tractaments pal·liatius que n'eviten o en disminuïsquen els efectes. L’OMS i la medicina alternativa recomanen, a familiars i amics dels apassionats, paciència, ço és, temps, i una infusió diària de realitat a boqueta nit.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Les matemàtiques de la vida

(microrelat)

Han fet l'amor, tràgicament. Ho acaben de fer. Regna la placidesa. Dels calaixos dels mobles s'escola un silenci fondo, etern. S'encenen, ambdós, una cigarrreta. Una pregunta, com rescatada del bagul dels misteris de la condició humana, trenca un precari equilibri. M'estimes?, pregunta ella. Crec que sí, respon ell. Les paraules del jove giravolten enllaçades als cercles de fum que, com a papallones circulars i caduques, desapareixen invisibles, com el seu amor, als peus del llit. Creure és dubtar, dubtar és viure. Viure és estimar. Viure, sense ella. Ell, capcot, continua sense poder aïllar la x d'aquella equació. Pocs dies després, marxa lluny, a trobar-hi respostes. Mai més no tornarà.

dimecres, 7 de setembre del 2011

La cita (necessària) de la setmana

« Les zones "aragoneses", "castellanes" i "murcianes", inscrites en la seva òrbita per la fitació medieval, són com un annex d'escassa importància [...] La "unitat" té exigències indefugibles: demana d'excloure o assimilar els elements radicalment heterogenis que subsisteixen en la seva àrea [...] això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d'ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud com a poble. »

—Fuster, Joan (València, 1962), Nosaltres, els valencians, pàgs. 105-109.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Fer peces les 'peces de fruita'

D'un temps cap aquí, s'ha incorporat a la llengua habitual dels catalanoparlants l'expressió "cinc peces de fruita i verdura".

Jesús, has de menjar-te cinc peces de fruita i verdura al dia.

No cal ni dir (sinó repetir i mofar-se'n dolorosament) que la influència dels mass mediamajoritàriament i estrepitosa en castellà sobre la nostra forma de parlar i pensar ens hauria de precisament fer pensar una mica més en la forma de parlar.

De tota la vida, quan vas al camp, allà, al bellmig d'un tarongerar, sota un taronger, en època de collita, t'apones a fer del cos perquè ja se sap que quan vas al camp el primer que et vénen són ganes de cagar (et recorda el temps en què jugaves a cut i amagat). I suant sang a la teua cara de japonés fent força, mires cap amunt i et sorprens: «puta mare, este taronger està ple de peces de taronja!» Doncs no, ho sent molt però no.

Jo, perdoneu-me la irreverència, he fet molt bones cagades sota molt bons tarongers molt ben adobats pel meu bon —encara llavors— intestí juvenil, quan anava a plantar la tela japonesa per caçar pardalets als horts del tio Canício; i sí, les branques dels tarongers eren tan a vessar de fruites que els havien de falcar amb trossos de canya, però de peces de fruita... l'únic peça que venia amb nosaltres era el Pistola, eixe sí que era un bon peça; i el Nyora també (els cagallons del Nyora el seu rostre era, no de japonés, sinó de coreà sanguinari de pel·lícules llòbregues baixaven més ràpidament per les séquies, tot i ser o potser per això!— més grans i compactes); i jo, jo també era un bon peça. Érem tres peces sense nom propi (el Pistola, el Nyora i el Xama) i sense peces de fruita. Els noms propis, al meu poble, sols els recordes quan toques el timbre de casa d'un amic teu i es posa sa mare.

Això de les "peces de fruita", sense investigar-hi gens (si els lingüistes-filòlegs-acadèmics han de fer-me algun comentari i corregir-me, estaré encantat de deslliurar-me de la meua ignorància), m'ol a mi a artifici actual mimetitzat que ha passat dos filtres fins arribar a les llars dels Països Catalans: el filtre americà (piece of fruit) i el filtre espanyol, copiat del primer (pieza de fruta; ja se sap que els espanyols tenen, com a principal valor intrínsec, la poca originalitat, i aquesta la venen sorollosament en forma de singular cutrez).

Dubte molt que els nostres iaios feren servir expressions com les següents:

Xe, Pixumo, m'he menjat hui 3 peces de bacora per a xuplar-se les mans. I una peça de rave!!!! Les meues figueres donen millors peces de bacora;

Maria, posa'm en l'avio 10 peces de fruita que vaig a fer llenya a la serra i no tornaré en 4 dies...

Doncs, no. M'hi negue. I no vull ni parlar de les peces de verdura (ja em direu com menjar-se i classificar una peça d'api, o de bleda, o de lletuga
fulla o sencera!?).

Comptat i debatut (connector gramatical al qual els examinands de la Junta Qualificadora atorguen transcendència messiànica), crec que ha quedat clar que els arbres fruiters i les mates fruiteres no donen peces de fruita, sinó fruita: un préssec, un albercoc, un meló d'aigua (o un d'any), una bresquilla (dit 'paraguaio' i altres, a la resta de PPCC)... Espere que, entre tots, fem peces —segons el diccionari, 'fer trossos' les 'peces de fruita' del nostre diccionari col·lectiu d'expressions, i no impostem, com a gentils passerells, ridícules melodies que ens arriben per eixa caixa de ressonàncies extravagant anomenada televisió, i continuem duent-nos a la panxa fruita i verdura com hem fet tota la vida. Per cert, si és en general i no de cinc en cinc, tampoc passeu pena, que no us caurà cap dit de la mà ni empitjorarà la vostra salut. Que les campanyes publicitàries estan per a això: per a incomplir-les (sobretot els qui, com jo, tenim intolerància a la fructosa).

divendres, 2 de setembre del 2011

Títol de la pel·lícula?


"LOS PÁJAROS", d'Alfred Hitchcock, basada en la novel·la
de José Bono, "Reformas y chapuzas conjstitucionales, S.A."
Per cert, Fraga es jubila després de les eleccions del 20N.
L'univers simbòlic espanyol és inquietant! La premsa
del país veí ho titula: "Fraga se retira, después de 60 años, de la política activa",
i hi inclouen, en l'"activa", els 30 anys del període franquista.
Política-franquisme-activa: un trinomi exemplaritzant.
Com diria aquell: "Todo queda atado y bien atado" [one more time]