dimecres, 30 de juny de 2010

El delicat de Gandia... La delicada de el Fondó

Ma mare m'ha dit hui que sa mare, la meua àvia, que era de el Fondó de les Neus, sovint li deia: "Ai, la delicà de Gandia, que va a cagà i es descostella". I és que ma mare, com jo, és més delicà que... el delicat de Gandia (les versions parlen de "el delicat" i "la delicada de Gandia, cagant, cagant es va descostellar", també del frec d'un gessamí que va fer traspassar una bella donzella). He escrit açò perquè m'ha semblat curiós com els pobles valencians parlen -parlaven?- els uns dels altres, com diria el mestre Sanchis Guarner. És ben curiós, deia, perquè la meua àvia estranyament, en comptades ocasions -els ovaris, els collons, pa les ocasions- va eixir de les comarques del sud d'Alacant. Potser algun viatge a València, poca cosa més. La qüestió és que enguany fa, si fa no fa, 100 anys que va nàixer l'àvia i en aquella època no hi havia televisió, en poques cases escoltaven la ràdio, poca gent sabia llegir i escriure, i encara menys trobaves telèfon, malgrat això, però, els pobles valencians parlaven els uns dels altres i la cultura popular es transmetia de forma natural, entre comerciants, traginers, familiars, veremadors, cançonetes, sense necessitat de fibra òptica, ni AP7, ni subvencions de diPUTAcions; únicament de mortal a mortal; la cultura popular, a través de la tradició oral, fluïa malgrat dictadures i prohibicions, trobava els canals de transmissió que bonament podia.


Com és que la tia Nievetes la fondonera va escoltar aquesta dita popular, parida -ho desconec- a la Safor, a més de 100 kilòmetres de distància que en l'època de les haques i els ases la distància semblaria més llunyana? No sabria dir si el País Valencià, i per extensió els Països Catalans, ara per ara són culturalment més homogenis que adés; no sabria dir si la fragmentació nacional ja és una realitat constatable a banda i banda de la línia Biar-Bussot, i som més sureste espanyol ja que antiga governació d'Oriola catalana (per als maniàtics: llegiu "valenciana").

Siga com siga, ma mare ho ha dit hui mentre dinàvem, jo ho he aprés i espere poder transmetre-ho algun dia als meus fills, o nebots, o fills dels amics i amigues. O millor: a tots plegats.

dimarts, 22 de juny de 2010

Burca, nicab, ball de gèneres i hipocresia envasada al buit


("encuentra la diferència", joc de la meua infantesa)

Mira que setmanes enrere he escoltat fins a la sacietat que si estaven debatint la prohibició de "la burca" i "el nicab", la burca amunt, la burca avall, en un ball estrambòtic que no deixava cap ésser humà impassible. Mira que s'han entestat, diaris de renom i prestigi a proclamar als quatre vents la feminitat genèrica d'aquesta peça de roba tan cristiana, familiar i semblant entre els europeus fins no fa massa temps. I ara va i quan ja havia aprés que era "la" burca i no "el" burca, resulta que consulte el diccionari i el gènere d'aquesta protecció solar és m, una ema com una merda, o siga masculí. Ale pues, rewind -com deia el meu radiocassette-, marxa enrere i a aprendre'l correctament. Què els passa, als periodistes i als gabinets de correció lingüística dels diaris? No fan brot o què? O no cobren perquè estem en crisi? O és que no n'hi ha, de gabinet? Fa une setmanes llargues vaig haver d'escriure a la redacció d'un diari nostrat perquè l'havien ben fotuda amb la notícia de l'avió estavellat a Líbia, ja que havien anunciat que havia d'aterrar en un aeroport londinenc que no era, i clar no és el mateix que jo espere un familiar que aterra en un aeroport que en un altre de diferent (perdoneu com de pretenciós sóc, però sempre pot haver algun lector del periòdic no esmentat que el llija i, a més, espere un familiar procendent de Sud-àfrica i que feia escala a Trípoli, coses més difícils he vist, com l'absolució per insults a professors d'Alfonso Rus). Em van demanar disculpes. Disculpats, disculpats, no passa res, home, dona.

Torne, retorne al (a vore, a vore, sí: "al") burca i el nicab: aquest escrit, que de moment ni conec el principi ni el final, ni la finalitat, és, supose, per a defensar la voluntat de les dones (que no la de llurs homes) de dur burca o el que els isca de la santa viola. Ara va i resulta -repetisc la fórmula del començament- que occident és la mesura de totes les coses, i que els putus musulmans són una colla de mantes i descervellats que reclouen les fèmines a casa i els fan la vida impossible. Però mentre, nosaltres aquí, gaudim d'una llibertat edènica, amb cares, culs, bíceps, permanents, spa, líftings, cremes i corretges reductores i tota mena de potingues fetes en pro de la llibertat i autonomia de la dona occidental. I una merde!!, que en dirien alguns amics meus. Ja voldrien les occidentals la llibertat de pressió social de què estan eximides les islàmiques. Però si les europees no poden viure tranquil·les, amb tot el bombardeig mediàtic per terra, mar i aire que els recorda diàriament que han d'estar guapes i presentables! Aviam, però si les dones musulmanes estan recloses a les cases, per a què collons prohibeixen el vestit carcerari esmentat als edificis públics? Si no van!! És a dir, que aquesta llei quedaria deserta, com les places a funcionari que no serveixen per a res. Si la lògica és aqueixa, per què a les mongetes germanetes -putes monges roïnes, segons alguns- carmelites i altres ites ites catòliques no se'ls encomana idèntica prohibició? Seran hipòcrites, els imbècils! Després, siguen sociates, republicans, corvengents o peperos a donar besets a tort i a dret a l'anell dels retors, o a les escoles pies, cases de caritat i altres edificis religiosos variats. Si encara hi ha dones que es posen el mocador al cap per a entrar a missa de dotze. Si encara hi ha valencianes que pugen de gaidó a la "amoto" del marit perquè no se'ls escape la clòtxina. A què juguem, a progressa adequadament? A qui donem lliçons, al Tercer Món o a la Mare Teresa de Calcuta? Au i aneu a pastar fang.

Se m'oblidava, com era allò de: "o tots moros o tots crestians"?

dijous, 17 de juny de 2010

"Que arribi l'estiu!"



Xe, xe, xe, quina vida!, agusades mi vida. Després d'una nit de marxa, hem dinat i, pensat i fet, amb la ressaca recorrent encara el cos el Primo Larry i jo hem baixat al bell mig del carrer, vora l'antic llit del Túria; asseguts en un banquet, ens hem tret les samarretes i ens hem fotut un bon banyet de vitamina D amb en Llorenç que hui fotia de valent. I allí, com dos gitanets romanesos d'aquells que van en bici, véiem passar algunes xicones que ens dedicaven un somriure amical, camí de l'Escola Oficial d'Idiomes, i nosaltres, educats de pits a l'aire i de cames estirades amb avarques, els retornaven un somriure assolellat.

L'estiu, l'estiu, que tot lo món viu, està més prop que lluny;
pel juny, pel juny, la falç al puny!
al juny, al juny, si pica el sol, ni dona ni caragol!
dones sí, dones sí, siga maig, juny o juliol!
-deia jo al company,
que si elles no la mostren,
nosaltres trobarem la clau que obri tot llur pany.

Dijous, ous? No, hui paella.
Això, això, feia ella.
Doncs som-hi, som-hi,
posem la carn a la graella,
i escolteu aquesta canterella:

Adéu rebonica!


http://www.dijouspaella.cat
Us deixe la lletra d'una de les meues cançons preferides, ladies & gentlemen:
Que arribi l'estiu
"Farts de tant d’hivern, fer-se fosc aviat i arraulits a casa

sempre morts de fred, tot i portar guants i passamuntanyes.
Va dir un estornell abans de marxar a terra desglaçada:
"S'ha acabat el mal temps" i la primavera venia de cara.
I sembla fet a mida per excitar les sensacions,
per donar un toc de màgia a les coses d’aquest món,
l’art de fer renéixer l’univers al seu voltant,
revifant idees i tot el temps per endavant!
I tot i que és bonic i ens ve de nou,
amb la primavera no en tenim prou!
Que arribi l’estiu! que sortirem de casa!
Que arribi l’estiu! que arribi matiner!
Que arribi l’estiu! i que treguin les terrasses!
Que arribi l’estiu! les festes al carrer!!!
N'hi ha que tant els hi és,
han trobat el lloc sota de la manta,
oblidant que els demés no sempre tenen roba per abrigar-se.
Si les estacions van a poc a poc
no caldrà que m'hi fixi.
Tot anirà al seu temps,
Després de l'equinocci ja vindrà el solstici.
Sembla fet a mida per excitar les sensacions.."

divendres, 11 de juny de 2010

Contrapunt a la calor


(Ametlers florits a el Fondó de les Neus nevat)

Que hi tenen en comú, el Fondó de les Neus (poble de la mare), Mishima i Joan Maragall? El contrapunt necessari a la calor que ja ofega i al ponent que no ens deixa tranquil·les ni butxaques ni caixes d'estalvi. Frescor, catalanitat i renàixer de les cendres. Mediterràniament... Això no ens ho podran furtar. (Poema i cançó descoberts a partir del bloc de Jordi Lon Quintana).



Els ametllers

23 de gener:

Avui, per la primera i dolça volta,

m'ha sorprès la blancor dels ametllers

traient el cap per sobre dels recers

de l'hort blanc de les monges caputxines:

semblaven esfereïts

de sentir-se tan florits

tots sols entre les boirines.

6 de febrer:

Avui semblaven valents

i semblava que cantaven

afrontant a tots els vents

i a les neus que els vents portaven.

Sota les neus imminents

cantaven de l'alegria

d'haver florit ignocents

abans de l'hora i del dia:

des del fons dels jorns vinents,

plorant, la Primavera els beneïa.

15 de febrer:

Avui ha caigut neu damunt les flors

i damunt de les coses primerenques:

un matí de blancor que el sol ha fos.

A migdia poncelles vermellenques

han tret el cap florit entre la neu

i han resplendit en mig de la blancura:

els ametllers han dat gràcies a Déu

agitant llur rosada vestidura.

Joan Maragall (Enllà, 1906)

dimecres, 2 de juny de 2010

Si la bellesa fóra cançó...

Si tota la bellesa del món es poguera aplegar en un recull de cançons, aquesta hi tindria un lloc ben destacat, no sols per l'art que conté en si mateixa, sinó, i principalment, pel que conta, pel que transmet. Si una cançó et fa bategar més ràpidament el cor... és que has trobat la bellesa, o t'ha trobat ella a tu.


dimarts, 1 de juny de 2010

Cartagena, la catalana?

Hui, mentre dinava, veia les notícies de La Sexta. La presentadora contacta en directe amb la corresponsal de Múrcia (concretament Cartagena), i li diu: "Olga Pradells, bona vesprada", i jo m'he quedat així: amb cara de póquer de dames. O la presentadora és una llumenera en història medieval i sap que l'antic regne de Múrcia va ser conquerit i repoblat en part per catalans (d'ahí l'abundància de llinatges catalans actuals), o no té ni puta idea on es troben les actuals fronteres del País Valencià. Us passe l'enllaç, ho diu cap al minut 0'20".

Està clar que la raó és que tindran una única corresponsal que cobreix tota la marca de cerveses eixa que ells anomenen "Levante", però no deixa de ser anecdòtic, tu. Cartagena: catalana, és clar que sí, però fa 700 anys d'això, dona! Ara que, pensant-ho bé, la notícia parlava de moros. Ja ho entenc tot...


http://www.lasextanoticias.com/videos/ver/cruzada_islamica_contra_la_prostitucion/270063