dijous, 9 d’octubre del 2014

Artur Mas, fins a la figa

La setmana passada vaig acudir per primera volta a la consulta del ginecòleg. Anar per primera volta a cal ginecòleg no és fàcil per a una xicona jove. Una cosa és que el teu nóvio et toque la figa amb gràcia i harmonia, però una altra és que te la toque un desconegut. És guapo, Mireia, em va dir ma mare. Així és que hi anava amb una barreja de vergonya i morbo entre les cames. A més, és el que em va tractar a mi quan estava prenyada de tu, va reblar. I jo vaig pensar, mama, el que em faltava, és com de la família: em coneix des que era un cigronet fecundat. Toca't la figa.

Anava amb una mica de por i respecte perquè, com que sempre he sigut una saltamarges i m'he ventilat tot el que se m'abellia, patia perquè aquell senyor no em trobara amb un camp de batalla per allà dins. I clar, ma mare amb l'orella parada tota l'estona tampoc ajudava gaire. Però, malgrat la incertesa primerenca, va anar molt bé. I el ginecòleg, el senyor Mateu, tot i ser una mica major, era guapo, tal com havia apuntat ma mare. Els cabells canosos, tenyits de blanc per l'experiència, li donaven un toc força interessant. A més a més, parlava valencià. Ma mare tenia raó, no havia sigut una estratègia tranquil·litzadora de la meua progenitora.

Quan va començar a oscultar-me la figa amb els dits, em va tocar un puntet i em va preguntar si em feia mal. Jo li vaig dir que no. Però era una veritat a mitges perquè em feia gustet. Però clar, això no li ho podia diren aquell context professional. Ma mare s'hauria escandalitzat, conservadora com és. Ací està bé, açò també està bé... La meua figa pareixia un plató de televisió net i ben endreçat: amb una minicàmera enfocant l'interior mentre el metge feia les seues observacions i concloïa que tot estava en ordre. Uf! 

Ara bé, si he de ser sincera, no tot van ser flors i violes a cal ginecòleg. Per dos motius. El primer, perquè em va cobrar 110€, i no em va donar temps ni oportunitat de preguntar-li si amb el carnet jove em podia fer una rebaixa (quin sentit té que per a anar al cinema t'hi facen un descompte i a la clínica del ginecòleg no?). I el segon motiu, i més greu, perquè els homes guapos, a voltes, haurien de serrar la boca abans de cagar un moment íntim. Segur que vos ha passat alguna volta, amigues, que esteu amb un home en una situació agradabilíssima, gaudint d'una conversa intel·ligent i pensant aquest pot ser l'home de la meua vida, fins que arriba un moment que, com un meteorit aparegut del no res, diu alguna cosa sense trellat, o una broma pesada o pitjor encara: un comentari sobre l'ex, i espatlla el MOMENT. I t'entren unes ganes terribles d'enviar-lo a fer la mà. Doncs el Doctor Mateu no en va ser una excepció:

I què estudies?, em va preguntar quan començà a palpar-me i observar-me la figa. I jo, abans de contestar, vaig pensar xe quina professionalitat, com es nota que ho diu per distraure la meua atenció i que tot passe com una sessió depilatòria no dolorosa. Estudie Filologia Catalana a la Universitat de València, li vaig dir. I va i no se li ocorre una altra cosa que abandonar la seua condició de Sapiens atractiu i fer aflorar l'Erectus que duia ben enganxat als testicles i espetar-me amb un to irònic gens elaborat un Ah mira! Amb l'Artur Mas este segur que ara tindràs treball. Ho va dir sense deixar de mirar dins la figa i demostrant una aversió especial pel president dels catalans. I clar, sóc una persona molt cabal i comprensiva, suporte totes les crítiques i posicionaments, però no pots fer comentaris polítics carajilleros de baix nivell a una estudiant de Filologia Catalana d'esquerres, liberal, amant de la seua llengua i cultura i de la llibertat dels Països Catalans, en un moment polític decisiu com el que vivim ara mateix. Perquè tot el pes del PP i l'espanyolisme et cau damunt la figa a través de les mans d'aquell senyor. El blanc dels cabells ja no era d'intel·ligència sinó de caspa que demostrava el seu bagatge cultural televisiu i filiació espanyolista.

Em va tocar tant la figa aquell comentari que em notava el cor en la vagina. I per no muntar un ciri davant ma mare i el ginecòleg de família, em vaig quedar amb les ganes d'obrir més el conill i dir-li: Doctor Mateu, mire'm, mire'm bé la figa!: no és Artur Mas, ací dins hi ha tot un poble que demana llibertat!

dimarts, 17 de juny del 2014

Pere, el dels pompons

Hola, em diuen Pere, tinc 50 anys i sóc de Crevillent. Fa anys que no trobe feina. Sóc aturat, de llarga durada. No en sóc una excepció, però. Fa uns mesos, desesperat a causa de la fam i no poder pagar ni la llum ni l'aigua, vaig haver de recórrer al que mai cap ésser no voldria: demanar una ajuda econòmica als serveis socials de l'ajuntament. Me la concedeixen. Ara bé, em diuen que he de fer una sèrie de cursos o tallers de reinserció laboral. Perfecte. Em sentiré útil, ja que no sóc partidari de la caritat ni de pidolar almoines. Des de llavors, però, no he fet cap altra cosa que tallers de manualitats entre correts de dones que conten un munt de desgràcies familiars i personals: tallers de pompons, de ganxillo (sí, lligen bé, de ganxillo, de pompons...). Tallers de Càrites, en diuen. Crec que podria fer-ne també de macramé i de polseres de gometes de colors, ja m'hi sent preparat. Jo pense que açò és una mica denigrant i que seria millor que m'ensenyaren a fer un currículum, una carta de presentació, a manejar Internet i saber apuntar-m'hi a ofertes de treball en webs especialitzades... però no em paguen per pensar, supose.

A més, diuen que ara no tenen personal (ni ganes de contractar-lo) per a impartir uns cursos així, de noves tecnologies i coses semblants. Que l'ajuntament no pot gastar més diners si no rep subvencions. Hi ha novetats: s'han acabat els tallers de pompons i de ganxillo. Sembla que, com que no saben què fer amb nosaltres, ens diuen que si volem seguir cobrant l'ajudeta de quatre-cents euros durant sis mesos hem d'anar a un hort comunitari que el rector de l'església del Pont, Càrites i la família Zira (propietària dels terrenys) han organitzat en La Rambla. Així és que ara cave l'hort, això sí, em fan pagar cinc euros per les llavors que hi plante, faltaria més. És una mena de "copago" social, no pot eixir tot debades, és clar. També m'han dit que he de signar un paper per a no poder reclamar res en cas d'accident mentre faig de llaurador improvisat. He vist que els promotors i autoritats locals s'han fet fotos en la premsa, la televisió els ha filmat. Tots celebraven feliços la iniciativa.

Ara resulta que ens han demanat també que fem torns nocturns de vigilància de l'hort perquè hi entren a robar. I ens hem de quedar tota la nit en una caseta a vigilar no fóra cas que els lladres furten la collita. La veritat és que des que rep quatre-cents euros i sóc Pere, el dels pompons, em sent menys persona que quan passava calamitats econòmiques i no tenia ni per a afaitar-me. Mira que n'és d'estranya, la ment humana, i quines coses ens fa sentir, eh?

Hui, quan m'he despertat, he baixat a omplir la marraixa d'aigua a la font pública de la plaça del cavall. Mentre omplia el bidó, pensava en aquella mare jove que té un fill xicotet. Li han concedit la pagueta com a mi, i li han dit que ha d'anar a cavar l'hort, però ella diu que no hi pot anar perquè ha de tenir cura del fill. Li han dit que s'hi enduga el fill amb ella si cal. Que tornen els pompons, he pensat. 

dilluns, 28 d’abril del 2014

Confits de Silene

Les teues pors són el meu desig,
desig que creix i creix com el rent
amb una dolça flaire de rosa,
rosa que m'ompli el pit
i creix, ufanosa, al caliu
del sol del teu somriure,
i m'esclata a dins.
Et vaig somiar anit, enfebrat de desig,
caminaves de puntetes damunt del meu cos,
hi escrivies una gramàtica del plaer;
amb els cabells de forment,
infinites relles trèmules,
llauraves damunt la meua nua pell
estremiments sobtats de goig.
Em besares, m'amerares de vida l'ànima.
Els teus llavis, vaixell de maduixes,
deriva, naufragi dels sentits,
frontera, batec, darrera alenada.
La teua olor, la teua olor esmicola l'horitzó,
ocupa un temps que ja no és meu.
Parles amb veu de cotó de sucre,
m'hi guareixes cada nafra,
dolçor de bàlsam perfumat.
Criatura innocent, tu, que amagues
un torrent roent d'insondable salvatgia,
rere el somriure que em crema
en les mans del record.
I mentrestant, mentrestant et sembre
espígols clandestins de futur a les butxaques.
T'imagine sense pors corrent, xiqueta,
cridant, fent volar milotxes
dins un camp toscà de flors violàcies.
Et tinc tant d'amor curull al pit
que n'hauré de confitar,
assaborir-te encara quan arribe
l'estació del blanc i negre,
en què un tren marxa i llança fum
de consonants i vocals robades.
Quan el desig i l'amor s'acaben,
quan una paüra perenne i negra cresca
amb un tel de melangia blanca al pit,
quan la rosa marcida en un gerro regat
de records i pètals damunt la taula,
ompliré llesques de pa amb el teu confit,
sense saber-te real o creure't faula.

dimarts, 22 d’abril del 2014

Una breu història d'amor

Quan plou, la Serra de Crevillent es passeja pel poble jovençana.
Es calça sabatetes d'aigua i, amb perfum de tomello al coll, crida l'atenció per on passa.
Els vells ixen de les tavernes, s'aboquen a les voreres per a festejar-la.
S'hi escolta una certa remor de vida renovada.
Falaguera, es trena els cabells amb espart,
du collarets de pedra viva als canells, pólvores de fang.
És un amor, però, de dolç cantauesso i amarga ginesta esparsa:
la maldestra costera ràpidament el festeig s'empassa.

divendres, 18 d’abril del 2014

La vida al muntanyar

A Crevillent, hi ha éssers que naixen cada dia del ventre de la mare terra. Hi viuen a coves. Les seues veus i crits pugen del terra per xumeneres escarbades en el tos del poble. Els xiquets s'hi enfilen i paren orella per escoltar aquell renou troglodita que en puja mesclat amb olor de menjar. Crevillent és una gran balena d'argila que menja humans. Cada matí, dins la panxa del poble, hi ha éssers que apaguen el cresol, despassen el barró, obrin una porta, carregen la seua condició de classe baixa als muscles i ixen al carrer, nounats a guanyar-se un jornal, encara enlluernats per la llum del dia.

De nit, cada nit, esgotats i bruts de treball, tornaran a la fosca de la panxa mare. Obriran una porta, encendran el cresol i somiaran, bressolats per formigues i arrels, que l'endemà seran una mica més lliures, que tindran una nova vida. A Crevillent, aquests dies el muntanyar és ple de flors grogues. Creixen al caliu dels somnis dels pobres, adobs de llibertat.

dissabte, 15 de febrer del 2014

Entre l'aforisme, la gregueria, el tuit i una cervesa

Quan una dona et demana que li òbrigues un pot de conserva... o és ta mare o la dona de la teua vida.

La bellesa d'una rosa es trenca, a ulls de l'insecte que viu a dins, quan l'humà apropa les narius per olorar-la.

De vegades, a l'ull dret vague i desganat li vénen unes ganes terribles d'eixir-se'n de la seua cavitat orbitària i saltar per damunt del nas fronterer per tal de picar l'ullet al germà bessó esquerre.

Els anti #MAT semblen quixots mentalment sans lluitant contra gegants realment perillosos.

Les camises desinflades que pengen de les perxes de paret tenen un aire de cansament etern.

El #pragmàtic inventà la roba reversible perquè el #complicat deixara de desfilar-se-la cada volta que volia desvestir-se. Hi va vore negoci.

Regatejar és la versió comercial del parlamentarisme magribí.

Rere un comandament a distància que falla sempre hi ha una mosca que exigeix la nostra atenció.

L'ésser humà somiava nadar com els peixos, i inventà el vaixell. Veient córrer veloços els cavalls, enginyà la locomotora. Si els ocells volaven, l'humà volia lliure volar, i, oh!, creà els avions. Però no en tingué prou i, somiador de mena, anhelava tocar les estrelles: donà forma a les naus espacials, oh!, i oh! Vet aquí, però, que un dia a l'ésser humà se li acabaren els somnis i les idees i, i instituí el Servei d'Atenció al Passatger.

dijous, 13 de febrer del 2014

Brodar la vida

Si hi ha una banda sonora que recorde de la meua infantesa és la del soroll de la màquina de cosir de pedal de la mare i a ella acompanyant el ritme amb alguna havanera o cançó del seu temps. Asseguda en una cadira, amb les ulleres de vista en la punta del nas, les mans sobre les teles i els peus sobre el pedal, accionava tot el mecanisme, la corretja de transmissió de goma i les rodes de ferro fundit feien la resta. Com una màquina de vapor que escopia fil en comptes de fum, començava a pujar i baixar l'agulla i a foradar de bellesa les teles. Trico tac, trico tac, trico tac, i és Crevillent un tresor, trico tac, trico tac, trico tac...

La mama complirà 70 anys aquesta setmana, i ha passat mitja vida brodant per a tot un poble, pels seus fills. Ella no en tenia prou amb el jornal d'obrer del pare, que no donava per a gaire, i la "sisa" de rigor. Volia que els seus fills, el tete i jo, anaren a l'escola abillats de vint-i-un botons, que els millors dentistes i metges ens feren les mil i una revisions per no caure malalts... I jo he passat mitja vida, la meitat que té ella ara, jugant com un gatet entre madeixes i cabdells de cotó i rodets de fil de mil colors, vetes, vestes de Setmana Santa i vestits de Moros i Cristians, cofant-me amb els cércols d'embastar que figuraven corones o engreixant amb oli els mecanismes de la màquina Alpha... 

I entre agulles de cap, de cosir i de brodar, didals, costures, revistes de Realce, Labores del Hogar amb tipus de lletres i motius gràfics per a brodar en peces de roba de familiars, veïns, coneguts, saludats, forasters... I la infinita, serpentina cinta mètrica groga. ¿Quantes vegades m'hauré punxat el dit fent el bandarra amb l'agulla reina: l'enorme agulla de brodar de la màquina? La mare em donava a dibuixar en paper de calc o vegetal perquè no la destorbara. I vés a ca la Pitxona a portar-me fil del número tal, i fes-me eixa ene que tu tens bona lletra, i com s'escriu "Joan", i apaga el foc que es crema el dinar, i no t'apropes al vestit que el tacaràs i hi tindrem un disgust... Passador, patró, puny, punt, repunt, randa, tricot, trau...

Si hi parem esment, les brodadores, entre les quals ma mare, van ser unes precursores del 3D, això sí, del 3D en el tèxtil: amb els brodats superaven els estampats llisos, tot donant relleu i cos a lletres i dibuixos. La mare alçava en l'aire un fil per veure'l a contrallum, xuplava el cap desfilat i el tornava a passar pel forat de l'agulla. El sol, la lluna, la vida passaven a través d'aquell forat, i la mare, la Nieves la brodadora, asseguda fent-hi hores. D'aquell pedal isqueren estudis, roba, menjar, futur. Les col·leccions d'abecedaris de lletres no poden posar nom a l'esforç que una mare fa pels fills, fet que, per als qui no som dones ni mares, ens és ben bé impossible d'entendre. De vegades, encara pense que la mare tenia en el cor un rodet de fil roig de brodar, que rodava i rodava fent quilòmetres de brodats, bategant fil i més fil. La mama, per nosaltres, ha brodat la vida al llarg d'un camí que no era altra cosa que un fil infinit d'amor. Cap homenatge pot pagar tants metres d'estima.

diumenge, 9 de febrer del 2014

Tels, camins

Posar en vers allò que no sé dir-te
amb rima de vocals ofegades,
escriure la música del teu somriure
amb notes d'un silenci conegut.

Ens parlem amb els ulls,
dibuixen un tel de desig,
i la pena de no compartir-te
aquesta llarga alegria.

Un dinar, seré, ni una sola paraula,
passar-te els cabells rere l'orella,
omplir-te el got amb l'esperança
d'un mos etern a l'ànima.

Veure't pujar l'escala,
barana, heura, t'acompanye,
callar-te els dits a besos
per no sentir-te la veu,
el buit que la segueix.

Posar en vers el cos
que et veig sota les bruses,
mentre et corde les sabates
i m'acarones els cabells,
fugissera, amb la mirada.

Ni l'ara ni l'aquí em peixen,
i què? Sóc un espectre feliç
que es dibuixa al teu pensament.

Camina, caminem.

dilluns, 20 de gener del 2014

El riure de Sánchez Piñol

L'Albert Sánchez Piñol sempre riu, tant fa que inicie un viatge conradià al cor de les tenebres en La pell freda, que disseccione amb bisturí el cor dessagnat de la Barcelona sitiada del 1714 en Victus, o que fotografie en mode macro els dictadors més sanguinaris d'Àfrica en Pallassos i monstres. Fins i tot l'APM li va dedicar un esquetx amb ràfegues del seu riure. Què significa el riure del Sánchez Piñol, un escriptor fetitxe?

És un novel·lista que gairebé no s'estudia ni es llig ni es comenta en les literatures contemporànies de les universitats (valencianes, solament?, digueu-me que m'equivoque!). El Sánchez Piñol se'n riuria. Dificilment te'l trobes entre els llibres de lectura dels instituts -que em perdonen els profes i les comptades excepcions- de Secundària, però això el Sánchez Piñol ho rebria amb un esclat de riures (torneu-me a dir que m'equivoque, que tot això ja ha canviat a hores d'ara). Que La pell freda haja estat traduïda a més de 37 llengües i duta al cinema són dades que no fan riure de tan excepcionals i serioses, però l'Albert Sánchez Piñol sembla que se'n fotria d'estadístiques inadvertides.

Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. (La pell freda)

De vegades, em pregunte si l'Albert Sánchez Piñol també riu per davall del nas i conversa amb els seus personatges quan es troba en procés de posar-los rostre i vestir-los. De vegades, sembla que el riure del Sánchez Piñol mai no siga infinitament lluny d'un plor. Heus aquí un xicotet homenatge a la humilitat desconeguda d'un escriptor del tot no conegut que respira amb un riure constant, i que, per descomptat, riuria si llegira aquest post. :)



dijous, 16 de gener del 2014

Els caquis es mengen amb dentadura postissa

Hi ha mecànics sofistes: amb arguments capciosos, detecten avaries extra per encolomar-te reparacions teledirigides des de tallers secrets de la lògica. Un cop t'han fet nàixer el dubte al cervell, ja no hi ha marxa arrere. Conéixer a fons la filosofia de la 13-14, heus ací el secret d'una existència plena en una butxaca sanejada.

Un xiquet es fa adult el dia que es pregunta amb cara de preocupació per què la casa de Bob Esponja té cantons malgrat que és una pinya. La dura geometria de la raó, que ens fa adults.

Fareu un sopar d'antics alumnes d'institut. Hi convidareu els antics professors. Rescatareu antigues històries. Tornareu a desitjar els antics professors guapos. A criticar els antics companys friquis. Agafareu una borratxerra a la manera antiga, original. La ressaca, antiga per definició, us farà tornar a la nova realitat: dilluns a treballar, sense motxilla.

Vas comprar un bosc en una regió perduda per trobar-hi sentit a la vida. En vas tornar tres mesos després, amb la cara cremada i una denúncia sota el braç en què se t'acusava de piròman. Vas al·legar transtorn mental transitori. Ho vas argumentar amb una foto en què apareixes abraçat a un arbre. Culpable.

No digues mai "Això és impossible, no ho podré aconseguir!". Digues "Això és impossible, no ho podré aconseguir!" i fes-te quatre gintònics. Aquest és el procediment correcte. Tingues una mica de classe, estil.

Ofegar les penes en un got d'aigua és el que mai li podrem demanar a una dentadura postissa. Amatent, sempre ens dibuixarà un somriure transparent, passe el que passe. Sabeu què fa Paco, l'optimista del meu carrer, quan ha passat una calamitat? Deixa la dentadura dins del got en l'ampit de la finestra de casa, la que dóna al carrer, quan passa la processó fúnebre, amb el mort dins del cotxe i la gent caminant amb els caps a la funerala al darrere, amb l'esperança que alegre una mica la situació. Ell diu que ajuda la gent a passar el mal tràngol. Aquesta estratègia de teràpia social la va dissenyar després de veure en les notícies que hi havia ciutadans que oferien abraçades gratuïtes als vianants al mig del carrer de ciutats importantíssimes. Ho va anomenar "Regala somriures postissos". Pensava que es faria ric si pujava la iniciativa a Youtube, però en el fons els diners tampoc n'eren el leit motiv. Miquel, d'APP Informàtica, li va fer el favor. De moment hi ha rebut 352 unlikes, 178 comentaris en contra (dels quals, n'hi ha 3 amb amenaces de mort explícita), i 29 peticions de tancament del seu compte a l'administrador de la xarxa. No va tenir en compte el gir semàntic que va agafar la proposta. Malgrat tot, Paco mai no perd el somriure.

En el viatge cap a Ítaca, has de pagar tres mil dos-cents cinquanta-nou euros en concepte de peatge, l'impost anual de vehicles de tracció motora, l'assegurança de Línea Directa amb servei de grua i restitució de cotxe a tot el territori europeu, el bitllet del vaixell Dénia-Ítaca amb el suplement del cotxe i sense tarifa de resident ni llitera, pagaràs per vore el Costa Concòrdia encallat en l'illa de Giglio i et prohibiran l'entrada en tots els establiments d'Ulíssex, la cadena de puticlubs de sirenes que un empresari heroic va muntar al llarg de la conca mediterrània. Ningú havia dit que fóra fàcil.

Diran que els caquis són la solució a la crisi de la taronja. "Ximo, arranca les quatre fanecades! Planta quequis! Fes-me cas!". Però què voleu que us diga, jo no hi veig els xiquets ensenyant-se a jugar a futbol en el carrer amb un Persimón macat o sacant-hi de bragueta en el trinquet del poble.

La feliç història d'un microconte: 
-Qui va ser l'idiota que va inventar aquest pseudogènere?
-Jo, què passa!?
-Papà!!


dilluns, 6 de gener del 2014

La bicicleta de Balta

Baltasar és un pare de família de Crevillent. Falta un dia per al dia de Reis i en fa set que no dorm ni descansa pensant en la carta que Jaume, el seu fill de deu anys, ha escrit als Reis Mags d’Orient: "Me portat mol be i e sacat bones notes. STOP. vullc una becicleta negra que vach vore en el Decalon, marca betuin. STOP. Moltes grásies. STOP. Vos dexare molta llet i palla en el valcó. STOP FINAL."

Balta, com el coneixen en el poble, va ser primer bobinador, després ajudant de mecànic de telars i finalment teixidor quan hi havia indústria tèxtil. Catalanista i d'ideologia marxista, fa quatre anys que és a l'atur. Se li han acabat totes les prestacions i, tret d'algun cap de setmana que treballa fent de cambrer en el bar d'un amic (l'amic el contracta més per solidaritat que per necessitar mà d'obra), ara mateix viu de la caritat i l'ajuda d'algun familiar. Està casat amb la Pepi, mestressa de casa i subscrita a Mundo Negro i al Venca. Conservadora de soca-rel, li ha traslladat tota la responsabilitat de resoldre el tema "Reis" a ell: "un cap de família ha de saber resoldre tots els problemes. Si no, un home ni és home ni és res".

El regal de Maria, l'altra filla de cinc anys, ja el té "resolt": una nina que menja, d'un antic company de la fàbrica. L'ha mig restaurada i l'ha fet un vestit nou. Ni es nota que és de segona mà. Per això els catorze dies que feia que no podia dormir se n'han quedat en set, set interminables dies que fa que té malsons amb bicicletes: bicicletes amb ullals afilats que el persegueixen per caminals foscos mentre li mosseguen el cul i acaba dessagnat prop d'una séquia; bicicletes de pasta integral que li ha escudellat la seua senyora i se li han fet una bola en la gola i l'han escanyat...

Ha intentat dir al fill la veritat, que enguany els Reis no passaran per casa, que són pobres i que no pot ser. De nit, gitat i contant els roncs de la dona per compte de borreguets, se n'ha inventat mil excuses, però abans de conciliar la son s'imposa un únic pensament: serà l'únic xiquet de l'escola que no tindrà Reis, el faran diferent, patirà buying d'eixe, se'n riuran, agafarà mal, tindrà problemes d'adaptació, es convertirà en un bandarra fumaporros i acabarà engarjolat per delinqüent. I quan arriba al desenllaç fatal d'aquesta sèrie de pensaments fatals que li vénen en torrentada, la son s'evapora i torna a començar la cerca d'excuses més elaborades.

Mai s'ha vist en una tal tessitura, ni com a fadrí quan era teixidor ni com a casat ni com a pare i cap de família. Fins ara. Ai mare, i què faig ara? Si visquera mon pare, me'n sabria donar una solució, es repeteix amb angúnia i llàstima. Entraré al Decathlon i robaré la bicicleta, però com? La desmunte allí mateix en el provador, amague les peces aquí i allà i me les emporte a poc a poc? M'agafaran, segur que m'agafen. No sé mentir, faré cara de lladre i les gotes de suor en seran la prova! I si em fique al rastre del poble? No, que tenen pastors alemanys i no em deixaran en el cos ni els claus que duc en el genoll.

Ha arribat la nit de Reis, i la son, la tensió i els nervis acumulats dibuixen tres bosses d'ulleres sota els ulls rojos de Balta. La dona, que sap que arriba l'hora de la veritat, mira de reüll el marit, i sense dir-li res li ho diu tot. Han dit als fills que es giten prompte, si no els Reis els deixaran carbó i au. Balta, que no suporta la pressió que es respira en la saleta, se'n va a fer una volta per mirar d'esclarir els pensaments. Camina i camina sense alçar la vista de la vorera, capficat en els seus pesars. No s'ha adonat que ha deixat el nucli urbà, ha travessat dos polígons i ha arribat a una urbanització d'adossats. Fa fred però no el nota. Un gos lladra però no el sent.

De sobte, però, un fort soroll metàl·lic l'ha fet alçar la mirada. En un d'aquells carrers ben il·luminats, algú llança andròmines en un contenidor de la brossa. Balta hi veu que un desconegut ha deixat fora del contenidor un suport de posar cuixots trencat, una caixa buida de cava i, espera, es frega els ulls perquè no es creu el que veu, s’hi apropa, una bicicleta de xiquet!, a la qual tan sols li falta el sellonet. No dóna crèdit, però és clar, la gent llança allò vell abans de ficar els nous regals a casa. La bici és de color rosa, de xiqueta. Després de dos segons de desencís i frustració, se li encén una idea en la testa: la pinte!, la pinte de negre i au! I el selló? On collons està el selló? Obri el contenidor, s'hi fica, remena per tot, i res. Torna a eixir, es lleva una lletuga enganxada en el cap i un cap de gamba del muscle i hi posa força i esperança a un altre pensament: no tinc cap altre remei, he d'anar a cal Paco el de les bicicletes i que em fie un selló.

Puja a la bici sense selló i, impacient, comença a pedalar malgrat que es colpeja els genolls amb el manillar. Pedala i pedala com un lladre que acaba de robar un banc. A l'entrada del poble, una parella de la guàrdia civil que feia un control d'alcoholèmia rutinari li fa l'alto. Els agents es miren atònits, li demanen raons. Balta, quasi plorant de desesperació, els ho explica en castellà perquè l'entenguen, no fóra cas que li retinguen la bicicleta i se l'emporten al quarter per resistència a l'autoritat. Li fan la prova de l'alcohol i dóna negatiu. El deixen marxar però amb la bicicleta de la mà perquè va sense llum.

Arriba a casa suant com un porc a l'entrada de l'escorxador. Abans, però, s'ha apropat a cal mecànic a explicar-li el cas. Ha romput en uns plors tan sentits que el mecànic, que estava gitat i amb el pijama posat, s'ha decidit a obrir el taller i triar un sellonet que vaja bé a la bicicleta. Qui és, Paco?, renega la dona des de l'habitació. Balta li ha promés tres vegades -una per cada Rei Mag- que farà mans i mànigues per a reemborsar-li-ho en breu. El mecànic li ha donat també una caixa de cartó per a simular com cal que era nova de trinca i dos adhesius d'una marca de bicicletes.

Balta ha passat tota la nit posant a punt la bici en els baixos del pis on viu. Amb la caixa de ferramentes com a única possessió de valor que li queda de la seua època de teixidor, n’ha ajustat els frens, tensat el cable del canvi de marxes, centrat el manillar, instal·lat el selló, netejat els punys... Ha escatat tota la pintura rosa amb un full de ferro i ha fet una primera passada de pintura negra al xassís. I una segona. L’ha deixat com a nova.

Són les nou del matí i uns crits han mig despertat Balta, que dorm assegut i desmadeixat en el sofà de la saleta, amb la cara, les mans i la roba tacades de negre. Ha vetllat tota la nit i ara sembla el rei mag de color. La dona el mira amb cara de pocs amics i obrint els ulls demanant-li complicitat paternal.

Papa, papa, els reis han vingut!, m'han portat la nina!, li diu la filla. Per què tens la cara pintada de negre?, li demana. Oh, que bonica! Res filla, que vaig arreglar anit una màquina en cal meu amic Miquel, i ja veus, em vaig quedar adormit abans de dutxar-me. La bici! La bici! M'han portat la bici!, crida el fill com si l'haguera posseït un mal esperit. Ostres la bici! Visca! Després d'eixir al carrer amb el fill per ajudar-lo a pujar en la bici, ha tornat a casa i, havent dinat, s'ha quedat adormit. Dormirà fins a la vesprada del dia següent.

Papa, ja sé que els reis no han vingut perquè no existixen. M'ho va dir un amic de classe l’any passat. I que la bici no és nova i que l'has pintat tu. Però estic molt content, està molt xula, li diu Jaume en veu baixa a son pare, que dorm com una soca, cama aquí cama allà, en el llit de matrimoni. Li fa un beset i se'n va a jugar amb els amics al parc.

divendres, 3 de gener del 2014

Estances

He omplert la tina amb aigua tèbia. Amb una mistera, he encés les quatre espelmes d’olor d’espígol que havia col·locat en els quatre cantons. Odie encendre-les amb mistos. El fòsfor deixa una pudor insuportable que ho llança a perdre tot. La Janis Joplin sona suau, no molesta ni desgarra l’aire de l'estança. Ens hi hem ficat, i de seguida la teua pell ha parlat. Tu damunt meu, flotant sobre el meu pit. Et passe l’esponja pels braços, així pots oblidar-te de la jornada. Te n'hi arranque els maldecaps, des dels muscles fins a les puntes dels dits, i cauen a l’aigua en forma d’escuma cansada. De vegades, alces el cap, et gires i em mires. Em fas un bes breu i tornes a mirar al front, cap a l’aixeta de la banyera, on t’assomen els peus. Les ungles, pintades de roig, semblen flotadors sempre a l'aguait per salvar el nostre amor.

Et bese els cabells, m’agrada beure’n l’aigua. Són rossos, però l’aigua te’ls enfosqueix amb el color de la cola. Un dia, en un restaurant de l’aeroport de Reykjavík, em vindrà el record del sabor de cabells mullats, mentre bec coca-cola i observe una xiqueta que parla a una nina. “On acaba el record? On comença l’oblit?”, li he preguntat amb els ulls al venedor del duty free. Ha arrufat els llavis en senyal d’incomprensió. L’amor és un bitllet de no retorn, em sembla que m’ha volgut dir.

Som dins la banyera. Safareig de silenci. No sé si tu també observes les juntes de les rajoles. No t’ho he dit mai, però semblen camins d’aigua que condensen el cansament dels humans, la gravetat dels segles. Els meus llavis et parlen damunt els cabells, tu no te n’adones. Si els teus xicotets pits parlaren, t’ho contarien tot. Em guarden, però, el secret. Les teues llargues pestanyes mullades m'encongeixen els pensaments. Et confereixen una mirada fràgil, captiva, de xiqueta consentida. Et xiuxiuege paraules indesxifrables que salten remoroses per les pestanyes dins l’aigua. Són un trampolí de quietud. El teu cos em parla. El bressole. Amb els genolls puge els teus malucs i, màgia, n’emergeix la teua illa de color canyella. Simule un caminar amb els dits índex i cor en direcció a l’illa. Baixen per la panxa mentre retransmet la travessia. Però ep!, provoques un desastre natural. Rius i inundes l’illa i les passes. Em beses. Els teus besos fan gust d'espígol.

Et note la pell freda als muscles insubmergibles que no es calfen amb l’aigua. Figuren muntanyes, cims nevats. El moment que més m’estime és el desgel, quan t’aixeques per eixugar-te i em cauen les gotes del teu cos a les galtes. Plous primavera. Lentament. Ets gotimalls perfumats de renovada vida.

Pel matí, m’agrada arribar a la feina amb els ulls cansats. T’escric sempre de nit, quan sé que somies i m’imagines. Jo també t’imagine. De vegades em pregunte si a la feina em veuen aquestes línies escrites, dibuixades a les ninetes dels ulls. Només de pensar-ho, em vénen ganes d’aclucar-los. Que no descobrisquen aquest desig que et tinc, aquest amor secret. T’imagine, i la memòria, teixit de fantasia, torna a encendre les espelmes d’aquesta banyera. Sona el despertador. És hora de fer feina. Es destapa la banyera i el somni comença a escolar-se en espiral cap a mons de realitat mundana.