dilluns, 6 de gener de 2014

La bicicleta de Balta

Baltasar és un pare de família de Crevillent. Falta un dia per al dia de Reis i en fa set que no dorm ni descansa pensant en la carta que Jaume, el seu fill de deu anys, ha escrit als Reis Mags d’Orient: "Me portat mol be i e sacat bones notes. STOP. vullc una becicleta negra que vach vore en el Decalon, marca betuin. STOP. Moltes grásies. STOP. Vos dexare molta llet i palla en el valcó. STOP FINAL."

Balta, com el coneixen en el poble, va ser primer bobinador, després ajudant de mecànic de telars i finalment teixidor quan hi havia indústria tèxtil. Catalanista i d'ideologia marxista, fa quatre anys que és a l'atur. Se li han acabat totes les prestacions i, tret d'algun cap de setmana que treballa fent de cambrer en el bar d'un amic (l'amic el contracta més per solidaritat que per necessitar mà d'obra), ara mateix viu de la caritat i l'ajuda d'algun familiar. Està casat amb la Pepi, mestressa de casa i subscrita a Mundo Negro i al Venca. Conservadora de soca-rel, li ha traslladat tota la responsabilitat de resoldre el tema "Reis" a ell: "un cap de família ha de saber resoldre tots els problemes. Si no, un home ni és home ni és res".

El regal de Maria, l'altra filla de cinc anys, ja el té "resolt": una nina que menja, d'un antic company de la fàbrica. L'ha mig restaurada i l'ha fet un vestit nou. Ni es nota que és de segona mà. Per això els catorze dies que feia que no podia dormir se n'han quedat en set, set interminables dies que fa que té malsons amb bicicletes: bicicletes amb ullals afilats que el persegueixen per caminals foscos mentre li mosseguen el cul i acaba dessagnat prop d'una séquia; bicicletes de pasta integral que li ha escudellat la seua senyora i se li han fet una bola en la gola i l'han escanyat...

Ha intentat dir al fill la veritat, que enguany els Reis no passaran per casa, que són pobres i que no pot ser. De nit, gitat i contant els roncs de la dona per compte de borreguets, se n'ha inventat mil excuses, però abans de conciliar la son s'imposa un únic pensament: serà l'únic xiquet de l'escola que no tindrà Reis, el faran diferent, patirà buying d'eixe, se'n riuran, agafarà mal, tindrà problemes d'adaptació, es convertirà en un bandarra fumaporros i acabarà engarjolat per delinqüent. I quan arriba al desenllaç fatal d'aquesta sèrie de pensaments fatals que li vénen en torrentada, la son s'evapora i torna a començar la cerca d'excuses més elaborades.

Mai s'ha vist en una tal tessitura, ni com a fadrí quan era teixidor ni com a casat ni com a pare i cap de família. Fins ara. Ai mare, i què faig ara? Si visquera mon pare, me'n sabria donar una solució, es repeteix amb angúnia i llàstima. Entraré al Decathlon i robaré la bicicleta, però com? La desmunte allí mateix en el provador, amague les peces aquí i allà i me les emporte a poc a poc? M'agafaran, segur que m'agafen. No sé mentir, faré cara de lladre i les gotes de suor en seran la prova! I si em fique al rastre del poble? No, que tenen pastors alemanys i no em deixaran en el cos ni els claus que duc en el genoll.

Ha arribat la nit de Reis, i la son, la tensió i els nervis acumulats dibuixen tres bosses d'ulleres sota els ulls rojos de Balta. La dona, que sap que arriba l'hora de la veritat, mira de reüll el marit, i sense dir-li res li ho diu tot. Han dit als fills que es giten prompte, si no els Reis els deixaran carbó i au. Balta, que no suporta la pressió que es respira en la saleta, se'n va a fer una volta per mirar d'esclarir els pensaments. Camina i camina sense alçar la vista de la vorera, capficat en els seus pesars. No s'ha adonat que ha deixat el nucli urbà, ha travessat dos polígons i ha arribat a una urbanització d'adossats. Fa fred però no el nota. Un gos lladra però no el sent.

De sobte, però, un fort soroll metàl·lic l'ha fet alçar la mirada. En un d'aquells carrers ben il·luminats, algú llança andròmines en un contenidor de la brossa. Balta hi veu que un desconegut ha deixat fora del contenidor un suport de posar cuixots trencat, una caixa buida de cava i, espera, es frega els ulls perquè no es creu el que veu, s’hi apropa, una bicicleta de xiquet!, a la qual tan sols li falta el sellonet. No dóna crèdit, però és clar, la gent llança allò vell abans de ficar els nous regals a casa. La bici és de color rosa, de xiqueta. Després de dos segons de desencís i frustració, se li encén una idea en la testa: la pinte!, la pinte de negre i au! I el selló? On collons està el selló? Obri el contenidor, s'hi fica, remena per tot, i res. Torna a eixir, es lleva una lletuga enganxada en el cap i un cap de gamba del muscle i hi posa força i esperança a un altre pensament: no tinc cap altre remei, he d'anar a cal Paco el de les bicicletes i que em fie un selló.

Puja a la bici sense selló i, impacient, comença a pedalar malgrat que es colpeja els genolls amb el manillar. Pedala i pedala com un lladre que acaba de robar un banc. A l'entrada del poble, una parella de la guàrdia civil que feia un control d'alcoholèmia rutinari li fa l'alto. Els agents es miren atònits, li demanen raons. Balta, quasi plorant de desesperació, els ho explica en castellà perquè l'entenguen, no fóra cas que li retinguen la bicicleta i se l'emporten al quarter per resistència a l'autoritat. Li fan la prova de l'alcohol i dóna negatiu. El deixen marxar però amb la bicicleta de la mà perquè va sense llum.

Arriba a casa suant com un porc a l'entrada de l'escorxador. Abans, però, s'ha apropat a cal mecànic a explicar-li el cas. Ha romput en uns plors tan sentits que el mecànic, que estava gitat i amb el pijama posat, s'ha decidit a obrir el taller i triar un sellonet que vaja bé a la bicicleta. Qui és, Paco?, renega la dona des de l'habitació. Balta li ha promés tres vegades -una per cada Rei Mag- que farà mans i mànigues per a reemborsar-li-ho en breu. El mecànic li ha donat també una caixa de cartó per a simular com cal que era nova de trinca i dos adhesius d'una marca de bicicletes.

Balta ha passat tota la nit posant a punt la bici en els baixos del pis on viu. Amb la caixa de ferramentes com a única possessió de valor que li queda de la seua època de teixidor, n’ha ajustat els frens, tensat el cable del canvi de marxes, centrat el manillar, instal·lat el selló, netejat els punys... Ha escatat tota la pintura rosa amb un full de ferro i ha fet una primera passada de pintura negra al xassís. I una segona. L’ha deixat com a nova.

Són les nou del matí i uns crits han mig despertat Balta, que dorm assegut i desmadeixat en el sofà de la saleta, amb la cara, les mans i la roba tacades de negre. Ha vetllat tota la nit i ara sembla el rei mag de color. La dona el mira amb cara de pocs amics i obrint els ulls demanant-li complicitat paternal.

Papa, papa, els reis han vingut!, m'han portat la nina!, li diu la filla. Per què tens la cara pintada de negre?, li demana. Oh, que bonica! Res filla, que vaig arreglar anit una màquina en cal meu amic Miquel, i ja veus, em vaig quedar adormit abans de dutxar-me. La bici! La bici! M'han portat la bici!, crida el fill com si l'haguera posseït un mal esperit. Ostres la bici! Visca! Després d'eixir al carrer amb el fill per ajudar-lo a pujar en la bici, ha tornat a casa i, havent dinat, s'ha quedat adormit. Dormirà fins a la vesprada del dia següent.

Papa, ja sé que els reis no han vingut perquè no existixen. M'ho va dir un amic de classe l’any passat. I que la bici no és nova i que l'has pintat tu. Però estic molt content, està molt xula, li diu Jaume en veu baixa a son pare, que dorm com una soca, cama aquí cama allà, en el llit de matrimoni. Li fa un beset i se'n va a jugar amb els amics al parc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada