divendres, 3 de gener de 2014

Estances

He omplert la tina amb aigua tèbia. Amb una mistera, he encés les quatre espelmes d’olor d’espígol que havia col·locat en els quatre cantons. Odie encendre-les amb mistos. El fòsfor deixa una pudor insuportable que ho llança a perdre tot. La Janis Joplin sona suau, no molesta ni desgarra l’aire de l'estança. Ens hi hem ficat, i de seguida la teua pell ha parlat. Tu damunt meu, flotant sobre el meu pit. Et passe l’esponja pels braços, així pots oblidar-te de la jornada. Te n'hi arranque els maldecaps, des dels muscles fins a les puntes dels dits, i cauen a l’aigua en forma d’escuma cansada. De vegades, alces el cap, et gires i em mires. Em fas un bes breu i tornes a mirar al front, cap a l’aixeta de la banyera, on t’assomen els peus. Les ungles, pintades de roig, semblen flotadors sempre a l'aguait per salvar el nostre amor.

Et bese els cabells, m’agrada beure’n l’aigua. Són rossos, però l’aigua te’ls enfosqueix amb el color de la cola. Un dia, en un restaurant de l’aeroport de Reykjavík, em vindrà el record del sabor de cabells mullats, mentre bec coca-cola i observe una xiqueta que parla a una nina. “On acaba el record? On comença l’oblit?”, li he preguntat amb els ulls al venedor del duty free. Ha arrufat els llavis en senyal d’incomprensió. L’amor és un bitllet de no retorn, em sembla que m’ha volgut dir.

Som dins la banyera. Safareig de silenci. No sé si tu també observes les juntes de les rajoles. No t’ho he dit mai, però semblen camins d’aigua que condensen el cansament dels humans, la gravetat dels segles. Els meus llavis et parlen damunt els cabells, tu no te n’adones. Si els teus xicotets pits parlaren, t’ho contarien tot. Em guarden, però, el secret. Les teues llargues pestanyes mullades m'encongeixen els pensaments. Et confereixen una mirada fràgil, captiva, de xiqueta consentida. Et xiuxiuege paraules indesxifrables que salten remoroses per les pestanyes dins l’aigua. Són un trampolí de quietud. El teu cos em parla. El bressole. Amb els genolls puge els teus malucs i, màgia, n’emergeix la teua illa de color canyella. Simule un caminar amb els dits índex i cor en direcció a l’illa. Baixen per la panxa mentre retransmet la travessia. Però ep!, provoques un desastre natural. Rius i inundes l’illa i les passes. Em beses. Els teus besos fan gust d'espígol.

Et note la pell freda als muscles insubmergibles que no es calfen amb l’aigua. Figuren muntanyes, cims nevats. El moment que més m’estime és el desgel, quan t’aixeques per eixugar-te i em cauen les gotes del teu cos a les galtes. Plous primavera. Lentament. Ets gotimalls perfumats de renovada vida.

Pel matí, m’agrada arribar a la feina amb els ulls cansats. T’escric sempre de nit, quan sé que somies i m’imagines. Jo també t’imagine. De vegades em pregunte si a la feina em veuen aquestes línies escrites, dibuixades a les ninetes dels ulls. Només de pensar-ho, em vénen ganes d’aclucar-los. Que no descobrisquen aquest desig que et tinc, aquest amor secret. T’imagine, i la memòria, teixit de fantasia, torna a encendre les espelmes d’aquesta banyera. Sona el despertador. És hora de fer feina. Es destapa la banyera i el somni comença a escolar-se en espiral cap a mons de realitat mundana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada