dilluns, 20 de gener del 2014

El riure de Sánchez Piñol

L'Albert Sánchez Piñol sempre riu, tant fa que inicie un viatge conradià al cor de les tenebres en La pell freda, que disseccione amb bisturí el cor dessagnat de la Barcelona sitiada del 1714 en Victus, o que fotografie en mode macro els dictadors més sanguinaris d'Àfrica en Pallassos i monstres. Fins i tot l'APM li va dedicar un esquetx amb ràfegues del seu riure. Què significa el riure del Sánchez Piñol, un escriptor fetitxe?

És un novel·lista que gairebé no s'estudia ni es llig ni es comenta en les literatures contemporànies de les universitats (valencianes, solament?, digueu-me que m'equivoque!). El Sánchez Piñol se'n riuria. Dificilment te'l trobes entre els llibres de lectura dels instituts -que em perdonen els profes i les comptades excepcions- de Secundària, però això el Sánchez Piñol ho rebria amb un esclat de riures (torneu-me a dir que m'equivoque, que tot això ja ha canviat a hores d'ara). Que La pell freda haja estat traduïda a més de 37 llengües i duta al cinema són dades que no fan riure de tan excepcionals i serioses, però l'Albert Sánchez Piñol sembla que se'n fotria d'estadístiques inadvertides.

Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. (La pell freda)

De vegades, em pregunte si l'Albert Sánchez Piñol també riu per davall del nas i conversa amb els seus personatges quan es troba en procés de posar-los rostre i vestir-los. De vegades, sembla que el riure del Sánchez Piñol mai no siga infinitament lluny d'un plor. Heus aquí un xicotet homenatge a la humilitat desconeguda d'un escriptor del tot no conegut que respira amb un riure constant, i que, per descomptat, riuria si llegira aquest post. :)



dijous, 16 de gener del 2014

Els caquis es mengen amb dentadura postissa

Hi ha mecànics sofistes: amb arguments capciosos, detecten avaries extra per encolomar-te reparacions teledirigides des de tallers secrets de la lògica. Un cop t'han fet nàixer el dubte al cervell, ja no hi ha marxa arrere. Conéixer a fons la filosofia de la 13-14, heus ací el secret d'una existència plena en una butxaca sanejada.

Un xiquet es fa adult el dia que es pregunta amb cara de preocupació per què la casa de Bob Esponja té cantons malgrat que és una pinya. La dura geometria de la raó, que ens fa adults.

Fareu un sopar d'antics alumnes d'institut. Hi convidareu els antics professors. Rescatareu antigues històries. Tornareu a desitjar els antics professors guapos. A criticar els antics companys friquis. Agafareu una borratxerra a la manera antiga, original. La ressaca, antiga per definició, us farà tornar a la nova realitat: dilluns a treballar, sense motxilla.

Vas comprar un bosc en una regió perduda per trobar-hi sentit a la vida. En vas tornar tres mesos després, amb la cara cremada i una denúncia sota el braç en què se t'acusava de piròman. Vas al·legar transtorn mental transitori. Ho vas argumentar amb una foto en què apareixes abraçat a un arbre. Culpable.

No digues mai "Això és impossible, no ho podré aconseguir!". Digues "Això és impossible, no ho podré aconseguir!" i fes-te quatre gintònics. Aquest és el procediment correcte. Tingues una mica de classe, estil.

Ofegar les penes en un got d'aigua és el que mai li podrem demanar a una dentadura postissa. Amatent, sempre ens dibuixarà un somriure transparent, passe el que passe. Sabeu què fa Paco, l'optimista del meu carrer, quan ha passat una calamitat? Deixa la dentadura dins del got en l'ampit de la finestra de casa, la que dóna al carrer, quan passa la processó fúnebre, amb el mort dins del cotxe i la gent caminant amb els caps a la funerala al darrere, amb l'esperança que alegre una mica la situació. Ell diu que ajuda la gent a passar el mal tràngol. Aquesta estratègia de teràpia social la va dissenyar després de veure en les notícies que hi havia ciutadans que oferien abraçades gratuïtes als vianants al mig del carrer de ciutats importantíssimes. Ho va anomenar "Regala somriures postissos". Pensava que es faria ric si pujava la iniciativa a Youtube, però en el fons els diners tampoc n'eren el leit motiv. Miquel, d'APP Informàtica, li va fer el favor. De moment hi ha rebut 352 unlikes, 178 comentaris en contra (dels quals, n'hi ha 3 amb amenaces de mort explícita), i 29 peticions de tancament del seu compte a l'administrador de la xarxa. No va tenir en compte el gir semàntic que va agafar la proposta. Malgrat tot, Paco mai no perd el somriure.

En el viatge cap a Ítaca, has de pagar tres mil dos-cents cinquanta-nou euros en concepte de peatge, l'impost anual de vehicles de tracció motora, l'assegurança de Línea Directa amb servei de grua i restitució de cotxe a tot el territori europeu, el bitllet del vaixell Dénia-Ítaca amb el suplement del cotxe i sense tarifa de resident ni llitera, pagaràs per vore el Costa Concòrdia encallat en l'illa de Giglio i et prohibiran l'entrada en tots els establiments d'Ulíssex, la cadena de puticlubs de sirenes que un empresari heroic va muntar al llarg de la conca mediterrània. Ningú havia dit que fóra fàcil.

Diran que els caquis són la solució a la crisi de la taronja. "Ximo, arranca les quatre fanecades! Planta quequis! Fes-me cas!". Però què voleu que us diga, jo no hi veig els xiquets ensenyant-se a jugar a futbol en el carrer amb un Persimón macat o sacant-hi de bragueta en el trinquet del poble.

La feliç història d'un microconte: 
-Qui va ser l'idiota que va inventar aquest pseudogènere?
-Jo, què passa!?
-Papà!!


dilluns, 6 de gener del 2014

La bicicleta de Balta

Baltasar és un pare de família de Crevillent. Falta un dia per al dia de Reis i en fa set que no dorm ni descansa pensant en la carta que Jaume, el seu fill de deu anys, ha escrit als Reis Mags d’Orient: "Me portat mol be i e sacat bones notes. STOP. vullc una becicleta negra que vach vore en el Decalon, marca betuin. STOP. Moltes grásies. STOP. Vos dexare molta llet i palla en el valcó. STOP FINAL."

Balta, com el coneixen en el poble, va ser primer bobinador, després ajudant de mecànic de telars i finalment teixidor quan hi havia indústria tèxtil. Catalanista i d'ideologia marxista, fa quatre anys que és a l'atur. Se li han acabat totes les prestacions i, tret d'algun cap de setmana que treballa fent de cambrer en el bar d'un amic (l'amic el contracta més per solidaritat que per necessitar mà d'obra), ara mateix viu de la caritat i l'ajuda d'algun familiar. Està casat amb la Pepi, mestressa de casa i subscrita a Mundo Negro i al Venca. Conservadora de soca-rel, li ha traslladat tota la responsabilitat de resoldre el tema "Reis" a ell: "un cap de família ha de saber resoldre tots els problemes. Si no, un home ni és home ni és res".

El regal de Maria, l'altra filla de cinc anys, ja el té "resolt": una nina que menja, d'un antic company de la fàbrica. L'ha mig restaurada i l'ha fet un vestit nou. Ni es nota que és de segona mà. Per això els catorze dies que feia que no podia dormir se n'han quedat en set, set interminables dies que fa que té malsons amb bicicletes: bicicletes amb ullals afilats que el persegueixen per caminals foscos mentre li mosseguen el cul i acaba dessagnat prop d'una séquia; bicicletes de pasta integral que li ha escudellat la seua senyora i se li han fet una bola en la gola i l'han escanyat...

Ha intentat dir al fill la veritat, que enguany els Reis no passaran per casa, que són pobres i que no pot ser. De nit, gitat i contant els roncs de la dona per compte de borreguets, se n'ha inventat mil excuses, però abans de conciliar la son s'imposa un únic pensament: serà l'únic xiquet de l'escola que no tindrà Reis, el faran diferent, patirà buying d'eixe, se'n riuran, agafarà mal, tindrà problemes d'adaptació, es convertirà en un bandarra fumaporros i acabarà engarjolat per delinqüent. I quan arriba al desenllaç fatal d'aquesta sèrie de pensaments fatals que li vénen en torrentada, la son s'evapora i torna a començar la cerca d'excuses més elaborades.

Mai s'ha vist en una tal tessitura, ni com a fadrí quan era teixidor ni com a casat ni com a pare i cap de família. Fins ara. Ai mare, i què faig ara? Si visquera mon pare, me'n sabria donar una solució, es repeteix amb angúnia i llàstima. Entraré al Decathlon i robaré la bicicleta, però com? La desmunte allí mateix en el provador, amague les peces aquí i allà i me les emporte a poc a poc? M'agafaran, segur que m'agafen. No sé mentir, faré cara de lladre i les gotes de suor en seran la prova! I si em fique al rastre del poble? No, que tenen pastors alemanys i no em deixaran en el cos ni els claus que duc en el genoll.

Ha arribat la nit de Reis, i la son, la tensió i els nervis acumulats dibuixen tres bosses d'ulleres sota els ulls rojos de Balta. La dona, que sap que arriba l'hora de la veritat, mira de reüll el marit, i sense dir-li res li ho diu tot. Han dit als fills que es giten prompte, si no els Reis els deixaran carbó i au. Balta, que no suporta la pressió que es respira en la saleta, se'n va a fer una volta per mirar d'esclarir els pensaments. Camina i camina sense alçar la vista de la vorera, capficat en els seus pesars. No s'ha adonat que ha deixat el nucli urbà, ha travessat dos polígons i ha arribat a una urbanització d'adossats. Fa fred però no el nota. Un gos lladra però no el sent.

De sobte, però, un fort soroll metàl·lic l'ha fet alçar la mirada. En un d'aquells carrers ben il·luminats, algú llança andròmines en un contenidor de la brossa. Balta hi veu que un desconegut ha deixat fora del contenidor un suport de posar cuixots trencat, una caixa buida de cava i, espera, es frega els ulls perquè no es creu el que veu, s’hi apropa, una bicicleta de xiquet!, a la qual tan sols li falta el sellonet. No dóna crèdit, però és clar, la gent llança allò vell abans de ficar els nous regals a casa. La bici és de color rosa, de xiqueta. Després de dos segons de desencís i frustració, se li encén una idea en la testa: la pinte!, la pinte de negre i au! I el selló? On collons està el selló? Obri el contenidor, s'hi fica, remena per tot, i res. Torna a eixir, es lleva una lletuga enganxada en el cap i un cap de gamba del muscle i hi posa força i esperança a un altre pensament: no tinc cap altre remei, he d'anar a cal Paco el de les bicicletes i que em fie un selló.

Puja a la bici sense selló i, impacient, comença a pedalar malgrat que es colpeja els genolls amb el manillar. Pedala i pedala com un lladre que acaba de robar un banc. A l'entrada del poble, una parella de la guàrdia civil que feia un control d'alcoholèmia rutinari li fa l'alto. Els agents es miren atònits, li demanen raons. Balta, quasi plorant de desesperació, els ho explica en castellà perquè l'entenguen, no fóra cas que li retinguen la bicicleta i se l'emporten al quarter per resistència a l'autoritat. Li fan la prova de l'alcohol i dóna negatiu. El deixen marxar però amb la bicicleta de la mà perquè va sense llum.

Arriba a casa suant com un porc a l'entrada de l'escorxador. Abans, però, s'ha apropat a cal mecànic a explicar-li el cas. Ha romput en uns plors tan sentits que el mecànic, que estava gitat i amb el pijama posat, s'ha decidit a obrir el taller i triar un sellonet que vaja bé a la bicicleta. Qui és, Paco?, renega la dona des de l'habitació. Balta li ha promés tres vegades -una per cada Rei Mag- que farà mans i mànigues per a reemborsar-li-ho en breu. El mecànic li ha donat també una caixa de cartó per a simular com cal que era nova de trinca i dos adhesius d'una marca de bicicletes.

Balta ha passat tota la nit posant a punt la bici en els baixos del pis on viu. Amb la caixa de ferramentes com a única possessió de valor que li queda de la seua època de teixidor, n’ha ajustat els frens, tensat el cable del canvi de marxes, centrat el manillar, instal·lat el selló, netejat els punys... Ha escatat tota la pintura rosa amb un full de ferro i ha fet una primera passada de pintura negra al xassís. I una segona. L’ha deixat com a nova.

Són les nou del matí i uns crits han mig despertat Balta, que dorm assegut i desmadeixat en el sofà de la saleta, amb la cara, les mans i la roba tacades de negre. Ha vetllat tota la nit i ara sembla el rei mag de color. La dona el mira amb cara de pocs amics i obrint els ulls demanant-li complicitat paternal.

Papa, papa, els reis han vingut!, m'han portat la nina!, li diu la filla. Per què tens la cara pintada de negre?, li demana. Oh, que bonica! Res filla, que vaig arreglar anit una màquina en cal meu amic Miquel, i ja veus, em vaig quedar adormit abans de dutxar-me. La bici! La bici! M'han portat la bici!, crida el fill com si l'haguera posseït un mal esperit. Ostres la bici! Visca! Després d'eixir al carrer amb el fill per ajudar-lo a pujar en la bici, ha tornat a casa i, havent dinat, s'ha quedat adormit. Dormirà fins a la vesprada del dia següent.

Papa, ja sé que els reis no han vingut perquè no existixen. M'ho va dir un amic de classe l’any passat. I que la bici no és nova i que l'has pintat tu. Però estic molt content, està molt xula, li diu Jaume en veu baixa a son pare, que dorm com una soca, cama aquí cama allà, en el llit de matrimoni. Li fa un beset i se'n va a jugar amb els amics al parc.

divendres, 3 de gener del 2014

Estances

He omplert la tina amb aigua tèbia. Amb una mistera, he encés les quatre espelmes d’olor d’espígol que havia col·locat en els quatre cantons. Odie encendre-les amb mistos. El fòsfor deixa una pudor insuportable que ho llança a perdre tot. La Janis Joplin sona suau, no molesta ni desgarra l’aire de l'estança. Ens hi hem ficat, i de seguida la teua pell ha parlat. Tu damunt meu, flotant sobre el meu pit. Et passe l’esponja pels braços, així pots oblidar-te de la jornada. Te n'hi arranque els maldecaps, des dels muscles fins a les puntes dels dits, i cauen a l’aigua en forma d’escuma cansada. De vegades, alces el cap, et gires i em mires. Em fas un bes breu i tornes a mirar al front, cap a l’aixeta de la banyera, on t’assomen els peus. Les ungles, pintades de roig, semblen flotadors sempre a l'aguait per salvar el nostre amor.

Et bese els cabells, m’agrada beure’n l’aigua. Són rossos, però l’aigua te’ls enfosqueix amb el color de la cola. Un dia, en un restaurant de l’aeroport de Reykjavík, em vindrà el record del sabor de cabells mullats, mentre bec coca-cola i observe una xiqueta que parla a una nina. “On acaba el record? On comença l’oblit?”, li he preguntat amb els ulls al venedor del duty free. Ha arrufat els llavis en senyal d’incomprensió. L’amor és un bitllet de no retorn, em sembla que m’ha volgut dir.

Som dins la banyera. Safareig de silenci. No sé si tu també observes les juntes de les rajoles. No t’ho he dit mai, però semblen camins d’aigua que condensen el cansament dels humans, la gravetat dels segles. Els meus llavis et parlen damunt els cabells, tu no te n’adones. Si els teus xicotets pits parlaren, t’ho contarien tot. Em guarden, però, el secret. Les teues llargues pestanyes mullades m'encongeixen els pensaments. Et confereixen una mirada fràgil, captiva, de xiqueta consentida. Et xiuxiuege paraules indesxifrables que salten remoroses per les pestanyes dins l’aigua. Són un trampolí de quietud. El teu cos em parla. El bressole. Amb els genolls puge els teus malucs i, màgia, n’emergeix la teua illa de color canyella. Simule un caminar amb els dits índex i cor en direcció a l’illa. Baixen per la panxa mentre retransmet la travessia. Però ep!, provoques un desastre natural. Rius i inundes l’illa i les passes. Em beses. Els teus besos fan gust d'espígol.

Et note la pell freda als muscles insubmergibles que no es calfen amb l’aigua. Figuren muntanyes, cims nevats. El moment que més m’estime és el desgel, quan t’aixeques per eixugar-te i em cauen les gotes del teu cos a les galtes. Plous primavera. Lentament. Ets gotimalls perfumats de renovada vida.

Pel matí, m’agrada arribar a la feina amb els ulls cansats. T’escric sempre de nit, quan sé que somies i m’imagines. Jo també t’imagine. De vegades em pregunte si a la feina em veuen aquestes línies escrites, dibuixades a les ninetes dels ulls. Només de pensar-ho, em vénen ganes d’aclucar-los. Que no descobrisquen aquest desig que et tinc, aquest amor secret. T’imagine, i la memòria, teixit de fantasia, torna a encendre les espelmes d’aquesta banyera. Sona el despertador. És hora de fer feina. Es destapa la banyera i el somni comença a escolar-se en espiral cap a mons de realitat mundana.