dimecres, 15 de juliol del 2015

Quines coses

Feia tants anys que no tenia vacances d'estiu que ja havia oblidat què era que ta mare t'envie a fer la plaça. M'ha escrit, amb lletra enllaçada d'escola de nit, la llista de la compra en un full que ha arrancat d'una llibreteta marca Tauro. No us quedeu mai sense faena a l'estiu, que us enviaran al caixer automàtic, a recollir la neboda a l'escola d'estiu, a passar la ITV de tot el parc automobilístic familiar i, el que és pitjor encara, anar a comprar a cal Paco.

Al passeig de Fontenay, pel matí, faça sol, trone o neve, hi ha sempre el consell de savis jubilats i aturats de llarga durada passejant amunt i avall, que han vist passar governs i entrenadors de tota mena però, gràcies als seus consells públics filprimats, han evitat sempre una hecatombe mundial. Els jubilats-aturats del Fontenay, deixeu-me que ho diga si no rebente, són el think tank dels cunyats, el lobby influent de la soqueta de regalíssia.

Arribes al mercat i demanar la 'ves' és el més compromés. "Qui és l'última o l'últim?" (quan era xicotet feia servir un llenguatge sexista i patriarcal -"qui és l'última?", però ara he madurat i faig servir fórmules i doblets amb vocació paritària i llargs parèntesis per explicar-los, contravenint els preceptes de la lingüista Carme Junyent). Totes i tots es giren, no només l'última o l'últim. I totes i tots els presents saben que sóc el fill de la Nieves, però algú té la necessitat cartesiana de preguntar-ho: "nene, tu eres fill de la Nieves?". Santa paciència.

Hi ha una dona que xarra i xarra i xarra. Li ho ha contat tot al venedor: el dinar que farà en arribar a casa, la calor que no es pot suportar, la faixa que li apreta i riu, l'embolic de la Merkel i el Xispas (sic), el nebot que el té treballant a Polònia perquè aquí, clar, no hi ha faena... I xarra i xarra i xarra més que un 'sacamuelas'. Du una polsereta d'aquelles de fusta amb imatges pintades de sants i maredéus, i els sants i les maredéus pugen i baixen per la monyica al compàs de la xarrameca i la dramatització. Xarra tant, amb tanta ànsia, que se li ha fet blanquet en la comissura dels llavis, i tinc la tentació de dir-li fes-te així, fes-te així un poquet, que se t'ha fet una miqueta de bromera, però clar, això suposaria contravenir per segona volta en poc temps un altre precepte important. Mentrestant, com a entreteniment, lliges i veus totes les marques de formatge, els pots de conserva, els abadejos assecats penjats que pareixen raquetes de pàdel desgastades, les mosques, els espetecs...

I quan em toca a mi, no trobe el paperet amb la llista de la compra. I faig memòria, però al segon producte ja no recorde els queviures ni les quantitats, només que ma mare deia a la porta de casa que te'l talle ben finet! I el botiguer que té el tic nerviós de posar-se i traure's el llapis de l'orella. I quan arribes a casa, pam, l'efecte pigmalió es consuma: has comprat el que has pogut i ta mare t'espeta allò que feia anys que no escoltaves: no te puc manar a fer recaos. Quines coses.