diumenge, 27 d’octubre de 2013

L'amor té ales de palometa

Li havia comprat un regal. Quan li l'he mostrat, ha esbatanat els ulls i ha dibuixat amb els llavis un forat xicotet i perfecte per la sorpresa. Per què els xiquets feien aquells llavis quan una sorpresa els sobtava?, m'he preguntat. Ningú no els hi ensenya, a fer aquella boca, i malgrat tot, la fan, malgrat que fa sols tres anys que tresca per aquest indret dels vius, la fa. De vegades pense si no és que l'alegria que li arriba a un xiquet al cor li entra per la boca i, instintivament, el xiquet tanca els llavis perquè hi passe a poc a poc i així poder pair-la lentament, degustant la joia de mica en mica com una llepolia que es desfà en la llengua i inunda de plaer el paladar.

Li hem fet una foto a la seua iaia, la tieta Georgina, que seia en un silló. La foto li la volíem enviar per mòbil a mon germà, l'altre tiet, que feia quilòmetres assegut dins un camió per carreteres perdudes. Era una foto graciosa que potser alegraria l'obscuritat amb què els túnels engulen la felicitat dels conductors i se'ls emporta cap a vides de solitud. Laura, no et faces nóvio conductor, li deia jo a cau d'orella. L'amor al volant ha de viure tan a soles que s'oblida en una cuneta. Les carreteres, a diferència de les sorpreses dels xiquets, retallen boques obscures de tristesa i cansament. La iaia ens renyava perquè no li férem fotos, que anava d'anar per casa i amb els cabells esbullats.

-Vull baixar a cal Basilio perquè em faça una foto per al dia que muira. Aniré a cal Nyora perquè em faça un bon pentinat i em posaré ben guapa de coll cap amunt. Total, la part de baix no ix en la foto, deia. A la tieta encara li quedaven molts anys de vida, però ja pensava en la foto de la làpida.

Ho expressava amb tanta naturalitat i estoicisme que, més que parlar de l'arranjament de la mort, semblava que ho fera del dia de la boda. Mentre ho deia movia les mans ensenyant-nos com seria el pentinat i el collaret que duria el dia que anara a fer-se aquella foto. El palmell de les mans, cap amunt, flotava en l'aire imitant esponjoses les puntes del pentinat que la perruquera li faria. Abillar-se per a la mort, pensava, sinistra bellesa.

Feia un dia esplèndid. Un sol fort i calent fonia en els muscles de la tardor les febles intencions de manifestar-se en tots els seus elements. La lliçó de hui seria conéixer les palometes i la seua fragilitat, potser alguna cosa més. Havia pujat la xiqueta al be. Sempre m'ho demanava, que la pujara al be. Al be! Al be! Damunt els muscles, les fulles de morera i pi li fregaven la careta i la cua dels cabells rossos, i en comptes de queixar-se se'n reia i n'arrancava. Voltant els romanís, desenes de palometes dansaven frenètiques. Blanques, de color carabassa, xicotetes i lila, palometes arreu feien cercles també al nostre voltant.

Sense baixar-la del be, fent tentines i demanant-li silenci amb un sshhhh, n'havia atrapat una de blanca amb quatre ulls negres a les ales. La tinc! La tinc! A vore! A vore! Empresonada en la conca de les mans, la palometa feia esforços i cosquerelles per escapar-se'n, ensenyant les antenes, la llengua i el nasset entre els dits, libant llibertat. No la soltes! No la soltes tio! L'hem de deixar anar perquè viuen gràcies a una polseta que tenen en les ales que les fa volar. Si la tinc massa temps a les mans, em suaran i no podrà volar, i morirà. Finalment, l'hem soltat, i la pena incipient que mostrava la xiqueta perquè la palometa poguera escapar, ha esdevingut alegria en veure-la volar amunt, cada volta més amunt.

M'hauria agradat explicar-li que l'amor, com les ales de la palometa, no es pot tancar dins la conca d'unes mans. Que l'amor va i ve, i de vegades ve per quedar-s'hi per sempre més però d'altres se'n va per no tornar-hi mai. Però això eren lliçons de xiquetes grans que hauria d'aprendre tota sola quan festejara, quan el seu tiet ja no la pujara al be.

Quan la xiqueta s'ha adormit, he unit les meues mans fent cova i he deixat un foradet per veure-hi. He apropat l'ull esquerre al forat i hi he vist el tete al volant d'un camió en un túnel llarg i fosc, una palometa volava espaordida sota una pluja de pols blanca, i una foto de la tieta en una làpida, somrient, rere un silenci fred i desconegut. De seguida he obert les mans i el sol me les ha banyat, i he somrigut alegre veient com dormia la xiqueta. Les palometes continuaven volant damunt dels romanís.


diumenge, 6 d’octubre de 2013

La vitrina dels laments


En el supermercat on vaig a comprar de tant en tant hi ha, al fons, dues vitrines que pertanyen a la secció de la carn i del companatge, a la dreta el companatge, a l’esquerra la carn i els embotits. Rere les vitrines, damunt un cadafal, dues senyores amb bata blanca despatxen el ‘gènero’. Què et pose, de quin el vols, finet, en paper o safata de plàstic..?

Dijous hi aní a comprar cent grams de pernil dolç i cent de salat. M’haguí d’esperar una estona llarga perquè la clienta que era atesa li feia un interrogatori en tota regla a la que despatxava: li preguntava per tota la família, la que roman viva i, accidentalment, la que ja era morta i ella encara no se n’havia assabentat. “I la teua neboda, ha acabat ja d’estudiar?” I aquesta pregunta detonà una llarga resposta que esdevení lament en qüestió de segons: “l’han tornat a contractar en un hospital privat de Barcelona on va fer les pràctiques, perquè aquí filla, amb això de les retallades està la cosa fotuda”.

La clienta, que escoltà el lament, retrucà amb un altre de més gros sobre com patia les retallades en sanitat, i la dependenta va vore el moment de triomfar. Entre tant, el meu companatge no arribava. Vaig tenir temps de repassar amb la mirada totes les marques de paté, formatges, cuixots penjats i la sagnia d’animals capolats en exposició... “Vaig dur a mon fill a l’Hospital del Vinalopó [Ribera Salud] i li van haver de posar quatre punts per una caiguda; nena, el metge se les va vore i desitjar perquè totes les agulles se li trencaven, i en va gastar quatre!, de tan roïnes que eren...” Continuava dient que al metge li queien unes gotes de suor pels polsos tan grans com granets de raïm madurat, mentre el facultatiu maleïa la direcció de l’Hospital i l’administració pública comandada pel PP.

Allò semblava una partida de pilota a llargues on tots jugaven en el mateix equip: com més fort era el saque sanitari que llançava la dependenta, millor restava la clienta en matèria educativa. Del 15-0 es passava al 15-15 i així fins a haver de desempatar el 40-40 i suar cada punt, cada joc. La cosa va agafar un aire competitiu interessant. “Jo vaig dur a ma filla amb calentura forta a l'ambulatori [de Crevillent] i saps com em van atendre?: em van donar un paperet dient-me com havia de procedir amb la xiqueta i ni la van auscultar ni res, tu et creus!?” L’altra dependenta, que apostil·lava de tant en tant i abonava el que la companya deia, semblava que sabia de quin peu calce jo, i em mirava obrint els ulls esbatanats com passant-me el guant perquè assentira i llançara de bragueta la meua pilota. Però jo sols esperava que em preguntaren pel companatge que volia.

Un cop amb la vianda en el sarró, per fi, em vaig preguntar si aquelles dones –almenys dues d’elles, l’altra sabia que no– havien sigut votants del PP (l’estatal, l’autonòmic, el local). I, amb complex de xassador sorrut, em vaig quedar amb les ganes de dir: “senyores, fer punts a la vitrina està molt bé, però la partida es guanya a les urnes. A vore quan va de bo!”

dissabte, 5 d’octubre de 2013

Menjar anatemes, cagar llibertat

Menjar anatemes,
cagar amb les ulleres de sol posades,
torcar-se el cul amb paper de cobretaula,
anar a la platja quan hi neve,
llogar un cor que haja estimat
en una agència de putes,
no penedir-se de ser el que s'és,
somriure a la infidelitat,
cantar a les plantes,
fer de la bugada una mar de somnis estesos
i nadar-hi, ballar amb els crancs sempre avant,
olorar café, pintura i gasolina
per tenir-hi un orgasme,
estripar les penes
amb punys tancats de revolta i esperança,
no veure-hi final en les paraules,
sembrar intencions de setembre,
collir revolucions de primavera,
escoltar els versos dels pins,
fer bombolles amb les paraules del vent que s'hi remolinen,
tocar la porta de les cases, eixir-ne corrents,
visitar cementeris,
acaronar arrugues al rostre dels morts,
endevinar-ne les vides passades a ulls clucs,
saludar l'amor mentre vas en bicicleta
i acomiadar-se'n de pressa amb un fins sempre més.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

Montoro, ¿en tu casa o en la mía?

Fa dues setmanes els periòdics es feien ressò de les declaracions del President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra:

"Sólo me hace falta acostarme con Montoro y, si es necesario, lo haré." Volia aconseguir un finançament just i acabar amb el dèficit fiscal. El primer error conceptual que es percep, sense aprofundir-hi massa, és que no es tracta d'un "dèficit", sinó, d'un "espoli" fiscal en tota regla.

Ara, arran de la publicació dels #PGE2014 i d'aquesta infografia que hi adjunte, tan sols hi caben 2 possibilitats, podem saber com va anar aquella proposició indecent:

1. Que Montoro va refusar passar la nit amb Fabra vestit amb "picardías de encaje negro" i tanga.

2. Que Montoro va acceptar l'oferta de Fabra de passar una nit sexualment ben completa i que Fabra, arribat el moment clau, va fer misto (va patir un 'gatillazo' com un piano).

Ofrenar noves glòries a Espanya (siga en forma de sexe o d'impostos) sempre passa una factura que mai ix a compte. El 70% del pressupost del Ministeri de Foment és per a l'AVE. Només un 2% és per a Rodalies. I els valencians amb una xarxa ferroviària del tercer món: línia sense electrificar de més de 125 anys entre Alacant i Múrcia (passant per Elx, Crevillent, Oriola i altres pobles del sud del País Valencià), sense connexió en tren a l'Aeroport de l'Altet, sense tren Dénia-Gandia...

El senyor Fabra hauria de traure una bona lliçó de l'affaire frustrat: que als valencians Madrid ni tan sols ens deixa guanyar-nos la vida fent de puta, sols ens vol per a pagar i callar.