diumenge, 27 d’octubre de 2013

L'amor té ales de palometa

Li havia comprat un regal. Quan li l'he mostrat, ha esbatanat els ulls i ha dibuixat amb els llavis un forat xicotet i perfecte per la sorpresa. Per què els xiquets feien aquells llavis quan una sorpresa els sobtava?, m'he preguntat. Ningú no els hi ensenya, a fer aquella boca, i malgrat tot, la fan, malgrat que fa sols tres anys que tresca per aquest indret dels vius, la fa. De vegades pense si no és que l'alegria que li arriba a un xiquet al cor li entra per la boca i, instintivament, el xiquet tanca els llavis perquè hi passe a poc a poc i així poder pair-la lentament, degustant la joia de mica en mica com una llepolia que es desfà en la llengua i inunda de plaer el paladar.

Li hem fet una foto a la seua iaia, la tieta Georgina, que seia en un silló. La foto li la volíem enviar per mòbil a mon germà, l'altre tiet, que feia quilòmetres assegut dins un camió per carreteres perdudes. Era una foto graciosa que potser alegraria l'obscuritat amb què els túnels engulen la felicitat dels conductors i se'ls emporta cap a vides de solitud. Laura, no et faces nóvio conductor, li deia jo a cau d'orella. L'amor al volant ha de viure tan a soles que s'oblida en una cuneta. Les carreteres, a diferència de les sorpreses dels xiquets, retallen boques obscures de tristesa i cansament. La iaia ens renyava perquè no li férem fotos, que anava d'anar per casa i amb els cabells esbullats.

-Vull baixar a cal Basilio perquè em faça una foto per al dia que muira. Aniré a cal Nyora perquè em faça un bon pentinat i em posaré ben guapa de coll cap amunt. Total, la part de baix no ix en la foto, deia. A la tieta encara li quedaven molts anys de vida, però ja pensava en la foto de la làpida.

Ho expressava amb tanta naturalitat i estoicisme que, més que parlar de l'arranjament de la mort, semblava que ho fera del dia de la boda. Mentre ho deia movia les mans ensenyant-nos com seria el pentinat i el collaret que duria el dia que anara a fer-se aquella foto. El palmell de les mans, cap amunt, flotava en l'aire imitant esponjoses les puntes del pentinat que la perruquera li faria. Abillar-se per a la mort, pensava, sinistra bellesa.

Feia un dia esplèndid. Un sol fort i calent fonia en els muscles de la tardor les febles intencions de manifestar-se en tots els seus elements. La lliçó de hui seria conéixer les palometes i la seua fragilitat, potser alguna cosa més. Havia pujat la xiqueta al be. Sempre m'ho demanava, que la pujara al be. Al be! Al be! Damunt els muscles, les fulles de morera i pi li fregaven la careta i la cua dels cabells rossos, i en comptes de queixar-se se'n reia i n'arrancava. Voltant els romanís, desenes de palometes dansaven frenètiques. Blanques, de color carabassa, xicotetes i lila, palometes arreu feien cercles també al nostre voltant.

Sense baixar-la del be, fent tentines i demanant-li silenci amb un sshhhh, n'havia atrapat una de blanca amb quatre ulls negres a les ales. La tinc! La tinc! A vore! A vore! Empresonada en la conca de les mans, la palometa feia esforços i cosquerelles per escapar-se'n, ensenyant les antenes, la llengua i el nasset entre els dits, libant llibertat. No la soltes! No la soltes tio! L'hem de deixar anar perquè viuen gràcies a una polseta que tenen en les ales que les fa volar. Si la tinc massa temps a les mans, em suaran i no podrà volar, i morirà. Finalment, l'hem soltat, i la pena incipient que mostrava la xiqueta perquè la palometa poguera escapar, ha esdevingut alegria en veure-la volar amunt, cada volta més amunt.

M'hauria agradat explicar-li que l'amor, com les ales de la palometa, no es pot tancar dins la conca d'unes mans. Que l'amor va i ve, i de vegades ve per quedar-s'hi per sempre més però d'altres se'n va per no tornar-hi mai. Però això eren lliçons de xiquetes grans que hauria d'aprendre tota sola quan festejara, quan el seu tiet ja no la pujara al be.

Quan la xiqueta s'ha adormit, he unit les meues mans fent cova i he deixat un foradet per veure-hi. He apropat l'ull esquerre al forat i hi he vist el tete al volant d'un camió en un túnel llarg i fosc, una palometa volava espaordida sota una pluja de pols blanca, i una foto de la tieta en una làpida, somrient, rere un silenci fred i desconegut. De seguida he obert les mans i el sol me les ha banyat, i he somrigut alegre veient com dormia la xiqueta. Les palometes continuaven volant damunt dels romanís.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada