divendres, 31 de desembre de 2010

Addicció al 'Carallibre'

(o de com ja no concebem la nostra vida sense que passe pel sedàs de la fibra òptica)

M’he donat d’alta en el féisbuc (ah, al féisbuc!); quin comboi, hola Josep, sorrut! (ah, al féisbuc!); açò és el sancta sanctorum, a vore a vore (ah, al féisbuc!); m’he despertat (ah, al féisbuc!); m’ha vingut la regla fatal fatal (ah, al féisbuc!); m’he desdejunat amb llet de soja i galetes integrals (ah, al féisbuc!); estic a classe de X i el professor X és un torracollons (ah, al féisbuc!); tenia examen de X i he aprovat segur! (ah, al féisbuc!); les meues companyes de pis són superguais (ah, al féisbuc!); m’he fet amic de tal (ah, al féisbuc!); he tret unes fotos del festival que ens vam espolsar que agusaes mi vida (ah, al féisbuc!); quina cara que feia X, hi!, hi!, hi! (ah, al féisbuc!); he sigut tiet! (ah, al féisbuc!); la vida és com menjar-se un croissant: t’empasses una banya, acabes per l’altra, i quan t’adones has arribat al mateix lloc de partida, al centre on es miren les banyes, atrapat, entre les dos, banyes, atrapat, banyes, atrapat (ah, al féisbuc!); m’agrada (ah, al féisbuc!); tots portem un Xavi Masdéu a dins (ah, al féisbuc!); ja no t’agrada (ah, al féisbuc!); et torna a agradar (ah, al féisbuc!); t’agrada a tu i a 5 més (ah, al féisbuc!); ¿alguien da mas?: m’agrada, adjudicat (ah, al féisbuc!); a quina hora quedem, argilagues!? (ah, al féisbuc!); nena, crec que m’està eixint un bulto al cap (ah, al féisbuc!); calla, calla, sempre et poses hipocondríaca en època d’exàmens (ah, al féisbuc!); ens hem manifestat a favor de la independència, quanta gent! (ah, al féisbuc!); quin tracte més indignant que rebem d’Espanya (ah, al féisbuc!); ostres, ostres, el raïm, s’apropen les 00:00h, quin serà l’últim missatge que penjaré… (ah, al féisbuc!); l’any que ve, independents //*//, endavant! (ah, al féisbuc!); feliç any nou!!!!, el primer de l’any (ah, al féisbuc!); el Barça fa història, i l’Athletic no es queda enrere, gora! (ah, al féisbuc!); ie, tu, de categoria, quanta xati (ah, al féisbuc!); m’he tirat un pet (ah, al féisbuc!); crec que tinc papada (ah, al féisbuc!); m’ha deixat el nóvio, filldepuuuuta!!, tant de bo et muires per un bancal i no et troben en dos mesos (ah, al féisbuc!); amb el tren, camí de casa, i pensant en tu, després de vore un bancal solitari, fosc i humit com la gola d’un llop (ah, al féisbuc!); la fidelitat no sols és artifici antihigiènic i antinatural, la fidelitat és la infidelitat de la temptació, i qui no cau en la temptació, no és persona, poca broma (ah, al féisbuc!); m’he apuntat al gimnàs, és el meu propòsit per al nou any, ¿què patètic, no? (ah, al féisbuc!); m’han atorgat la beca, iuuhu! (ah, al féisbuc!); buaaaaaaaah!, estic plorant, patisc la crisi dels trenta (ah, al féisbuc!); mamma mia, quina fauna que circula pel féisbuc (ah, al féisbuc!); no et queixes, que jo en tinc cinquanta, buaaaaaaaah! (ah, al féisbuc!); el tal que ix en tal sèrie està d’un buenorro que mátame camión! (ah, pel privat a l’amiga del/ al féisbuc!); quin fred que fa a la biblioteca (ah, al féisbuc!); [ publicaré una frase en el mur d’eixes que deixen tothom ratllat i sols entenc jo ] [ cinc minuts + tard, la publica ] (ah, al féisbuc!); he anat a les rebaixes de tardor i he comprat un fulard (ah, al féisbuc!); no a la corrupció, Camps dimissió! (ah, al féisbuc!); totxo!, retoret!, poca-solta!, cap de suro!, borinot!, tafur!, sàtrapa!, pederasta!, 900eurista!, babau!, pixavins!, pària!, malànima! pelacanyes! (ah, al féisbuc!); ale, ale, ja està fent política pel féisbuc (ah, al féisbuc!); ei, W, quins pits que té X, la que va sempre amb Y i amb Z! (ah, pel privat a l’amic del/ al féisbuc!); el “féisbuc Espanya” censura i tanca la pàgina X i la d’Escola Valenciana (ah, al féisbuc!); el final de Lost m’ha deixat amb un pam de nas (ah, al féisbuc!); ha començat a nevar!! (ah, al féisbuc!); sí, en la X d’alguna, ha!, ha!, ha! (ah, broma vulgaropesada, al féisbuc!); aquesta setmana 3 amistats fan anys (ah, al féisbuc!); sóc un puto ionqui del féisbuc (ah, al féisbuc!); m’ho he de mirar (ah, al féisbuc!); jo, també (ah, al féisbuc!); poseu cara de models, que açò va per… (ah, al féisbuc!); per una vegada en la vida, no estic sol davant d’una malaltia, això com es deia?, mal de muchos... (ah, al féisbuc!); X a través de X (ah, al féisbuc!); a X li agraden 235 pàgines, s’ha afegit a 532 grups, ha creat 34 esdeveniments, té 50 amics en comú i ha començat a fer servir X, a jugar a X, ha enviat una sol·licitud de X a X i ha deixat un comentari en el mur de X (ah, al féisbuc!); —“senyora X? Le llamo de la Clínica Dental X, tiene cita hoy a las X”, —Ah, vale, tienen página en féisbuc?, es que me viene mejor que me lo avisen por ahí, así se ahorran unos dinerillos en llamadas y tal, no? (ah, al féisbuc!); X, X+1, X+1+1, X+1+1+1 han canviat la seua foto de perfil (ah, al féisbuc!); faré un article sobre la feisbucodependència que patim (ah, al féisbuc!); mira, mira, ho estàs llegint al féisbuc, l’article, dic (ah, al féisbuc!); ei, mireu, mireu, que el X ha penjat un article sobre feisbuconosequè al féisbuc, ha!, ha!, ha! (ah, al féisbuc!); quina forma de tocar la guitarra que tenia X, quin virtuosisme, quin concert! (ah, al féisbuc!); estic d’exàmens i no tinc gana d’estudiar, buaaaaaaah2 (ah, al féisbuc!); algú em pot buscar una especialista en feisbucoaddicció? (ah, al féisbuc!); estem de frenopàtic! (ah, al frenopatiféisbuc!); que et portaran els reis enguany?: una nova aplicació per… (ah, al féisbuc!); estic farta d’aquesta, em canviaré la foto de perfil del… féisbuc (ah, al féisbuc!); oh, què bé, hui fan Museo Coconut, no, Polònia, no, l’APM (ah, al féisbuc!); xiiiiiit, calleu, cony, que no escolte bé (ah, al féisbuc!); s’ha acabat, què bé que ha estat hui (ah, al féisbuc!); “nena, el sopar se’t gela”, està dient-me ma mare, l’escolteu? (ah, al féisbuc!); de sopar tinc mero a la planxa (ah, al féisbuc!); ummm, podeu olorar l’aroma tan bo que fa!? (ah, al féisbuc!); “xxxx xx xxxxx xxxx xx xxxxxxx x xxx xxxx”, quanta raó que tenia X [un filòsof tal] (ah, al féisbuc!); me’n vaig de viatge a Menorca, confirmat! (ah, al féisbuc!); m’estic raspallant les dents (ah, al féisbuc!); per hui ja està bé, me’n vaig a dormir (ah, al féisbuc!); no!, no!, cinc minutets més (ah, al féisbuc!); noooo! la puta connexió, per favor no em falles ara! (ah, al féisbuc!); estic discutint amb mi mateix i és per tu, féisbuc! (ah, al féisbuc!); crec que m’estic constipant i delire (ah, al féisbuc!); ens veiem demà (ah, al féisbuc!); o millor, connecteu-vos demà i parlem (ah, al féisbuc!); què cansada que estic, se’m tanquen les persianetes dels ulls (ah, al féisbuc!); crec que us daré la bona nit a tothom per aquí, pel féisbuc (ah, al féisbuc!); bona nit! (ah, al féisbuc!); a tu també, féisbuc, zelós! (ah, al féisbuc!); Compte>Tancar sessió. Reiniciar/Suspendre/ Hivernar/Apagar

PS: (ah, al féisbuc!)

dijous, 30 de desembre de 2010

Un omeprazol, si us plau

Us deixe un escritet que vaig fer anit, que estava desvetllat i m'ha vingut la sancta inspiració Calderiana, li agrade o no el concepte a Jaume Cabré. Que m'haja vingut la inspiració no implica que l'escritet siga bo, quede clar. Bé, Bon Nadal de nou i no castigueu massa el fetge demà, nit de Cap d'Any, sols la quantitat necessàriment justeteta.

"I amb el somriure, la revolta"


Un omeprazol, si us plau

Bon dia doctor.

Bon dia amic. Què té, hui?

No res, venia perquè em receptara una capseta d’omeprazol, que l’anterior ja l’he liquidada.

Home, i tant, això està fet. No fa molt bona cara, no?

Sí, és que no em trobe bé, la panxa i els budells, que em fan un mal terrible. Tinc una sensació com si m’estigueren passant per dins aquella mola rodona que excava. Sap què li dic, no?

No, si no em dóna més detalls.

Sí, veurà. Aquella mola circular que excava totes les serres peninsulars perquè hi passe l’AVE i arribe fins a València i Barcelona perquè els madrilenys vinguen en pijama a les nostres platges.

Ah, entesos. Mira que n’és, de gran, aquell monstre d’enginyeria, eh?

Diga’m a mi, que és com si me l’hagueren ficada a dins. A mi!, jo que no gaste el tren, i menys encara el dels burgesos.

Au vinga, no serà per a tant. Aleshores, què era el que volia?

Sí, mire, una recepta per traure de la farmàcia el protector d’estómac aquell… com es deia Santa Bàrbera, morteropra…, no moreopra…, redéu que en sóc, de desmemoriat; mira que no portar-me el paperet… ah, omeoprazol!

Entesos, entesos. Ara l’hi imprimisc calentet, no patisca.

Gràcies, gràcies.

Jas!, aquí és.

Perfecte, moltes gràcies doctor. Adéu i bon dia. I que passe bé el que queda de festes.

Perdone, perdone, deixe-m’hi veure (el doctor interromp el pacient, en el moment que s’alçava de la cadira).

Què passa? No m’ha imprés la medecina que tocava?

No, no. Els ulls, els ulls, deixe’m veure-li els ulls.

Els ulls?, i ara, què hi tinc, als ulls?

El doctor fa cara de circumstàncies, de les dolentes, després de mirar els ulls del pacient amb una mirada incisiva i una lot minúscula que ha tret de la butxaca de la bata.

Disculpe, senyor… com m’havia dit que li deien?

Morell. Pere Morell Bonmatí.

(Ostres, Bonmatí, a sobre!, pensa el doctor)

Senyor Morell, sega un moment, si us plau declama, amb cara de ministre d’interior.

Què hi ha ara, sols volia l’omeprazol.

Sí, ja l’hi he estés, la recepta, ja ho sé.

I aleshores? Si em deixa… tinc molta pressa. He de posar el bullit al foc encara, i mire quina hora és li ensenya l’esfera d’un rellotge vell. Ara que estic en l’atur, si no prepare a temps el dinar la meua senyora em fotrà un paquet del quinze i em llevarà la paga, amb la qual cosa no podré comprar-me l’altre paquet, el de cigarrets.

Senyor, oblide’s de fumar.

D’això ja n’hem parlat alguna que altra vegada, doctor. No m’ho puc deixar, almenys de moment.

No em referia ni al tabac ni al bullit que ha de preparar.

Vosté dirà, però ràpid, que no coneix la meua muller. Valencianota, una mala llet que les carxofes de cal sogre canvien de color quan s’apropa al bancal.

Senyor Bonmatí diu el doctor, amb to de cansament, com si es dirigira a un xiquet que no para en cadireta i li fa pam i pipa.

Morell, senyor Morell. Bonmatí és el de ma mare, en glòria estiga.

D’acord, senyor Morell. Li he de donar una mala notícia.

No fota. No, per favor, no em diga que tinc despreniment de retina.

No es preocupe, no té depreniment de retina, ni de retina ni de paga.

Ha!, ha!, ha! Que n’és, de salat i graciós. Vaig fer bé canviant-me de metge, sap? Una veïna em va parlar molt bé de vosté. Despreniment de paga, ha!, ha!, ha!, quina ocurrència. I d’altra banda, quin descans, sap? Encara sóc molt jove per a eixes històries de jubilats, que si cataractes amunt, que si ulleres negres de protecció avall.

Li he de donar, deia, i si em deixa, una mala notícia.

Au, doctor, va, que les persianes de ma casa s’enrotllen menys que vosté. El bullit m’espera.

Que espere, que espere va fer el doctor, un poc irritat pel comentari sarcàstic del pacient.

Bé, m’ho dirà o no!?, xe, vinga, que encara he de comprar les bajoquetes.

Senyor Morell, es mor ara, el rostre del doctor era de conseller d’educació valencià.

Com? —diu el pacient, que no l’havia escoltat perquè pensava en el colorant alimentari, si en quedava al rebost o si també n’havia de comprar.

Senyor Bonmatí, vull dir, senyor Morell, es mor.

Què diu ara, s’ha begut l’enteniment? s’apropa cap a la taula del doctor, i mira a dreta i a esquerra com assegurant-se que no hi ha ningú. No estarà prenent cap droga, veritat doctor? Que un amic de l’associació d’aturats em va dir una vegada que vostés tenen molta facilitat per accedir a la maricuana eixa i a la parlopa, sí, sí, això que és com el sitral i que es fica pel nas el pacient li pica l’ullet al doctor, com si amb el gest volguera dir ai pillastret!

Senyor Morell, no em drogue ni m’he begut l’enteniment, tampoc cap gintònic. Li he dit, i l’hi repetisc, que vosté es mor. Li ho veig als ulls. Que està a punt de fer l’ànec!

Ara sí que no, ara sí que me’n vaig. Ah, espere torna a fer cara de voler tornar a picar-li l’ullet, però se’n desdiu, millor dit: se’n desfà de la intenció. Ja ho he agafat, al vol!, com els ànecs. Hui és dia vint-i-huit de desembre, el dia eixe de les animetes innocents, que la gent fa coses sense trellat i conta mentides i barbaritats dels veïns, dels polítics, dels amics. No li fa vergonya.

Senyor Mortell, vull dir, Morell, hui no és el dia dels sants innocents, va ser ahir.

Encara pitjor!, què passa, que vol allargar-ho un dia més, com fan tots els funcionaris amb els assumptes propis? Quina poca vergonya. Que vinguera d’un altre, però de vosté, que hauria de ser-ne exemple. En una consulta mèdica pública, ni més ni menys.

Per útlima vegada, senyor Morell. Es mor. Li dic que es mor, que de hui no passa, si m’apreta no li queden ni cinc minuts de vida. Ho entén ara, collons!? No volia ser tan brusc ni directe, però no m’ha deixat cap alternativa.

Ah, no, no. D’ací no passe, no senyor!! He vingut per la recepta de l’omeprazol i mire amb què m’ix. No senyor. Els de la classe treballadora som humils i respectuosos, suportem en silenci moltes vexacions de la patronal, però vosté ha fet d’aquest tràmit un gra massa. Ara mateix baixe al taulell d’informació i li plante una reclamació com un garrofer de gran. Com una reclamació!? No!, no!, una reclamació no, una denúncia!, que vostés, les reclamacions se les fumen amb maricuana d’eixa o els les passen per l’engonal a les infermeres, que són totes més putes que les gallines!!!!


En aquell moment, el doctor ja no mira el pacient, fa com si es llimara les ungles i es puja les gafes de pasta negra. Mira el rellotge de l’ordinador. De sobte, s’escolta un tro, un soroll somort davall la taula. S’aixeca de la cadira, aguaita per damunt la taula i allà veu el pacient, al terra, fulminat, amb una cama estirada i el braç dret més dret que un fil, com en posició de Colom, el descobridor català nostrat d’Amèrica, assenyalant cap endavant i amb la recepta de l’omeprazol encara estripada al fons del palmell.

Maria Amparo? Maria Amparo? reclama el doctor. Toca als del SAMU. Mortis causa. Aquest no arribarà d’hora per a ficar l’omeprazol al bullit.

Marxant un Mortis causa! la infermera recita una cantarella de restauradora.

dimecres, 22 de desembre de 2010

Cobejança

[uns versets, d'una sèrie, que vaig escriure fa molt de temps ja; bon nadal a tothom]

Plena de seny, dir vos que us am no cal

II

Una dolça sensació de placidesa,
Un silenci catedralici,
Jaus al llit, pigada tens l’esquena,
Ets art, jo, pur seguici.

Tanta llum que irradies,
Com el far d’un rocam oblidat,
Tanta tendresa que em regales,
Ets feta del millor cotó ensucrat.

Un dissabte de tardor,
Em vas banyar d’amor,
Com la pluja que hui cau,
Com l’arbre que trau flor.

Ara tot se’m fa recança,
Els arbres somiquen tristes fulles,
Amb peus nus i mans òrfenes,
Per sempre més, de l’estança fuges.

Amb les llàgrimes de ta partida,
M’hi he fet un oasi d’impaciència,
I hi faig poalades de records,
Travesse corsecat, deserts d’absència.

Delere que tot siga un malson,
El matí portarà per rosada ton somriure,
Gire el cap d’esquerra al llit,
El teu lloc encara resta fet, trist, lliure.

dissabte, 18 de desembre de 2010

Lectures amargues

Eren les 15h, m'he encaminat cap a Primat Reig, línia fronterera que separa el poble de Benimaclet de la ciutat de València, per comprar el diari. Tots els dissabtes, cada dissabte, aprofite i compre un diari espanyol escrit en espanyol i per a espanyols, perquè regalen un llibre. Per tan sols 2€ aconseguisc un llibre i el diari del dia, encara que siga de butxaca i d'impressió i gramatge menors. És el doble peatge cultural que hem de pagar els valencians i valencianes de classe baixa i nació oprimida per ser això, pastura d'amos i colons: comprar barat i comprar foraster. Mentre tot això passa, hi ha estadístiques que parlen de normalitat. Buenas tardes! -que en dirien amb sarcasme al meu poble. A mi no em calen estadístíques: la normalitat aplegarà quan els quioscos exhibisquen prestatgeries plenes de diaris i revistes en català; la resta són respostes per fugir d'estudi i llançar bilis a la cara de les ciutadanes i ciutadans intel·ligents.

Però el motiu de l'articlet no era aquest. El cas és que he obert el periòdic i he recordat una escena: fa unes setmanes vaig veure una xicota que llegia un llibre mentre caminava per la vorera, amb tanta facilitat, estil i gràcia com qui dorm i no se n'adona. Em vaig quedar palplantat. Caminar i llegir alhora!? Ostres, quina cosa més insòlita. De seguida em va venir al cap allò que tantes vegades em deia una amiga: "les dones podem fer dues coses alhora, no com vosaltres, els homes". Em va sobrepassar, em vaig girar i continuava carrer amunt encara llegint, llegint i caminant encara. I hui m'he dit: per què no probar-ho? Som-hi.

Faig marxa, llig la portada, hi veig la cara de Zapatero i un titular: "Flexijubilación", i just acabat el titular, jas!, he picat de puntera a la vorada i després genolls a terra. M'he fotut tal hòstia contra el terra que el diari i el llibre m'han volat de les mans com coloms esparverats. M'he alçat com un cowboy amb les mans a les pistoles, he mirat avant i arrere, però no hi havia ningú. Per on vénen? -m'hauria dedicat algun cabronet crevillentí. Sort que els carrers de Benimaclet són buits els dissabtes d'hivern a eixes hores. L'ensopegada no m'ha vingut per la impressió del missatge amb tinta impresa (t'acostumes a tot, al cap i a la fi), sinó perquè -he pensat després- hauria d'haver fet una mica d'entrenament pel passadís de casa abans. Ja estic acostumat que l'entusiasme i l'eufòria m'aclaparen l'enteniment, i la passa: fa uns quants anys vaig col·lisionar contra un fanal a Elx perquè, mentre caminava, llegia alhora una oferta d'un viatge a l'escaparata d'una agència de viatges de la vorera d'enfront: "300€ una setmana a no sé on!", i jas!, cabotada a l'estil Santillana. Els amics i les amigues es van fer una fartera a riure. Jo, també.

Això de llegir mentre camines és tot un art, del qual haurien de fer escola o taller ocupacional. Jo, a molt estirar, sols puc llegir assegut o gitat, fins i tot dempeus, sense moviment, em fa no sé què d'inquietud i molèstia. Al cotxe, metro, tren, vaixell o bus, ni parlar-ne. A l'avió, encara. Per si fóra poc, hi ha dones que, al metro, es moquen, s'arreglen els cabells, s'agafen al passamans i encara els sobra un espai al cervell per atendre una conversa perduda mig metre enllà. I tot ho fan mentre lligen. Això, tot alhora, perdoneu que us diga però em meravella, de veres. ¿Heu vist aquelles curses que feien -ara ja no tant- on gent duia un ou posat en una cullera que penjava de la boca tot evitant que caiguera fins que guanyaren la línia d'arribada? Doncs quan jo veig algú que llig i fa totes eixes coses alhora se'm representa una d'aquelles competicions de gimcana, malabaristes de festa major. Per a quan els 5000 metres camina-llig com a esport olímpic?

Així són les coses, d'una lectura amarga d'un diari i un bac inesperat que m'ha deixat els genolls encarnadets, vosaltres en feu una lectura dolça i divertida amb un somriure entremaliat. Mai plou a gust de tothom, i d'això, se'n poden fer moltes lectures. "Som el que llegim" -resa l'aforisme. No foteu!?

dissabte, 11 de desembre de 2010

Vargas Llosa, el nacionalsolipsista

Hi ha una moda, darrerament, a concedir uns premiets nòrdics d'alta volada a sers humans contradictoris, o, sense fer ús de subterfugis, a hipòcrites llefiscosos. Obames que continuen guerres i reben les paus per premi; i els Vargaslloses, que de la realitat aliena no en té ni puta idea ni en vol saber resperò rep premis per literaturitzar el que li ve de gust. Jo, la seua literatura, me la passe pel folre dels collons, com també em passe pels testicles les seues declaracions de sicari i de carpetovetònic empeltat. La seua literatura, per a mi, és objecte escatològic. M'estime més beure'm tota la literatura universal i desconeguda que tinc pendent i que també paga la pena que no pas la seua. No és cap bogeria el que dic. A una dona del Barça com cal, li ocorreria el mateix que a mi: per molt bo que estiga i molt que jugue Cristiano Ronaldo, mai hi cardaria, ni regalat. Perquè el món és ple de Guardioles, Cantonàs i Messis amb qui fantasiejar i pels quals tancar i obrir les parpelles. Em permetrà el símil futbolístic, si no li importa, ja que he considerat que vosté n'és amant i s'autocomplau amb discursos fàcils i populistes. Si haguera tingut una mica de dignitat i honor, senyor escriptor, el premi que li han concedit, i el discurs posterior, els li hauria dedicat al nostre escriptor Àngel Guimerà, per allò de restablir la imatge i vàlua de qui havia de ser premiat fa dècades per la seua literatura si no haguera estat pel xantatge (no)nacionalista espanyol. Però supose que no s'hi haurà documentat, que els seus camarades no l'hi hauran explicat.

Aviam, una lliçó de butxaca, don Mario:

"Idea de pàtria. El vell mot llatí, utilitari i seriós, diu: «Ubi bene, ibi patria». Huysmans, espiritual i devot, diu: «Ma patrie c’est où je prie bien». En últim terme, les dues actituds s'equivalen." (Joan Fuster)

Aquest és, bàsicament, el nostre nacionalisme català, senyor Vargas Llosa. El seu, ja ho sabíem, és l'únic acceptable i raonable, aquesta cançoneta l'ha aprés ben apresa tot i estar a 9144 quilòmetres del quilòmetre 0, del melic del món, oi? Espere, ni que siga per decència o senilitat, que algun dia aprenga a parlar i a escriure quítxua, aimara, jakaru, kawki, aguaruna, cocama... totes, llengües primeres i pròpies del Perú molt abans que arribaren vostés allà, com a col·laboradors internacionals i avanzadilla d'ajuda al desenvolupament, amb el seu patriotisme no nacionalista i les anihilaren o arraconaren per sempre més.

Per vosté, tanmateix, sols existeix la seua FELIÇ realitat, la radical liberal, la que nega qualsevol indici d'existència més enllà de la seua ment; aquella visió que té vosté de la nació catalana és la de l'època de Franco, on el castellà era l'única llengua que es podia parlar en aquell país català que el va acollir tan hospitalàriament, i com d'august s'hi sentia sense escoltar català, eh?; aquella imatge que té vosté de nosaltres és la que voldria ara: on, de nacions, i de pàtries, sols n'hi havia una única, possible i indivisible: l'espanyola (no nacionalista i olè!). El que no sabíem, llavors, és que vosté feia d'aprenent de Governador Civil. Ara, és clar que, per vosté, l'amo mesetari que li dóna de mamar i li fa la gara-gara és allò important, per això en comptes de la locució ciceroniana, canta aquesta altra: Ubi panis, ibi patria. Però, sobretot, el que el posa catxondo del tot (si més no en la intimitat) és aquest proverbi tàcit: Ubi solitudinem faciunt, pacem apellant. Es nota que comparteixen Altiplano.

Mario Vargas Llosa, premi Nobel del Cinisme, vestit de pingüí i embriagat encara pel soroche, diu: “Ojalá que los nacionalismos, plaga incurable del mundo moderno y también de España, no estropeen esta historia feliz.” Molt bé!, sí senyor!, s'ha lluït, mira que ho tenia guardadet, eh!? Segur que eixa nit se'n va anar de putes amb els veterans de la División Azul. Ja està, ja ho ha arreglat tot. Ha donat una lliçó al món. Està fet tot un demiürg! Cague en l'ou, 5000 vargaslloses farien falta per empedrar d'espanyolitat com cal tota la via augusta catalana, xe.

Vargas Llosa nacionalista? No és això una tautologia?

divendres, 10 de desembre de 2010

46020: emetent des de la mansarda del noctàmbul

Després d’estar tota la santa vesprada llegint i escrivint, escrivint i llegint —concomitància de bracet, per se, per cert—, la consciència i el desvetllament s’han apoderat de cada racó de la ment, tant és així que no veig l’hora, ni el minut ni el segle d’adormir-me. En aquesta pràctica patibulària, he inventat —he intentat, que diria la dolcíssima criatura del Senyor linotipista— una infusió que em fera el caminal oníric una mica més recte i lleuger. He pres una tassa de ceràmica amb ansa inclosa, hi he vessat aigua calenta i hi he afegit, amb un gest manual de burgés francés, un sobret d’herbetes aromàtiques aforístiques de Ca Fuster, elaborades a partir del conreu tradicional i l’assaig ecològic, denominació d’origen de la Ribera:


«A mi, l’alcohol em fa més comprensiu.» J.F.


No sé si la mà negra d’algun donyet de casa m’ha afegit un xorret de conyac o què —algun dia ens ho farà saber el senyor Assange i la seua versió B (B de bona) de la història—, però el judici final enclòs dues línies i un buit més amunt, en comptes d’haver apaivagat la vigília i remar vers l’abaltiment ancoràtic, ha operat en sentit contrari, i en aquest precís moment que escric aquesta línia que ara lliges i veus, tu, amic, dorms amb cara de beatitud infantil, somies plàcidament i et cau, per gravetat, decantació i capil·laritat textiloaquosa un rajolí de baveta de mussol per la comissura dels llavis d’on tens recolzat el costat del cap corresponent. Magnífic tribut que li fas a la millor de les Arales Norimakis amb l’adveniment de l’ocàs.


Deixem-nos de foteses. A mi, i a tu, i a ell, també, l’alcohol ens fa més comprensius. Sí, ostres, les imatges que em vénen al cap m’empal·lideixen la raó. Som més comprensius respecte els altres i els altres respecte nosaltres. Tanmateix, ens ho hem de mirar, perquè l’alcohol, a banda de retardar-te el moment orgàstic, t’accentua la irritabilitat intestinal i et forada la gatxamiga neuronal com si d’un formatge gruyère es tractara, entre d’altres peatges irreversibles. Ja ho diu, ja, l’herència paremiològica: Beure’s el cervell, que en vulgo actual seria ‘perdre el trellat’. Les imatges, deia, uf. La comprensió ens aclapara de tal manera que ens fem amics de tot individu, animal o cosa que ens assalte. L’última m’abraçava als arbres de Juan Llorens, arbres amics, amics arbres, em naix, ja veus, la dendrofília, i els ruixava amb manguereta d’adob orgànic, i els parlava: què, com va la fotosíntesi?; que no m’entere jo que el derronyador municipal us talla mal les branquetes, eh? —aquí passes a la fase agressiva.


Com que et sents eufòric, ho comprens tot de forma amplificada; com que estàs comprensiu, et ve l’eufòria amplificada. Però les abraçades etíliques teletubbienques inclouen pilars de discoteques, xicotes desconegudes, taxistes sud-americans, fanals, caixers automàtics d’entitats bancàries vàries i gots, molts gots. Oh, quanta passió que ens desperta l’alcohol. És de veres, se’ns cau el piu, però se’ns obri la ment. Comprens que, tot el que entra, ix, les gloponades i tot això, gràfic, no?; fins comprens —i hi deixes fer— que els amics et despullen, t’entren a la dutxa, et fiquen al llit, et posen uns calçotets al cap i, finalment, et facen unes fotos que serien mereixedores d'un Pulitzer si hagueren estat tretes al sud de la línia de l'equador.


Tanta activitat mental i de tan alta qualitat mereix la destil·lació d’un nou aforisme que, si em permeteu la gosadia, encunyaré sense més dilació:


Mens sana in corpore etilico

Ego

Bona nit, burp!

dimecres, 8 de desembre de 2010

"Si algun resabut dirà per què en castellà" ni piu

Al proper impresentable que em diga que li parle en castellà perquè no m'entén, l'enviaré al Palau de la Generalitat a que salde comptes amb el responsable de l'enquesta oficial que diu que el 93,9% de la població que viu al País Valencià entén la llengua catalana parlada al País Valencià i coneguda històricament i popular com a "valencià". I al proper valencianoparlant que em diga que li parle a un castellà en castellà perquè no m'entén... no l'enviaré a cap lloc, li pegaré una escopinyada a l'ull, per inefable, ignorant i malfaener.

Per altra banda, el PP de les JONS no ens diu res de bell nou, ja ho sabíem. Mira que gastar-se diners en aquestes banalitats, en temps de crisi! Seran faramalles! Ara que, qui no els conega, que els compre. Quina intenció pot tenir aquesta enquesta? Quantes lectures s'en poden fer, dels resultats? ¿Són certs, els percentatges, o responen sols a aspectes concrets que no mesuren ni aboquen dades globals i significatives de la realitat sociolingüística a partir d'indicadors fiables? "Han visto?, el conocimiento del valenciano es óptimo, exquisito, inmejorable, con un sistema de aprendizaje y difusión pionero y avanzado, y todo gracias a la excelente gestión del gobierno valenciano!" (imaginant declaracions de Camps, demà mateix, amb els ulls desorbitats i saltant per sobre del faristol). "No haSe falta más fomento, xe, el valenSiano goSa de buena salú com ustedes han podío comprovar" (rebla, Alfonso Rus).

"Si algun resabut dirà per què en castellà" ni piu, ahí ho teniu:

http://www.edu.gva.es/polin/docs/sies_docs/encuesta2010/index.html


http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/342223.html