divendres, 10 de desembre de 2010

46020: emetent des de la mansarda del noctàmbul

Després d’estar tota la santa vesprada llegint i escrivint, escrivint i llegint —concomitància de bracet, per se, per cert—, la consciència i el desvetllament s’han apoderat de cada racó de la ment, tant és així que no veig l’hora, ni el minut ni el segle d’adormir-me. En aquesta pràctica patibulària, he inventat —he intentat, que diria la dolcíssima criatura del Senyor linotipista— una infusió que em fera el caminal oníric una mica més recte i lleuger. He pres una tassa de ceràmica amb ansa inclosa, hi he vessat aigua calenta i hi he afegit, amb un gest manual de burgés francés, un sobret d’herbetes aromàtiques aforístiques de Ca Fuster, elaborades a partir del conreu tradicional i l’assaig ecològic, denominació d’origen de la Ribera:


«A mi, l’alcohol em fa més comprensiu.» J.F.


No sé si la mà negra d’algun donyet de casa m’ha afegit un xorret de conyac o què —algun dia ens ho farà saber el senyor Assange i la seua versió B (B de bona) de la història—, però el judici final enclòs dues línies i un buit més amunt, en comptes d’haver apaivagat la vigília i remar vers l’abaltiment ancoràtic, ha operat en sentit contrari, i en aquest precís moment que escric aquesta línia que ara lliges i veus, tu, amic, dorms amb cara de beatitud infantil, somies plàcidament i et cau, per gravetat, decantació i capil·laritat textiloaquosa un rajolí de baveta de mussol per la comissura dels llavis d’on tens recolzat el costat del cap corresponent. Magnífic tribut que li fas a la millor de les Arales Norimakis amb l’adveniment de l’ocàs.


Deixem-nos de foteses. A mi, i a tu, i a ell, també, l’alcohol ens fa més comprensius. Sí, ostres, les imatges que em vénen al cap m’empal·lideixen la raó. Som més comprensius respecte els altres i els altres respecte nosaltres. Tanmateix, ens ho hem de mirar, perquè l’alcohol, a banda de retardar-te el moment orgàstic, t’accentua la irritabilitat intestinal i et forada la gatxamiga neuronal com si d’un formatge gruyère es tractara, entre d’altres peatges irreversibles. Ja ho diu, ja, l’herència paremiològica: Beure’s el cervell, que en vulgo actual seria ‘perdre el trellat’. Les imatges, deia, uf. La comprensió ens aclapara de tal manera que ens fem amics de tot individu, animal o cosa que ens assalte. L’última m’abraçava als arbres de Juan Llorens, arbres amics, amics arbres, em naix, ja veus, la dendrofília, i els ruixava amb manguereta d’adob orgànic, i els parlava: què, com va la fotosíntesi?; que no m’entere jo que el derronyador municipal us talla mal les branquetes, eh? —aquí passes a la fase agressiva.


Com que et sents eufòric, ho comprens tot de forma amplificada; com que estàs comprensiu, et ve l’eufòria amplificada. Però les abraçades etíliques teletubbienques inclouen pilars de discoteques, xicotes desconegudes, taxistes sud-americans, fanals, caixers automàtics d’entitats bancàries vàries i gots, molts gots. Oh, quanta passió que ens desperta l’alcohol. És de veres, se’ns cau el piu, però se’ns obri la ment. Comprens que, tot el que entra, ix, les gloponades i tot això, gràfic, no?; fins comprens —i hi deixes fer— que els amics et despullen, t’entren a la dutxa, et fiquen al llit, et posen uns calçotets al cap i, finalment, et facen unes fotos que serien mereixedores d'un Pulitzer si hagueren estat tretes al sud de la línia de l'equador.


Tanta activitat mental i de tan alta qualitat mereix la destil·lació d’un nou aforisme que, si em permeteu la gosadia, encunyaré sense més dilació:


Mens sana in corpore etilico

Ego

Bona nit, burp!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada