dimarts, 25 d’octubre de 2011

No country for sunglasses


Fa poc més d’una setmana que vaig aterrar a Anglaterra. Es poden traure ben poques conclusions del país en què fa 7 dies que t’estàs. Amb tot, i com que sóc un boquimoll a qui agrada prendre per finals uns judicis provisionals, no em puc estar de fer unes primeres i escadusseres impressions. Sense encara haver aixafat terra anglesa, de l’avió estant i a la meua esquerra, seia un gal·lés que semblava el germà major de Barney, aquell personatge de gola sorollosa dels Simpsons. A causa de les sandàlies d’estiu que duia, vaig poder comprovar que tenia pintades les ungles dels peus. Totes, de roig carmesí. (Us deixe les conclusions sobre el perfil psicològic per a vosaltres.) Fou en aquell moment que em vaig adonar que feia una incursió temporal en una societat ben diferent a la meua. De camí a la cinta transportadora de les maletes, vaig veure com un home adult vestia una faldilla a quadres, anomenada kilt. No sé si anava camí d’Escòcia o no, tampoc em vaig acotxar per verificar si duia el piu a l’aire sota la tela, tal com em diuen que n’és costum.

Són, aquells, els dos primers senyals d’una societat que s’organitza lleugerament a l’inrevés de la meua? No ho sé, és massa aviat per extraure’n conclusions de pes. Tampoc no sé si és molt encertat establir una certa igualtat entre els conceptes “diferent” i “inrevés”, el cas és que del país d’on jo vinc els orificis dels endolls són redons, aquí, a Anglaterra, quadrats; a casa nostra, les finestres compten amb cortines, aquí no; les escales de les cases, al País Valencià, es fan servir per superar els desnivells del terreny i accedir a les plantes superiors de les habitances, mentre que aquí competixen per veure qui fa els esglaons més xicotets, més estrets i amb més pendent; els nightclub no són, en aquestes illes, llocs on els pares duen llurs fills perquè superen la primera fimosi, sinó llocs on gaudir d’un concert o un show artístic de tota mena i per a tota la family (si hi ha una cosa que es fa en família aquí on m’estic és anar al pub a fer-la petar i a agafar el pet); a casa nostra, en canvi, no m’imagine tota la família acudint en processó a una casa de putes, çò és, nightclub (l’estrangerisme no adaptat no coincideix ni amb l’horari d’obertura i tancament d’allà); i què me’n dieu, de les cerveses? Hom, a casa nostra, sempre afirma que la mida no importa, serà per això que aquí demanes una birra de 33cl i t’amollen ben bé una litrona. Et fan sentir que pateixes la síndrome de Koro. D’Anglaterra estant, els homes passem l’aspiradora al parquet emmoquetat, tot imitant l’ànsia de llibertat de Freddie Mercury (però sense la pitrera que mostrava en I want to break free).

Per si fóra poc, quan als Països Catalans encara és hora perquè ens flitem amb perfum aixelles, collons i coll davant l’espill, aquí ja fan la retirada beguts com un llimó i de gaidó cap a les cases; i per descomptat que 1₤ no equival a un 1€, aquesta és, potser, la diferència més gran de totes; bé, la més gran de totes no, ja que, com la lliura –però ara a l’inrevés–, el sol anglés no té res a veure amb l’astre rei valencià. Si en la pel·lícula diària dels valencians l’estrella principal que ho il·lumina tot és el protagonista, en el film dels anglesos el sol no arriba ni a figurant. Aquí, doncs, ser “l’home del temps” és, més que una professió, un handicap ennuvolat. I és que veure la cara de l’home –o la dona– del temps aquí és sinònim de mal temps, i les relacions són odioses. Jo rebatejaria la professió com la de “l’home del mal temps”, definitivament.

Fóra un no parar d’esmentar diferències i “inrevesos” (conduir per l’esquerra; a la working class li ofereixen un gran ventall d’ajudes i subvencions, però no reps res si pateixes una baixa laboral per accident, segons m'informen, paradoxalment…), no obstant això, ho deixaré per més endavant, quan puga jugar a trobar, no les diferències, sinó les semblances (!). De moment, però, tan sols puc afegir una diferència més: des que he xafat terres angleses, no he necessitat ulleres de sol per evitar d'entropessar per l’enlluernament o la temperatura, tal com Ícar, perquè ja em direu què fan unes ulleres de protecció en un país on el fill de Dèdal hagués volat eternament.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Entre catet i catet, caure hipotesa avall

Classe de català. Verbs. Dijous de bon de matí. Un alumne em preguntà, descarat i burleta:

—Mestre, a que la diferència entre "atendre" i "entendre" és "l'all tendre"? -la classe esclafix a riure.

—Et tornes a equivocar, Antoni, com sempre. És "suspendre". Entre "atendre" i "entendre" hi ha un camí que tu mai no vols recórrer per a "deprendre"1 —li vaig etzibar, fart i avorrit que em boicotejara contínuament les sessions.

Hi ha pupils que demanen, a crits i a fonades, que els caiga tota la força de Pigmalió. Antoni, amb tan sols 11 anys, deia que volia ser llanterner, com son pare. Tot i els esforços, d'aquella jove figuereta, no en podia traure cap ull nou que fes brollar tija jove per poder-la endreçar. Com a mal menor, sempre em quedarà demanar-li que em repare l'aixeta de la pica i m'instal·le l'osmosi inversa. Els mestres mai marxem al llit amb la consciència tranquil·la del tot, tot i saber que no som culpables del mals del món, encara menys de les expectatives dels pares.

________

1 aprendre

dijous, 13 d’octubre de 2011

Una, dues, tres... xocolata belga


Als belgues, això de "parlant la gent s'entén" no els fa el pes. Un any i quatre mesos ha estat l'estat belga sense govern. O dit d'una altra manera: quasi any i mig. En any i mig passen moltes coses: naixen milers de nous xiquets; moren milers de vells ancians; passen, com a mínim, 3 temporades de rebaixes; centenars de milers de faxs de lobbies arriben a les terminals de fax dels centenars d'eurodiputats de Brussel·les; les empreses facturen milers de milions d'euros; milers de bilions de tràilers s'aturen als trilions de bordells de carretera belgues... I ves per on, Bèlgica sense govern i sense que al lleó rampant li hagen caigut els anells, ni les ungles ni la llengua roja. Tampoc no els han hagut de rescatar d'un col·lapse econòmic els capitans sarkos ni les catwomans merkels. (De fet, i segons l'omnipotent Moody's, Bèlgica gaudeix de la segona millor nota quant a la qualificació del seu deute sobirà.)

Convindreu amb mi que, amb una situació com la descrita, si hi ha algú que hauria d'estar acollonit, no és precisament la ciutadania belga (amb any i mig, han tingut temps per fer-ne acudits i travesses de tota mena), sinó els (aspirants a) governants dels estats veïns i llunyans, que tremolen perquè l'excepció no faça el salt a la norma i la gent deixe de votar i deslegitimar les poltrones dels estats bipartidistes que imperen arreu. Jo, si pensara guanyar-me la vida en el partit conservador o progressista de torn de l'estat bipartidista de torn, sí que patiria per aquesta mena d'ERE polític autoinfligit a la belga. Perquè, ben mirat, i tal com han evidenciat flamencs i valons, val més un no-govern que un mal govern.

A Bèlgica, han passat les estacions, el temps de la sembra i la collita, però res no s'ha malbaratat, ja que la xocolata no s'ha fundit, ni la cervesa d'abadia ha baixat de graduació, ni els gofres han perdut la quadratura de les cel·les ensucrades. Ans al contrari, hem -han- de donar gràcies perquè els polítics són molt més prescindibles, i qui sap si, algun dia, amb una mica de sort, els veurem treballar servint gofres amb xocolata calenta i cervesa freda? Eixe dia serà un dia que durarà anys.

Espetecs a 40€


Aquest diumenge marxe per un temps a l’estranger, becat pel ministeri per millorar les meues habilitats en la llengua dels pirates anglesos. Fa dies que ma mare no deixa de rondinar, consirosa, passadís amunt passadís avall, perquè ha rebut un “no” per resposta a la seua proposta d’ataconar-me la maleta amb espetecs i no sé quants pots en conserva i altres productes descompte Dia. Tot i que sóc conscient que, ma mare, com totes les mares de la seua època, han estat programades genèticament i culturalment (a parts iguals) amb aquesta flaca protectora pels cadells, no puc deixar que m’embotisca el passatge amb tota aquella carnassa, perquè li donaré el gust –i la gana– al senyor Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair, i em somriurà amb un recàrrec de 40€ més per excés de pes, per uns espetecs que costen euro-i-poc. (No contenta i encara freturosa, ja pregunta al primogènit de la família, transportista internacional de professió i visitant habitual de les british, si l’autopista per on ell circula queda a tir de pedra d’on jo m’hi estaré.) Sempre he pensat que, balders com anem d’enteniment de la natura humana, els diners invertits en descobrir vida a l’espai exterior o en l’accelerador de partícules és fer el lleig a la intel·ligència i als sentiments humans, necessitats com estan de respostes. Ens estalviaríem fills eixuts i mares passionàries.

Estic de dol. Sí, oficialment, i després de llegir que Iúlia Timoxenko, exprimera ministra ucraïnesa, ha estat condemnada, mesquinament, a 7 anys de presó. Les motivacions per vestir de negre no són polítiques, malgrat que sé que la Iúlia és una gran demòcrata, tot i els possibles errors que l’hagen pogut dur a la garjola. La raó de pes és més sentimental, etèria, perquè he de confessar que sentia una atracció estètica insondable per l’ensaimada o tortell que li coronova la testa i que lluïa amb pas de ferro però elegant. Sí, de sempre, les belleses èlfiques dels Càrpats m’han fet embadalir, i aquesta vegada el cop que m’ha despertat de la meua atmosfera mental onírica ha estat doble. Primer, perquè era una de les poques caps d’estat del vell continent jove, valenta i visualment agradable; en segon terme, perquè tenia l’esperança fonamentada que, en una hipotètica Eurovisió de líders polítics, la Iúlia desbancaria qualsevol carisma centreeuropeu amb el seu posat aparentment fràgil, una veu sirènica i un pentinat imponent que recordava les serralades d’aquell sistema muntanyós quasi europeu.

Hui, després de conéixer la notícia, he estripat el pòster de la Iúlia que tenia enganxat damunt el capçal del meu llit. He plorat desconsoladament, mentre em posava un espetec al cap, en un intent idòlatra d’imitar una dona que em desvetllava. Crec que, com a gest de respecte envers ma mare i totes les dones lluitadores del món, facturaré el salsitxons de la discòrdia. Amb tot, no puc evitar de menjar-me les mans a mossos de ràbia en pensar que els Ianukòvitx i els O’leary es fregaran les mans amb la cansalada embarcada.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Higiene mòbil

No sé si us he contat alguna vegada què em va passar una vegada ara fa 3 anys. Eixa vegada, jo conduïa el meu Ford Fiesta roig per la carretera A-31, camí de la Universitat de València. Era diumenge. En acabant de dinar, isc disparat com un coet de casa, perquè no volia que se'm fera de nit per la carretera. Pujava tot sol. Com a copilot, duia les carmanyoles amb pilotetes de ma mare i la motxilla escolar, d'on sobreeixia el meu raspall de dents Deliplus de Mercadona. Avorrit com un mort en el seu propi enterrament, i desficiós al volant, gire la mirada a la dreta i el raspall de dents em mirava amb cerres* de pena. En aquell moment, recorde que, amb les presses, no havia tingut temps de rentar-me els ullals.

L'agafe amb la mà bona i comence a raspallar-me les dents. Amb l'altra, conduïsc. Hi ha poc de trànsit. De tant en tant, es veu algun conill com fa bots i alça la cua blanca pels verals paral·lels a l'autovia. De sobte, un cotxe m'avança. Es posa al davant meu, però a una distància una mica a prop del morro del meu flamant Fiesta. L'avance, perquè vull netejar-me les dents amb tranquil·litat. De tant en tant, òbric el vidre per deixar anar una escopinyada a la pica de quitrà. El mateix cotxe em torna a avançar i, de nou, es posa al meu davant, molt a prop.

Colló, quin pesat dic per a mi.

El torne a avançar. Recorde perfectament la marca del cotxe. Fiat Punto, blau obscur i amb els vidres tintats. Un vehicle xicotet, més aviat de gent humil o d'oficinista que guanya no arriba a 1000 €. Per a la meua sorpresa, em torna a avançar.

Quin tio més picat remugue entre dents i raspall.

De sobte, veig com un llum, com de neó de puticlub, s'encén intermitent en el interior del vidre de darrere del cotxe. "GUARDIA CIVIL TRÁFICO", o alguna cosa semblant posava als llumenets. M'alce les ulleres de sol que duia posades, per cerciorar-me que el que veig no és una al·lucinació de les que relata amb veu de fals misteri Íker Jiménez. Puta mare, efectivament, és la bòfia. Tire el raspall al seient, ature el cotxe i dos joves vestits de verd quarter vénen cap al meu cotxe. Em fixe que, cap d'ells, no pot amagar un riure ample a la cara.

Buenas tardes.

Buenas tardes.

¿Estaba usted cepillándose los dientes mientras conducía?

Sí, mire, es que he salido de una comida familiar en Elda y, con las prisas, ¡he! ¡he!, ya sabe, no he podido lavarme y me he dicho: 'voy a darme una cepilladita rápida ahora que no hay tráfico'...

Yo es que le iba comentando a mi compañero que no me creía lo que estaba viendo. Déjeme su documentación, por favor. ¿A dónde se dirige?

Aquí tiene. Voy a València, estudio Magisterio.

La verdad, qué quiere que le diga, no sé si lavarse los dientes es sancionable, es extraño. Supongo que sí, como fumar, però no me había encontrado nunca un caso igual deia, i no podia deixar anar un mig riure que era sencer en la boca del seu company que tenia al darrere.

Eh, pues, sí, es verdad que no es muy habitual; yo, de hecho, es la primera vez que lo hago.

Bueno, reanude con precaución la marcha y procure no cepillarse más los dientes mientras conduce. Aquí tiene su documentación...

Quan van marxar, encara reien. Jo, també. Podreu o no creure-ho, però, no sé si fou perquè el raspall era de tipus "suau", la qüestió és que no em van posar cap sanció administrativa, i pel que deduïsc, la intenció, 3 anys després, també ha prescrit, així és que m'he decidit a escriure-ho. Anaven camuflats en un Fiat Punto amb els vidres tintats. I pel que vaig entendre, m'avançaven una i altra vegada perquè m'observaven (sense jo saber-me observat) raspallada amunt raspallada avall, dins del meu Fiesta roig amb portaequipatges, i volien donar crèdit al que veien. Com volíeu que ho sabera, que a dins d'aquell Fiat hi havia una parella de guàrdies civils? Des de llavors, i al volant, sempre em fixe en aquest tipus de marca comercial d'automòbil, sobretot, si porten els vidres tintats. I ho faig perquè, en el meu repertori de noves i bones lliçons de mestre, sempre me'n guarde alguna quan puge o baixe l'A7. La higiene no té preu, ni temps, ni espai.


*cerra f. Pèl gros i aspre de porc o de senglar molt apreciat per a la fabricació de brotxes, brotxetes, pinzells i raspalls.

La mossegada eterna


A una poma, li fas un mos suau i intuïtiu, i esdevens un dels homes més recordats de la història. En l'altre cantó de la història (la fosca) estem els valencians que, desdentats, li fem mossos a rajoles i formigó des de fa decennis. Jobs, que ha demostrat que fer una mossegada a una poma no era un pecat original, somriuarà eternament als déus; nosaltres, haurem d'anar a l'odontòleg de per vida tot tapant-nos la boca de vergonya. Per si fóra poc, encara hi ha qui, dentarrut perdut, li riu les gràcies als amos que volen reactivar l'enèsima fase del desarrollismo a base de totxo i cement. És per arrencar a córrer o no?

divendres, 7 d’octubre de 2011

Grafiaforisme

Falla

Títol: "Queremos ser tu falla"

Artistes fallers: Taller de Cèsar Augusto Asencio, Juana Guirao i els 10 gitanos amb radial

Patrocina: Banco Santander (el banc del PP i dels indígenes de Sud-amèrica)

dimecres, 5 d’octubre de 2011

9 d'octubre, diada del País Valencià


El 9 d'octubre de l'any 1238 el rei català Jaume I plantava una pica amb aquests mateixos colors a València, cap ni un més, la senyera quadribarrada sense blaus, ni borralls, ni penjolls. Alguns, això sí, no voldrien veure-la, mira que ho han intentat; nosaltres, els valencians de pro, però, encara resistim. Aquest diumenge, un any més. Ningú millor que l'alcoià Ovidi Montllor per cantar el que som i el que serem.

'La cançó del cansat'

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
i ho faig a la manera de València.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

La tribu dels escatòfags

El poble valencià, com la resta de la nació catalana, és únic en parlar de merda quan la taula és parada. A poc que les sofrides mares valencianes han escudellat, de les boques dels comensals valencians aplegats al voltant de l'altar diari de la menja comencen a olorar-se les primeres expressions excrementícies.

-Xe, açò està més bo que un bon cagar!

No sé d'on ens ve aquesta dèria a l'esment escatològic, però per al nostre poble és l'homilia d'una religió encara per estudiar. Sempre hi ha algú que, conscientment o no, troba l'excusa perfecta per posar un cagalló damunt la taula. Si feu memòria, i una bona anàlisi amb la consegüent publicació d'una taula d'Excel sobre els resultats, trobareu merda en les converses de més del 60% dels dinars, sopars i esmorzars familiars, amicals o de negocis entre valencians. (Estic convençut que en el passat el percentatge era molt superior, fins i tot aclaparador, però la interferència forastera quant a protocol i normes d'educació hi ha provocat una davallada fulgurant.) Mentre fumegen els plats amb els àpats, comencen a rajar de les nostres cordes vocals tot de textures, formes i colors del beneït producte de desfet. Som únics en convocar la merda a taula.

Tinc la panxa fotuda, cague bla últimament, el color del cagalló és d'un terròs avinagrat, estic de diarrea, en acabant de menjar me'n vaig a cagar, estes creïlles són una merda, t'has cremat la llengua i l'has cagat llaurador, i una merda per a tu, menja't una merda, com a cagalló per séquia... són sols algunes de les expressions i dites que ens omplin la boca de merda a l'hora de menjar, sobretot. No cal ni recordar que a Catalunya també posem un caganer als pessebres, mostra gràfica pagana de cagar-se a més no poder en un Déu que no acabem de fer del tot nostre, ja que, com he dit abans, la nostra religió té el seu propi culte i divinitats (és una religió politeista, de cagars, n'hi ha de molts tipus).

Si els cristians tenen una ALFA (A) i una OMEGA (Ω) entre els seus símbols divins més cobejats, per indicar el principi i la fi de l'existència (Déu és l'alfa i l'omega), els valencians tenim el menjar i el cagar com a inici i final de la nostra futil existència. Menjar, menjaràs glòria, però cagar, cagaràs merda, diu una altra expressió popular que ens fa divinament immortals. Glòria celestial, i ressurecció de la merda redemptora. El que ens entra per la boca desemboca per l'altra boca. I tot a taula. La nostra és, doncs, una història circular, com l'esfera del món en què vivim, com les taronges, com el sol que asseca els cagallons, com els propis cagallons dels conills trossejats dins les nostres paelles d'arròs. Quina és, doncs, la nostra bíblia, el llibre dels manaments que ens dóna sentit, moral i recer? Doncs El virgo de Visanteta, de l'antic moisès Josep Bernat i Baldoví. I el concurs de pets que relata, la gènesi de tot plegat.

Si parlem de sagrades escriptures, de boca i cul d'Estellés la nostra literatura ha cagat famosos versos, que han engrandit i enfilat les llestres catalanes fins a claveguerams universals insospitats:

bon dia, grapat d’aigua,/ escarpidor, gilette, sabó, dentífric,/ bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge,/ volum de merda que he amollat i mire./ oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat./ aquesta bona merda, assaonada i fràgil,/ dóna ganes/ d’invitar a sucar-hi el veïnat./ com la merda s’esmuny en tirar de la cadena,/ així són de fugissers els plaers/ que la vida ens depara, els amors, tot això./ ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,/ i el nostre darrer acte o darrera voluntat/ serà també una cagada gratuïta, uns orins./ (Horacianes, XVII, Estellés)

L'amor. L'amor el demostrem com millor i merdosament sabem:

Te vull més que a un bon cagar.

Així és el nostre imaginari col·lectiu. Encara ens queden molts misteris que desxifrar i dimensions que descobrir, com els forats negres de l'univers, galàcticament, germans majors dels nostres forats negres per on ens empassem el menjar i desapareixem els detritus. La panxa és (cal recordar-ho?) el centre del nostre univers. El naixement i la mort sempre els concebrem aponats, asseguts amb el cul reposat. Combreguem amb els pantalons abaixats. Com el poble jueu, nosaltres també patim l'ocupació d'un eximperi, l'espanyol, i encara restem embadalits sota el seu jou. Hauríem de tenir present la lluita armada com a via possible per aconseguir l'ansiejat alliberament nacional. I les armes d'aquesta lluita, les haurem de comprar al mercat negre armamentístic? Ni de lluny. Hem de poder interioritzar que si, amb els nostres culs, apuntem tots alhora cap a Madrid, empastifarem de forma irreversible la meseta i de tal manera que, seran els castellans, els qui plegaran de la nostra terra i s'emportaran els seus virreis cagats. Sols aleshores, podrem alçar muixerangues de cagallons verticals i cantar el nostre crit de guerra, esdevingut himne nacional: Menjarem sà, cagarem fort i no tindrem por a la mort. Amén.

Senyera de lluita del MANCA (Moviment d'Alliberament Nacional "Cagant Arribarem"), que actualment centra les seues activitats en el boicot al programa de Canal 9 Gormandia, que no esmenta la merda en cap dels reportatges i ofén miserablement els principis fundacionals del nostre poble

Una cita amb la cita

"El seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies" Francesc Macià