Espetecs a 40€

Aquest diumenge marxe per un temps a l’estranger, becat pel ministeri per millorar les meues habilitats en la llengua dels pirates anglesos. Fa dies que ma mare no deixa de rondinar, consirosa, passadís amunt passadís avall, perquè ha rebut un “no” per resposta a la seua proposta d’ataconar-me la maleta amb espetecs i no sé quants pots en conserva i altres productes descompte Dia. Tot i que sóc conscient que, ma mare, com totes les mares de la seua època, han estat programades genèticament i culturalment (a parts iguals) amb aquesta flaca protectora pels cadells, no puc deixar que m’embotisca el passatge amb tota aquella carnassa, perquè li donaré el gust –i la gana– al senyor Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair, i em somriurà amb un recàrrec de 40€ més per excés de pes, per uns espetecs que costen euro-i-poc. (No contenta i encara freturosa, ja pregunta al primogènit de la família, transportista internacional de professió i visitant habitual de les british, si l’autopista per on ell circula queda a tir de pedra d’on jo m’hi estaré.) Sempre he pensat que, balders com anem d’enteniment de la natura humana, els diners invertits en descobrir vida a l’espai exterior o en l’accelerador de partícules és fer el lleig a la intel·ligència i als sentiments humans, necessitats com estan de respostes. Ens estalviaríem fills eixuts i mares passionàries.

Estic de dol. Sí, oficialment, i després de llegir que Iúlia Timoxenko, exprimera ministra ucraïnesa, ha estat condemnada, mesquinament, a 7 anys de presó. Les motivacions per vestir de negre no són polítiques, malgrat que sé que la Iúlia és una gran demòcrata, tot i els possibles errors que l’hagen pogut dur a la garjola. La raó de pes és més sentimental, etèria, perquè he de confessar que sentia una atracció estètica insondable per l’ensaimada o tortell que li coronova la testa i que lluïa amb pas de ferro però elegant. Sí, de sempre, les belleses èlfiques dels Càrpats m’han fet embadalir, i aquesta vegada el cop que m’ha despertat de la meua atmosfera mental onírica ha estat doble. Primer, perquè era una de les poques caps d’estat del vell continent jove, valenta i visualment agradable; en segon terme, perquè tenia l’esperança fonamentada que, en una hipotètica Eurovisió de líders polítics, la Iúlia desbancaria qualsevol carisma centreeuropeu amb el seu posat aparentment fràgil, una veu sirènica i un pentinat imponent que recordava les serralades d’aquell sistema muntanyós quasi europeu.

Hui, després de conéixer la notícia, he estripat el pòster de la Iúlia que tenia enganxat damunt el capçal del meu llit. He plorat desconsoladament, mentre em posava un espetec al cap, en un intent idòlatra d’imitar una dona que em desvetllava. Crec que, com a gest de respecte envers ma mare i totes les dones lluitadores del món, facturaré el salsitxons de la discòrdia. Amb tot, no puc evitar de menjar-me les mans a mossos de ràbia en pensar que els Ianukòvitx i els O’leary es fregaran les mans amb la cansalada embarcada.