diumenge, 18 de desembre del 2016

Catalunya!? A València, ni parlar-ne (i encara)

SUPORT DE PODEMOS A CARME FORCADELL

Que hi haja més mostres de respecte i de suport (en temps i forma) de l'esquerra de Madrid cap al referèndum i procés d'independència català que el que mostra el sector nacionalista valencià 'institucionalitzat' diu fins a quin punt, al País Valencià, no s'han superat les fòbies a la catalanofòbia i el discurs de la por sembrats a la transició per Espanya i les seues clavegueres. Que l'esquerra espanyola estiga més emancipada en discurs i objectius que aquest nacionalisme valencià possibilista ens hauria de preocupar, certament.

Fa la sensació que no hi ha estratègia, ni discurs que cerque hegemonies i complicitats, és un qui-dia-passa-any-empeny permanent. Assedegats (engolits) pel càrrec i l'encàrrec, el discurs de l''a-poc-a-poc', del 'recordeu-quan-el-5%!', és l'antiadob del terreny sobiranista i del dret a decidir dels valencians. Com més micros té al davant aquest nacionalisme, més se censura.
Sembrar innocentment el nacionalisme valencià amb engrunes d'un poder transitori i amb una data de caducitat imposada per aquesta manca d'emancipació, d'horitzó concret, no és sembrar, és cremar diners i gent, perdre un temps transcendental. Mentrestant, el federalisme espanyol amb segell valencià ha entés el moment i empelta el seu discurs amb 'lo social': aprofita l'altaveu de la Generalitat i arrela empés pel lideratge i per les lògiques i marc compartit amb la dreta i el seu discurs hegemònic (ara sí!). Espanya sempre trobarà col·laboradors a l'esquerra que silencien el nacionalisme valencià que tots volem, el que busca una república lliure per als valencians.
Al contrari del que hom pensa, el fet d'invisibilitzar Catalunya a València, de 'censurar-nos-la' voluntàriament, fa que Espanya hi cristal·litze. Aquest és el resultat més plausible del tercerviïsme valencià. S'ha arribat al paroxisme que aquest nacionalisme de despatxos confon la reivindicació del Corredor Mediterrani o la d'un millor finançament amb l'estratègia i els objectius. Aquestes reivindicacions formen part de CIERVAL, d'Ampariues de l'Alcúdia i dels editorials del The New York Times, i no precisament per la influència que haja exercit aquest valencianisme, sinó per la llosa del sentit comú. Quan s'acaba la retòrica d'aquesta reivindicació, què li queda, a la 'locomotora taronja' sense via ni estratègia clara?
Fins quan, a la València del segle XXI, aquest nacionalisme poruc continuarà fent de teletubbie del federalisme banal (Mònica Oltra & Co)? ¿Fins quan, aquest karaoke solidari de donar més veu a qualsevol Rosa Park de l'últim racó del món que a les Rosers o Carmes germanes Sénia enllà?