dissabte, 30 de novembre de 2013

"Quan jo tenia cinc anys em vaig matar"

Qui no s'ha matat de menut alguna vegada? Tothom ens hem matat. Jo ho vaig fer quan tenia 10 anys i em van llançar a les escombraries la meua flamant bici Califòrnia X2 de xassís roig i punys grogs. I me la van llançar perquè m'hi vaig escapar un dissabte a soles per recórrer els vora 40 quilòmetres que separen Crevillent de la platja de La Mata (Torrevella). Vinga va, no et punxes, que ja queda poc, deia jo a la meua haca de dues rodes per carreteres comarcals i estatals, mentre acaronava el manillar. Van ser quasi 40 quilòmetres d'autèntica llibertat. Els cotxes em pitaven quan m'avançaven, i els nens que hi anavan als seients del darrere em saludaven amb la mà pel vidre. I aquell va ser el preu que vaig haver de pagar per ser lliure, perdre la bici.

“Em vaig quedar al llit assegut molta estona. Així, sense moure’m. Dintre meu, alguna cosa no anava bé, ho notava a la panxa i no sabia què fer. Així que em vaig estirar al terra. Vaig allargar l’índex i em vaig apuntar al cap. I vaig abaixar el dit gros. I em vaig matar.”

El text entre cometes està extret del primer capítol de la història de Burt Rembrandt, un nen de vuit anys que han tancat en un Centre d’Internament Infantil, una presó per a nens. És un xiquet americà d’ascendència jueva un tant problemàtic, a qui li vénen atacs de tant en tant, o molt sovint, que té pleurodínia, i també s’imagina coses, però no pas més imaginatiu i problemàtic ni més sovint que el seu amic Shrubs, o que el tronat del Marty Polaski, o que la Jessica Renton, la xiqueta a qui, sense saber-ho del tot encara, estima. I per què cony l’han tancat?:

“Sol, contra l’estupidesa dels adults que converteixen els seus somnis en símptomes clínics i el seu amor en un delicte. Pura emoció en una prosa meravellosa”, resa la contraportada.

Es llig d’una tacada, pam, sense adonar-te. Me’l portà el missatger via Amazon, de l’editorial Blackie Books (el llibre fa molta olor a tinta nova, com a mi m’agrada). L’autor, un psicòleg i clown americà, especialista en autistes que no va vendre una merda d’exemplars als EUA tot i publicar en una gran editorial, n’ha venut més de 2 milions a França. Ara hi viu. El van nomenar cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres Franceses. Nyas, Chapeau. Amb un estil i llenguatge planer, frases juxtaposades, punts i seguits com si foren plats sencers de llentilles, estil segmentat, amb tot això aconsegueix ficar-te en la línia de pensament d’un xiquet de vuit anys, reproduir-ne el món interior desconegut, i de quina manera ho fa, en primera persona, no deu ser gens -però gens- fàcil escriure així això.

“Aquell matí, quan ens va demanar si teníem alguna cosa per explicar, es va aixecar el Marty Polaski. Va dir: ‘Ahir a casa estava construint una cadira elèctrica quan vaig tenir un accident i em vaig tallar el dit. Però el vaig recollir de terra i el vaig posar en una caixeta per no perdre’l. I aquí està’. Va treure una caixeta blanca i a dins hi havia cotó fluix i sobre el cotó fluix hi havia el seu dit. La senyoreta Ackles es va posar blanca com si anés a vomitar. La Marcie Kane va caure desmaiada a terra, morta. I llavors el Marty ens ho va ensenyar, hi havia un forat al fons de la capsa a través del qual havia fet passar el dit...”

“La mama va entrar a l’habitació mentre em posava els pantalons i em va veure la tita i vaig fer un crit. Va dir: ‘Per Déu, sóc la teva mare, no?’. I vaig dir que no (perquè jo crec que sóc adoptat).”

I així va, i no vols que s’acabe, però s’acaba, s’acaba i et fots però et fots satisfet i commogut i trasbalsat i corprés i emocionat i atrapat i tots eixos verbs que penseu i imagineu i que existeixen de debò als diccionaris i al Termcat i que afegireu a aquests si el llegiu. He rigut molt llegint-lo. El que ha passat realment és que m’he sorprés a mi mateix partint-me el cul de riure amb aquest marrec i els seus companys de classe i barri tan tronats i tan especials i tan iguals que tu i que jo quan no alçàvem ni un pam de terra.

Fa uns dies fou el Dia Mundial de la Infància. I què ha fet el Burt perquè, com a infant, no l’entenguen i l’internen i l’allunyen dels pares i del seu vestit de Zorro i del supermercat Maxwell’s i del Popeye de la TV que té els canells molt amples? Podrà deixar finalment aquella presó per a xiquets, i tornar amb els seus pares, l’Shrubs, la senyoreta Iris i la seua estimada? Però, aviam, per què carai han ficat un xiquet de vuit anys en un Centre d’Internament Infantil? Què li ha fet a la Jessica? Descobrir-ho, com a lectors, ja és cosa vostra. Jo he deixat dormint el Burt i el Mico Carícies a la prestatgeria. Bon dia d’Acció de Gràcies.


divendres, 22 de novembre de 2013

Mare, mare, vull casar-me...

-Mare, mare, vull casar-me que me pica el garrofí,
-Calla, calla, filla meua, que també me pica a mi.

Esta vesprada m'he trobat al mig del carrer la dona de qui vaig recollir amb una gravadora de cassette fa vora deu anys aquesta cançoneta i moltes altres mostres de tradició oral, de la nostra cultura popular. Venia de la perruqueria, i anava més contenta que un gínjol. Vestia un boatiné blau d'anar per casa -i pel carrer, esclar-, un mocador al coll i unes sabatetes de lona negra a les quals havia practicat un forat en la puntera perquè no li feren mal els dits atrofiats. Li he fet dos besets i olorava a "gorrionet". La meua àvia, jo sempre li ho deia, feia el mateix olor, no em demaneu el perquè, però tota la gent gran fa olor a "gorrionet", a ploma d'ocell.

M'ha sorprés l'energia que transmetia, tot i la vuitantena llarga d'anys. Quan pense en la nostra gent major, m'agafa una certa recança, un punt de malenconia em pessiga l'estómac. Sovint em pregunte què serà de nosaltres els valencians quan tota aquesta generació nascuda en la primera meitat del passat segle XX desaparega i s'hi emporte tota la saviesa i cultura que atresoren damunt els muscles, i que s'albira als seus ulls quan t'hi fixes bé. Ara tenim hipsters, xonis, coneixem l'oratge de Sidney i tota mena de manifestacions culturals i tribals urbanes. Però... potser parlem de coses qualitativament diferents, de museus, llibres, llengües, d'històries de carn i ossos.

Els nostres vells haurien d'acudir sovint als col·legis i instituts. No sé si ho he escrit ja alguna vegada ni si em faig pesat, però és una pèrdua de temps i diners que la nostra gent gran no tinga un lloc destacat en tots els centres escolars, ni que siga pels xiquets i joves que no han pogut aprendre i gaudir de la saviesa i tendresa dels iaios, d'establir-hi lligams i compartir passat i futur. Més que una llàstima, és una putada.

-A què et dediques? -em deia.
-Sóc carter.
-Ui, duraràs molts anys. Els carters camegen molt i això és bo per a la salut. Tots els carters que he conegut s'han mort de vells.
-Sí, Tere, però ara anem amb Vespa.
-Això té igual!

Dure molt o poc, ella o jo, espere que siga suficient per tornar-la a vore amb la permanent feta i aquell somriure que ha resistit guerres i ha conegut molta fam.

diumenge, 17 de novembre de 2013

De la flor del safrà

A l'Encarni li agradaven les excentricitats. Un dia de principis d'octubre, quan tornàvem d'una acampada al Pirineu aragonés, vam travessar un camp de safrà a Terol. Va fotre un crit com si haguérem atropellat una criatura i em va fer parar el Megane, que va derrapar una estona, tot deixant olor a roda socarrimada. Aquell camp semblava un paratge lunar, amb flors de color blau, violeta, plata, disposades en rengleres com si uns éssers de fora de la terra baixaren amb vestits espacials cada nit a conrear unes plantes de propietats quasi màgiques, afrodisíaques, capaces de canviar el color de les coses.

Va botar del cotxe, va inspirar amb força i obrí els braços i digué que allò era un gran llit on havíem de follar algun dia. Però jo treballava al dia següent i ja féiem tard, i li vaig prometre que tard o d'hora la duria allí i fotríem el tave que volia. Després d'una ganyota inicial de desencís, se li van il·luminar les ninetes dels ulls, em va agafar la cara amb les mans i em ficà la llengua en la boca com si fóra una aspiradora gegant. Quan l'Encarni em ficava la llengua inacabable en la meua limitada boca, pensava que seria l'última vegada que ho faria. Dut per una imaginació que em caramullava els plecs del cervell, patia en pensar que l'Encarni, prompte o tard, em xuplaria l'ànima d'una llengüetada i se l'engoliria, tal com passava en algunes pel·lícules de ciència-ficció que havia vist. Fins que arribara eixe desenllaç fatal, però, ja podia ficar-me la llengua com volguera. L'Encarni no era d'aquest món.

Un dilluns de forn, quan havia passat un any d'aquella trobada floral sobtada, l'Encarni, que se n'oblidava de tot excepte de les promeses que jo li feia, em va recordar que teníem preparat un llit de matrimoni de deu tafulles de grandària amb cobertor color violeta esperant-nos. Li vaig dir que el cap de setmana hi aniríem sense falta.

L'Encarni era com un animalet desbocat, estava per civilitzar, i allò era precisament el que m'agradava d'ella. No feia preguntes transcendentals, tampoc plantejava projectes de futur. La incertesa i l'instint planaven en la seua mirada i moviments. Anava descalça per casa a l'hivern i no es refredava mai. Un dia que feia tard a una de les nombroses feines precàries que trobava, isqué de casa sense sabates i amb la cera de fer-se el bigot encara apegada sota el nas. Vint minuts després tornà entre plors, no per les burles dels vianants, sinó perquè pensava que allò era un senyal inequívoc que estava perdent l'oremus i que finalment es tornaria boja. Ho vam arreglar amb un polvo matiner abans d'anar a la feina, i no tornà mai més a esmentar allò. Encara duia la cera apegada al bigot quan es va seure damunt el meu penis mentre em besava i em deixava sense alé. Aquell dia tots dos vam fer tard a la feina.

Dissabte, després de dinar, vam preparar uns entrepans i vam pujar al cotxe amb la intenció de menjar-nos els vora tres-cents quilòmetres fins a arribar a aquell camp de safrà. El dia havia despertat clar i calorós, malgrat que ja érem a l'octubre. L'Encarni duia un vestit de tirants d'una peça, estampat amb colors vius, i calçava unes sabates de sola alta de jute que es nugava als turmells amb unes vetes blanques. Estava radiant. Acostumat a sentir-la xarrar pels colzes, em va estranyar que en el viatge a penes no haguera dit ni piu. Quan dúiem dues hores damunt del cotxe, va proposar que ens menjàrem els entrepans. Em retirava el paper de plata i m'apropava l'entrepà a la boca perquè hi fera mossos, i em donava glops de vi negre d'una cantimplora que havia omplit. Quan vam acabar de menjar, va començar a descordar-me els vaquers i a acaronar-me amb la mà esquerra el sexe. Continuava sense dir res, tan sols em mirava amb una llum especial als ulls, mullats per un tel prim i humit de felicitat. Aprofitant la rectitud de l'autovia, vaig començar a fer el mateix amb el seu sexe, i així, només amb la mà esquerra al volant i amb els braços creuats, anaven jugant-nos la vida en la carretera amb una bona dosi de plaer. L'autòpsia ens haguera etiquetat com a "feliçment morts".

La collita de la flor del safrà es fa a la tardor. És una flor rebel, com l'Encarni, que a diferència del comú, no ix a la primavera, sinó que esclata i mostra la seua esplendor de cara a l'hivern. Els homes i les dones, acatxant el cos i l'esperit i carrejant cabassos d'espart, cullen amb cura les flors encara tancades durant la rosada, abans que la flor puga obrir els pètals al sol i les manasses malbaraten l'or roig dels estigmes. Vam haver de travessar un xicotet poble aragonés abans d'arribar a aquell camp de safrà. "El paraíso del azafrán", deia un cartell rovellat a l'entrada. Ja hi havien encés els llums, uns llums de festa, tot i que el sol encara estava fora. No hi havia ningú pels carrers, i tan sols vaig vore un gat siamés que es llepava la pota dreta com si s'acabara de fotre una llauna sencera de tonyina. Tot el poble era a la plaça, des d'on arribava rebombori i la melodia de Paquito el Xocolater d'una orquestra popular.

Vam aturar-nos davant d'aquell camp violeta. Amb els faldons per fora, l'Encarni no em va deixar arreglar-me. Es va descalçar i em tirava de la mà cap a les files de safrà. No em va deixar ni agafar una manta que havia agafat de casa per fer-la servir com a llençol improvisat. En dos segons l'Encarni es va nugar amb un recollit els llargs cabells rossos. De camí, se'm va pujar al be i no deixà de besar-me i mossegar-me el coll mentre em deia obscenitats a cau d'orella. Un cop vam arribar al centre d'aquell bancal, em va llançar al terra suaument i començàrem a rodolar entre terrossos i flors. Es va pondre el sol i, esgotats, veiérem pujar una mitja lluna retallada dalt la bòveda del cel. Milers d'estrelles obriren els ulls i ens feien clucs de llum incerta. Vam fer l'amor tantes vegades que no recorde quina hora se'ns va fer. L'Encarni s'agafava amb les mans a les flors de safrà quan l'envestia. Jo patia pel pobre llaurador propietari d'aquell bancal. Però l'Encarni no em deixava ni temps ni espai per a pensar, i em capbussava constantment devers la molsa rossa del seu sexe. Vam acabar amb els cossos fuetejats pel terra i les fulles, però sobretot pel color groc i roig dels estigmes del safrà que s'apegaren a l'esquena de l'Encarni, a les nostres natges i a tot arreu.

Nou mesos i una setmana després nasqué el nostre fill. Pesà tres quilos i nou-cents grams i se li dibuixava un somriure en els llavis, tot i els cops que li foteren al cul. Però el que més cridava l'atenció era el roig intens del seus cabells i el blau lila dels ulls. Tenia tot el cosset ple de pigotes i l'Encarni ho relacionava amb aquell camp de safrà. Deia que les pigotes eren un regal de les estrelles d'aquella nit i cel immens, la llum de les quals s'havia imprés en el cos del nostre incipient fill, i que tota la resta era obra i gràcia de la flor del safrà. L'Encarni havia planificat aquella eixida al camp de forma mil·limètrica. I tot perquè de xicoteta havia llegit un mite amorós tràgic sobre una ninfa, Esmílax, i Crocos, un jove que s'enamorà follament d'ella. Aquella història li féu tanta llàstima que volgué aplicar-hi justícia històrica. El cert és que el nostre fill, acabat de nàixer, feia una olor força semblant a la del safrà, fet que els metges no aconseguiren explicar-me científicament. Ara bé, mai vaig accedir a posar Crocos de nom al nostre fill, tal com volia l'Encarni. Amb Guillem ja anava bé la cosa.

diumenge, 10 de novembre de 2013

El mite de Pereorfeu i Sileneurídice

La va vore davant d'aquell edifici públic. Ella parlava entre un grup de gent. No s'ho pensà més i s'apropà per darrere sense que ella se n'assabentara. Quan la va tenir a tocar, li passà els braços per damunt de les espatlles i li va tapar els ulls i les ulleres de vista amb el palmell de les mans. Ell va començar a parlar-li a cau d'orella. Les paraules s'esmunyien entre els cabells fins arribar a les oïdes. Era la primera vegada que s'hi apropava tant. L'olor dels seus cabells era la que esperava, perfecta, indescriptible, com la seua bellesa. L'embriac d'aquell perfum natural a penes el deixava articular paraula, però les tenia assajades i començà a dir-li el que volia, amb una veu càlida, tènue, transparent i tremolosa. Ella rebia aquelles paraules com un bàlsam tranquil·litzador tot i l'aparent nerviosisme d'aquella situació inesperada i autoria desconeguda. Ningú dels qui els envoltaven podien escoltar el que li deia.

-Sileneurídice, no et gires. Sóc jo, Pereorfeu. No et gires, em sents? No et gires. I, sobretot, espera'm. Espera'm. En descobrir-te els ulls, marxaré. No et gires, em sents? 

Pereorfeu havia tingut la creença que, arribat el moment, no aconseguiria dir correctament el nom de la seua estimada, perquè mira que era de difícil articulació, pensava. Però no fou així. Les mans de Pereorfeu encara li feien olor al perfum que s'havia posat davant l'espill del lavabo de casa. Sileneurídice va tenir temps per a pensar que li agradava molt aquella olor. 

-Ja sé que sembla estrany i que la història no va així, però espera'm sempre i ens tornarem a vore. Som còpies imperfectes de mites fabulosos. Abans, però, he de trobar-me a mi mateix i traure la mare de les urpes d'Hades. Afinaré la guitarra i et tocaré una cançó de José Rodríguez, la més bonica de totes, i serem feliços. Aquest hivern i pena duren ja massa temps. Necessite un final feliç per a aquesta història. N'estic fart, d'antulls i fats deístics, de finals tristos a mites clàssics. Vull que l'amor deixe de ser un mite i esdevinga la nostra història, ser el pare dels teus fills, qui et duga el jornal a casa, qui et veja engrossir de felicitat i rutina.

-Però... -digué Sileneurídice.
-No digues res -la tallà Pereorfeu-. I, sobretot, no et gires. Espera'm. Compra't una boa constrictor, fes un threesome amb dos sàtirs corpulents que van al gimnàs municipal, no em fa res això, fes si vols la volta al món, però espera'm, deixa'm el cor obert per entrar-hi. Espera'm.

Pereorfeu notà com el seu sexe s'enduria pel contacte proper amb la seua estimada. Enrojolit, llevà les mans del rostre de Sileneurídice i marxà de retorn a la feina. La gent del voltant deia a Sileneurídice que es girara per poder vore qui era aquell friqui que li havia tapat els ulls sense previ avís. Però ella no ho féu. De seguida es formà un mar glaçat entre els dos, mar que Pereorfeu esmicolaria anys després a colp de melodia de guitarra en tornar del seu desterrament. Quan defallia i dubtava, Pereorfeu recordava l'olor de Sileneurídice i un somriure infinit se li dibuixava en els llavis tallats pel fred i la desesperança. Ella recordava la seua veu, perquè el Diazepan que li havia receptat el metge de capçalera per superar aquella llarga depressió per l'absència de Pereorfeu no li feia efecte.

Anys després, passades moltes anyades, Pereorfeu i Sileneurídice es retrobaren inesperadament en la festa de comiat de noces d'una companya de treball d'ella a Benidorm. Ell punxava la música que acompanyava al boy de la festa, rere una cabina de DJ i amb ulleres de sol vintage. Ell la va vore, s'hi apropà per darrere i li parlà mentre li cobria els ulls amb els palmells de les mans. Sileneurídice ja no duia ulleres de sol, sinó lents de contacte d'un sol ús marca Acuvue. 

-Hola Sileneudícire, perdó, Sileneurídice, sóc jo. He vingut perquè te m'endugues per sempre més. Ara ja pots girar-te, amor meu.
Pereorfeu tornava a olorar els cabells de Sileneurídice. Era l'olor inconfusible de Sileneurídice.

El boy se'l mirava atònit i trempat i li demanava amb els ulls i un cop de cap que canviara a la cançó que tocava, mentre una de les altres dones no deixava de tocar-li el paquet amb els ulls esbatanats, sense deixar de riure i buscant la complicitat de les altres companyes de festa que duien pius rosa al front.

-Ella, que de seguida reconeixé aquella veu, es girà. Es llevà el seu piu rosa del front i, entre plors, es fongueren en un bes tan llarg i sentit que semblava que no acabaria mai. I no acabà mai, certament.

Pereorfeu i Sileneurídice es casaren pel registre civil i en valencià malgrat els impediments del jutge de pau que era castellà i espanyolista; van signar una hipoteca d'un pis amb La Caixa, es compraren un Golf TDI de color negre i tingueren un xiquet i una xiqueta. La seua felicitat no acabà mai, i des de llavors dormen fent la postura de la cullereta, tot i alguna crisi puntual de parella. Els déus, arran d'aquest final feliç, rondinen per les altures enfadats a causa del desafiament de Pereorfeu i Sileneurídice per canviar el curs dels mites i voler escriure històries fabulosament corrents. I als humans ens castiguen de tant en tant amb alguna torticoli sobtada i, sobretot, amb el mal permanent de la impaciència.

Orfeu i Eurídice (1862), de Sir Edward John Poynter

dimecres, 6 de novembre de 2013

La por és una merda com un piano

Canal9 ha parlat i ha deixat parlar amb més veus i llibertat en un sol dia que en quasi vint anys de silenci imposat per la censura, l'ostracisme, la compra de voluntats i la tirania dels hereus ideològics del franquisme, el PP. Aquesta mena de catarsi col·lectiva dins i fora de l'ens comunicatiu és la prova més palpable de fins on arribava el règim instaurat per aquest partit triat 'democràticament' durant vora dues dècades.

La merda, per més que s'amague, sempre reglota, i ara puja des de les clavegueres de la democràcia a la velocitat d'un Fórmula1. I no veges la pudoreta que fa. La gent, quan ja no hi té res més a perdre, perd la primera cosa que hauria d'haver extret: la por.





dimarts, 5 de novembre de 2013

La gota malaia: ni ràdio, ni televisió, ni valenciana, ni...

El PP, primer va venir a desvalencianitzar RTVV i desdemocratitzar la societat valenciana,
i no vaig parlar, perquè jo no era valencianoparlant, tampoc votava.
Quan van empresonar les emissions de TV3 al País Valencià,
vaig guardar silenci, perquè no era una televisió “pròpia” i jo no era català.
Quan van venir a buscar i triar el miler de víctimes de l’ERO de RTVV,
no vaig dir res, perquè calia estalviar: hi havia excés de plantilla.
I quan van venir a tancar la nostra televisió pública que tant esforç havia costat alçar,
ja no quedaven mitjans públics que pogueren defensar-me.