"Quan jo tenia cinc anys em vaig matar"

Qui no s'ha matat de menut alguna vegada? Tothom ens hem matat. Jo ho vaig fer quan tenia 10 anys i em van llançar a les escombraries la meua flamant bici Califòrnia X2 de xassís roig i punys grogs. I me la van llançar perquè m'hi vaig escapar un dissabte a soles per recórrer els vora 40 quilòmetres que separen Crevillent de la platja de La Mata (Torrevella). Vinga va, no et punxes, que ja queda poc, deia jo a la meua haca de dues rodes per carreteres comarcals i estatals, mentre acaronava el manillar. Van ser quasi 40 quilòmetres d'autèntica llibertat. Els cotxes em pitaven quan m'avançaven, i els nens que hi anavan als seients del darrere em saludaven amb la mà pel vidre. I aquell va ser el preu que vaig haver de pagar per ser lliure, perdre la bici.

“Em vaig quedar al llit assegut molta estona. Així, sense moure’m. Dintre meu, alguna cosa no anava bé, ho notava a la panxa i no sabia què fer. Així que em vaig estirar al terra. Vaig allargar l’índex i em vaig apuntar al cap. I vaig abaixar el dit gros. I em vaig matar.”

El text entre cometes està extret del primer capítol de la història de Burt Rembrandt, un nen de vuit anys que han tancat en un Centre d’Internament Infantil, una presó per a nens. És un xiquet americà d’ascendència jueva un tant problemàtic, a qui li vénen atacs de tant en tant, o molt sovint, que té pleurodínia, i també s’imagina coses, però no pas més imaginatiu i problemàtic ni més sovint que el seu amic Shrubs, o que el tronat del Marty Polaski, o que la Jessica Renton, la xiqueta a qui, sense saber-ho del tot encara, estima. I per què cony l’han tancat?:

“Sol, contra l’estupidesa dels adults que converteixen els seus somnis en símptomes clínics i el seu amor en un delicte. Pura emoció en una prosa meravellosa”, resa la contraportada.

Es llig d’una tacada, pam, sense adonar-te. Me’l portà el missatger via Amazon, de l’editorial Blackie Books (el llibre fa molta olor a tinta nova, com a mi m’agrada). L’autor, un psicòleg i clown americà, especialista en autistes que no va vendre una merda d’exemplars als EUA tot i publicar en una gran editorial, n’ha venut més de 2 milions a França. Ara hi viu. El van nomenar cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres Franceses. Nyas, Chapeau. Amb un estil i llenguatge planer, frases juxtaposades, punts i seguits com si foren plats sencers de llentilles, estil segmentat, amb tot això aconsegueix ficar-te en la línia de pensament d’un xiquet de vuit anys, reproduir-ne el món interior desconegut, i de quina manera ho fa, en primera persona, no deu ser gens -però gens- fàcil escriure així això.

“Aquell matí, quan ens va demanar si teníem alguna cosa per explicar, es va aixecar el Marty Polaski. Va dir: ‘Ahir a casa estava construint una cadira elèctrica quan vaig tenir un accident i em vaig tallar el dit. Però el vaig recollir de terra i el vaig posar en una caixeta per no perdre’l. I aquí està’. Va treure una caixeta blanca i a dins hi havia cotó fluix i sobre el cotó fluix hi havia el seu dit. La senyoreta Ackles es va posar blanca com si anés a vomitar. La Marcie Kane va caure desmaiada a terra, morta. I llavors el Marty ens ho va ensenyar, hi havia un forat al fons de la capsa a través del qual havia fet passar el dit...”

“La mama va entrar a l’habitació mentre em posava els pantalons i em va veure la tita i vaig fer un crit. Va dir: ‘Per Déu, sóc la teva mare, no?’. I vaig dir que no (perquè jo crec que sóc adoptat).”

I així va, i no vols que s’acabe, però s’acaba, s’acaba i et fots però et fots satisfet i commogut i trasbalsat i corprés i emocionat i atrapat i tots eixos verbs que penseu i imagineu i que existeixen de debò als diccionaris i al Termcat i que afegireu a aquests si el llegiu. He rigut molt llegint-lo. El que ha passat realment és que m’he sorprés a mi mateix partint-me el cul de riure amb aquest marrec i els seus companys de classe i barri tan tronats i tan especials i tan iguals que tu i que jo quan no alçàvem ni un pam de terra.

Fa uns dies fou el Dia Mundial de la Infància. I què ha fet el Burt perquè, com a infant, no l’entenguen i l’internen i l’allunyen dels pares i del seu vestit de Zorro i del supermercat Maxwell’s i del Popeye de la TV que té els canells molt amples? Podrà deixar finalment aquella presó per a xiquets, i tornar amb els seus pares, l’Shrubs, la senyoreta Iris i la seua estimada? Però, aviam, per què carai han ficat un xiquet de vuit anys en un Centre d’Internament Infantil? Què li ha fet a la Jessica? Descobrir-ho, com a lectors, ja és cosa vostra. Jo he deixat dormint el Burt i el Mico Carícies a la prestatgeria. Bon dia d’Acció de Gràcies.