divendres, 22 de novembre de 2013

Mare, mare, vull casar-me...

-Mare, mare, vull casar-me que me pica el garrofí,
-Calla, calla, filla meua, que també me pica a mi.

Esta vesprada m'he trobat al mig del carrer la dona de qui vaig recollir amb una gravadora de cassette fa vora deu anys aquesta cançoneta i moltes altres mostres de tradició oral, de la nostra cultura popular. Venia de la perruqueria, i anava més contenta que un gínjol. Vestia un boatiné blau d'anar per casa -i pel carrer, esclar-, un mocador al coll i unes sabatetes de lona negra a les quals havia practicat un forat en la puntera perquè no li feren mal els dits atrofiats. Li he fet dos besets i olorava a "gorrionet". La meua àvia, jo sempre li ho deia, feia el mateix olor, no em demaneu el perquè, però tota la gent gran fa olor a "gorrionet", a ploma d'ocell.

M'ha sorprés l'energia que transmetia, tot i la vuitantena llarga d'anys. Quan pense en la nostra gent major, m'agafa una certa recança, un punt de malenconia em pessiga l'estómac. Sovint em pregunte què serà de nosaltres els valencians quan tota aquesta generació nascuda en la primera meitat del passat segle XX desaparega i s'hi emporte tota la saviesa i cultura que atresoren damunt els muscles, i que s'albira als seus ulls quan t'hi fixes bé. Ara tenim hipsters, xonis, coneixem l'oratge de Sidney i tota mena de manifestacions culturals i tribals urbanes. Però... potser parlem de coses qualitativament diferents, de museus, llibres, llengües, d'històries de carn i ossos.

Els nostres vells haurien d'acudir sovint als col·legis i instituts. No sé si ho he escrit ja alguna vegada ni si em faig pesat, però és una pèrdua de temps i diners que la nostra gent gran no tinga un lloc destacat en tots els centres escolars, ni que siga pels xiquets i joves que no han pogut aprendre i gaudir de la saviesa i tendresa dels iaios, d'establir-hi lligams i compartir passat i futur. Més que una llàstima, és una putada.

-A què et dediques? -em deia.
-Sóc carter.
-Ui, duraràs molts anys. Els carters camegen molt i això és bo per a la salut. Tots els carters que he conegut s'han mort de vells.
-Sí, Tere, però ara anem amb Vespa.
-Això té igual!

Dure molt o poc, ella o jo, espere que siga suficient per tornar-la a vore amb la permanent feta i aquell somriure que ha resistit guerres i ha conegut molta fam.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada