dissabte, 15 de desembre de 2012

Ep!

La vida és el que duren 4 interjeccions.

Ueeeeeeee! (nàixer)
–Hòòòòòòòstia! (créixer)
–Mmmmmm (reproduir-se)
–Aiiiiiiiiiiiiiiiii! (morir)





divendres, 14 de desembre de 2012

La carnisseria del BE comú


S'obri la porta, que colpeja les campanetes i tubs metàl·lics de darrere per avisar que hi entra un client. El carnisser ix del reservat, afilant un ganivet enorme amb una pedra d'esmolar amb mànec. Bigoti ben poblat, ulleres de vista, ventre prominent i davantal tacat de sang aquí i allà. Flss, flss, flss.

Bon dia Serafí diu el carnisser des de damunt del taulat.
Bon dia Josep.
Què serà?
Hui vinc a fer-te un encàrrec especial per al plenari de Nadal.
A vore. Tu diràs, Serafí. –li diu, mentre pensa que ja hi tornem.

Serafí, amb la mà en la barbeta, observa atabalat i dubtós la vitrina refrigerada, a vessar de penques ben exposades de porc, conill, vedella, cabrit i pollastre escorxat. Dotze guatles panxa amunt dormen en una safata de suro blanc. Amb els ulls salivants, ho repassa tot: melses, cecines, ronyons, llonganisses, manetes, peus, fetges, garretes, faldes, pits, caps, cuixes, magreComença a rodar-li el cap amb aquella exposició macabra de sang i vísceres. Llonzes, entrecuixes, botifarres de ceba, espatles, ossos de l'escapulari, cansalades, carcasses, sangueta, costelles de porc, espinada, cervellets, blanquet... Mentrestant, el ganivet de Josep no deixa de sonar. S’hi disposa a especejar la imminent comanda. Flss, flss, flss.

Ja m'he decidit. Com que porte el carret i puc carrejar-hi pes, em posaràs mitja lliura d'honestedat, un quilo de justícia social, una unza de solidaritat, quart i meitat d'economia sostenible i dos lliures de dignitat i compassió humanes.

Quan Serafí acaba, Josep agafa papers d'embolicar carn que duen imprés en un cantó unes xifres del registre sanitari de color roig. Després es vincla sobre el buit de la vitrina i comença a agafar i tallar peces.

Mitja lliura d'honestedat. Mira-la, acabandeta de portar, Serafí li la mostra, la talla, la deixa caure sobre el paper i la col·loca damunt del pes electrònic. Què fa, que teniu dinar familiar de Santa Llúcia?
No, li ho vull regalar al mamarratxo de l'alcalde.
Ahhh el mira per damunt de les ulleres que li cauen fins a la punta del nas. Bé, ara un quilet de justícia social del cuixot per al tio Pep. Vols que te la prepare fina o més aïnes grosseta?
Fina, fina, que es desfaça en la boca.
Fineta, doncs, com si fóra cuixot. Clss, clss, clss.

Mentre talla, parlen amb energia de les preferents, de la corrupció, de la jubilació anticipada, dels desnonaments, d'un veí, de les rodes de premsa de Mourinho i de les mamelles d'Amparito, la de la immobiliària d’enfront.

Escolta, Serafí, què ha sigut del teu veí, Jaume el rellotger?
Ui, Jaume, aquell va perdre fins la noció del temps. Se l'emportaren a un centre de majors. Ja saps, baveja, es fa damunt, es lleva el pijama de nit. Pobre.
Veus per a què serveix treballar tant!? Tota la vida fent més hores que un rellotge i... Bo, Serafí, amb les lliures de dignitat i compassió ja ho tens tot. Què més? No voldràs emportar-te unes llonzes de competència ferotge que m'han arribat hui? I què me'n dius, del lucre, la mentida i la malícsia que m'acaben de portar de la granja dels Espinosa? li exhibix unes costelletes de porc, una cansalada entreverada i unes xulletes de corder lluentíssimes. Delicatessen!, com diuen ara. Se n'acaba d'anar el furgó justetet ara. li assegura de les peces enormes que sosté amb una facilitat sorprenent, gràcies a les mans descomunals que ha heretat de son pare, en glòria estiga.
No, ja en tinc prou. Fes-me el compte, Josep, que faig tard.
Molt rebé. Serafí, volia fer-te un preguntat. Ja sé que no sóc qui per a ocupar-me dels assumptes dels altres, però, vols dir tu que això funcionarà amb l'alcalde?
Jo crec que sí. Mira, en l'herboristeria del carrer Major hi ha un cartell ben gran enganxat en el vidre que diu: "som el que mengem." Amb el que porte, al proper plenari hi tindrem prou per començar a notar-li-ho, no?
Ummm, home, vist així jo crec que sí li diu amb un convenciment més basat en una fe precària que en ferms postulats científics. Carregat vas, això sí. Si s'ho fot tot d'aquí aleshores potser li vindrà fins un rampell de democràcia en el dit gros del peu que ens sorprendrà a tots.

Josep i Serafí acaben d'enraonar-hi, el carnisser agafa el ganivet i torna al ritual de l'esmolada. 
Adéu Josep.  
–Adéu, Serafí. I que tinga bon profit, l'alcalde.
Flss, flss, flss…

dissabte, 8 de desembre de 2012

Què vol, l'ababol?

D'un 'Papaver' (llatí) i un 'Hababawrah' (àrab), florí el nostre 'Ababol' (català de Crevillent) [la 'Rosella' de l'estàndard].

Aquesta flor ha fet un viatge fascinant de més de 2 mil·lenis. D'ètims fèrtils, de siments, se n'ha omplert el nostre parlar. L'aroma d'ABABOL s'olora encara en la veu dels nostres vells. I perquè la flaire no es marcisca per sempre més, cal que nasquen ababols a cada instant. La nostra llengua mereix més primaveres en boca dels infants. #ababol #crevillent #roigababol #ababola'm

dijous, 6 de desembre de 2012

Santa Tecla, patrona dels teclats

Hui he reorganitzat una mica la meua cambra. He col·locat l'escriptori just a sota d'un dels ulls de bou del sostre. Quan he obert l'ordinador sobre la taula, la llum que arribava directa al teclat m'ha il·luminat un secret totalment desconegut fins avui: un mapa de les empremtes de les tecles que més utilitze quan escric. Curiós, sí. Friqui, també. M'ha cridat l'atenció. Què voleu que hi faça? Hi ha gent que marxa de pont a Boí Taüll. D'altres ens quedem escrivint i descobrint detalls nimis. I no és que el teclat estiguera brut i oliós (que també), sinó que s'hi apreciava el desgast amb una ombra circular informe més fosca, més negra en aquelles tecles que més faig servir, que més sovintege a l'hora d'escriure, des que fa tres anys que tinc aquest portàtil. En canvi, els botons menys gastats presentaven el color gris fosc de fàbrica més natural.

El teclat presenta 28 lletres. De les vocals, A i E són les guanyadores més colpejades, seguides per O, I i U en igualtat de deteriorament. El món vocàlic del tecleig és el vencedor indiscutible, talment ocorre en la ciència de l'acústica, en què els diferents formants de cada vocal es veuen com a parts fosques d'un espectrograma. Les vocals són els sons més estudiats. De les consonants, la S fa la pole amb molts punts de diferència respecte de les altres consonants. Després ve la N, i amb quasi els mateixos punts la M i la C. A continuació, les consonants L, V, D, R, T, P, H, G, F i X també competeixen per fer-se un lloc en el pòdium de les més escrites, tot i que clarament per darrere de les cinc primeres consonants esmentades. 

Pel que fa als signes, la insistència fosca de la dièresi ( ¨ ) denota que sóc un catalanoescriptaire fidel, mite acrescut -tot s'ha de dir- perquè aquesta tecla també aplega el símbol de l'accent tancat ( ´ ). La catalanitat també se m'hi intueix per la foscor de l'accent obert ( ` ). El ( ; ), la ( , ) i el ( . ) ocupen un lloc no menys important en el rànquing. La resta de botons que completen el mapa de les empremtes forma part dels estris purament informàtics (cursors amunt, avall, dreta, esquerra, tornar enrere, Shift, Supr, etc.).

La bona, però, ve ara. Saben vostés quina és la tecla òrfena total d'ombra dels meus deu dits? La Ñ. Nyas. Què farà en #Wert perquè adopte i festege la Ñ? Serà capaç de llevar la N i la Y dels equips informàtics de la LOMCE? La Y, la W, la Z i la K busquen també uns dits suaus que les acaronen i les apadrinen. Hi ha, així mateix, tres sorpreses quant a abandonament i manca de visita dactilar que no esperava: la J, la Q i, sobretot, oh déu, sobretot la nostra estimadíssima Ç. Ja feia pena veure-la tota sola a la part dreta del teclat, aïllada i sense el contacte directe de cap altra lletra, vorejant l'Enter, patint un aparttech d'allò més reprobable. Ah, i els nombres! L'1, 2, 3, 4... semblen per estrenar. Mai he estat home de xifres, sinó de lletres. El signe d'interrogació ( ? ), finalment, no sabria en quin lloc classificar-lo ara per ara. No m'ho acaba de deixar clar, vull dir, negre.


dimarts, 4 de desembre de 2012

Tren a l'amor

(microrelat)
 
-He comprat un bitllet de tren d'anada al teu cor -li escrigué ell amb el whassap. 

Ella li respongué amb una foto adjunta de l'estació: mig pit esquerre al descobert. 

Ell pujà al tren. Ja s'havia empassat un gram d'ungles de la mà dreta i faltava just una parada que aparegué el revisor, acompanyat de dos agents de seguretat de Prosegur que no posseïen el graduat escolar. Palplantats davant d'ell, amb els braços creuats, li comunicaren que havia d'abandonar el vagó. Amb l'emoció, havia oblidat expedir el títol en la màquina.

 
Els nervis de prop, el tren que de lluny fa xup-xup, xup-xup. El jove que es queda sol, sense mòbil (oblidat al seient) i desconcertat, a l'abaixador del colze.

Moralitat: l'amor necessita les artèries de la intendència per bombejar realitat.

diumenge, 2 de desembre de 2012

El valor de les paraules

Aquest matí fred de diumenge hem fet un passeig per les Planisses de Castalla amb Vicent Brotons, professor de la Universitat d'Alacant, que ens ha explicat el valor del paisatge en l'obra d'Enric Valor. Després de pujar la serra de Catí des de Petrer, ens hem endinsat en la boscúria (el terme no és banal). Hem llegit fragments de les Contalles de la boira d'on Brotons n'hi havia extret aquells fragments que parlaven de les rieres, espadats, ramblissos, timberes, masos i pous de neu que anàvem trobant-nos a mesura que avançàvem. Era un museu a l'aire lliure. Amb Brotons de guia, els quadres que Valor va dibuixar en la seua obra es concretaven en els ulls i adquirien dimensions colossals: ocupaven, no debades, tot l'espai visual. Una natura exuberant. Els camins i racons que Valor recorria des de Castalla. S'hi veia el Puigcampana, el Maigmó, Aitana, tota la Foia a ull d'au... T'afiguraves, entre laberints d'imaginació, la família, l'escopeta en mà, la llibreta sota el braç, les velletes de la Penya-Roja fent-ne de les seues allà enfront, a Tibi..

Les senyoretes ens vigilaven des dels pins, encuriosides, joganeres, esquitxets de vida. Hi posaven les primeres notes d'una banda sonora que es completava amb el soroll trencat dels nassos, que miraven de tirar enrere un degoteig constant, i els lladrucs de la gosseta de Vicent, que ens atabalava amb un palet perquè li'l llançàrem constantment (algú ha anotat, molt encertadament, que el petit ca deuria patir un TDAH no diagnosticat). Alguna manada de trencapinyes ha passat per damunt dels nostres caps, potser es dirigien allà baix, dins l'abisme, per la senderola quasi impracticable que puja del poble de Tibi. 

El valor de les paraules de Valor abasta tant, estèticament, i recupera tanta cultura perduda, que hom es resisteix a pensar que tot el que queda allà és aquell mas desballestat, esquelètic, ruïnós, que temps enrere s'ensenyoria de les Planisses, quan encara era propietat de la família del castellut més famós. Tant és així que hui Valor m'ha descobert unes paraules que també són part del valencià de Crevillent: cadollatalequeta.

Cadolla: clot natural en una penya on es formen petits bassals.
Talequeta: bosseta de roba basta per a portar-hi diners o altres objectes menuts.

A Crevillent, no diem cadolla, sinó colla. Com que fem caure, sistematiquíssimament, totes les des intervocàliques, cadolla va passar a caolla, i amb el temps la a caigué i quedà colla. Són famoses les colletes de la serra de Crevillent. Les de Planisses tenien hui uns quants mil·límetres de gel.

Quant a talequeta, a Crevillent hi ha una família que s'anomena així de malnom: els taleques. ¿Qui sap si el primer taleca de Crevillent duia penjant una talequeta farcida sempre de diners i ben vistosa, o si era dels del puny tancat i li costava soltar els quartos entre la colla d'amics quan feien un vi en una taverna després d'anar al mallador a batre el gra?

I qui sap, si algun dia, els crevillentins hi direm quena per cadena? De moment, ja fem caena, com també cony. El cony de Crevillent no és tant el de les dones com el dels arbres: ma mare em diu, metafòricament, i quin cony ajuegaó! (la jota es pronuncia castellana), en comptes de i quin codony ofegador! (el fruit del codony és ofegador al gust del paladar i al pas per la gola). Sempre ens quedarà, però, l'estimat Enric Valor per descobrir el secret de les paraules, el valor de les paraules.