Aquest matí fred de diumenge hem fet un passeig per les Planisses de Castalla amb Vicent Brotons, professor de la Universitat d'Alacant, que ens ha explicat el valor del paisatge en l'obra d'Enric Valor. Després de pujar la serra de Catí des de Petrer, ens hem endinsat en la boscúria (el terme no és banal). Hem llegit fragments de les Contalles de la boira d'on Brotons n'hi havia extret aquells fragments que parlaven de les rieres, espadats, ramblissos, timberes, masos i pous de neu que anàvem trobant-nos a mesura que avançàvem. Era un museu a l'aire lliure. Amb Brotons de guia, els quadres que Valor va dibuixar en la seua obra es concretaven en els ulls i adquirien dimensions colossals: ocupaven, no debades, tot l'espai visual. Una natura exuberant. Els camins i racons que Valor recorria des de Castalla. S'hi veia el Puigcampana, el Maigmó, Aitana, tota la Foia a ull d'au... T'afiguraves, entre laberints d'imaginació, la família, l'escopeta en mà, la llibreta sota el braç, les velletes de la Penya-Roja fent-ne de les seues allà enfront, a Tibi..
Les senyoretes ens vigilaven des dels pins, encuriosides, joganeres, esquitxets de vida. Hi posaven les primeres notes d'una banda sonora que es completava amb el soroll trencat dels nassos, que miraven de tirar enrere un degoteig constant, i els lladrucs de la gosseta de Vicent, que ens atabalava amb un palet perquè li'l llançàrem constantment (algú ha anotat, molt encertadament, que el petit ca deuria patir un TDAH no diagnosticat). Alguna manada de trencapinyes ha passat per damunt dels nostres caps, potser es dirigien allà baix, dins l'abisme, per la senderola quasi impracticable que puja del poble de Tibi.
El valor de les paraules de Valor abasta tant, estèticament, i recupera tanta cultura perduda, que hom es resisteix a pensar que tot el que queda allà és aquell mas desballestat, esquelètic, ruïnós, que temps enrere s'ensenyoria de les Planisses, quan encara era propietat de la família del castellut més famós. Tant és així que hui Valor m'ha descobert unes paraules que també són part del valencià de Crevillent: cadolla i talequeta.
Cadolla: clot natural en una penya on es formen petits bassals.
Talequeta: bosseta de roba basta per a portar-hi diners o altres objectes menuts.
A Crevillent, no diem cadolla, sinó colla. Com que fem caure, sistematiquíssimament, totes les des intervocàliques, cadolla va passar a caolla, i amb el temps la a caigué i quedà colla. Són famoses les colletes de la serra de Crevillent. Les de Planisses tenien hui uns quants mil·límetres de gel.
Quant a talequeta, a Crevillent hi ha una família que s'anomena així de malnom: els taleques. ¿Qui sap si el primer taleca de Crevillent duia penjant una talequeta farcida sempre de diners i ben vistosa, o si era dels del puny tancat i li costava soltar els quartos entre la colla d'amics quan feien un vi en una taverna després d'anar al mallador a batre el gra?
I qui sap, si algun dia, els crevillentins hi direm quena per cadena? De moment, ja fem caena, com també cony. El cony de Crevillent no és tant el de les dones com el dels arbres: ma mare em diu, metafòricament, i quin cony ajuegaó! (la jota es pronuncia castellana), en comptes de i quin codony ofegador! (el fruit del codony és ofegador al gust del paladar i al pas per la gola). Sempre ens quedarà, però, l'estimat Enric Valor per descobrir el secret de les paraules, el valor de les paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada