diumenge, 31 de març del 2013

Garrofes veres

La setmana passada ma mare em va dir: "Nene, has tancat bé la porta de ta casa?". Com que sóc una mica despistat (encara més des que tinc Internet al mòbil), no la vaig sentir, o, més aïna, no vaig parar atenció al que em deia. I ella va reblar: "Nada, com si li digueren garrofes veres".

I heus aquí que això de "garrofes veres" sí que em va cridar l'atenció perquè no ho havia sentit mai abans. "Garrofes veres", pel que vaig deduir, té un valor semblant al de "Com si sentira ploure" o al "Ni cas ni calendari" (aquest segon una mica més allunyat quant a significança homònima o sinònima). És a dir, no parar atenció a allò que et demanen, que et manen, que et diuen.

He buscat una mica, sense gaire o gens esforç documental sobre l'expressió, al DCVB, etc., però no hi he trobat cap referència. Si hi podeu aportar alguna cosa (ho heu sentit mai, al vostre poble?), promet que us en faré cas, calendari, no sentiré ploure i les garrofes maduraran i cauran al terra. Ho dic de veres.

dimecres, 27 de març del 2013

Un punt de lectura en la vida

Aquella sensació que, de vegades, t'agafa pels muscles, desprevingut, ocupat, que et sacseja suaument i et recorda que no tenir temps per a llegir ni escriure pot ser pitjor que no tenir temps per a viure. I és, llavors, que poses el punt de lectura en aquell capítol del treball, de la higiene personal, de l'amor i l'enamorament, dels amics, dels estudis, i comences a escriure les ratlles de la teua vida, a llegir allò que voldries viure, i passes pàgines, i alenes, i vius la vida que ningú no et pot prendre, la llibertat diluïda als ulls, que t'amera l'ànima. L'exquisidesa d'un univers que dura fins que has de posar un nou punt de lectura en aquella pàgina interrompuda pel món dels morts, d'aquells que, com tu, viuen per morir.

dimarts, 26 de març del 2013

Una pedra en el camí fa, sobretot, camí

La vida és un camí empedrat d'errors i encerts. Un error, una pedra, un encert, una altra pedra, i així. Dissortada vida, la d'aquells qui volen empedrar-la només d'encerts. Els guanyadors vencen una volta, dos, tres... Els perdedors que no baden en l'intent, que no miren enrere, les vencen totes. El llorer sempre roman verd en la testa d'aquests incansables, eternament cofats. Un error, una pedra, un encert, una altra pedra, i així.

diumenge, 17 de març del 2013

Llavor de llecsó, vida

Collir-te la gràcia al peçó d'una orella,
somriure, bufar-la com un vil·là,
escampar-ne la llavor, i l'amor la rella
el meu cor ben endins solcarà.

Amb besos em regues ferida d'aladre,
en el ventre a la terra inflaràs,
ni el goig barrar podrà cap baladre
nafrar-me la joia al teu pas.

Et pense, et somie, t'agafe,
la mà, la lluna, voral i moll,
camine al costat, i la flaire,
em sembres de llavis el coll.

Parra, hort, almadrava, pou,
m'aviden sempre els teus ulls,
l'ababol de tes galtes, tou,
diu ta alegria, esguards curulls.

(una petita llavor per al 17 de març, Dia de la Poesia Catalana en Internet; #jollegeixo)






divendres, 15 de març del 2013

El presseguer de les respostes

Lluís mossega el préssec amb avidesa. La dolçor del fruit contrasta amb l'aigua salabrosa de mar que nota als llavis. Un gota li regalima per la comissura dreta, li arriba al llindar de la barbeta i es perd, fosa, en la immensitat de gotes atòmicament unides en forma de mar. Les gotes que amb cada mossegada se li escolen també pels artells i llisquen monyica enrere, troben el mateix final de trajecte: arriben al colze, des d'on es precipiten i, xap, aigua endins.

Li agrada devorar la fruita dins l'aigua, dempeus, mentre canta una melodia de dibuixos animats i l'aigua li frega els garrons. El relaxa. La panxa també deixa vore riuets dolços de suc de préssec que baixen i es perden en la cintura, embeguts per la costura del banyador. Es passa la mà esquerra pel ventre, amb un moviment reflex per evitar les pessigolles que li provoca el rastre de gotes. El regalim li refresca la pell calfada sense miraments pel sol d'estiu.

Mira cap amunt, devers el sol que cau en vertical sobre la mar. Se li enlluerna la vista i l'abaixa de nou. És migdia i, sense un bri de vent, la mar sembla una bassa d'oli. El xiquet acaba de rosegar el pinyol de la fruita i el llança a l'aigua, molt a prop, vora els peus. El peçó sura sobre la superfície descrivint un ball imprecís, grotesc. Les ones que ha generat sobre l'aigua l'os del préssec han atret una munió de peixets. Naden fent ziga-zagues entre els peus de Lluís i encerclant el peçó flotant, fent-hi mossets. Tot ho observa mentre es torca els morros amb la mà.

A Lluís, aquella imatge de peixets famolencs i moviments ràpids que s'apropen al pinyol, li recorda una il·lustració del llibre de coneixement del medi en què els espermatozous frenètics envolten l'òvul i proven d'entrar-hi. És un record que l'entristeix perquè li recorda l'any en què el pare va deixar d'estimar la mare i va marxar de casa.

-Pare, per què ja no estimes la mare? -li va preguntar el fadrí, un cap de setmana que el visità.
-És una pregunta difícil, Lluís.
-Tu sempre deies que no hi ha ni preguntes ni respostes difícils, que totes les preguntes tenen resposta, que si hi ha una pregunta és perquè algú, abans, n'ha fet altres, i unes preguntes duen a unes respostes, i eixes respostes duen a altres preguntes, i així. M'ho vas dir un dia mentre m'ajudaves amb la lliçó de coneixement del medi.
-Sí, i també et vaig dir que, tal com passa amb el pinyol d'un préssec que acabarà sent un arbre formós i donarà fruits saborosos, aquelles respostes necessitaven temps i espai suficients per ser-hi contestades.
-Ja ho sé, i també digueres que per més dur que fóra el pinyol o la pregunta, si ens hi esforçàvem, acabaríem obtenint-ne fruits.
-Sí, jo també ho recorde.
-Pare... ¿No estimes la mare perquè no et vas esforçar del tot per trobar resposta a eixa pregunta?

El pare balbucejà un dubte; finalment, però, no va saber què respondre.

El xiquet, cabussat en aquests records i pensaments, amb el cos dibuixat per la salabror blanquinosa de la sal precipitada i els peus dins la mar, ha agafat d'una revolada el pinyol de l'aigua i la recuperat dels mossecs dels peixos, que n'han fugit espaordits.

Ha acabat l'estiu. És dissabte, i hui fan festa d'aniversari d'una cosina en el camp de l'avi Ximo. Un cop mares, pares, cosins, tiets, amics i avis han cantat aniversari feliç, bufades les espelmes, fetes les besades, menjat el pastís, oberts els regals i emmudits els aplaudiments, Lluís ha agafat una aixadeta i es dirigeix a soles al bancal de figueres de l'avi. En un cantó del tros de terra llaurada, on "hi ha un bon guaret", tal com diu sempre el vell, ha començat a cavar. L'avi, que l'havia observat traginar en la caseta del tractor i ferramentes, el contempla des de damunt del marge, com un lledoner centenari.

-Què fa el meu nét preferit? -li diu de sobte, just al darrere, on s'ha apropat sense que Lluís el sentira.
-Ostres iaio, m'has espantat!
-Que busques un tresor!? El iaio els va desenterrar tots, no en queda cap! Li vaig fer molts fills a la iaia i necessitàvem menjar i una casa!
-No és això iaio, plante un arbre.
-Un arbre!? Vaja, home -digué sorprés l'ancià-. I quin arbre és, si es pot saber?
-Un presseguer -replicà Lluís sense deixar de cavar.
-Com és que vols plantar un presseguer? Que t'agraden els préssecs, a tu?
-Sí, molt, ja ho saps.
-I no en tens prou amb els que compra la mare al mercat? No són bons, o què és?
-Sí, són ben dolços, però aquest arbre és especial.

L'avi va esclafir una rialla benèvola en sentir les paraules de Lluís. Sempre l'havia sorprés la innocència de la canalla.

-A vore, explica al iaio per què serà tan especial.
-Perquè em donarà respostes. Aquí tindrà temps i espai.
-Ahhh -va fer l'avi, que no va poder dissimular curiositat amb aquella resposta.

Lluís va traure d'un pot el pinyol de préssec de l'estiu, embolcallat en un drap. El va ficar en el clot i l'enterrà. L'avi no li llevava la vista de damunt.

-Molt bé, Lluís, ja el tens. Ara només falta un bon reg. I en créixer, l'empeltarem.

I sense més conversa, l'avi Ximo agafà l'aixadeta i posà el braç sobre el muscles de Lluís, mentre travessaven el bancal, disposats a agafar la manguera per regar aquell pinyol. L'amor del pare de Lluís es trobava tancat dins aquell os tan resistent. Només necessitava temps, espai i aigua dolça per a donar fruit, per esdevenir un presseguer de respostes.

dissabte, 9 de març del 2013

Primer el fem, després les flors

¿Us heu preguntat mai com és que el Pep i la Mar fa 15 anys que són junts i semblen tan feliços i ben avinguts com aquell primer dia en què es besaren a la festa de graduació de l'institut? ¿I què me'n dieu, d'Anselm el florista i la seua muller Neus, casats fa 27 anys i amb dos fills ben crescudets, que van ser enxampats per un veí la setmana passada mentre cardaven apassionadament al terrat del bloc de pisos on viuen, a les set de la vesprada d'un dimarts feiner? (el florista es disculpà tot al·legant que el posa molt burro veure la dona replegar els llençols, amb una pinça en la boca i el sol de finals d'hivern posant-se a ponent.)

El secret de la relació sana i duradora d'aquestes dues parelles i de totes aquelles la història de les quals es perllonga enllà de la prova de foc dels 3-5 anys sembla que es troba en la bossa del fem. Si més no aqueixa és una de les conclusions a què han arribat les investigadores d'un estudi anomenat "Enduring love", realitzat amb vora 4000 persones i dut a terme per la Universitat Oberta del Regne Unit (la més veterana de les universitats a distància del món).

És a dir, la quotidianeïtat, la rutina, allò que precisament sembla el principal llast de les relacions sentimentals és, paradoxalment, el puntal més ferm de qualsevol relació. Són els anomenats "connectors": traure la bossa de fem, preparar una infusió de mançanilla a la parella (a ell o a ella) quan la veiem esgotada, estendre la bugada, pagar el rebut de la llum abans que la companyia talle l'aixeta elèctrica... són els detalls innocus els que realment mantenen unides les parelles i n'enforteixen les relacions, més que no pas els accessos romàntics puntuals de regalar-li un ram de flors, un viatge a París o l'última versió de l'Iphone.

Hom pot criticar, carregat de raó, el fet que hi haja institucions que, en temps de crisi, balafien diners amb estudis empírics que aboquen resultats tan banals, conclusions que tothom és capaç de copsar amb la simple intervenció del sentit comú. Potser saben que ho sabem però ho fan per recordar-nos-ho. Potser és que als governs els ix més a compte ensenyar i demostrar als ciutadans com conservar les relacions de parella. Qui sap. El cas és que si no voleu que l'amor siga una merda, ja sabeu: primer el fem, després les flors. Científicament provat.





dimecres, 6 de març del 2013

El pictograma de la tristesa

Miquel té vuit anys, porta ulleres de vista, una motxilla de Bob Esponja i té autisme. Ha deixat d'anar, però, al centre de teràpia on rebia un tractament específic. Allí havia aprés a comunicar-se, va conéixer altres xiquets com ell, hi jugava i això el feia feliç. Els darrers mesos abans d'abandonar forçosament el centre feia servir, més que cap altre, un pictograma d'una cara trista quan la psicòloga li preguntava com estava. Miquel ha hagut d'abandonar el centre perquè la Generalitat fa temps que va deixar de pagar. En total, el govern valencià deu 1 milió d'euros a 10 entitats que tracten 400 xiquets amb autisme. 

Un pictograma és, sovint, l'única forma de comunicació entre un xiquet amb autisme i el món. Beure, pixar, menjar, pare, mare, trist, animal, feliç... són alguns dels dibuixos en velcro que agafen i enganxen allà on toca. És un llenguatge dibuixat que els rescata d'un món aïllat i els fa expressar emocions, accions, etc., essencial per al desenvolupament cognitiu de xiquets que, com Miquel, presenten altres problemes físics i psicològics associats.

El pare de Miquel, a més, és aturat de llarga durada. Ha treballat tota la vida, mai abans havia estat a l'atur, però ara no troba faena enlloc. La mare és mestressa de casa. Per la nit ploren d'amagat perquè no volen que el fill els hi veja. Miquel, el pare, amaga a Empar, la muller, que plora; i aquesta fa el mateix amb el marit. Per si fóra poc, tots tres han de menjar a ca l'àvia per poder anar tirant. Miquel notava tot aquest malestar a casa, motiu pel qual triava sobretot el picto de la tristesa.

La Generalitat, entre moltes altres coses, va avançar 24 milions d'euros d'aval a Ecclestone perquè enguany també pretén passejar cotxes de carreres pel pont de l'assut de l'or; a més haurà de fer-se càrrec de 250 milions en pèrdues de la Ciutat de les Arts i de les Ciències; els deutes milionaris del València CF també els assumirem amb l'erari públic, tot i la manca manifesta de liquiditat; i etcètera.

Un cotxe pot deixar de fer passades en un circuit, un edifici de luxe pot tancar per deficitari, un equip de futbol pot baixar a segona o desaparéixer temporalment; contràriament, la teràpia i el tractament d'un xiquet amb autisme no pot aturar-se, el seu desenvolupament no es pot deixar en standby, ja que abocaria els infants al no res, els arraconaria a un estat vegetatiu des d'un punt de vista cognitiu. La Generalitat Valenciana no assegura el pagament del deute, ni amb el rescat del Fons Autonòmic de Liquiditat ni de cap de les maneres. Qui sap si no ha programat ja el tancament d'aquest servei imprescindible!?

Heu rebut alguna vegada una abraçada, un somriure o un bes d'un xiquet amb autisme feliç? Jo sí, i són com els de la resta de xiquets, impagables, però amb un valor afegit: la felicitat d'aquells xiquets és espill i fruit d'una societat justa i digna, que vetlla pels drets dels qui més ho necessiten i hi esmerça tots els esforços. La societat valenciana no mereix el càstig d'uns polítics que deixen sense pictos de felicitat els nostres xiquets. I com que estic convençut que seran les persones les que salven les persones, perquè cap banc ni cap polític corrupte ni cap president de la patronal no ho farà, ja he col·laborat econòmicament amb una fundació que lluita perquè els xiquets amb autisme puguen retornar-nos amb somriures feliços la nostra solidaritat.


diumenge, 3 de març del 2013

La pervivència de l'espècimen (Intro)

Ara mateix, que són 2/4 de tres ben tocades de la matinada, en els baixos humits i carregats d'una caserna de la benemèrita del barri de Chueca, hi té lloc una reunió secreta. Una bandera multicolor -que cobreix deliberadament una rojigualda- la presideix. S'hi han aplegat una colla de guàrdia civils i policies nacionals homosexuals. Una llum groga damunt una taula de fusta que es feia servir per a interrogatoris il·lumina unes cares llargues i unes barbes ben poblades. Un dels presents, que fuma sense descans, ho té clar i fa un cop de puny a la taula: n'estem fins als collons, això no pot continuar així! Anys després coneixerem, gràcies al periodisme d'investigació, que en aquesta primera trobada es constituí un grup armat d'alliberament anomenat GAIL, i se n'acordà una primera acció.

Un Ministre d'Interior en seria detonant i alhora primera víctima mortal. Això, però, forma part d'una altra història.