El presseguer de les respostes

Lluís mossega el préssec amb avidesa. La dolçor del fruit contrasta amb l'aigua salabrosa de mar que nota als llavis. Un gota li regalima per la comissura dreta, li arriba al llindar de la barbeta i es perd, fosa, en la immensitat de gotes atòmicament unides en forma de mar. Les gotes que amb cada mossegada se li escolen també pels artells i llisquen monyica enrere, troben el mateix final de trajecte: arriben al colze, des d'on es precipiten i, xap, aigua endins.

Li agrada devorar la fruita dins l'aigua, dempeus, mentre canta una melodia de dibuixos animats i l'aigua li frega els garrons. El relaxa. La panxa també deixa vore riuets dolços de suc de préssec que baixen i es perden en la cintura, embeguts per la costura del banyador. Es passa la mà esquerra pel ventre, amb un moviment reflex per evitar les pessigolles que li provoca el rastre de gotes. El regalim li refresca la pell calfada sense miraments pel sol d'estiu.

Mira cap amunt, devers el sol que cau en vertical sobre la mar. Se li enlluerna la vista i l'abaixa de nou. És migdia i, sense un bri de vent, la mar sembla una bassa d'oli. El xiquet acaba de rosegar el pinyol de la fruita i el llança a l'aigua, molt a prop, vora els peus. El peçó sura sobre la superfície descrivint un ball imprecís, grotesc. Les ones que ha generat sobre l'aigua l'os del préssec han atret una munió de peixets. Naden fent ziga-zagues entre els peus de Lluís i encerclant el peçó flotant, fent-hi mossets. Tot ho observa mentre es torca els morros amb la mà.

A Lluís, aquella imatge de peixets famolencs i moviments ràpids que s'apropen al pinyol, li recorda una il·lustració del llibre de coneixement del medi en què els espermatozous frenètics envolten l'òvul i proven d'entrar-hi. És un record que l'entristeix perquè li recorda l'any en què el pare va deixar d'estimar la mare i va marxar de casa.

-Pare, per què ja no estimes la mare? -li va preguntar el fadrí, un cap de setmana que el visità.
-És una pregunta difícil, Lluís.
-Tu sempre deies que no hi ha ni preguntes ni respostes difícils, que totes les preguntes tenen resposta, que si hi ha una pregunta és perquè algú, abans, n'ha fet altres, i unes preguntes duen a unes respostes, i eixes respostes duen a altres preguntes, i així. M'ho vas dir un dia mentre m'ajudaves amb la lliçó de coneixement del medi.
-Sí, i també et vaig dir que, tal com passa amb el pinyol d'un préssec que acabarà sent un arbre formós i donarà fruits saborosos, aquelles respostes necessitaven temps i espai suficients per ser-hi contestades.
-Ja ho sé, i també digueres que per més dur que fóra el pinyol o la pregunta, si ens hi esforçàvem, acabaríem obtenint-ne fruits.
-Sí, jo també ho recorde.
-Pare... ¿No estimes la mare perquè no et vas esforçar del tot per trobar resposta a eixa pregunta?

El pare balbucejà un dubte; finalment, però, no va saber què respondre.

El xiquet, cabussat en aquests records i pensaments, amb el cos dibuixat per la salabror blanquinosa de la sal precipitada i els peus dins la mar, ha agafat d'una revolada el pinyol de l'aigua i la recuperat dels mossecs dels peixos, que n'han fugit espaordits.

Ha acabat l'estiu. És dissabte, i hui fan festa d'aniversari d'una cosina en el camp de l'avi Ximo. Un cop mares, pares, cosins, tiets, amics i avis han cantat aniversari feliç, bufades les espelmes, fetes les besades, menjat el pastís, oberts els regals i emmudits els aplaudiments, Lluís ha agafat una aixadeta i es dirigeix a soles al bancal de figueres de l'avi. En un cantó del tros de terra llaurada, on "hi ha un bon guaret", tal com diu sempre el vell, ha començat a cavar. L'avi, que l'havia observat traginar en la caseta del tractor i ferramentes, el contempla des de damunt del marge, com un lledoner centenari.

-Què fa el meu nét preferit? -li diu de sobte, just al darrere, on s'ha apropat sense que Lluís el sentira.
-Ostres iaio, m'has espantat!
-Que busques un tresor!? El iaio els va desenterrar tots, no en queda cap! Li vaig fer molts fills a la iaia i necessitàvem menjar i una casa!
-No és això iaio, plante un arbre.
-Un arbre!? Vaja, home -digué sorprés l'ancià-. I quin arbre és, si es pot saber?
-Un presseguer -replicà Lluís sense deixar de cavar.
-Com és que vols plantar un presseguer? Que t'agraden els préssecs, a tu?
-Sí, molt, ja ho saps.
-I no en tens prou amb els que compra la mare al mercat? No són bons, o què és?
-Sí, són ben dolços, però aquest arbre és especial.

L'avi va esclafir una rialla benèvola en sentir les paraules de Lluís. Sempre l'havia sorprés la innocència de la canalla.

-A vore, explica al iaio per què serà tan especial.
-Perquè em donarà respostes. Aquí tindrà temps i espai.
-Ahhh -va fer l'avi, que no va poder dissimular curiositat amb aquella resposta.

Lluís va traure d'un pot el pinyol de préssec de l'estiu, embolcallat en un drap. El va ficar en el clot i l'enterrà. L'avi no li llevava la vista de damunt.

-Molt bé, Lluís, ja el tens. Ara només falta un bon reg. I en créixer, l'empeltarem.

I sense més conversa, l'avi Ximo agafà l'aixadeta i posà el braç sobre el muscles de Lluís, mentre travessaven el bancal, disposats a agafar la manguera per regar aquell pinyol. L'amor del pare de Lluís es trobava tancat dins aquell os tan resistent. Només necessitava temps, espai i aigua dolça per a donar fruit, per esdevenir un presseguer de respostes.