divendres, 29 d’octubre de 2010

Eroticàcies

El teu cos és un jardí d'olors immarcesibles,
i hi acudisc per remenar-lo amb el nas,
allà on solca el fes, esclaten invisibles,
i la fèrtil rosada m'omple les mans.

El teu cos és una font de plaer,
m'atrapa, no sé d'on ve,
l'aigua que en raja,
m'assedega!: en vull més.

Camine pels teus muscles des d'on atalaie,
hi mossegue, ensume, gaudisc, calle,
m'endinse en les aixelles,
i m'hi arrupisc com un xiquet,
és un dolç bressol, tendre i quiet.

T'arriba el goig als ulls que ja no veuen,
albires un pit-roig, les meues mans t'ofeguen,
no me'n sé avenir, pel capçal del llit puges, t'escapes,
la pell del darrere amb les ungles m'esgarrapes,
papallones, guspires i estels m'envaeixen el cervell,
cride, et bese, m'entregue com si fos l'anyell.

Ara no sóc jo, ets tu, que recomences,
com un pastís, m'enfarines tot el cos,
amb munts de besos, llavis, pits, i flors,
ara ets tu, ho saps, que em vences.

El teu cos és vall, muntanya, camp de violàcies,
hi vinc a sol post, però
les busques negres del rellotge són voraces,
m'obres el camí, tanque jo la porta,
ja s'ha fet de dia! A qui importa?

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Un 'bon dia' ens farà lliures

Quan he viatjat -en comptades ocasions- a l'estranger (ja sabeu: Dublín, Berlín, Milà, Madrid, Londres, Bilbo, Marràkeix...), i m'han demanat per la meua nacionalitat, en una txosna, haima, pub o taberna sempre he intentat trobar, fer servir fórmules intel·ligibles, explícites, fàcils per a l'enteniment del meu interlocutor: "I'm catalan, from València"; "I'm from Valencian Land, Southern Catalonia"; "I'm from Catalan Countries"; "Ni katalana naiz"; "أنا الكاتالونية"; "Je ne suis pas espagnol, je suis valencien, je suis catalan", amb els estrictes i corresponents problemes d'entença i faltes d'ortografia i pronunciació. I és en aquest punt, aquesta mania i escoll secular per encabir la nació complerta, que et fa pensar en els malabarismes i energies que una nació esquarterada en províncies i departaments ha de conjugar quan no té un estat propi reconegut internacionalment al darrere perquè no se't riguen en la morrera o dissimulen una ganyota de menyspreu ja que, sense adonar-te'n, estàs trencant motlles. Certament, és la mateixa sensació que compartim amb escocesos, nord-irlandesos, bretons, corsos, quebequesos, saharians i un llarg etcètera.

I és més fàcil que tot això, més natural que cap frontera orogràfica: la meua nació és i arriba allà on jo pronuncie un 'bon dia' i em responen amb el consegüent i gratificant 'bon dia'. Curt i ras, clar i català, justet i camalet. Així doncs, deixem-nos de bajanades, de fer activitats i girs circenses i fer-nos els simpàtics i agradables tot intentant d'explicar a qui no té orelles ni enteniment, i fem servir la nostra nacionalitat allà on anem, a dins i fora de casa nostra, amb un 'bon dia'. Perquè la paraula, ara i adés, sempre descobrirà la nostra procedència, tothora trencarà les fronteres, la supèrbia i l'estupidesa, més encara les imposades. Perquè el dia menys esperat, un 'bon dia', ens farà lliures. Bon dia, malparits!

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Al marge

Sóc de poble, m'agrada ser de poble, i de camp, trepitjar terra, olorar garrofers, escoltar el xiscle llunyà del mussol i la merla. Hui necessite açò, mantindre'm al marge, fugir d'aquesta voràgine urbana, mare de tots els no-: el no-espai, el no-so, el no-temps, el no-jo... Hui necessite escriure i llegir, llegir i escriure, i deixar fugir la imaginació al ritme d'un got de llet ben calent que fumeja amb una dansa parsimonial, tot sol, sol com un mussol, retrobar-me amb les arrels de la quietud, escoltar el vent que es fon amb les fulles dels arbres que engeguen una cançó de bressol a boqueta nit; serenitat, somni, saviesa, pau, tendresa, soledat, equilibri, tranquil·litat, tacte, vent, pluja, que dos angelets m'acluquen els ulls i un tel de boira suau m'abrace lentament, que els batecs del cor bemollen notes compassades acaronant-me maternalment l'ànima, i deixar-me anar, deixar-me anar com un ocell cel enllà, entre cotons de núvols i balancejos de mar de concòrdia i silenci; que tot es faça armònicament fonedís, delicat, que cada segon instaurat per les busques desaparega de la consciència emmudit talment uns punts suspensius.......................... i per aconseguir-ho, faré que m'acompanye aquesta remor esponjosa que raja entre dits i cordes de placidesa:

http://www.goear.com/listen/df8c5c7/al-marge-del-cami-sanjosex

Cançó: "Al marge del camí"
Artista: Sanjosex

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Mossos autumnals

Se'ns ha fet curt el llit, la nit i la diada,
els dits dels peus, encongits pel fred i el goig,
els cossos s'han fet petits, els sexes, grans, infinits,
el sostre de l'habitació estava clapejat
pels gemecs i arraps que ens dedicàvem,
i semblaven voler fugir com petits globus d'heli.

La pell, esborronada amb el pas dels meus dits vellutats,
com s'alça l'aigua amarada en una carretera deserta
amb el frec de les rodes d'un cotxe,
en una nit fosca de pluja intensa.

Una cançó del camaleó del rock
i una altra de la reina
suraven impertinents en la meua consciència,
adobant aquella escena en qualitat de banda sonora.

Un mussol ha fet un crit al terrat del darrere,
estranyat, sorprés i enutjat
que dos cossos nus li restaren protagonisme d'ombra i xiscle.
Una veïna de poble, amb l'orella parada a la paret mitgera,
rosari en mà, passava les denes entre el polze i l'índex,
i dubtava, d'escàndol, si completar la dena
o ficar-se-les totes per aquell forat prohibit de pecat.

M'ha deixat el sexe com a penyora,
i, corresponent, li l'he pres amb els llavis, la mà:
si haguera tingut un tros de pa
l'hauria untat amb l'essència de dona,
i me l'hauria menjat amb avidesa i solemnitat,
l'únic i suficient àpat d'un cap de setmana de tardor.

De matí, per uns vidres amples cara a una serra adormida,
el sol de rovell inundava silenciós una estança acollidora,
on totes les formes possibles de serenitat s'hi aplegaven,
i solament cordills de roba tallaven la llum de l'astre matiner.
Les teules d'un pati interior,
semblaven soldats mil·lenaris,
silenciades pel temps i la soledat,
vestides i visitades tan sols per la rosada.

I m'he dit que li ho faria allí la propera vegada,
amb les mans com a pinces als cordills,
i els cossos, gronxant, banyats de llum, per roba.

Crits, trèmuls, ungles, pits, cabells, brogits,
Mossos autumnals, olors indefugibles,
llençols impenitents, plaers inconfesables.