i hi acudisc per remenar-lo amb el nas,
allà on solca el fes, esclaten invisibles,
i la fèrtil rosada m'omple les mans.
El teu cos és una font de plaer,
m'atrapa, no sé d'on ve,
l'aigua que en raja,
m'assedega!: en vull més.
Camine pels teus muscles des d'on atalaie,
hi mossegue, ensume, gaudisc, calle,
m'endinse en les aixelles,
i m'hi arrupisc com un xiquet,
és un dolç bressol, tendre i quiet.
T'arriba el goig als ulls que ja no veuen,
albires un pit-roig, les meues mans t'ofeguen,
no me'n sé avenir, pel capçal del llit puges, t'escapes,
la pell del darrere amb les ungles m'esgarrapes,
papallones, guspires i estels m'envaeixen el cervell,
cride, et bese, m'entregue com si fos l'anyell.
Ara no sóc jo, ets tu, que recomences,
com un pastís, m'enfarines tot el cos,
amb munts de besos, llavis, pits, i flors,
ara ets tu, ho saps, que em vences.
El teu cos és vall, muntanya, camp de violàcies,
hi vinc a sol post, però
les busques negres del rellotge són voraces,
m'obres el camí, tanque jo la porta,
ja s'ha fet de dia! A qui importa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada