dimecres, 27 d’octubre de 2010

Un 'bon dia' ens farà lliures

Quan he viatjat -en comptades ocasions- a l'estranger (ja sabeu: Dublín, Berlín, Milà, Madrid, Londres, Bilbo, Marràkeix...), i m'han demanat per la meua nacionalitat, en una txosna, haima, pub o taberna sempre he intentat trobar, fer servir fórmules intel·ligibles, explícites, fàcils per a l'enteniment del meu interlocutor: "I'm catalan, from València"; "I'm from Valencian Land, Southern Catalonia"; "I'm from Catalan Countries"; "Ni katalana naiz"; "أنا الكاتالونية"; "Je ne suis pas espagnol, je suis valencien, je suis catalan", amb els estrictes i corresponents problemes d'entença i faltes d'ortografia i pronunciació. I és en aquest punt, aquesta mania i escoll secular per encabir la nació complerta, que et fa pensar en els malabarismes i energies que una nació esquarterada en províncies i departaments ha de conjugar quan no té un estat propi reconegut internacionalment al darrere perquè no se't riguen en la morrera o dissimulen una ganyota de menyspreu ja que, sense adonar-te'n, estàs trencant motlles. Certament, és la mateixa sensació que compartim amb escocesos, nord-irlandesos, bretons, corsos, quebequesos, saharians i un llarg etcètera.

I és més fàcil que tot això, més natural que cap frontera orogràfica: la meua nació és i arriba allà on jo pronuncie un 'bon dia' i em responen amb el consegüent i gratificant 'bon dia'. Curt i ras, clar i català, justet i camalet. Així doncs, deixem-nos de bajanades, de fer activitats i girs circenses i fer-nos els simpàtics i agradables tot intentant d'explicar a qui no té orelles ni enteniment, i fem servir la nostra nacionalitat allà on anem, a dins i fora de casa nostra, amb un 'bon dia'. Perquè la paraula, ara i adés, sempre descobrirà la nostra procedència, tothora trencarà les fronteres, la supèrbia i l'estupidesa, més encara les imposades. Perquè el dia menys esperat, un 'bon dia', ens farà lliures. Bon dia, malparits!

2 comentaris: