dimecres, 29 de juny de 2011

La divisa del tafur

Esclau del desig,
enemic de la paciència,
la llibertat s'esmuny entre els dits.
La voluntat penja d'un fil,
rea, la consciència,
no hi ha parada, ni principi, ni fi.

dilluns, 27 de juny de 2011

La calor que mata, les mosques que fan viure

“Mare meua, quina calor que fa!”, és la queixa ritual més comentada aquests dies de finals de juny. Que si ixes al carrer i és un forn, que si l’onada de vent subsaharià, que si no recordava res semblant, que si és insuportable, que si les mosques... Encara hi ha qui hi posa molta més imaginació (sol ser fantasia sexagenària) i diu que els moros instal·lats a la carretera nacional són els qui ens han portat la xafogor (SOS Racisme hauria d’instal·lar la delegació comarcal permanent a Crevillent, si de cas ben a prop de l’ambulatori, perquè la gent gran se sufoca, sobretot, quan veu entrar magribins a fer ús del “nostre servici de salut, que tant ens ha costat de guanyar”). La cultura popular té una imaginació foramidada, i si no, tireu mà de memòria i recordeu la llegenda de l'adveniment de les mosques, la culpable de l’aparició de les quals va ser una iaia (dones o estrangers, com veieu, enemics bíblics i públics tostemps) que, avorrida, li demanà a déu nostre senyor que li enviara quelcom amb què entretenir-se, i déu, atent i lliurat com sempre als seus deixebles seguidors, li envià una plaga de mosques que encara patim.

Jo, als defensors de cabells blancs de “lo nostre”, amb tot el respecte que em mereixen, no deixe de recordar-los, escoltat el comentari xenòfob, que els moros no acabaran amb el sistema de salut pública, sinó que els culpables seran ells per traure tant de prospecte innecessari, que semblen xiquets jugant a intercanviar cromos; i els afig que, per acabar d'enterrar la sanitat pública, sempre tindran l'ajuda privatitzadora del partit polític a qui voten amb la bava blava defora des de fa anys (llavors el comentari els fa l’efecte de galtada a mà oberta que els hi puja la vermellor o provoca alguna lipotímia sobtada). Lluny del Sàhara, i comentaris nefastos o innocents d’analfabets funcionals a banda, és ben cert que fa una calda que mata. Mata veure com la gent s’estressa als embussos dels semàfors, tot obrint les portes i inflant-se a claxonades i clatellades. Com que no hi ha prou amb el vermell que produeix el sol, tiren mà dels palmells per acaronar-se i encarnellar-se les galtes. I encara, els més tunnejats branden navalles que provoquen fiblades mortals al conductor de davant perquè "anava pisant ous" o "li havia furtat el lloc" on sempre aparca i que és com si fóra d’ell, encara que no pague la placa d’eixida permanent. Porque yo lo valgo. Si és que ja ho diuen: massa publicitat.

A la gent, amb tanta calina, se li escalfen els collons de mala manera, de vegades de manera irreversible, com als de les navallades esmentades. Tot són escaldats aquests dies, gorraures a l’entrecuix i pertot, i els amples de cuixes o de glutis cel·lulítics no guanyem per a Positon (contenim com podem la tentació de presentar mocions municipals per canviar el “Xec nadó” pel “Xec Positon”), ni les farmàcies per a dispensar-ne. La calor exhaureix fins i tot els remeis pal·liatius contra la pròpia calor. Mentre el mercuri puja, grau a grau, la paciència s’esgota, gotinyant, gotinyant, galtes avall.

Sort que s’acaben les classes d’ensenyament reglat universitari i no universitari, perquè els rodals de suor que floten a la superfície axil·lar de les camises o vestits d’alguns mestres fan mal a la vista, a la vista com a mínim, per no esmentar als altres sentits. Hi ha alguns profes que encara s’entesten a alçar el braç o a escriure a la pissarra, pensant que així són diligents i compleixen professionalment amb la feina encomanada, sense tenir en compte, però, que estan infringint un dels principis deontològics de la docència: no donar arguments als alumnes malparits perquè inventen malnoms magistrals, paren atenció en tòpics secundaris i acaben passant notetes sota taula amb les collonades burletes (al de Matemàtiques li déiem el “Senyor Marcos i Anillos de Saturno”, i al de Coneixement del Medi el “Don Constancio Glàndula Sudorípara de nivell 7 en l’escala Richter amb epicentre a l’aixella”; ens fascinava jugar amb el lèxic específic). No vull ni imaginar-me com serien les classes al levante feliz durant l’època franquista, amb tot de falangistes reconvertits a mestres i alça que t’alça l’aleró dret, amb el “cara al sol” com a teló de fons (això explicaria la imaginació inabastable dels Monzó, Moliner, Pàmies, Torrent i companyia).

Amb tanta calor, totes les ganes augmenten: les ganes de barallar-se, amb la parella, amb l'ordinador, amb el veí a qui li la tens jurada des que et va piratejar la connexió a Internet però bé que es paga el Digital+ sense compartir-lo; les ganes de morir-se; les morts per colps de calor produïts per la suggestió o la voluntat expressa de les persones que havien desitjat morir-se incapaces de suporta-la, la calor; les ganes de beure; les ganes de separar-se o de divorciar-se de la parella amb qui t’has inflat a galtades hores abans; les ganes de trobar parella per inflar-te a hòsties com fa la parella que coneixes i que veus inflar-se a galtades tothora… Bé, tot no puja amb la calor. Hi ha dos activitats humanes essencials la pràctica de les quals cau a nivells indecents amb l’arribada del Llorenç i dels, suposadament, moros mortificadors: les ganes de treballar. Ja m’agradaria, ja, veure un nord-europeu pencant a la costa occidental mediterrània, llavors seria jo qui li passaria les estadístiques de productivitat per la morrera, a ell i a la comissària alemanya de treball); i unes altres faltes de ganes més greus i preocupants encara: les de follar. Sí. Redéu, si és que ara no hi ha qui folle!, bé, precisaré una afirmació com aquesta, tan transcendental per al meu honor de mascle alfa: no és que no hi haja ganes, sinó que no dóna gust ni de posar-se a la feina entre bambolines llençòliques perquè tot és suor a la redor, de dia i de nit, que tan bon punt toques la pell del mamífer que t’acompanya comença a brollar, per aspersió, líquid salí; i si engegues l’aire condicionat per evitar-ho i fer més agradable i plaentera una situació que hauria de ser-ho sense haver de condicionar-ho, catanyof!: constipat de mil dimonis al matí següent ―Enric, com és que estàs tan constipat? ―et pregunta la caixera del Mercadona mentre escolta, de fons, els pits pits de l’infrarojos. ―Ehem, ―t’escures la gola, aatxís!, aatxís!, no res, que anit vaig eixir a córrer i se’m va assecar la suor abans de dutxar-me. Sí, ja, i a ta mare va que fumes. O com diríem al poble: meu xape!, tot per no dir-li que, un polvo recalfat i fallit, provoca suor freda, congestió nassal i malestar generalitzat.

Però no patiu!, no patiu!, que la calor ha arribat per quedar-s’hi tan sols uns mesos, i si engrosseu les llistes de divorcis o separacions del registre civil o les de defuncions per accidents “verbals” de trànsit no sereu cap anomalia singular. Que la calor, a qui no mata, fa més fort, i quan no fa fort, engrossa i enrojola. El secret, no us enganyeu, és suportar-la amb imaginació i ironia, i no tant amb aparells climatitzadors. Si no que li ho diguen a l'irònic creador de la parèmia “A l’estiu tot el món viu”. En prenc bona nota.


dissabte, 25 de juny de 2011

Echegaray, Cal Coixet; Ca les Patates, Cervantes

Fa uns dies vaig postejar una entrada en què encetava una sèrie. I no dic res més, que després tot se sap. Doncs bé, hui, tot seguint aquella sèrie, escriuré sobre més quioscs famosos i indrets d’infantesa la claredat memorística dels quals he perdut, a causa del jou implacable del temps i la natura marcesible de la memòria. Intentaré, però, fer-ho brollar malament i com puga. No seria debades que m’ajudàreu.

Quan jo era un roig mampèl sopetes de mel vivia al carrer Echegaray, bé, realment era Perdigonera, però mon pare sempre deia que era “Echegaray” (en un muntanyar entre la Salut i l’Àngel), supose que no sols per la confusió provocada per la confluència d’aquells carrers amb mala retolació i cap delimitació clara, sinó també perquè era de l’Athletic de Bilbao i el cognom del guanyador d’un Nobel amb carrer dedicat l’agermanava d’alguna manera amb l’equip de les seues passions. Però també vivia ―visc― al carrer Cervantes (al barri del Pont), d’ençà que la meua àvia no es valguera per si sola. Tres mesos Echegaray, tres mesos Cervantes, família amunt, maletes avall, viure a torns segons les necessitats humanitàries. Això ara no passaria, amb tant d’egoisme i residències àvides de gent gran per amuntonar.

Si m’estava a Echegaray, de muntanyar. Si era a Cervantes, de ciutat. Ni esmentar cal que preferia muntanyar. D’allà, del muntanyar, escapat alguna vesprada, anava a jugar a futbol a la plaça el Paseo. I heus aquí el primer quiosc amb història pròpia: Cal Coixet, el propietari del qual era de nom Joaqui, i no és que tinguera mala llet, com deia la gent, sinó que nosaltres li la creàvem. Era on és ara el Café Tertúlia. A la plaça, entre sabatada i sabatada a la pilota que els iaios ens prenien per no destorbar-los les passejades, anàvem, assedegats com a pollets de niu, a apaivagar la set a Cal Coixet. Només entrar, a mà esquerra, hi havia una pica i una botija que el propietari oferia gratuïtament a la canalla. La botija, de color terròs, esdevenia negra amb la ronya que teníem a les mans. S'escoltava un ahhh ben satisfet quan cadascun acabava d’empinar el colze. Gitanos, paios i d’altres ètnies ens amorràvem al gallet de la botija com corderets munyint la mare ovella. I no passava res, ni hepatitis, ni herpes, ni boquerons en vinagre. La vida a rebolcons per places i descampats ens guaria d’infeccions que ara patim voluntàriament amb l’obsessió higiènica. El Coixet era mestre en el preparat de cartutxos de torrat, i allà vaig descobrir que les xufes serien, per sempre més, un dels meus tubèrculs preferits. Però quan el Coixet va substituir la tradicional botija per una de plàstic de color blau made in China d’on recorde haver begut les darreres vegades, vaig entendre que s’acabava un cicle. A poc a poc, arribava l’imperi dels polímers i de les franquícies comercials per quedar-s’hi. Cal Coixet, poc o molt després, va tancar. Mut i forrellat.

En aquella plaça, quan no jugava a futbol, em dedicava a defenestrar pollets d’oreneta dels nius que els hirúndids feien a sobre de les arcades de l’entrada a l’església. En la mateixa trompa de déu, i amb els animalets de déu nostre senyor. Com? Doncs amb la insistència destructora de ganxos propulsats amb gometes de caixes d’ous que trencaven els nius mig esfèrics de fang. Els ganxos els tréiem de les persianes de canutets que es comercialitzaven en aquell aleshores. També les pedres eren l'artilleria pesada eventual, però que no abundava en aquella plaça de marbre. Sols a boqueta nit, quan els envions feien les darreres passades en grup metrallant el cel amb els seus xiscles com caces de guerra, tornava a casa. Abans de marxar, però, sempre em quedava ataüllant un home que era part indestriable d’aquell paisatge urbà: cada dia, en aquell espai obert, es podia veure un senyor de mitjana edat que no passejava com la resta, ni feia els moviments coordinats de braços i tronc com la resta, ni mirava com la resta, ni parlava com la resta; perquè no parlava, sinó que musitava una lletania imperceptible, i tenia l’esguard perdut, bé enfonsat al terra bé allunyat cel amunt, i caminava amunt i avall sempre sol, de forma ritual i compulsiva, robòticament aixecava i ajupia cap, coll i braços fent reverències a entelèquies superiors invisibles, sempre allunyat del món dels conscientment presents. M'hauria agradat tocar-lo amb la punta dels dits, per comprovar si era de veres o de suro, l'hauria cosit a preguntes, per què feia allò? Què veia? Qui li feia mal? Aquell home patia alguna follia, i no era una tocada d'ala transitòria de les que es curaven anant als metges dels nervis. Jo albirava que el món dels adults era una mica complicat, per estrany i allunyat del meu enteniment. Com el podria ajudar? Necessitava realment ajut, o era irremeiable, com els pollets que naixien amb alguna pota o ala maldestra?

De Cervantes estant, camí al col·legi, feia parada en un altre quiosc, Ca les Patates, ohhh!, les Patates, al carrer de la Santíssima Trinitat. Eren tres ancianes misterioses, vestides de negre rigorós. Feien tanta por que no sé com gosava entrar a comprar-m’hi llepolies. Les institutrius del mal, enviades directament des de l'avern que hi havia als budells subterranis d'aquella casa-quiosc, tenien una pell d’un blanc sobrenatural i tan mapada d'arrugues de grandàries descomunals i amb unes faccions tan sinistres i solcades per la vida que no semblaven d’aquest món, sinó del d'ultratomba. El blanc epidèrmic malaltís contrastava amb el negre de les vestimentes. Eren vestits que hostatjaven tots els traspassats del món, sens dubte, per això eren tan i tan foscos (com més morts novenats i dols, més i més negror). I la veu amb què despatxaven feia feredat, tot i el seu to aparentment amable. Supose que anar a Ca les Patates era tota una aventura misteriosa, pel fet de no saber si acabaria dins del fregitori que escoltava com cuinaven rere la porta de la cuina, per la sospita que s’apoderava del meu pensament: havien sofregit ja algun xiquet abans que jo arribara? Dubtar entre si eren ancianes venerables o les mullers encobertes dels pitjors homes del sac, crec que hi donava suspens i atractiu a la compra de porcades.

La natura humana, com hem pogut comprovar, és molt cruel, i de res serveix que els amos dels quioscs hi posen rètols amb el nom de l'establiment convenientment dedicat a la muller, als fills o al barri, ja que, quan el poble parla, sobreretola el pa: Ca la Torta, Cal Coixet, Ca les Patates, Cal Xupacaragols... destacant amb mordacitat les discapacitats, les deficiències, els vicis o els tics amb cada rebateig popular. Som, les persones, compares de la burla, amb fillols marcarts per la natura, sempre arbitrària.

Estimar sense estimar

Sé de sobres que no ho saps, i per això vull fer-t’ho saber, que si saberes com et sé, no en voldries saber pas res més. I tot sabent que no ho sabries mai si mai jo no t’ho haguera sabut saber, hauria sigut un gran dol, saber que mai ho hauries sabut, ser sense tu saber-me teu. Sàpigues, doncs, quina és la meua fe, perquè entre ser i saber, sabent-te sóc, sent-te et sé. Sense saber bé qui sóc, sense tu saber bé qui ets, els dos sabem que hi som, i com que som (“sí, sou!”, segons ells), ens sabem com som, sabent-nos l’un a l’altre, sent. És que encara no ho saps? Ja hi som, de nou! És clar que no sabem ser l’un sense l’altre, i és així com som l’un per l’altre, que això és gai saber! Si no fóra perquè ho sé, no sabria ben bé sense tu què ser. Sóc qui sóc, ho saps. Ets qui ets, ho sé. Que sàpigues que serem i que ho sabrem, serem del tot sabedors dels fets. Qui sap on, qui sap quan, sempre, però, et sabré meua, sempre, però, et seré teu. Tant m’és!, que potser açò no és de bon ser, però que ho sàpiga el món: no som res si és un si és no és. T’he de saber completa, m’has de saber tot teu. Si ho sóc, sabràs, si ho saps, seré. Tu ets, jo sóc, els dos serem, ser plegats per sempre més. Ho sé, ho saps: sóc i ho sé, ets i ho saps. Som, ens sabem. Saber, ser.

divendres, 24 de juny de 2011

Reincidents

L'altre dia m'estava a Elx amb l'amic Agustí, parlant de la vida, de l'oratge, de la política cosa, que si els valencians fórem palmeres votaríem el PPCR (Partido del Picudo Rojo, sigles molt semblants, de fet, al votat majoritàriament, PPCV); de què voleu que parlem si som a Elx? Doncs això, de palmeres i morruts rojos; i etcètera. De sobte, però, em sona el mòbil (Korrika Badator!+Mode Vibrador):

―Jesús Alfonso?

―Sí, sóc jo.

―Le llamo de la CAM [Caja de Ahorros del Mediterráneo], quería
explicarle una promoción. Le comento, si necesita dinero, debe saber que tiene disponible un préstamo de hasta 6000€ sin tener que presentar nóminas, ni avales ni nada... ¿Tiene pensado hacer un gasto importante ahora mismo? ¿Renovar el coche? ¿Hacer un viaje?

―No, de moment no. Estic aturat
.

―Se lo digo porque si me dice que sí que está interesado, aunque no sea para ahora mismo, lo dejo anotado aquí y, pasados 3 meses, le volvemos a llamar para ofrecérselo de nuevo. Tenga en cuenta que la oferta incluye el hecho de no estar obligado a acudir al notario para firmar el préstamo ni nada, ya sabe que los gastos de notaría són una cantidad a considerar.


―Ja, però de moment estic aturat, bé, treballe de forma molt eventual en Correus, i en qüestió d'un any com a mínim no tinc previst contractar ni préstecs ni cap producte financer semblant
tot donant llargues diplomàtiques.

―Ahá, de acuerdo, de todas formas, si me dice que sí que está interesado le anoto y le volvemos a llamar en cuestión de 3 meses, más o menos. ¿Qué le parece?


―Bé, com vulga, però ja li dic que, de moment, no.


―Perfecto, le apunto el nombre para llamarle dentro de unos meses. Nada más, muchas gracias. Ha sido muy amable. Buenos días.

―Adéu.

He mirat l'Agustí i, abans que ell no pensara ni diguera res (havia escoltat la conversa telefònica, si més no el meu fil), he entés el perquè de la crisi que patim, i no m'ha calgut fer un curs a Deusto, ni amb Ramon Tamames, ni enlloc.

―Xe, qui era? ―m'ha demanat l'Agustí, retòricament.
―No res, un picudo rojo que m'ha telefonat preguntant-me si era palmera sana.

Jo sí que m'estime la meua llengua

El blog de l'amic, mestre i ciutadà exemplar que tots esperàvem:

http://josimestimelameuallengua.blogspot.com/

I en Joan-Carles Martí i Casanova -del qual he adquirit avui mateix el seu darrer llibre publicat, Des del rovellet de l'ou d'Elx- es fa ressò dels blogs del Baix Vinalopó fets amb lo pus bell catalanesc del món:

http://extremsud.blogspot.com/2011/06/lalta-catalanitat-de-sis-blogs-delx.html


Perquè després diguen que al sud fronterer del País Valencià no es parla, s'escriu o es pensa en català (el que hi ha és molta gent a qui no li agrada açò, que es parle, s'escriga o es pense en català, que, casualment, és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense, tal com diria l'Ovidi Montllor). Doncs en tindran per a una bona estona, de malestar i desgrat, perquè ja se sap que nosaltres a casa parlem català per molestar.

dimecres, 22 de juny de 2011

Com més petit, més gran!!!!

No m'he pogut estar d'adjuntar aquest vídeo tan i tan gran. Emociona, encoratja. Fantàstic, bonic, gran senzillesa per transmetre situacions i emocions complexes i contradictòries, com són guanyar, perdre o, simplement, participar. Un gran instint de superació, una moral a prova de bombes competitives. Dóna ganes de viure. Primers plànols que retraten ànimes precioses, en estat pur. D'una bellesa absoluta, d'una noblesa incomparable, d'un optimisme infinit. Sí, sí, sí senyor, Margatània és el millor. I tant que sí!

l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.


dimarts, 21 de juny de 2011

Pieds-noirs al Boulevard

Divendres passat vam eixir a fer un tram del Camí de Sant Jaume des d'Irun-Hondarribia (el camí del nord de la costa basca, o com diuen allà, el Doni Jakue Bidea). Desmadeixat i desronyonat, vaig arribar a Pasaia i, abandonat pels companys i solitàriament acompanyat per un bastó improvisat de bambú tallat als voltants del Santuari de Guadalupe i dues bambolles que m'escataven la planta dels peus, vaig arribar al terme municipal de Donostia, per la muntanya on hi havia l'Ulia Pasealekua, i des d'on vaig poder divisar, en primer terme, la forma corbada de la platja de Zurriola, i en segon, el Kursaal i la de la Contxa mig amagada. Havia completat 22 quilòmetres entre una verdor esplèndida, un dolor insuportable i una suor de sorromono que jugava armoniosament al sambori olfactiu amb les caguerades que els cavalls bascos dipositen pels monts folrats de felgueres. Vaig passar per davant del palau de congressos de cubs translúcids donostiarra i dels fanals amb forma de far del pont suspés sobre l'Urumea, i tothom em mirava com si fóra un escapat d'un psiquiàtric o un participant d'un reality de Telecinco.

Si hi ha un tret que caracteritza Donostia, no és cap altre que el color blanc, la pulcritud i la seua bellesa desvanida i afectada. El donostiarra vist tan bé que sembla que protagonitze contínuament anuncis de Ralph Lauren o Versace. La ciutat sembla perfecta, en tots els sentits, tot fa pensar que s'han tingut en compte fins els paràmetres més insospitats perquè els seus habitants duguen una vida plàcida, qui sap si dedicada a la contemplació o al conreu de les arts superiors de l'esperit.

Jo ja hi havia estat fa uns anys. Però l'altre dia, quan vaig enfilar el Boulevard avall, carregat també amb una motxilla que pesava un quintar, vaig veure com pels voltants de la pèrgola, s'hi amuntegaven cartells, llençols i cartrons pintats amb tot de lemes i proclames d'indignats. Vaig veure que també hi havia tendes de campanya tipus iglú i canadenca (d'aquesta darrera, menys), i d'una de les tendes, sobreeixia un parell de peus la planta dels quals tenia tal quantitat de brutícia arrebossada que semblaven tissó. Ja hauria volgut Kunta Kinte haver tingut aquella foscor a la planta dels peus, perquè és ben sabut que l'esclau mandinga de Haley les tenia ben nacres. Quan vaig veure allò, va començar a picar-me tot, i és que dies abans de començar el camí, havia llegit com María San Gil titllava els indignats de pollosos. I ja no sabia si em sabia més greu la picor o haver de donar-li la raó a la dòberman espanyola destinada a "las vascongadas" per fer complir la sacrosanta unidad.

De veres que vaig confondre aquella acampada d'indignats amb un campament de gitanos romanesos. De fet, vaig pensar, per uns instants, que els campaments xabolistes dels ciutadans de Romania eixien, comparativament sospesats, més ben parats que aquella munió de material de reciclatge improvisat i decorat amb edding. Els dels romanesos són, comparats als d'aquells acampats, la recepció protocolària dels Donostia Zinemaldia.

No és que m'opose al moviment dels indignats (la ideologia d'esquerres que abrace m'hauria de fer picar l'ullet a aquest moviment ciutadà), sinó que no hauria imaginat mai que les revolucions es feren amb tenda de campanya i amb l'affinity card a la butxaca llesta per entrar a Bershka o a Zara a renovar vestuari entre assemblea i comissió de treball (¡no hay pan para tanto chorizo! ¡tía, acábame el manifiesto de hoy, que me voy a ver el lookbook de junio y el Red Point de biquinis calentito calentito!). Em faig vell, els referents i les formes canvien, i jo ja no estic per a revolucions de pa i porta. També crec que, al País Basc, això del 15M s'ha vist una mica com a anècdota urbanita d'adolescent, perquè allà, en aquell país, la revolució ja fa dècades que la van engegar, de vegades amb armes (perquè calia, o no), i sempre i sobretot amb vots (com ha passat ara). Tant a la ciutat blanca com a la resta del País Basc, la indignació es va demostrar a bastament un 22M, en comptes d'un 15M, i en van ser més de 300000, els indignats que feren valdre les seues veus amb vots. És el que he vist a places i carrers, de poble en poble, de foto en foto, de mural en mural, de façana en façana d'empreses, de rostre sobre rostre d'Hego Euskal Herria. Bon camí, doncs.

dimarts, 7 de juny de 2011

Quan la insistència és un grau

Encete una sèrie de posts dedicats a personalitats, treballs, racons o olors de Crevillent que, d'una manera o d'altra, han marcat les nostres vides, el nostre bagatge experiencial.
Començaré per 'El Quiosc de la Torta'. Al carrer Sant Tomàs, 7 hi havia una casa-quiosc que trobe a faltar. Tu també, ja ho sé. El valor afegit d'apropar-se a aquella llar de llepolies i torrat era la insistència patològica a vendre del seu propietari. La dona del propietari era torta d'un ull el costat del qual no recorde (d'ahí el bateig malvat, que hi feren els xiquets amb el nom de la botiga), però ell no patia d'estrabisme comercial, no, que bé que sabia endossar a la canalla el 'gènero'.
Reproduïsc, tot seguit i fidelment, un combat que vaig protagonitzar en aquell temple de lluita i d'obstinació venedora:

—Dóna'm una Fanta llimó.
Una Fanta limón! Más cosas, más cosas —amb aquella campana començava l'espectacle.
—No res.
¿Seguro? —primer ganxo de dretes, el joc de cames rere la vitrina és d'una coordinació perfecta, immillorable.
—Vinga va, posa'm un triangle de xocolate —deixe anar, tot claudicant per primera vegada. Comencen a pesar-me els braços.
¿Alguna cosita más? —les paraules ràpides i torpalloses que pronuncia el púgil excitat se li enreden, òrfenes de vocals, als llavis.
—No! —li etzibe un directe amb fermesa a la trompa. Retrobe l'alé.
Son tres duros... ¿Qué más? ¿Qué más? —diu en l'últim instant, quan tot feia pensar que ja no s'alçaria del sòl del quadrilàter.
—Que no. Bueno... una d'arròs unflat —em confie i la cague; acabe de regalar-li els punts. Merda!
¿Qué más?¿Una empanadilla?¿Una bomba de chocolate?¿Unos altramuses fresquitos? —em noqueja amb una successió de colps baixos que l'àrbitre (la dona!) no sanciona. De nou, combat amanyat.
—Xe, primo, eres sord? Que t'he dit que no! —pronuncie sense esma des del terra. De ben poca cosa serveix, però.


L'assalt s'acaba perquè l'àrbitre apareix rere la cortina de la sala-menjador (tota casa-quiosc té la seua sala-menjador amb una ben visible grunsadora) i li diu que ja li ha preparat el sopar (al fons, en una taula rodona central es veia, fumejant, el sopar de la victòria).

Com puc, isc del ring, engegue la Derbi Variant Start i me'n vaig a tot gas al Parc Nou, amb la sensació d'haver sigut derrotat i violat per enèsima vegada.
Amb el pas dels anys i la desaparició del Caesars Palace crevillentí dels BOLLY-KAO, i després de molt rumiar-m'ho, he desenvolupat la teoria que, de "El Quiosc de la Torta", tothom n'era conscient que la dona l'era, torta, però el que ningú s'imagina és que l'home dissimulava una sordesa descomunal, d'aquelles que no han sigut educades per a la labiolectura, per això el grau d'insistència colossal que mostrava i que el dugué a guanyar-nos tants combats a la canalla burleta (en aquell aleshores, els instituts GAES no existien, com tampoc la gratuïtat de les primeres revisions).

dilluns, 6 de juny de 2011

Api blanc. Futur magre?

No fa gaire temps, al barri abans poble de Benimaclet, la Gemma va entrar en un paki on venien verdures i fruites (paki és el terme amistós amb què designem, al nostre país, els comerços regentats per ciutadans d’origen pakistanés), i s’inicia una conversa d’allò més normal, com en qualsevol altra botigueta de casa nostra, com en qualsevol altre intercanvi comercial de proximitat.

–Hola bon dia, volia un poc d’api blanc. –demana amb educació clientelar la Gemma.

¿Cómo? –contesta el venedor.

–Sí, que volia una rameta d’api blanc –torna amablement a demanar la jove, tot usant gestos i assenyalant cap a la cistella on es trobava la verdura en qüestió.

¿Oye, de qué país eres? ­–pregunta el jove botiguer, amb un somriure innocent i un to encuriosit, fent servir un castellà dificultós, mentre, ara sí, li dispensa el queviure.

La Gemma li explicà, sorpresa per la pregunta però servant sempre una serenitat amatent, que ella era d’allí, de Benimaclet, i etcètera etcètera.

El fet no hagués passat l’àmbit de l’anècdota si no fos per la darrera pregunta formulada pel comerciant, amb què demanava per la nacionalitat de la Gemma, ja que no entenia la llengua que parlava i la va confondre amb alguna de les erasmus que viuen a Beni. Em direu que això, rai, que faig rodar molt el cap amb coses aparentment futils, amb vel·leïtats, però rere les vanalitats o la intendència veïnal i rutinària s’hi amaga tot un rerefons i entramat que, gratant gratant, deixen entreveure la importància de les coses quotidianes per arribar, finalment, a copsar la realitat com cal. És així com, tot reflexionant, la comanda d’una rameta d’api blanc em fa abocar tota una sèrie de reflexions relacionades, potser, amb la sociolingüística, la psicologia i el fet nacional:

1) El primer que hom pot pensar és que el cas que conte deixa al descobert que patim una anomalia nacional miserable (o com definiríeu vosaltres el fet de sentir-vos estranger, de llengua bàrbara, a la vostra pròpia casa? Amb la mateixa facilitat amb què foragiten un indígena del seu trosset selvàtic, a nosaltres ens bandegen (in)voluntàriament i quotidiana, sempre per la mateixa raó: la situació política vergonyant que patim des que tenim ús i noció de nació. Els estranys som els “aborígens”, perquè la normalitat s’identifica amb l’ocupant, amb el colon espanyol.

2) El jove paki ha necessitat poc menys d’un any de trescar València per a adonar-se d’un fet que no necessita cap constatació especial, perquè, de fet, costa poc d’entendre, sempre que, això sí, l’entenidor no provinga de l’altiplà ibèric, que els valencians, es mire com es mire, no som espanyols, per molt que els mateixos valencians malden a ser-ho; en canvi, els ciutadans de la meseta porten més de 300 anys amb aquesta assignatura encara pendent; no hi ha manera que hi vegen la llum, per molts mètodes i recursos comparatius fets servir, per molts ACIS aplicats, per molts aprenentatges significatius a què els exposem. Tot i les nombroses estratègies apel·latòries a principis acceptats i coneguts internacionalment, la nota dels espanyols –o els qui adopten el seu imaginari, llur tarannà– continua sent la mateixa en el reconeixement i el dret a la diferència: un “NO APTE”. I crec que és hora de fer-los saber que han esgotat totes les convocatòries per a provar d’aprovar la matèria "respecte a la diferència" (i que ells confonen amb "indiferència"), que ja els hem donat força oportunitats, i que hem entrat a Bolonya i totes eixes coses, i ja se sap que Europa és Europa i no l’Espanya del pelotazo ràpid i l’aprovat fàcil. Uns estudiants avantatjats, tot i la seua reconeguda irreverència i militància antieuropeista, són els anglesos, que ja han donat el vistiplau al referèndum per la independència que el primer ministre escocés Alex Salmond ha anunciat fa pocs dies.

3) Que els pakis, com els erasmus desinformats i enganyats que aterren cada any arreu dels Països Catalans, vénen al nostre país (que en són tres alhora) amb un mapa a les mans i al cap que no es correspon amb la realitat nacional. Els mapes (que els ho diguen als africans!) no parlen sobre realitats nacionals ni fets històrics injustos, sinó que a la vista del turista o el treballador presenten fronteres artificials imposades amb compàs de sang i cartabó de foc. Arriben a “España” a aprendre espanyol o a “trabajar”, en comptes de venir als “Països Catalans” a aprendre català o a “treballar”. Fóra important anar pensant de crear algun lobby que influira en els grups editorials que publiquen mapes i guies de tota mena?

4) Que és fàcil d’esbrinar que, quan a casa no parlem la nostra llengua, de seguida ens prenen per espanyols, perquè parlem la de la nació veïna. Si d’antuvi la Gemma li haguera parlat en castellà a aquell venedor, no li hauria preguntat per la nacionalitat, la qual cosa indica la importància de fer servir S-E-M-P-R-E la nostra llengua al nostre territori i amb tot de gent. No cal ni recordar que és el senyal d’identitat més pregon. I també, diguen el que diguen, llengua i nació són una sola cosa, i morta una, acabada rabiüdament l’altra.

5) Relacionat amb tots els punts anteriors, he de dir que els inquilins de la Generalitat Valenciana, d’ençà la seua pseudorestauració, siguen lermistes, zaplanistes, olivistes o campistes, sense excepció, tenen molt a veure amb aquest joc brut i vergonyant d’occir la llengua, primer, per acabar amb una nació en què no volen creure, segon, però que si la volen matar és perquè en tenen plena consciència i en reconeixen l’existència inequívoca (si no, a quin sant, tant d’esforç esmerçat a Plaça Manises de València?). Sols així s’entén com el futur de la nostra llengua es veu, per moments –que ja duren massa dècades–, més magre que no pas lluent i carnós com la tija de l’api.

6) Que és important –jo diria que d’una importància vital– mantenir-se ferm, fidel i lleial a la llengua que s’usa en una situació comunicativa com la descrita més amunt, perquè si la Gemma, en comptes de mostrar-se lingüísticament assertiva, haguera claudicat i canviat al castellà amb el primer indici d’inintel·ligibilitat del comerciant, aquest no s’hauria assabentat que el valencià es parla a València, que és la llengua dels valencians, que api (o àpit) es diu així tant al raval d’Elx com a Eivissa, siga al mercat de la Boqueria de Barna, siga al mercat central d’Alacant. I que els nouvinguts treballadors (de Castella, de la Polinèsia Francesa, de Marràkeix...), si no és amb el contacte ambiental, difícilment podran aprendre la llengua del territori que els acull. Això, dic jo, que es podria anomenar immersió lingüística natural; ara bé, sense parlants naturals, poca immersió hi podran fer els nostres nous conciutadans. Mon tio Manolito, el Nari, conta, per exemple, que de jove va emigrar a Düsseldorf, i va poder aprendre l’alemany perquè els alemanys, sense excepció, l’hi parlaven cada dia, tot i que ell mai no va anar, ni allí ni aquí, a escola, i al principi d’arribar allà, per demanar pollastre per a menjar, cantussejava uns “coc-coc", "coc-coc” d’allò més divertits i primaris, tot menejant els braços a l’estil dels pajaritos por aquí. No va vendre pas cap ceba, ni cap rama d’api blanc, ni cap cogombre (!) als alemanys, sinó que, amb un trepant vertical i fent més hores que un rellotge, foradava els tambors dels frens dels futurs Mercedes. Doncs sí, un home sense estudis del barri del Barranquet de Crevillent, davant d’aquella màquina sorollosa, i a la ribera del Rin, va aprendre la llengua de Goethe.

7) Que si mai esteu necessitats –ni que siga d’un bri!– de la umbel·lífera esmentada per amanir les vostres ensalades o donar substància als vostres bullits, aniria bé que entràreu en un paki i en demanàreu en la nostra llengua, tot i que hàgeu de fer els senyals, els gestos i els mims que calguen perquè us entenguen, perquè “una rameta d’api blanc” ben pronunciat, i no cap senyera quadribarrada enganxada a la pitera, us donarà l’oportunitat per a ensenyar, a coneguts i estranys, que som els pobladors legítims i centenaris d’aquesta terra… Perquè les grans gestes s’aconsegueixen amb xicotets gestos, amb infinitat de mims, senyals i mots, que units, com els de la Gemma, fan guaret i saó, amb marges consistents, trinxeres fondes i barricades infranquejables que ens guareixen contra aquells que volen semada, erma i socarrada la nostra xicoteta pàtria.